7 de febrer del 2018

Ara que els Pirineus tornen a créixer


Els Pirineus tornen a semblar molt alts, intransitables, inabastables, com en els temps més foscos de la dictadura franquista. Potser durant quasi dues generacions, des del 1975, hem viscut en un miratge. Ara ens adonem que no tot va canviar tant com pensàvem. Llegeixes llibres que parlen dels anys foscos del franquisme i els paral·lelismes amb el que passa avui deixen de ser-ho, per a convertir-se en interseccions i superposicions, fins i tot coincidències.

Espanya, l'Estat espanyol, té "serbituds", si amb b alta! Espanya està jugant, retorçant les seves lleis, les seves pròpies normes. Només cal llegir els articles i les entrevistes amb persones jurídicament enteses, no compromeses ni agraïdes amb els poders de l'Estat, per fer-se una idea. L'Estat espanyol té "serbituds", perquè igual que Sèrbia ara ja fa més de vint anys, ho fia tot al manteniment de la unitat territorial, ho fia tot a un nacionalisme tancant, intransigent i uniformitzador – a la imposició de la seva pàtria-. Sèrbia va pagar un preu molt alt, a hores d'ara encara no ha entrat a la Unió Europea i pateix  aïllament i endarreriment. Suporta una "culpa", a ulls de molts, pel paper jugat a la crisi balcànica dels anys noranta del segle XX. No és ni de bon tros el cas de l'Estat espanyol, però sí que cada dia, com un degoteig constant, ens arriben informacions de mitjans i ara ja també d'organismes internacionals, que es posen la mà al cap amb tot el que està passant a Espanya. Cada cop és més palesa, a escala internacional, la ràpida pèrdua de qualitat democràtica que provoca la conculcació de drets i els "tejemanejes" de l'Estat espanyol. Un Estat on el poder judicial es veu supeditat al poder executiu d'una manera més que notòria, ja que és el poder Executiu el que avança públicament quina serà l'actuació del poder judicial.

La Unió Europea, controlada pels estats, no vol remors. Aquesta és una Europa que "chamberlaneja" (*). Almenys això ens sembla als catalans que la percebem com a covarda, potser perquè esperàvem quelcom d'ella. La Comissió Europea controlada pels governs que hi col·loquen els Comissaris de l'Executiu, el Consell d'Europa on hi són representats els caps de govern o d'Estat i el Parlament on el grup majoritari és el del Partit Popular Europeu, no semblen proclius a ser massa comprensius amb Catalunya. Tot plegat no ens dóna cap tipus d'esperança, ara com ara. Altra cosa són les opinions públiques dels diversos estats i els mitjans de comunicació internacionals que poden crear estats d'opinió més o menys favorables. Però el que cada cop ens és més evident és que Europa es mantindrà neutral. Fins quan? Fins a quin nivell de repressió està disposada a fer el sord, el cec i el mut? Perquè un Estat campió a Europa, com és l'Estat espanyol, en l'incompliment de les normes comunitàries és tractat amb guant de seda?

Té por Europa que una independència de Catalunya provoqui una ensulsiada de l'Estat espanyol que faci tremolar els fonaments de la UE? Tem simplement Europa que la inestabilitat a Espanya pot acabar generant aquest mateix efecte? És conscient la UE que si avui es conculquen drets a Catalunya, demà pot ser a qualsevol altre lloc d'Europa? És conscient Europa que els seus pilars, en el que es fonamenta, són la llibertat i la democràcia? Ja els van advertir, cínicament, els xinesos quan els van preguntar per Catalunya i els van fer memòria que potser en el futur no preguntessin i no es fessin "els apòstols" quan passen coses a altres llocs del món, com per exemple el Tibet.

L'Estat espanyol es vol passar la voluntat de la majoria dels catalans pel forro. Ja es va passar la voluntat majoritària dels catalans, del Parlament català i del Parlament espanyol ara ja farà quasi nou anys suspenent àmplies parts de l'Estatut català del 2006. Ara es volen passar per l'arc del triomf el resultat de les eleccions del 21D a còpia d'empresonar, imputar o mantenir exiliada i allunyada gent que ha resultat electa. S'han petat l'Estatut de Catalunya i la mateixa Constitució. Ho han fet aplicant un 155 que aquesta Constitució no contemplava en cap cas aplicar de la manera com s'ha fet. L'executiu s'ha atorgat uns poders sobre Catalunya que són tot el que es vulgui menys constitucionals i estatutaris.

Avui doncs, com en els temps de la Dictadura, els Pirineus semblen més alts i més infranquejables. Més enllà hi ha un món, amb tots els defectes que vulgueu esmentar, molt més lliure. En aquest vessant campen lliures l'autoritarisme i l'esperpent "tabarnari", creant un clima de neguit i patiment que és molt injust i gratuït. Però ni llavors ho van poder fer, ni ara tampoc solucionaran els que ells anomenen "el problema catalán". Perquè en aquest costat d'aquests Pirineus, avui crescuts, no hi ha un problema català, sinó un de més gros que és el problema espanyol i el de la qualitat democràtica del seu estat.

7 de febrer de 2018

(*) Chamberlain va ser el Premier britànic que el 1938 va firmar els acords de Munic, pràcticament una política d'apaivagament enfront Hitler i permetent-lo "cruspir-se" Txecoslovàquia. No tan sols no va aconseguir apaivagar Hitler, sinó que va fer palesa la seva debilitat i la de les democràcies enfront del nazisme i el feixisme. Després, abans d'un any, Europa tornava a estar en guerra.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada