La rèmora

La rèmora com a sinònim de pesat, de persona que no t’acabes de treure mai del damunt i que mentre hi és en treu profit, és l’accepció que més utilitzem. Però oblidem sovint la rèmora animal, la rèmora “predadora”. Podeu dir-li, si us sembla bé, “predadora secundaria“, ja que la majoria de cops no és ella qui ataca. No és la rèmora qui mata malgrat treure’n bon profit de “l’assassinat” que altres comenten davant seu.

La rèmora és acomodatícia. Quan li convé es deixa portar i quan no li convé es desenganxa. Associada a un bon predador prospera. El seu físic no li facilita l’atac, mai serà un tauró! Malgrat tot, sense estralls no viuria, sense víctimes no menjaria.

Entre els humans hi ha rèmores i rèmores. Les que se t’enganxen i no et deixen anar mai. Molts cops són els mateixos parents o amics que per voluntat pròpia no es volen desenganxar o simplement, cosa que passa sovint, no es poden desenganxar perquè necessiten el que tens, encara que només siguin engrunes. No són rèmores amb mala fe i amb el temps poden deixar de ser rèmores i es metamorfosen en lluç, besuc, cavallet de mar, pop o, fins i tot, tauró.

Les rèmores perilloses són aquelles que tenen consciència de ser-ne. Que sabent que tenen altres opcions volen ser rèmores i ho volen ser perquè algun impediment físic o psíquic els impedeix ser tauró. Si l’impediment és físic, de recursos, - “grandària, envergadura, velocitat, habilitat o mandíbules” – la rèmora anirà fent la “viu-viu”. Canviarà de predador quan li convingui i durà una vida més o menys normal, sense ser del tot conscient que ajuda que el “criminal”, a qui acompanya i a voltes guia, pugui anar fent de les seves.

Si l’impediment no és físic sinó “psíquic”. Si l’impediment està en la doble ànima de l’individu, ens trobem davant la rèmora més perillosa. Si no la coneixes, et pot resultar imprevisible. Si no la coneixes bé, si te la creus, et pot enganyar del tot. Se’t presentarà acompanyant un tauró i t’adonaràs del mal quan rebis la queixalada. No t’hauràs adonat abans del perill perquè creies en una de les seves dues ànimes, la que sempre t’ha mostrat , fins que se t’ha presentat amb l’altre.

Vivim en una societat de taurons i rèmores. De taurons cecs però assedegats de preses i de rèmores que els acompanyen, algunes només per aprofitar-se del que el tauró no devora, però d’altres que guien el tauró cap a la pressa més grossa, facilitant-los la cacera, per elles aconseguir un profit més gran.

Actualment, a la nostra societat, quan identifiquem la rèmora ho fem amb un polític, un comissionista, un home de lleis... A vegades la rèmora pot ser totes aquestes i altres coses a l’hora. És en el seu vessant polític o d’home de lleis on la seva ànima, la seva psique, és més probable que es desdobli i entri en contradicció, perquè la rèmora no es pot desenganxar del ritme de vida que s’ha marcat. No es pot “alliberar” del seu tauró.

Tots coneixem alguna d’aquestes rèmores que ens han enganyat. Que se’ns han presentat com a doctor Jekyll i quan ens hem adonat estàvem tractant amb Mr. Hyde. La rèmora pot ser el polític que en el seu programa electoral ens venia una cosa i que al final ha fet una altra per treure’n benefici sigui pecuniari o de posició social. Quan va començar la crisi el 2007 hi havia molts taurons i moltes rèmores, però sobretot hi va haver moltes víctimes. En aquesta crisi va haver-hi polítics que van ser rèmores. Quan el seu tauró particular “va morir”, si no es van poder acoblar a un altre, van començar a tenir moltes dificultats perquè les restes de les malifetes acaben tard o d’hora surant.

Les rèmores, moltes d’elles homes de lleis, no deixaran mai de sorprendre’ns. Sobretot quan es tracta d’aquelles rèmores de doble “ànima” o de doble façana. Ens trobem, doncs, amb rèmores amb una façana homologable i amb una “rerebotiga” ple de porqueria, saldos..., fins i tot algun cadàver d’alguna víctima innocent .

Algunes d’aquestes rèmores se’ns presenten amb la façana d’honorabilitat, fins i tot, en algun cas, amb una decoració de progressia. Ens en podem trobar exemplars que són d’allò que se’n diu “d’esquerres de tota la vida”, d’aquelles esquerres que ja no es porten, com allò del “PSUC-Viu” per exemple. Ens les podem trobar en alguna festa popular, en algun "happening", solidaritzant-se amb la causa més solidaria de les que es fan i es desfan. Ens les trobarem sempre i quan no estiguin en la seva segona o tercera residència, a la costa o a la muntanya. Residències on han invertit els seus guanys, molts cops cobrats en negre, obtinguts per les seves “gestions”. Guanys obtinguts a canvi de facilitar a un tauró o altre que pugui devorar una gran presa. Aquestes facilitats sempre han estat al límit de la llei, no m’atreviria dir en quin marge d’aquest límit i amb quin grau d’ocultació o manca de transparència. En tot cas, però, sempre ho han fet en benefici mutu, del tauró i seu, i en detriment, lògicament, de les víctimes, o sia, del més dèbil.

Ara és quan toca dir allò que qualsevol semblança de qualsevol persona real amb el darrer exemple és pura casualitat. Simplement un atac delirant d’imaginació de qui això escriu.

És per això, que quan alguna rèmora queda desenganxada i es menjada per un tauró, cec, al que potser en altres ocasions ha guiat, no puc evitar un somriure. És l’estúpid consol de qui li ha tocat en aquesta vida el paper de víctima i que no vol ser rèmora ni té ja forces per nedar enmig de tanta porqueria , simplement procura que no el queixalin gaire.

4 de maig de 2015