25 d’agost del 2015

La crisi dels refugiats

En aquest modest blog, ara fa dos anys - el 2013- al juny i al setembre, es parlava del conflicte de Síria i de les implicacions, tant religioses –entre les diverses branques de l’Islam-, com de les grans potències i d’altres interessos inclosos naturalment els econòmics.

El 2013 ja feia dos anys que havia esclatat el conflicte i el nombre de morts i els cents de milers de refugiats anaven creixent dia a dia. El gran valedor del règim de Baixar Al Assad era la Rússia post soviètica que tenia en territori sirià la seva darrera base naval fora del seu propi territori al port sirià de Tartus. Qualsevol intent internacional en aquell moment per pressionar al règim sirià xocava amb el frontó rus.

Per altra banda, fa dos anys encara no havia irromput l’ISIS –Estat islàmic-, que finalment ha estat la sublimació de la facció sunnita a la zona; minoritària a l’Iraq i majoritària a Síria on està geogràficament ubicada a la part oriental del país. El règim de Al Assad tal com es preveia fa ja dos anys ha donat, “manu militari” continuïtat territorial a la zona on són majoritaris els xiïtes i els alauites; bàsicament la franja costanera i la porció de país que queda darrere el Líban fins a quasi tocar els alts del Golan. A la resta del territori de Síria, des dels barris perifèrics de Damasc fins a la vall de l’Eufrates, ens trobem amb el territori “abandonat” pel règim de Al Assad. Allà les diferents faccions opositores, cada cop més dividides i minoritzades , s’enfronten a les forces de l’exèrcit sirià i també a les milícies de l’estat islàmic en un tots contra tots en el que cada cop és més difícil saber qui és qui.

Si llavors, fa dos anys, va haver una possibilitat d’aturar la massacre, va acabant essent impossible. Impossible per la defensa que totes les parts, Rússia i Iran per un cantó i els règims del Golf que recolzaven l’acció de l’oposició siriana per l’altre, feien dels seus interessos. Occident, Europa en concret, apareixia com un espectador incapaç de forçar o coordinar polítiques que poguessin ajudar a aturar el conflicte.

Al cap de quatre anys el nombre de morts a Síria, però també a l’Iraq, és enorme. De resultes de tot plegat s’ha fet fort l’ISIS fins a forçar una intervenció internacional a estones “d’amagatotis”, per contrarestar un moviment que ha atret voluntaris islamistes de molts països, inclosos de les democràcies occidentals. La barbàrie desfermada per l’ISIS mereixeria un post a part i dia a dia no ens deixa de sorprendre’ns, malgrat que sembla que se’ns hagi fet pell morta.
Les quatre grans potències regionals veïnes han tingut diferents papers en el conflicte. D’entrada l’Iran, aliat incondicional de Al Assad i de Hezbollah, ha donat ple suport al règim sirià, si bé ara després dels acords amb els Estats Units i Europa aparentment sembla haver moderat el seu protagonisme. Per altra banda Aràbia Saudí i les monarquies del Golf, amb Qatar al capdavant, han estat les finançadores de l’oposició siriana que ha acabat quedant al bàndol suní. Bàndol que ara ja mediatitza totalment l’estat islàmic que també ha guanyat terreny a l’Iraq, on només ha estat parcialment frenat per la milícia kurda i la majoria xií del sud del país cada cop més lligada i recolzada per l’Iran.

Les altres dues potències regionals, majoritàriament sunís, Egipte i Turquia han tingut uns papers molt diferents; mentre Egipte s’ha mantingut distant, la geografia l’ha ajudat, Turquia s’ha vist pràcticament implicada en un conflicte a prop de la seva frontera. Una Turquia sotmesa a una dictadura “soft”, que darrerament ha perdut pistonada, però que pretén tornar-la a guanyar en unes pròximes eleccions vinents. Turquia va rebre una allau de refugiats sirians en els primers temps del conflicte que es varen establir dins de les seves fronteres on més tard també acabaria arribant la guerra de la mà de l’estat islàmic que combatia les minories kurdes que li feien front al nord de Síria. Minories kurdes que havien constituït una zona controlada per ells, que pretenia mantenir-se al marge del conflicte general. Aquesta zona Kurda es temuda per Túrquia per l’efecte que sobre els kurds del seu país pogués tenir tot plegat. El protagonisme dels kurds, recolzats per Occident, i les provocacions islamistes a la frontera turca, amb atemptats contra les forces militars turques de difícil atribució, han estat una bona excusa perquè Erdogan intenti silenciar i combatre de nou a la seva minoria Kurda. Minoria de quasi 15 milions de persones que per primer cop havia entrat amb força al parlament turc, cosa que havia fet perdre la majoria al partit d’Erdogan.

Després de quatre anys llargs de conflicte els refugiats sirians que havien anat arribant a Europa, en nombre no massa significatiu, s’han convertit en una riuada que des d'Orient fins al centre d’Europa sembla desfermada. Els refugiats travessen la península d’Anatòlia, amb el beneplàcit governamental, per saltar a la primera illa grega que troben i a través de Grècia i els països dels Balcans intentar arribar al cor d’Europa. No cal entrar en més detalls d’aquest drama amb què cada dia dinem i sopem si tenim la tele oberta. Mentrestant, Turquia a la part oriental del seu territori, amb l’excusa del terrorisme i de l’estabilitat, amb l’excusa de l’estat islàmic i davant la por a la preponderància kurda a la zona, no sabem el que està fent. Els mitjans de comunicació tenen els focus posats en els refugiats que en una espècia de tràgic “Orient Express” viatgen de Turquia a Àustria i Alemanya.

El règim turc sembla que devia prendre molt bona nota del que l’estat islàmic i altres faccions que lluiten al vesper, en què s’ha convertit Líbia, fa mesos que van fer. Van amenaçar, i sembla que ho estan acomplint, amb envair el sud d’Europa amb una allau de refugiats.

Cal fer-nos moltes preguntes, més enllà del drama dels milions de refugiats sirians. Cal preguntar-nos perquè ara i perquè no fa dos anys. Cal preguntar-nos perquè encara l’ISIS es manté i quin paper hi juguen els estats del Golf. Perquè malgrat que el règim Sirià ja ha renunciat de facto a la part oriental del seu país i s’ha afermat a la zona occidental, “la que l’interessa”, no hi ha possibilitats d’un acord de pau. Interessa una pau amb la minoria xiïta i alauita de Síria patrocinada per un Iran ara més a prop d’Occident i que s'ha constituït en el suport imprescindible perquè no caigui el sud de l’Iraq en mans de l'ISIS? Interessa això a les monarquies feudals del Golf amb importants minories xiïtes a qui tenen com a ciutadans de segona?... Ens podríem fer moltes més preguntes encara del que passa allà.

Ens podríem, finalment, preguntar pel paper que hi juga Europa que destina milions i milions de la seva despesa en recursos militars per a tasques humanitàries de rescat i d’atenció als refugiats, mentre als països d’origen d’aquests refugiats es gasten fins al darrer cèntim del seu pressupost militar i no militar per matar i assassinar. Ens podríem preguntar fins quan Europa podrà suportar una onada migratòria que li pot causar seriosos conflictes interns.

Tot plegat sembla una demostració clara que Occident, la vella Europa, no es pot mantenir al marge dels conflictes al seu pati del darrere sense que el problema d’una manera o altra li acabi esclatant als morros. Una Europa que quan fa una intervenció exterior, l’acaba fent a mitges o totalment malament. Principalment perquè no acaba la feina per por a les conseqüències negatives que li pot reportar l’estat d’ànim creat en la seva opinió pública. Recordem el que va passar a Líbia...

25 d’agost de 2015


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada