22 de setembre del 2012

Que no ens distreguin ni ens facin perdre el temps

Avui a “prime time”, al telenotícies de TV3, han sortit els d’ICV plantejant un referèndum amb 3 preguntes: vol un estat català federat? Vol un estat català confederat? O vol un estat català independent? Això si, ells diuen que estan per l’Estat propi.

Ara que sembla que la primera força política de Catalunya, des de fa 32 anys, vol emprendre el camí cap a la llibertat del nostre poble ja es comencen a sentir els cants de les sirenes. No totes canten la mateixa melodia, però caldrà lligar-nos ben fort al pal major per no perdre el rumb.

Hi haurà distorsions i amenaces vetllades des de les espanyes, la darrera la d’en Mariano Rajoy que li va fotre la porta pels morros al Mas i en canvi ara sembla que vol parlar, a bones hores! Parlar de què?

També “las recomenacions” de determinats agents empresarials que tenen el cul llogat i que es deuen més al càrrec a Madrid que a les empreses que diuen representar . Per això diuen el que diuen! Els empresaris catalans, els de debò, els que estan a les seves empreses i no al pont aeri ja saben el pa que s'hi dona amb aquests que s’anomenen els seus representants. No els serveixen per a res, només per perpetuar tot allò que ens endarrereix com a país i ens dificulta el progrés.

Així mateix el que havia estat l’altre partit hegemònic a Catalunya el partit dels socialistes PSC-PSOE sembla que no sap ben bé cap on tirar, com se’ls ocorre portar al Rasputin-Rubalcaba a la festa de la Rosa, que organitza el partit, per dir en públic que en cas que s’emprengui el camí cap a la llibertat en els trobarem enfront. Quina por! Coi quin llenguatge! Quins interessos defensen aquesta gent? Els de la classe treballadora de Catalunya segur que no!

Catalunya ha de seguir el seu camí que no es altre que el d’arribar a aconseguir ser un nou Estat d’Europa. Cal que s’obtingui el suport majoritari al nostre Parlament, d’aquelles forces o candidatura que en el seu programa proposi aconseguir aquest objectiu.

Avui algú ja parla de “pactes de San Sebastian” – com el que va permetre l’arribada de la II república espanyola - , és a dir, arribar a un acord que en cas que es concorri separadament l’objectiu ha de ser comú. Cal? O cal esmerçar tots els esforços per tal d’aconseguir una candidatura al més amplia possible encara que sigui liderada per CiU. Sí! Perquè no? Si el programa i l’objectiu són clars.

Qualsevol altre condició, la no existència d’una candidatura plural, amb “pactes de San Sebastian” o no, pot acabar donant els mateixos resultats, però amb menys força. No és el camí, en tot cas l’objectiu, si hi ha pacte, és aconseguir la llibertat. Un cop aconseguida, ha d’haver una nova convocatòria d’eleccions quan Catalunya ja sigui un nou Estat i hagi aprovat la seva Constitució.

No es tracta ara de discutir si volem una Catalunya d’esquerres o de dretes, aquesta pot ser una bona excusa per a alguns per a restar inactius o per distreure’ns, es tracta d’aconseguir una Catalunya independent. No val a dir, que si la Catalunya independent no ha de ser d’esquerres no hi jugo, i, per tant , continuar permeten que estiguem dins una Espanya oligàrquica.

Massa anys d’adoctrinament en una població d’un país vençut en una guerra civil provocada per les forces conservadores espanyoles, en que la única oposició organitzada al franquisme fou la comunista, han creat massa anticossos i massa clixés que ara cal bandejar, almenys momentàniament. No oblidem que l’esquerra quan ha governat també ho ha fet dins el mateix sistema, amb massa tics estatistes/jacobins, i quan s’han fet el que s’anomenen polítiques d’esquerra sempre ha estat a costa de les classes mitjanes sense molestar als grans poders econòmics i fàctics, que en el conjunt de l’Estat es venen perpetuant de fa segles.

Per tant, no es tracta de parlar de polítiques d’esquerres o dretes, es tracta de buscar les polítiques adients que ens portin a ser amos del nostre destí, després, com qualsevol altre país normal ja triarem qui i com ens governa.

El camí es complicat, fa dies que sento dir que no hem de caure en provocacions, que hem de ser escrupolosament democràtics. Del que no sento a dir res és que no calen interferències, soroll de fons com el “refregit” dels vells vinils, que ens distreguin i ens facin perdre un temps preciós. El país no pot esperar més o ja no el recuperarem!

22 de setembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada