La humiliació

Sempre havia pensat que des de l’Estat espanyol s’acabaria escanyant la gallina dels ous d’or. Després, un cop escanyada, sorgirien els problemes. Doncs bé, ha arribat el moment! Ara ja està ben agafada pel coll i amb respiració assistida. No l’han acabat de matar, però si que necessita imperiosament que li treguin les grapes del damunt.

És humiliant! Els catalans, però, som els màxims responsables d’haver arribat a aquesta situació. Fins a la transició, mai no se’ns havia espoliat tant com ens ho han fet aquests darrers 35 anys. Mai havien marxat tants cèntims de Catalunya. Mai se’ns havia, via centralització empresarial, despullat de tan teixit industrial. La majoria d’empreses, les grans, es “traslladen” a Madrid. Milers de catalans van cada dia a Madrid a rendir “pleitesia”, al mateix temps que engreixen el seu producte interior brut, via coses tant trivials com taxis, bars, cafeteries, restaurants i fins i tot espectacles que viuen principalment del personal transeünt.

Avui en els mitjans espanyols hem de veure, en grans titulars, “Catalunya rescatada”. “Catalunya la comunitat més endeutada”. Comentaris que apunten a que els dispendis de les comunitats autònomes, la catalana la primera, són els causants de la poca credibilitat d’Espanya a l’estranger. Que el senyor Rajoy no sap tallar les ales a les autonomies, que cal reconduir-ho tot, etc.etc.etc. En definitiva: Si estem malament és culpa de les autonomies i a la “pol position” dels culpables es troba Catalunya. Som el boc expiatori i molts ho creuen, a casa nostra també!

Som els causants de l’ensulsiada d’Espanya a ulls de la majoria dels ciutadans espanyols, això no em preocuparia, el que si que em preocupa és que també ho siguem a ulls de la majoria dels països europeus. Avui veia un acudit de la premsa anglesa on es veia dos turistes passejant davant la Sagrada Família deia que “El temple no està acabat però que Catalunya si”.

A Europa no saben qui som! No ens enganyem! S’imposa la lògica del estats. En un moment de debilitat de les estructures de la Unió Europea el que menys es vol des d’aquesta és un conflicte intern. Francament ho tenim malament si la majoria de la representació política dels ciutadans de Catalunya no pren un determinació i aquesta ara ja només pot anar en una única direcció.

Com hem arribat a aquesta situació? Què ho ha fet possible? Ningú ho veia a venir? I Tant que es veia a venir! Però les veus que parlaven que Catalunya, la Generalitat, estava al llindar de la intervenció, varen ser silenciades ara fa dos anys. També certament no era el missatge que la majoria de la gent volia sentir. La majoria, encara no fa dos anys, no era conscient de la consistència de la crisi actual, potser, fins i tot, ara no ho acaben de veure o de voler-ho veure.

Ara toca humiliar Catalunya. Ara toca la humiliació! Desprès d’haver-nos espoliat sistemàticament ara ens humilien. Ara després de decennis d’espoli fiscal que en els anys de bonança era de més de 20.000 milions d’euros, ara es parla tant sols de 16.000. Feu números! Compteu per 35 anys, amb preus d’avui, us fareu una idea de l’abast de la tragèdia.

Ens trobem amb una comunitat encara potencialment rica, Catalunya, que malgrat tot conserva encara part de la seva capacitat productiva. Ens trobem amb un comunitat amb un deute de 42.000 milions, dos anys i mig d’espoli o el que seria el mateix una cinquena part del seu producte interior brut. Ens trobem amb una comunitat que després d’anys i anys de deixar que li xuclessin la mamella es troba exhausta. Ens trobem amb una comunitat que ha hagut d’endeutar-se per poder donar un serveis als seus ciutadans, en molts casos per sota d’altres comunitats amb les balances fiscals favorables gracies al que ens treien a Catalunya. Ens trobem amb una comunitat que, per sobreviure, ha de deixar de ser-ho per convertir-se en un Estat.

Ara, com vulgarment es diu, els catalans som els cornuts i hem pagat el beure. Ens hem endeutat, perquè ens podessin continuar espoliant, així de senzill! Catalunya, era, és malgrat tot, solvent. L’Estat espanyol, com un pedra lligada al coll, ens arrossega al fons de l’abisme. Un Estat en fallida amb la suficient habilitat per fer creure, a quasi tothom, que la pedra al coll som nosaltres.

25 de juliol de 2012