Les amistats perilloses

No em preocupen tant els que ens envesteixen com aquells que raonablement i aparentment mansament se’ns acosten. Hi ha una dita en castellà que ve a dir quelcom així: “del toro manso líbreme el Señor que del bravo yo me libraré”.

Ara que ja tenim pregunta, es succeeixen i es succeiran les manifestacions foranes, em refereixo a les fetes des de fora de Catalunya, potser aquests dies tenim un “pic”, però el ritme ha estat més o menys continu en l’abundància des de fa mesos.

Pocs, molt pocs, han estat els intel•lectuals, periodistes i artistes que d’una manera respectuosa han tractat el tema de Catalunya, de la majoria de polítics no cal ni parlar-ne. Pocs han estat els que han demostrat una pulcra i respectuosa actitud democràtica. A mi no se’m passaria mai pel cap, vist des de Catalunya, en cas que un procés semblant al nostre es produís en una altra comunitat fer cap manifestació més enllà del més absolut respecte pel que els ciutadans afectats puguin decidir. Mai em passaria pel cap dir el que jo en el seu lloc decidiria o votaria!

Aquest manifestar-se sobre el que es faria en lloc de l’altre bé determinat, en molts casos inconscientment, per un sentiment condescendent de superioritat. Ve a ser allò de “yo soy muy respetuoso con lo que decidan los catalanes, pero soy contrario a la independencia de Catalunya y en el caso de la consulta planteada votaria no”. O sigui, una versió edulcorada i suau d’allò del pal i la pastanaga; un “us estimem molt però a la nostra manera”, la de sempre!

Cometen, als nostres ulls, un cras error jutjant, amb aquella alegria i frivolitat, el que passa a Catalunya des de la pròpia torre d’Ivori, des d’aquella superioritat que abans comentava i des del desconeixement més profund de la nostra història. Desconeixement, per altra banda, compartit malauradament per molts conciutadans catalans. No ens han d’estranyar, doncs, els esgarrinys de vestits que poden produir simposis com el que s’ha celebrat a Barcelona sota el títol de “Espanya contra Catalunya”, malgrat el seu rigor històric; “sort hi ha hagut”, en aquest cas, que el simposi ha quedat eclipsat, “mediàticament”, per l’anunci de la pregunta de la Consulta.

Fa uns dies era el “Gran Woyming”, martell de peperos, el que en un entrevista al suplement de l’Ara venia a dir-nos que el tema del procés a Catalunya era una fugida endavant del centre dreta català, ignorant i de rebot menystenint el pes de la societat civil. Ahir era el torn d’Ignació Escolar. El periodista burgalés, director del diario.es, ex columnista de Público, en un article titulat “Si pero no” ens deia: “Tengo muchos argumentos para defender que juntos sumamos más, pero no encuentro ni un solo razonamiento democrático solvente para oponerme al referendo.” Per despres afegir : “Sé cual sería mi papeleta si tuviese que votar en el referendo catalán: 'sí' al Estado propio, pero 'no' a la independencia.” Són dos exemples de figures, aparentment grates i no bel•ligerants, que, malgrat tot, jutgen des del desconeixement i potser ni s’adonen que es manifesten des d’un sentiment de paternal superioritat.

Sentiment de superioritat, en aquest cas no tant paternal, manifestat fa unes hores per l’exministra socialista Maria Antonia Trujillo, en que es preguntava quina utilitat té el català. Argument gastat i tronat que diu molt poc de la capacitat intel•lectual d’una persona a la que se li varen encomanar grans responsabilitats d’Estat. El català a Catalunya serveix per parlar amb el veí que malgrat conèixer el castellà, es pot sentir més còmode si li parlen en l’idioma propi de la seva terra. Si, ja sabem que amb el castellà es pot parlar amb 500 milions de persones; això diuen! El que no sabem es si tindran temps material de parlar-ne amb totes elles i en canvi no es podran dirigir al seu veí amb la llengua amb qui aquest té els seus llaços afectius.

Davant de les respostes més viscerals contraries al procés en general, i a la pregunta en concret, no cal ja ni parlar-ne de la reacció d’aquell individu, que no vull ni esmentar, al que no cal que ni ningú li digui les copes de vi que ha de beure. Ni tampoc de la d’aquella “pseudoprogressita” bàsicament “unitarista” que fa anys i panys que viu de la política, havent canviat de camisa “ad hoc”. Una “unitarista” desacomplexada i fatxenda que fa crides a “protegir els ciutadans de Catalunya” instant a l’Estat a utilitzar tots els instruments necessaris per impedir la consulta. Aquests, malgrat tot, no són pas els rivals més perillosos. La perillositat per a Catalunya i per al procés ve de la subtilitat d’altres, d’aquells que diuen estimar-nos i que són amics nostres; les amistats perilloses.

Ahir en teníem el darrer exemple, bé es suposa que “La Vanguardia” i “El Periódico” continuen amb el seus exemples dia darrera dia. Em vull referir a la notícia sobre la roda de premsa que dos “Pares de la Constitució”, els dos “Miquels o Miguels” - en Roca i l’Herrero de Miñón - , varen fer i on demanaven solucions polítiques per evitar el “xoc de trens” i insistien en demanar “decisions amb coratge” per desactivar el conflicte al voltant de la nació catalana.

Els catalans no ens podem deixar engalipar i qui està en condicions d’aconseguir-ho són precisament aquests que fan manifestacions d’estima, amistat i d’aparent respecte; que diuen voler-nos evitar tràngols i “xocs de trens”. Ens diuen que volen bones solucions i preservar la convivència i el progrés. Ens cal, però, anar amb molt de compte amb tots aquests cants de sirena. Si els escoltem i els fem cas acabarem de nou, realment no n’hem sortit, a la “casa comuna de tots els espanyols” i en aquesta casa en espera “la parenta” unitarista i fatxenda i “l’avi” a qui no li podem dir quant pot beure.

17 de desembre de 2013

Un viatge al passat

El proper dia 20 s’acompleixen 40 anys de l’atemptat que va acabar amb la vida de Carrero Blanco. L’Almirall Carrero Blanco semblava la garantia de la continuïtat del franquisme més enllà del propi Franco. Entre aquell 20 de desembre de 1973 i la primavera de l’any següent es varen produir uns “tímids moviments”, dins del règim franquista, que varen enfrontar els que buscaven una adaptació i homologació del mateix a unes formes “més obertes” i els que no volien que res es mogués.

El dotze de febrer del 2014 es produirà el 40 aniversari del discurs, davant de la Corts franquistes, del president del govern Arias Navarro; el que més tard es va conèixer amb el nom de “l’esperit del dotze de febrer”. Finalment aquest “esperit” no va anar més enllà d’una declaració d’intencions, que l’únic que pretenia era donar un vernís d’aparença democràtica al règim i que es volia concretar en la participació ciutadana; per mitjà d’associacions polítiques que permetessin l’elecció d’una part més gran dels membres de les Corts franquistes i dels càrrecs polítics d’àmbit local. Tot, però, estava supeditat al manteniment inalterable dels principis del Movimiento Nacional; els principis del partit únic creat pel franquisme aglutinant el conjunt de les forces sollevades contra la República.

Malgrat la timidesa de la promesa de reforma hi va haver una forta oposició des de diverses “famílies” del franquisme, algunes d’elles representades al govern com seria per exemple el cas del llavors ministre “Secretario general del Movimiento” José Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Així mateix, algun dels altres capitosts del primer franquisme com Giron de Velasco, uns dels màxims representants del que llavors es coneixia com “el búnquer”, varen fer manifesta la seva total oposició a tan limitades reformes i les varen dinamitar, provocant la destitució de “l’aperturista” ministre d’informació , Pio Cabanillas, directament pel mateix Franco.

La possible credibilitat de les intencions d’Arias Navarro manifestades en “l’esperit del 12 de febrer” , recolzades pels “cercles liberals” del franquisme, va ser totalment anul•lada. Els fets ocorreguts posteriorment durant la primera meitat del 1974 li varen acabar de “donar la puntilla” . Per una part l’enfrontament amb una part de l’església, amb l’intent del règim d’expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao – monsenyor Añoveros – i per altra banda l’execució de Salvador Puig Antich. Finalment, doncs, va ser “l’ala més dura” del franquisme la que es va imposar i va mantenir les essències d’un règim que moriria executant opositors, davant les protestes internacionals, a la tardor de 1975.

Ara quaranta anys després en plena regressió democràtica de l’Estat espanyol sembla que s’hagi emprés un viatge en el temps fins al darrers dies de 1973. Salvant les distàncies hi ha certs paral•lelismes i semblances inquietants. Són ara, en part, els cadells dels franquistes de llavors els que detenen el poder. Veiem-ho sinó en els noms i l’historial de mols dels líders de l’actual dreta política i econòmica el parentiu i/o les relacions amb alguns dels capitostos del règim franquista. Malgrat tot, això no seria el més preocupant sinó fos perquè les seves formes d’actuació política cada vegada s’allunyen més de les maneres democràtiques homologables amb Europa; cosa que ens retrotreu als temps foscos del tardofranquisme.

Fa quaranta anys, des del règim, es volia permetre la participació ciutadana, una elemental i controlada forma de “democràcia”, supeditada al sotmetiment als principis inalterables del Movimiento. Ara qualsevol canvi polític que es pretengui ha d’estar sotmès als principis inalterables de la Constitució. Després de 40 anys sembla que no hàgim arribat gaire lluny; tant llavors com ara qualsevol modificació legal o qualsevol intent d’ampliar o tant sols adequar les llibertats democràtiques provoca que es tregui “El Sant Crist gros”; abans en forma de Movimiento i ara de Constitució, sempre inalterables!

A hores d’ara és preocupant “la frescor” amb que es manifesten alguns dels “supervivents” dels temps del franquisme, tant els que ja fa anys que estan retirats de la vida pública, com els que llavors eren lo suficientment joves perquè encara tinguin un cert poder i influència. També preocupen les formes i actuacions d’algun dels actuals dirigents del govern espanyol i altres càrrecs menys importants, com és el cas de la delegada del Govern a Catalunya. Formes que permeten que “es comparteixi acte o brindis” tant amb coneguts personatges i/o organitzacions de la dreta no democràtica com, donat el cas, amb els partits antisobiranistes oposats al procés català; tal i com va succeir el passat dia 6 de desembre a Barcelona amb motiu de la celebració del dia de la Constitució.

Aquest passat més de juliol l’ex-ministre Utrera Molina, al que ja s’ha citat abans, publicava una carta a l’ABC on es queixava de la Llei de la Memòria Històrica, venint a dir que “ no es podrà mai viure en pau amb una llei que criminalitza als vencedors de la guerra civil”, al temps que demana que “tot hauria de ser tomba, record de grandeses i oblit de misèries”. Això ho escriu després de quasi quaranta anys de la mort del dictador i amb desenes de milers de persones del bàndol vençut colgades als marges dels camins i carreteres d’Espanya. Això es diu des d’un dels mitjans periodístics més influents mentre els ciutadans espanyols es veuen obligats a recórrer a la Justícia Argentina per demanar justícia contra els crims de la dictadura. Mentre, Franco encara descansa al seu mausoleu acompanyat, a la força, de molts que mai no hi haurien volgut ser enterrats allà.

Espanya està encarant el seu passat dictatorial, però no per jutjar-lo, per penedir-se o per extreure'n ensenyaments. Està encarant-lo de la mà del PP i d’una part important de la seva societat, de manera més o menys conscient, per reeditar-lo.

Les formes i maneres en ple segle XXI, cada cop ens retrotreuen més al passat! Espanya està “involucionant”! Ha iniciat un viatge al passat! S’està tancant i allunyant de les formes de govern homologables d’Europa i Europa se’n dona compte. La sentència per la Llei Parot en seria un exemple, els actuals comentaris sobre la llei de seguretat ciutadana un altre.

Ahir va ser la llei Wert que pretén retornar el món educatiu als temps de “una grande libre”, sense cap tipus de sensibilitat respecte de les cultures que pretenen siguin minoritzades, ni de les opinions contraries. Una llei imposada sense marge per al més lleu matís. Avui és la llei que ens proposa Fernández Diaz, per a tenir al personal controlat i sotmès, demà o demà passat en serà un altre la que tingui com a finalitat retallar les llibertat i assegurar el poder de “la casta” dominant evitant-li incomoditats. Ahir va ser el tancament de la Televisió valenciana, ara és en Bauzá que "ataca de nou" pretenen prohibir l'ús de la senyera; ambdós passos pretenen anorrear tota cultura que no sigui d'arrel castellana.

Avui és l’intent d’exercir un control ferri de qualsevol tipus de protesta o dissidència, demà serà la privació de llibertats fonamentals, com és la d’expressió, amb qualsevol tipus d’excusa. Tot, però, es farà sota el paraigües dels principis “inalterables” de la Constitució Espanyola. La mateixa Constitució que branden per impedir als catalans decidir el seu futur! I què ens en ofereixen a canvi? Doncs un futur ben galdós, un viatge en la màquina del temps 40 anys enrere al lloc on guanyen els "Girón i els Utrera"!

7 de desembre de 2013

El que diuen i el que fan

Encara a hores d’ara veiem a alguns discutir sobre l’independentisme de CDC, les referències a “la puta i a la ramoneta” formen encara part dels retrets als convergents, malgrat que totes dues semblen haver estat “subrogades” a altres formacions polítiques. Segurament a CDC hi ha gent a la que això de l’independentisme, per nou, li ve encara una mica gros, no vull dir que no vulguin la independència! El mateix ha passat, malgrat una inequívoca posició del partit, a ERC on “anys de pluja fina” i de còmodes poltrones varen fer oblidar durant massa temps a alguns dels seus el màxim tret diferencial del seu partit; que no era ser d’esquerres sinó independentista.

Una altra cosa es parlar d’Unió i més concretament del seu líder al que sembla que tot aquest procés l’ha agafat amb el pas canviat. L’ha sorprés amb massa lligams adquirits al llarg del temps que ha exercit de cap de grup parlamentari a Madrid. Fa l’efecte com si hagués patit una desconnexió amb la Catalunya real, cosa que acostuma a passar quan s’està lluny i un es rodeja de gent que “el serveixin” i no que serveixin.

Oblidar l’aposta clara del President Mas pel procés és ser molt injust, casi tant injust com obviar que ha estat la societat civil la que amb la seva mobilització ho ha fet possible. Però sense una relació causa efecte i una aposta ferma d’en Mas possiblement ara estaríem en un altre estadi. Sense que la societat civil continués empenyent potser a hores d’ara el procés hauria perdut part de l’embranzida.

Després de la fugida d’en Navarro a aixoplugar-se a sota les faldilles del PSOE, ara ens queden encara les postures dubitatives en el si d’ICV. No guanyen per “margarides”! Les desfullen una darrera de l’altre! Qui podria ser determinant en la decisió, la seva presidència, ai las! Resulta que es bicèfala i diuen que un estaria a favor de preguntar sobre la independència i en canvi a l’altra li escama la pregunta en aquest sentit.

El més curiós d’aquestes dues formacions, “trufades” de federalistes sense correspondència en les seves formacions estatals homònimes, és que obliden que per poder ser federal cal ser primerament sobirà per a decidir federar-se. La unitat de la pàtria, amb que tant s’omplen la boca alguns, no es en el nostre cas tal, sinó una imposició. Perquè només poden estar units aquells que lliurement des de la seva sobirania decideixen estar-ho. Tot els demés es subjugació i conquesta, vencedors i vençuts, espoliadors i espoliats.

El problema per a molts polítics és que la gent després de tant debat ja comença a tenir les idees clares, molt més que no pas els partits. Una cosa és el que diuen els partits i una altra cosa és el que fan, o la percepció que des de la ciutadania es té del que fan i per damunt de tot la sensació que té la gent del que són capaços de fer. A una gran majoria de la ciutadania ja no ens cal que a la consulta es faci una pregunta en la que es trobin confortables tots els partits. No són ells els que votaran sinó el poble i aquest demana una pregunta clara perquè ja sap el que vol i el que no vol.

Un altre tema que a hores d’ara entabana al personal és l’excés de correcció política. Els polítics van, la majoria dels cops, amb el calibrador; mesurant les paraules o simplement dient vaguetats o frases buides de contingut. Ens hem acostumat a un consum ràpid de la informació política en lloc de mastegar i pair bé la informació. En som culpables tots plegats de donar més importància a les formes que al fons. S'ha restat riquesa al debat.

Tot el contrari al que passa al parlament britànic on, a poques passes de distància, si convé, es diuen de tot. Aquí en canvi malgrat que algú destaca pels exabruptes encara hi ha massa formes versallescques. Per això à algú encara el sobta els estirabots com els protagonitzats per Ciutadans. Estirabots que per altre part busquen cridar l’atenció o simplement són utilitzats com a cortina de fum. L’espantanda de Ciutadans fa unes setmanes al Parlament, just abans d’una votació de condemna a la dictadura franquista, va ser l’excusa perfecta per evitar quedar retratats a la votació. Malgrat tot, això no es va saber explicar. Veiem sinó: Si la màxima base ideològica sobre la que es sustenta la sacrosanta unitat espanyola beu directament del franquisme, com dimonis es volia que hi votessin en contra? Pocs arguments que tenen només els hagués faltat entrar en tan flagrant contradicció!

Que “l’enfant terrible” Cañas provoqui i s’aixequi i marxi seguit dels seus, l’altre dia ho va tornar a fer en un col•loqui a Terrassa, i que darrera seu marxi el PP és un recurs que com les bales d’un revòlver té un límit. Perquè l’altre recurs que és una argumentació seriosa per a convèncer a la gent de la bondat de continuar a Espanya no el tenen. Per això l’exabrupte, la provocació, en definitiva el fum, fum, fum, acaba essent un producte polític consumible per a persones viscerals i molt poc exigents; exabruptes i provocacions que per altra part no aporten cap indici de una possible futura millora per a la ciutadania del país.

Un tipus de personal visceral i poc raonable que per altra banda també deu abundar a la resta de l’estat, almenys això diu el President Rajoy, quan afirma que el que es diu a 13TV i a Intereconomia és el que pensen la majoria dels espanyols. Doncs compte! Perquè si això que diu en Rajoy és així, cames ajudeu-me! I és que en un Estat en fallida estructural, com és l’estat espanyol, el recurs al “pim, pam, pum” contra els catalans ha estat el “panem et circensis” per entabanar al personal que durant molt temps els ha funcionat molt bé però que ha provocat una escletxa ara ja del tot insalvable.

Per això cada cop cal afinar més, cal fixar-se més en el que fan i no pas en el que diuen i si el que es diu és banal i buit d’idees encara més raó per obviar-ho! L’independentisme, la capacitat d’il•lusió que el procés genera en una gran part de la població no es gratuït, senzillament és l’únic projecte, és la única sortida! Segur que tot plegat no serà pas “bufar i fer ampolles”. Vindran temps complicats però sembla cada cop més clar i el convenciment és generalitzat que la independència es un horitzó o si es vol una llum al final del túnel. L’únic horitzó i la única llum que ens pot portar a bon port.

Sentirem a dir moltes coses, però cal afinar els sentits i fixar-nos en el que fan més que no pas en el que diuen. Caldrà ser molt més introspectius i reflexius i molt menys superficials. Caldrà fer un esforç per escoltar atentament, meditar, raonar,... No només haurem d’escoltar allò que ens agrada, també allò que ens desagrada o que simplement no ens agrada tant. Haurem de fugir del titular fugisser i poc raonat. Ens fan fixar més en una ínfima part del que es diu que no pas en tot el que diuen; es fa massa èmfasi en la frase treta de context, en el flash informatiu. Quant mal està fent determinat tipus de periodisme “en blanc i negre”! En definitiva haurem de jutjar pel que fan i no pel que diuen, encara més cal fixar-se molt bé en qui realment fa i no només en qui diu.

1 de desembre de 2013