...
En la segona part d'aquest post es feia una ràpida referència a la inflació. Va coincidir que al moment en què començava una pressió fiscal, fins llavors desconeguda, la inflació es va disparar a indicadors de dues xifres, el 1977 es va arribar a registrar un 24,53%. La inflació acumulada a la dècada dels setanta va arribar a un 258,52% i els vuitanta un 128,23%. Per poder fer una comparació del 2000 al 2009 la inflació acumulada va ser d'un 29,38% i del 2010 al 2016 un 6,30%. Qui a mitjan anys setanta havia aconseguit un préstec a 15 o 20 anys per comprar un pis o una casa i va continuar podent treballar va veure com per una part el seu sou s'anava retallant i les possibilitats de treballar en negre en un segon lloc desapareixien. Però al mateix temps veia com la quota dels préstecs respecte als seus ingressos s'anava encongint. La inflació li estava amortitzant el préstec. Si el préstec feia temps que estava concedit a un interès raonable d'un sol dígit, l'amortització encara era més ràpida. Una altra cosa va ser alguns préstecs concedits als pitjors anys de la crisi quan un 15% era un tipus habitual.
Qui llavors va gastar i va invertir en propietats els seus estalvis, acompanyats o no d'un préstec, que podia anar pagant, va consolidar el seu patrimoni. Qui va ser més poruc i no es va atrevir a arriscar els seus estalvis va perdre molt; no pas en xifres absolutes de diners estalviats, però si lògicament en poder adquisitiu. Tenir els diners al banc era llavors un mal negoci. Malgrat que s'arribaven a pagar interessos per sobre del 10%, la inflació era molt superior.
Va ser, doncs, un "a cara o creu", qui la va endevinar i venia amb una certa empenta dels anys anteriors, gràcies al seu treball i a haver estalviat,se'n va sortir prou bé. Alguns avui en dia encara, com aquí es diu, escuren la cassola que es va omplir amb el treball dels anys del "desarrollismo" i les dècades de la inflació.
Però l'atur, bo i que tornaria a baixar i tornaria més tard a pujar i tornaria a baixar, per tornar a pujar fins a arribar a la bogeria de la darrera crisi on ens va superar el 26%, es quedaria per sempre. L'atur des dels anys vuitanta era ja sistèmic, estructural o com dimonis es vulgui adjectivar. Rarament baixa per sota del 10%. Això afegit a, què per un cantó les reformes fiscals que han suposat cada cop un increment impositiu i, per altra banda, que els sous ajustats quasi sempre a la baixa per fer competitiva l'economia, han fet que tot plegat les possibilitats de la classe treballadora, cada cop més, s'hagin anat reduint a un anar fregint i menjant. Sempre amb els suficients maldecaps per a no embrancar-se en noves aventures adquisitives. Mentre va haver-hi la pesseta l'economia espanyola, que donava la sensació d'anar baixant graons, s'ajustava a cop de devaluació, cosa que feia encarir el preu de les importacions, moltes de les quals eren imprescindibles com els carburants i no només els d'automoció. El 1977 la pesseta es va devaluar un 24,87%, cinc anys després el 1982 un 8% i el 1992 un 5%.
En la darrera crisi, la del 2010, que va començar realment el 2006/2007 i que encara no ha acabat, quan ja se senten trompetes d'una nova recessió que està venint, però tranquils, que diuen que ara serà conjuntural. Doncs bé, en la darrera crisi, no es podia devaluar la moneda per fer més competitiva l'economia. Com no es podia devaluar la moneda es van ajustar els sous i, el poder econòmic dels assalariats va baixar de nou uns quants graons més. Però abans de continuar, tornem una mica enrere.
Després de la crisi "conjuntural del 1992", tan bon punt ens vam tornar a veure les orelles, va començar la darrera, que no serà l'última, "fase de creixement", que a finals dels 90 era desenfrenat. Els fills de les generacions que als 60 i 70 havien aconseguit emancipar-se i tenir el seu pis i la seva casa de propietat també volien el seu o la seva. Els sous, com hem comentat abans s'havien anat ajustant des dels anys 80. A finals dels 90 i principis dels 2000 alguns sindicats feien una campanya en la qual es demanava que tothom tingués un sou de 1000 euros mensuals (ara el 2009 el salari mínim és de 900). En pocs anys els sous quasi no van augmentar, i la fita dels 1000 en alguns casos era inabastable. Però per altra banda els preus dels pisos entre el 1999 i el 2006 es va duplicar i en alguns casos quasi triplicar.
Quina va ser la fantàstica solució per a tot plegat? Doncs molt senzilla, les hipoteques per a la compra d'habitatge va passar dels 15 als 20, als 25, als 30. Fins a arribar als 40 anys o més d'amortització. En una societat totalment canviant, on ningú tenia assegurat res, la gent s'emmerdava, perdoneu l'expressió, a 40 anys. Molts cops la parella, de manera que amb el sou d'un dels dos poder pagar una hipoteca fins a la jubilació.
Però aquí no acabava el disbarat. En aquest blog ja n'hem parlat (*). A l'economia espanyola, l'estalvi no generava el saldo suficient per a poder concedir els préstecs per engreixar la maquinària immobiliària que semblava que tot ho havia de devorar. Llavors es va recórrer, per dir-ho d'alguna manera, als estalvis dels països més avançats. Els bancs estrangers dels països més al nord ens deixaven els seus capitals al 3 o 4 anys i aquí la banca els deixava fins a 40 anys. El desastre estava servit. La crisi de les "subprime" (hipoteques escombraria) als Estats Units van generar la suficient desconfiança, com per què aquells que deixaven els cèntims als nostres bancs a tres o quatre anys, deixessin de fer-ho i demanessin als seus venciments el retorn del què havien avançat.
En un estat, l'espanyol, que sembla "la Corte de los Milagros", els va anar molt bé que el detonant de tot plegat tingués el seu inici als USA. Encara recordo l'inconscient president del Govern espanyol, que el 2008 treia pit dient que teníem la banca més sanejada i solvent del "món mundial". Però tampoc vull deixar en el tinter el record d'una altra xitxarel·lo que es va fer famós en aquells anys i al que es va donar bombo i plateret, perquè el que deia desviava l'atenció de la realitat i recordo que molts, molts, en aquells anys van picar i encara deu haver-hi algú que se'l creu. Parlo de Leopoldo Abadia, que havia estat professor del IESE.
Es va fer famós gràcies a un pamflet en el qual explicava com la crisi havia estat causada per les "subprime nordamericanes". Perquè els estalvis dels espanyols, de la Caixa d'Estalvis de "San Quirico", deia ell, havien anat a parar als USA i s'havien invertit en les "subprime". Quin torracollons! De cèntims de l'estalvi espanyol, a engreixar la concessió de préstecs brossa nordamericans, no n'hi havia anat pràcticament ni un. Nosaltres, com he explicat abans, teníem les nostres "subprimes made in spain". Els cèntims havien arribat aquí d'Alemanya, d'Holanda i d'altres països d'Europa, Confiant en que erem una econòmia en creixement i fins i tot seriosa. Va ser aquí on es va rebentar tot!
En Continuarem parlant, per veure a on estem avui dia i com tenim la cassola.
15 d'agost 2019
En la segona part d'aquest post es feia una ràpida referència a la inflació. Va coincidir que al moment en què començava una pressió fiscal, fins llavors desconeguda, la inflació es va disparar a indicadors de dues xifres, el 1977 es va arribar a registrar un 24,53%. La inflació acumulada a la dècada dels setanta va arribar a un 258,52% i els vuitanta un 128,23%. Per poder fer una comparació del 2000 al 2009 la inflació acumulada va ser d'un 29,38% i del 2010 al 2016 un 6,30%. Qui a mitjan anys setanta havia aconseguit un préstec a 15 o 20 anys per comprar un pis o una casa i va continuar podent treballar va veure com per una part el seu sou s'anava retallant i les possibilitats de treballar en negre en un segon lloc desapareixien. Però al mateix temps veia com la quota dels préstecs respecte als seus ingressos s'anava encongint. La inflació li estava amortitzant el préstec. Si el préstec feia temps que estava concedit a un interès raonable d'un sol dígit, l'amortització encara era més ràpida. Una altra cosa va ser alguns préstecs concedits als pitjors anys de la crisi quan un 15% era un tipus habitual.
Qui llavors va gastar i va invertir en propietats els seus estalvis, acompanyats o no d'un préstec, que podia anar pagant, va consolidar el seu patrimoni. Qui va ser més poruc i no es va atrevir a arriscar els seus estalvis va perdre molt; no pas en xifres absolutes de diners estalviats, però si lògicament en poder adquisitiu. Tenir els diners al banc era llavors un mal negoci. Malgrat que s'arribaven a pagar interessos per sobre del 10%, la inflació era molt superior.
Va ser, doncs, un "a cara o creu", qui la va endevinar i venia amb una certa empenta dels anys anteriors, gràcies al seu treball i a haver estalviat,se'n va sortir prou bé. Alguns avui en dia encara, com aquí es diu, escuren la cassola que es va omplir amb el treball dels anys del "desarrollismo" i les dècades de la inflació.
Però l'atur, bo i que tornaria a baixar i tornaria més tard a pujar i tornaria a baixar, per tornar a pujar fins a arribar a la bogeria de la darrera crisi on ens va superar el 26%, es quedaria per sempre. L'atur des dels anys vuitanta era ja sistèmic, estructural o com dimonis es vulgui adjectivar. Rarament baixa per sota del 10%. Això afegit a, què per un cantó les reformes fiscals que han suposat cada cop un increment impositiu i, per altra banda, que els sous ajustats quasi sempre a la baixa per fer competitiva l'economia, han fet que tot plegat les possibilitats de la classe treballadora, cada cop més, s'hagin anat reduint a un anar fregint i menjant. Sempre amb els suficients maldecaps per a no embrancar-se en noves aventures adquisitives. Mentre va haver-hi la pesseta l'economia espanyola, que donava la sensació d'anar baixant graons, s'ajustava a cop de devaluació, cosa que feia encarir el preu de les importacions, moltes de les quals eren imprescindibles com els carburants i no només els d'automoció. El 1977 la pesseta es va devaluar un 24,87%, cinc anys després el 1982 un 8% i el 1992 un 5%.
En la darrera crisi, la del 2010, que va començar realment el 2006/2007 i que encara no ha acabat, quan ja se senten trompetes d'una nova recessió que està venint, però tranquils, que diuen que ara serà conjuntural. Doncs bé, en la darrera crisi, no es podia devaluar la moneda per fer més competitiva l'economia. Com no es podia devaluar la moneda es van ajustar els sous i, el poder econòmic dels assalariats va baixar de nou uns quants graons més. Però abans de continuar, tornem una mica enrere.
Després de la crisi "conjuntural del 1992", tan bon punt ens vam tornar a veure les orelles, va començar la darrera, que no serà l'última, "fase de creixement", que a finals dels 90 era desenfrenat. Els fills de les generacions que als 60 i 70 havien aconseguit emancipar-se i tenir el seu pis i la seva casa de propietat també volien el seu o la seva. Els sous, com hem comentat abans s'havien anat ajustant des dels anys 80. A finals dels 90 i principis dels 2000 alguns sindicats feien una campanya en la qual es demanava que tothom tingués un sou de 1000 euros mensuals (ara el 2009 el salari mínim és de 900). En pocs anys els sous quasi no van augmentar, i la fita dels 1000 en alguns casos era inabastable. Però per altra banda els preus dels pisos entre el 1999 i el 2006 es va duplicar i en alguns casos quasi triplicar.
Quina va ser la fantàstica solució per a tot plegat? Doncs molt senzilla, les hipoteques per a la compra d'habitatge va passar dels 15 als 20, als 25, als 30. Fins a arribar als 40 anys o més d'amortització. En una societat totalment canviant, on ningú tenia assegurat res, la gent s'emmerdava, perdoneu l'expressió, a 40 anys. Molts cops la parella, de manera que amb el sou d'un dels dos poder pagar una hipoteca fins a la jubilació.
Però aquí no acabava el disbarat. En aquest blog ja n'hem parlat (*). A l'economia espanyola, l'estalvi no generava el saldo suficient per a poder concedir els préstecs per engreixar la maquinària immobiliària que semblava que tot ho havia de devorar. Llavors es va recórrer, per dir-ho d'alguna manera, als estalvis dels països més avançats. Els bancs estrangers dels països més al nord ens deixaven els seus capitals al 3 o 4 anys i aquí la banca els deixava fins a 40 anys. El desastre estava servit. La crisi de les "subprime" (hipoteques escombraria) als Estats Units van generar la suficient desconfiança, com per què aquells que deixaven els cèntims als nostres bancs a tres o quatre anys, deixessin de fer-ho i demanessin als seus venciments el retorn del què havien avançat.
En un estat, l'espanyol, que sembla "la Corte de los Milagros", els va anar molt bé que el detonant de tot plegat tingués el seu inici als USA. Encara recordo l'inconscient president del Govern espanyol, que el 2008 treia pit dient que teníem la banca més sanejada i solvent del "món mundial". Però tampoc vull deixar en el tinter el record d'una altra xitxarel·lo que es va fer famós en aquells anys i al que es va donar bombo i plateret, perquè el que deia desviava l'atenció de la realitat i recordo que molts, molts, en aquells anys van picar i encara deu haver-hi algú que se'l creu. Parlo de Leopoldo Abadia, que havia estat professor del IESE.
Es va fer famós gràcies a un pamflet en el qual explicava com la crisi havia estat causada per les "subprime nordamericanes". Perquè els estalvis dels espanyols, de la Caixa d'Estalvis de "San Quirico", deia ell, havien anat a parar als USA i s'havien invertit en les "subprime". Quin torracollons! De cèntims de l'estalvi espanyol, a engreixar la concessió de préstecs brossa nordamericans, no n'hi havia anat pràcticament ni un. Nosaltres, com he explicat abans, teníem les nostres "subprimes made in spain". Els cèntims havien arribat aquí d'Alemanya, d'Holanda i d'altres països d'Europa, Confiant en que erem una econòmia en creixement i fins i tot seriosa. Va ser aquí on es va rebentar tot!
En Continuarem parlant, per veure a on estem avui dia i com tenim la cassola.
15 d'agost 2019
(*)
Aquesta entrada i quatremés parlant del sistema financer català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada