Estem arribant a una situació política límit! Mentre veiem com en la meitat del “ball” el president del Govern català sembla que vulgui canviar de parella. Per altra part, l’amenaça de restricció del sostre autonòmic o la supressió, de facto, de l’autonomia penja com una espasa de Damocles. És la pretensió del Govern central de reduir l’autonomia, via legislativa o simplement per ofec econòmic.
Ahir mateix sentíem parlar de les televisions autonòmiques que no podran tenir dèficit o seran privatitzades. Per altra banda, ja fa setmanes, mesos, que s’intenta carregar els neulers de tot el dèficit estatal a les autonomies i es presenta l’autonomia catalana com la més endeutada. En un demà molt proper pot ser que es materialitzi l’amenaça d’una intervenció de la Generalitat, que podria ser ben vista a nivell internacional. Allà encara ignoren la nostra existència. Senzillament, perquè no som un estat, sinó simplement un “lloc”, dins Espanya, on aparentment hi ha una administració supèrflua, duplicada i deficitària.
Té nassos que després de decennis d’espoli fiscal, any darrera any, Catalunya sigui la comunitat autonòmica més endeutada. Hem hagut de contribuir al manteniment de la resta de l’Estat, en nom de la solidaritat, al mateix temps que per donar serveis als ciutadans, equivalents als d’altres comunitats, hem hagut d’endeutar-nos. També ho hem hagut de fer per mantenir les institucions culturals pròpies, mentre pagàvem les “comuns a tots els espanyols”. Tot això ha estat així malgrat Catalunya té el percentatge més baix de funcionaris i que no s’han fet els abusos, que tots sabem s’han fet a altres llocs.
Durant molts anys se’ns va fer creure la ficció de que quasi érem un estat, mentre com autonomia ens anàvem endeutant. No s’afrontava ni s’explicava a la gent que tot això era així . Ens estaven espoliant. Cal preguntar-se. Per què s’ha tardat tants anys en parlar de dèficit fiscal? Per què s’ha tardat tants anys en exigir les balances fiscals?
Després, amb el canvi de govern, amb un nou estatut, amb un govern “amic” a Espanya, en temps de vaques grasses, algú va pensar que al fi Catalunya tindria un tracte just i una disponibilitat econòmica ajustada a les seves necessitats. Ja sabem com va acabar aquella història.
Ara una possible intervenció de la Generalitat, des del Govern Central, suposaria encara una reducció més grans de serveis a la ciutadania catalana, una reducció de serveis i de funcionaris. En cap cas no seria dels funcionaris dels ministeris de Sanitat o d’Educació, buits de competències, de fa anys!
Una possible intervenció aniria acompanyada de tot tipus de “revelacions”. “La premsa amiga” de l’estatisme espanyol se’n faria ressò i, fins i tot, potser en algun cas, ens faria envermellir i avergonyir-nos. Segur que hi ha pols sota les estores, com en deu d’haver en quantitats industrials a Madrid, però està clar qui està avui en disposició d’aixecar les estores de qui. Qui està en condicions de fer córrer la brama d’allò que tants espanyols, la seva opinió pública, creuen; que els catalans som un colla de mantinguts que tot el dia estem demanant i que ens administrem molt malament.
El partit Popular, el Govern central, ha tibat tant la corda que ha arribat fins al límit. Ja no hi ha marge ni per al Partit Popular de Catalunya, l’Alícia Sánchez Camacho, contra el que ella pensava, ha quedat totalment descol•locada. També ha quedat descol•locat i sense marge el govern de Convergència i Unió.
Catalunya, el seu Govern, cada cop té menys possibilitat per aplicar retallades sense que el malestar social arribi a límits intolerables i perillosos. Catalunya cada cop té menys possibilitat d’eixugar el seu dèficit. Si l’Estat no acompleix el que la Llei l’obliga, i ens continua ofegant econòmicament, cada cop hi haurà menys marge per prestar serveis al ciutadà. Mentre, les infraestructures s’aniran fent obsoletes per falta d’inversions dificultant el funcionament de la nostra economia.
Ara ens trobem en una cruïlla! Un camí ens porta a la reducció o total desaparició de l’autogovern, a la tornada d’una administració central que no incrementarà els serveis a la ciutadania, contra el que voldrien fer creure. Aquest camí ens porta a la nostra total desaparició com a nació, al anihilament de la nostra capacitat econòmica per sobreexplotació impositiva i manca d’eines, llegiu infraestructures, eficients. Aquest camí obre la porta a l’empobriment de la ciutadania de Catalunya. Aquest camí porta ala desaparició de la capacitat industrial del país i, per tant, a l’emigració dels seus ciutadans més ben formats i capacitats. Aquest camí ...
L’altre camí que se’ns presenta no és fàcil, ni mancat de dificultats, però ens permet decidir el nostre futur. A un canto el camí cap a l’abisme a l’altre la marxa cap a la llibertat i la plenitud nacional de Catalunya. Un estat dels i per als seus ciutadans! La unió Europea és la unió dels estats. Sense Estat no hi ha marge d’existència, ni capacitat de decisió, ni ningú que ens escolti!
Ara som a la cruïlla, on serem demà? La majoria parlamentaria de Catalunya haurà de prendre una decisió ben aviat, potser ja no queda més temps per perdre!
22 d’abril de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada