Encara a hores d’ara veiem a alguns discutir sobre l’independentisme de CDC, les referències a “la puta i a la ramoneta” formen encara part dels retrets als convergents, malgrat que totes dues semblen haver estat “subrogades” a altres formacions polítiques. Segurament a CDC hi ha gent a la que això de l’independentisme, per nou, li ve encara una mica gros, no vull dir que no vulguin la independència! El mateix ha passat, malgrat una inequívoca posició del partit, a ERC on “anys de pluja fina” i de còmodes poltrones varen fer oblidar durant massa temps a alguns dels seus el màxim tret diferencial del seu partit; que no era ser d’esquerres sinó independentista.
Una altra cosa es parlar d’Unió i més concretament del seu líder al que sembla que tot aquest procés l’ha agafat amb el pas canviat. L’ha sorprés amb massa lligams adquirits al llarg del temps que ha exercit de cap de grup parlamentari a Madrid. Fa l’efecte com si hagués patit una desconnexió amb la Catalunya real, cosa que acostuma a passar quan s’està lluny i un es rodeja de gent que “el serveixin” i no que serveixin.
Oblidar l’aposta clara del President Mas pel procés és ser molt injust, casi tant injust com obviar que ha estat la societat civil la que amb la seva mobilització ho ha fet possible. Però sense una relació causa efecte i una aposta ferma d’en Mas possiblement ara estaríem en un altre estadi. Sense que la societat civil continués empenyent potser a hores d’ara el procés hauria perdut part de l’embranzida.
Després de la fugida d’en Navarro a aixoplugar-se a sota les faldilles del PSOE, ara ens queden encara les postures dubitatives en el si d’ICV. No guanyen per “margarides”! Les desfullen una darrera de l’altre! Qui podria ser determinant en la decisió, la seva presidència, ai las! Resulta que es bicèfala i diuen que un estaria a favor de preguntar sobre la independència i en canvi a l’altra li escama la pregunta en aquest sentit.
El més curiós d’aquestes dues formacions, “trufades” de federalistes sense correspondència en les seves formacions estatals homònimes, és que obliden que per poder ser federal cal ser primerament sobirà per a decidir federar-se. La unitat de la pàtria, amb que tant s’omplen la boca alguns, no es en el nostre cas tal, sinó una imposició. Perquè només poden estar units aquells que lliurement des de la seva sobirania decideixen estar-ho. Tot els demés es subjugació i conquesta, vencedors i vençuts, espoliadors i espoliats.
El problema per a molts polítics és que la gent després de tant debat ja comença a tenir les idees clares, molt més que no pas els partits. Una cosa és el que diuen els partits i una altra cosa és el que fan, o la percepció que des de la ciutadania es té del que fan i per damunt de tot la sensació que té la gent del que són capaços de fer. A una gran majoria de la ciutadania ja no ens cal que a la consulta es faci una pregunta en la que es trobin confortables tots els partits. No són ells els que votaran sinó el poble i aquest demana una pregunta clara perquè ja sap el que vol i el que no vol.
Un altre tema que a hores d’ara entabana al personal és l’excés de correcció política. Els polítics van, la majoria dels cops, amb el calibrador; mesurant les paraules o simplement dient vaguetats o frases buides de contingut. Ens hem acostumat a un consum ràpid de la informació política en lloc de mastegar i pair bé la informació. En som culpables tots plegats de donar més importància a les formes que al fons. S'ha restat riquesa al debat.
Tot el contrari al que passa al parlament britànic on, a poques passes de distància, si convé, es diuen de tot. Aquí en canvi malgrat que algú destaca pels exabruptes encara hi ha massa formes versallescques. Per això à algú encara el sobta els estirabots com els protagonitzats per Ciutadans. Estirabots que per altre part busquen cridar l’atenció o simplement són utilitzats com a cortina de fum. L’espantanda de Ciutadans fa unes setmanes al Parlament, just abans d’una votació de condemna a la dictadura franquista, va ser l’excusa perfecta per evitar quedar retratats a la votació. Malgrat tot, això no es va saber explicar. Veiem sinó: Si la màxima base ideològica sobre la que es sustenta la sacrosanta unitat espanyola beu directament del franquisme, com dimonis es volia que hi votessin en contra? Pocs arguments que tenen només els hagués faltat entrar en tan flagrant contradicció!
Que “l’enfant terrible” Cañas provoqui i s’aixequi i marxi seguit dels seus, l’altre dia ho va tornar a fer en un col•loqui a Terrassa, i que darrera seu marxi el PP és un recurs que com les bales d’un revòlver té un límit. Perquè l’altre recurs que és una argumentació seriosa per a convèncer a la gent de la bondat de continuar a Espanya no el tenen. Per això l’exabrupte, la provocació, en definitiva el fum, fum, fum, acaba essent un producte polític consumible per a persones viscerals i molt poc exigents; exabruptes i provocacions que per altra part no aporten cap indici de una possible futura millora per a la ciutadania del país.
Un tipus de personal visceral i poc raonable que per altra banda també deu abundar a la resta de l’estat, almenys això diu el President Rajoy, quan afirma que el que es diu a 13TV i a Intereconomia és el que pensen la majoria dels espanyols. Doncs compte! Perquè si això que diu en Rajoy és així, cames ajudeu-me! I és que en un Estat en fallida estructural, com és l’estat espanyol, el recurs al “pim, pam, pum” contra els catalans ha estat el “panem et circensis” per entabanar al personal que durant molt temps els ha funcionat molt bé però que ha provocat una escletxa ara ja del tot insalvable.
Per això cada cop cal afinar més, cal fixar-se més en el que fan i no pas en el que diuen i si el que es diu és banal i buit d’idees encara més raó per obviar-ho! L’independentisme, la capacitat d’il•lusió que el procés genera en una gran part de la població no es gratuït, senzillament és l’únic projecte, és la única sortida! Segur que tot plegat no serà pas “bufar i fer ampolles”. Vindran temps complicats però sembla cada cop més clar i el convenciment és generalitzat que la independència es un horitzó o si es vol una llum al final del túnel. L’únic horitzó i la única llum que ens pot portar a bon port.
Sentirem a dir moltes coses, però cal afinar els sentits i fixar-nos en el que fan més que no pas en el que diuen. Caldrà ser molt més introspectius i reflexius i molt menys superficials. Caldrà fer un esforç per escoltar atentament, meditar, raonar,... No només haurem d’escoltar allò que ens agrada, també allò que ens desagrada o que simplement no ens agrada tant. Haurem de fugir del titular fugisser i poc raonat. Ens fan fixar més en una ínfima part del que es diu que no pas en tot el que diuen; es fa massa èmfasi en la frase treta de context, en el flash informatiu. Quant mal està fent determinat tipus de periodisme “en blanc i negre”! En definitiva haurem de jutjar pel que fan i no pel que diuen, encara més cal fixar-se molt bé en qui realment fa i no només en qui diu.
1 de desembre de 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada