7 de gener del 2013

Audax, Ditalc i Minurus

Respecte del procés endegat per la majoria del poble de Catalunya, envers l’assoliment de la seva sobirania, els darrers dies ens xiulen massa les orelles de que quelcom es mou i no pas favorablement als interessos del nostre país.

Que si els directius de la Vanguardia i els màxims responsables d’Unió s’han trobat en un dinar, fins i tot han estat fotografiats, per traçar un pla per descavalcar a en Mas i impedir la celebració del referèndum. També és senten veus que la Caixa pot arribar a ser controlada per l’Estat – ja es veu que a la Generalitat no se la considera Estat – o sigui, que passi a ser controlada des de Madrid. De manera que la Generalitat, el govern de Catalunya, no tingui res a dir sobre la única entitat que encara queda legalment sota la seva tutela. Recordem que les altres 9 que hi estaven, s’han diluït, han estat arrabassades o “s’han perdut ens les bugades del Conseller Castells”.

La Caixa té molt poder, però se la pot entabanar i ells poden avenir-se a aquest entabanament. Més de la meitat del seu negoci el tenen fora de Catalunya i una campanya “anti Caixa” a “les espanyes” els podria fer molt mal. Per altra banda, per si no estiguessin gaire convençuts se’ls ha deixat i si convé se’ls pot tornar a deixar comprar entitats bancàries a un euro de cost, amb sanejament i pèrdues futures a càrrec de l’erari públic. Tot sigui per mantenir-la sota la disciplina estatal o el que és el mateix sota el “Diktat dels interessos de Madrid”

Que l’Estat no es quedaria de braços creuats davant el desafiament del poble de Catalunya s’ho podia pensar tothom, no? Potser han estat històricament maldestres, però tenen el poder d’un estat amb tota una colla de servidors fidels i de gent que sense ser servidors fidels tenen servituds, massa servituds, perquè deuen massa favors. També hi ha els que ja els va bé tot tal i com està o senzillament són massa covards per arriscar res i la dignitat la desconeixen.

Des de l’Estat no han reeixit, en tres-cents anys, a anorrear-nos, no són, aspiren però no són, l’Estat francès. Estat que a cops de repressió i de “Grandeur” ha aconseguit que els seus ciutadans, quasi tots, es sentin orgullosos de ser francesos. Ara ja fa una certa “grima” anar pel món i que t’identifiquin com a espanyol, malgrat les gestes de la roja.

Avui salta la notícia de la possibilitat que la Caixa de Pensions talli l’aixeta del crèdit a la Generalitat. Per altra banda la inefable Alicia Sanchez Camacho fa una crida als 13 parlamentaris d’Unió Democràtica de Catalunya a fer el canvi al PP. Els crida a transfugar-se o diem-ho més planerament a trair als seus, al programa amb el que s’han presentat a les eleccions i al seu país.

Si en aquests moments hi ha majoria “sobiranista” al Parlament, sempre i quan “los trece de la fama” no creuin la línia marcada pel Pizarro estatal de torn, ha estat gràcies al moviment popular que va culminar amb la manifestació de la diada del 2012 i la pressa de posició consegüent del President Mas.

La victòria ajustada d’en Mas va debilitar el seu lideratge, malgrat l’acord posterior i la bona entesa amb en Junqueras que han permès consolidar una majoria parlamentaria per investir-lo President. Havent estat aquesta victòria de CiU tant pírrica i ajustada, amb aquest retrocés en el nombre de diputats, hi ha qui posa en qüestió el lideratge d’en Mas. Aquí és, on des del dia de les eleccions, estan intentant fer forat, posant sal a la ferida.

Ara continuaran les converses entre ERC i CiU, els comitès, els grups de treball, etc., hi haurà les tensions lògiques, els malentesos, els focs que caldrà apagar. Fins i tot estant plenament d’acord caldrà compassar els ritmes, adequar velocitats. O sigui, complicat! Mentre, des de fora, faran tot el possible per sabotejar-ho. No ho podran fer amb gaires arguments, tenen ben poc a vendre’ns. Només poden apel•lar al nostre sentiment capil•lar; posant-nos la pell de gallina de por o de tendresa.

Però l’Estat espanyol encara té un aparell que pot fer molt mal i nosaltres, que no s’enganyi ningú, estem sols, molt sols i de la vella Europa de ben pocs ens en podem fiar, més ben dit no ens en podem “refiar de ningú”. Respectaran, a fora no pas a dins, el que fem , però ens ho haurem de pelar tots sols, ningú a Europa ens tirarà cap cable.

Ara és possible que l’Estat intenti convèncer a gent, a grups d’aquí, perquè traeixin al nostre president i al nostre govern. De manera que sigui impossible tirar endavant l’acord que ha estat recolzat majoritàriament pel Parlament de Catalunya. En Mas, lògicament, els fa nosa i el voldran treure del mig i la manera més eficient de fer-ho és fer-ho des de dins, des del propi país, de manera que siguin “els seus” mateixos els que li facin la feina a l’Estat espanyol.

La Vanguardia, Unió Democràtica i La Caixa, poden jugar el paper que Audax, Ditalc i Minurus varen jugar en temps de Viriat. El que cal saber és el preu que “l’imperi” els promet i si ells estan disposats a la traïció; si els convé i en poden treure el suficient benefici. El que no han d’oblidar, segur que ho saben, és que al final de la història, dels Audax i companyia, no varen cobrar per traïdors. Ells, potser, al final tampoc acabin cobrant per catalans, ja haurien de saber, això a voltes sembla que molts a Catalunya ho ignorin, que el poder, el poder de veritat, a l’Estat espanyol no correspon ni ha correspost mai a ningú d’aquest el nostre petit, brut, trist i dissortat país.

7 de gener de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada