L’altre dia en algunes xarxes i en alguns mitjans es va aixecar certa polseguera arrel d’un acte a Barcelona d’Ada Colau. Es tractava d’un acte en el que el reclam, l’estrella convidada, era el Gran Woyming. En un moment determinat Ada Colau es va fer una “selfie” amb un Iphone darrer model. Tothom té dret a gastar-se els cèntims en el que vulgui, malgrat sembla incongruent que algú com ella llueixi un “signe extern” que a preu de mercat pot arribar a costar 700 euros pel cap baix, quelcom més que el salari mínim interprofessional! Aparentment, tot plegat, sembla una mica contradictori sobretot quan algú s’ha fet un nom defensant a la gent que no pot pagar la quota de la seva hipoteca i es desnonada.
Un Iphone no deixa de ser un símbol d’estatus, una manifestació d’un estil de vida que queda molt lluny de les penúries de molta gent. Un iphone és, no ens enganyem, un símbol d’estatus una manera, per a alguns, d’aliniar-se amb els triomfadors en una societat que ha fet de l’ostentació bandera i de la imatge la constatació del triomf . En definitiva, es tracta un signe extern d’aquells que està dient a tothom que la vida ens va bé o com a mínim no ens va malament del tot. Aquí ve doncs la pregunta, com és guanya la vida la senyora Colau? De quina manera cobria les seves necessitats, que no semblen només les més vitals, mentre lluitava en defensa dels més perjudicats per la crisi econòmica.
Fa un parell d’anys des de la premsa conservadora madrilenya es va llençar l’acusació que la senyora Colau cobrava d’una entitat, una ONG; l’Observatori dels Drets Econòmics, Socials i Culturals -DESC. Aquesta entitat bàsicament, afirmaven, vivia de les subvencions dels organismes públics, fins a un total de 3,7 milions d’euros al llarg de diversos anys i amb un pressupost de 700.000 euros anuals. Per aquelles dates, des del DESC, es va sortir en defensa d’Ada Colau, es reconeixia que cobrava de l’organització però deien que complia amb les seves obligacions contractuals amb una dedicació amplíssima. Qui això afirmava era el Vice-President de DESC el senyor Gerardo Pisarello que és ara el número dos a la candidatura de “Barcelona en Comú” encapçalada per Ada Colau. Candidatura que aglutina des de gent “independent”, com els dos primers de la llista, fins a gent de “Podemos” i a gent d’ICV – EUiA. La molt independent Colau es presenta amb ICV que és el segon partit més endeutat a Catalunya, principalment amb “la Caixa”. ICV-EUiA són la font de finançament per mitjà de la malèfica Caixa i la garantia de disposar d’espais electorals i presència als mitjans. Per la seva part la gent de l’Ada Colau i de “Podemos” són la garantia per a ICV and Cía de no quedar al marge i fora de l’Ajuntament de Barcelona. Una bona simbiosi!
“Podemos” és un “producte de laboratori” de la Complutense de Madrid que ha pogut prosperar gràcies a que els seus membres tenien lloc i sou a la Universitat. Així mateix han pogut disposar dels avantatjosos beneficis que els ha reportat l’assessorament a determinats països, que per cert “funcionen com un rellotge suís”. També han disposat dels “desinteressats” altaveus mediàtics posats a la seva disposició per determinats grups de comunicació . Pel que fa a viure de la Universitat, recordem el cas Errejón a la Universitat de Màlaga “on hi estava dia i nit”. Ada Colau, per la seva part, és un “producte” de les ONG subvencionades amb cèntims de tothom. Una persona que es va saber col•locar com a figura visible d’un moviment, els dels desnonats. Un moviment que va abandonar fent manifestació pública i explícita que no anava a cap partit. Simplement ha acabat anant del bracet d’un partit – ICV- que és el que li ofereix garantia de finançament i visibilitat pública.
A començament del segle XX se’ns explica que el líder del Partit Republicano Radical. Alejandro Lerroux, va saber mobilitzar una part important de la classe treballadora barcelonina. Lerroux fill de militar ho va acabar fent al servei del vell centralisme espanyol. Sota l’aparença d’un antimilitarisme i un anticlericalisme demagog va aconseguir entabanar a molta gent. Ho va fer anant contra la llengua i la cultura catalana i contra el moviment catalanista. Finalment va haver de marxar de Catalunya, envoltat d’escàndols que el van allunyar del seu electorat barceloní. Amb els anys, Lerroux va acabar essent Cap de Govern durant la República, aliat amb la dreta més conservadora, durant el bienni negre. Era Cap de Govern quan es va reprimir, de manera sagnant, la revolta proletària a Astúries. Ja allunyat de la política per escàndols relacionats amb l’estraperlo va arribar a “flirtejar” amb el franquisme i es va adherir a l’aixecament militar del 1936.
Doncs bé, l’Alejandro Lerroux de començament del segle XX quan viatjava en tren a Barcelona, en primera, després de dinar “opíparament” i quan ja estava a punt d’arribar al seu destí, es canviava de roba i passava a un vagó de tercera. A l’estació baixava del tren on l’esperaven el seus acòlits i se’ls adreçava amb un entrepà a la mà dient-los: “Diuen que menjo en grans restaurants! Mireu companys aquí està el meu sopar!”. No sabem que hauria fet en Lerroux avui amb un Iphone, se l’hauria guarda’t a la butxaca?
Malauradament el lerrouxisme, amb les senyes que identificaven el moviment que eren la demagògia i l’anticatalanisme, perviu adaptat als temps actuals i amb molt bona salut. Hi ha cops que es manifesta de manera oberta i altres de manera molt més subtil, però sempre de manera efectiva per als seus propòsits.
El lerrouxisme en els temps actuals és un “lerrouxisme 2.0” perquè interacciona en diferents àmbits i de diferents maneres. Des d’aquelles d’una aparent innocència fins a les més dures i descarnades. La història no es repeteix, però s’imita molt bé. El lerrouxisme com a moviment propi de Catalunya que al final s’acabà expansionant i governant Espanya el tornem a tenir present i el seu millor exponent són C’s i el seu líder Rivera , que igual que van fer els radical de Lerroux que van acabar anant del braçet de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autonomas), poden acabar pactant quan els sigui necessari, a ells i a Espanya, amb el Partit Popular.
Però aquest “lerrouxisme 2.0” es polièdric. Per això es manifesta per mitjà d’aquella dreta, que fins abans d’ahir se’ns presentava radicalment disfressada de progressisme i ciutadania, fins als moviments antisistema, com antisistema eren fa cent anys els anticlericals. El missatge final, de qualsevol de les cares d’aquest poliedre neolerrouxista, sempre és el mateix; combatre d’una manera o altre qualsevol moviment que pugui arribar a permetre que Catalunya sigui un país lliure. Ho faran aliant-se amb la dreta de tota la vida, rendint acatament al Rei, o entabanant a la gent més desesperada amb falses promeses.Si cal ens diran que “Catalunya no pot ser independent fins que tots el catalans no tinguin una vida digna” i molts s’ho creuran sense adonar-se que a Espanya segur que no la tindran mai. No s’adonaran que els que això els diuen , els nous lerrouxistes, tal i com va fer don Alejandro, l’únic que aspiren es a detenir el poder i a salvaguardar la integritat de l’Estat espanyol. Qui ningú s’enganyi, com molts van fer al 1982, cap d’ells representa un canvi, en tot cas un recanvi! Un simple gir lampedusià!
25 d’abril de 2015
26 d’abril del 2015
24 d’abril del 2015
Espanya si és el problema.
Ahir, en una parada de llibres, vaig fer una estranya associació d’idees. Vaig tenir a les mans el llibre “Aquellos Hombres Grises – El batallón 101 y la solución final en Polonia-“. A la portada es veu uns somrients soldats alemanys que estan conduint un grup de civils jueus”. El seu somriure contrasta amb la cara que posen els deportats; una barreja d’espant i de no entendre res.
Com es va poder arribar a aquella barbàrie? Com persones cultes de classe mitja, com era el cas dels membres d’aquell batalló, pertanyents a un país culte i alfabetitzat , van poder cometre aquella barbàrie amb un somriure a la cara? Eren potser tots un colla de sàdics? Estic convençut que d’entrada no.
El Problema va ser una dictadura i una deshumanització. Una dictadura on tot el dia es repetien els mateixos missatges i on no hi havia opinions contrastades, si algú pensava diferent callava per por. Casos de grups opositors com la “Rosa Blanca” van ser una excepció . Alemanya estava sotmesa a un pensament monolític. A un bombardeig constant que culpabilitzava als jueus de tots els mals d’Alemanya. Als jueus se’ls va deshumanitzar se’ls va pintar com a monstres i a força de repetir-ho molts ho van interioritzar. Les opinions monolítiques, més si s’escolten sense criteri, acaben calant i deixant xop l’esperit. Aquell esperit que inspirava a tractar als jueus com a bestiar, què eren sinó unes males besties? Que tan mal havien fet al seu país.
Vaig recordar un titular llegit un o dos dies abans on el President Mas deia: “El problema no és Espanya sinó l’Estat espanyol”. Tot plegat em va fer venir al cap les dues tandes de twitts de les darreres setmanes en que es deshumanitzava als catalans amb motiu de la tragèdia del vol de Germanwings i dels fets de l’Institut Joan Fuster a Barcelona. Algú dirà que tot plegat és cosa d’eixelebrats. Potser si! Però eixelebrats que repeteixen un missatge pels twitts i que altres possiblement pensen i no s’atreveixen a escriure. Però el problema és que tot plegat passa amb la complaença i el silenci de tothom allà a l’altiplà i també en molts casos aquí a la costa.
Amb prou feines no surt cap veu a defensar-nos. No hi ha cap “Rosa Blanca” a l’espanyola que s’atreveixi a aixecar la veu a favor nostre. Fa anys que a Espanya, ara que és Estat i abans quan encara no ho era, que als catalans se’ns ha deshumanitzat, som l’ase del cops. Som el blanc de les ironies, com un “Lepe” qualsevol però amb molta més mala llet. A força de repetir el missatge als catalans ja no se’ns veu com a persones, se’ns veu com a “catalans”; a la manera que se’ls ha induït a entendre-ho!
Tot això, a diferència de l’Alemanya dels anys 30/40, passa en un règim que s’anomena democràtic. Un règim de llibertats individuals on tothom es pot expressar lliurement. Per què, doncs, no es senten veus equànimes que ens defensin? Veus que com a mínim intentin posar una mica de seny a tot plegat. Doncs senzillament perquè no convé, perquè l’anticatalanisme ven i cohesiona. Cohesiona un projecte d’Espanya en el que els catalans sobrem. Sobrem perquè aquest projecte d’Espanya és el projecte de Castilla, “la más ancha” que per poc que pugui es vol eixamplar fins a la Mediterrània i fotre’ns a tots els catalans de cap a mar.
De moment no acaben de reeixir amb aquest eixamplament, que ja fa segles que intenten des del temps dels Reis Catòlics, quan van foragitar a Ferran de la Cort perquè “els feia nosa el viejo catalán”, per tornar-lo a cridar al cap de poc perquè no sabien com fer-ho. Passant pels intents d’assimilacionisme del Conde Duque, la Guerra del 1714 amb l’anorreament de les nostres lleis i la conseqüent prohibició del nostre idioma,... i així fins avui.
No és sent cap veu a favor nostre. Cap artista d’aquells que són capaços de cridar tant quan les coses succeeixen lluny i que quan insulten als catalans “callen com putes” o senzillament riuen les gràcies. Molts cops fins i tot riuen les gràcies els d’aquí. Perquè com que hem de ser oberts sembla que hem d’acceptar i entendre qualsevol “boutade” o tonteria que ens tingui per protagonistes.
La Premsa i els mitjans de Madrid de forma més o menys subtil, la majoria de cops sense cap subtilesa, s’atreveix amb nosaltres. Ens poden dir el nom del porc, que no passa res! Perquè anar contra els catalans per a ells no es xenofòbia, perquè per ells és denunciar que som una colla de nazis i totalitaris i ho diuen ells que callen mentre els seus representants polítics condecoren la “División Azul” que Franco va enviar a lluitar amb els alemanys. Un Franco que tranquil•lament descansa des de fa 40 anys en el seu faraònic mausoleu. I ara aquí alguns comencen a entendre que ho va deixar tot lligat i ben lligat. Que en som de rucs els catalans que durant tants anys, amb la Transició, vam creure que ens podien estimar. Molts van creure que en un règim nou, en un règim de llibertats, podríem conviure i ser apreciats. Que en un Estat nou tindríem lloc com a catalans.
Per això senyor President crec que el Problema no és l’Estat, el problema és Espanya. El problema són anys i anys de mentides i prejudicis. Anys d’intents d’anorreament per a construir la seva identitat nacional i destruir la nostra. Per això ens cal el nostre Estat. Altrament, si diem que el problema no és Espanya sinó que és l’Estat tornarem a entrar en un bucle i molts ingenus encara escoltaran les veus d’aquells que diuen que “poden” que “volen” canviar l’Estat i dotar-lo d’una nova Constitució. No ens enganyem l’Estat espanyol no té canvi ni recanvi, perquè Espanya ja fa molts anys que té clar que és i qui és.
24 d’abril de 2015
Com es va poder arribar a aquella barbàrie? Com persones cultes de classe mitja, com era el cas dels membres d’aquell batalló, pertanyents a un país culte i alfabetitzat , van poder cometre aquella barbàrie amb un somriure a la cara? Eren potser tots un colla de sàdics? Estic convençut que d’entrada no.
El Problema va ser una dictadura i una deshumanització. Una dictadura on tot el dia es repetien els mateixos missatges i on no hi havia opinions contrastades, si algú pensava diferent callava per por. Casos de grups opositors com la “Rosa Blanca” van ser una excepció . Alemanya estava sotmesa a un pensament monolític. A un bombardeig constant que culpabilitzava als jueus de tots els mals d’Alemanya. Als jueus se’ls va deshumanitzar se’ls va pintar com a monstres i a força de repetir-ho molts ho van interioritzar. Les opinions monolítiques, més si s’escolten sense criteri, acaben calant i deixant xop l’esperit. Aquell esperit que inspirava a tractar als jueus com a bestiar, què eren sinó unes males besties? Que tan mal havien fet al seu país.
Vaig recordar un titular llegit un o dos dies abans on el President Mas deia: “El problema no és Espanya sinó l’Estat espanyol”. Tot plegat em va fer venir al cap les dues tandes de twitts de les darreres setmanes en que es deshumanitzava als catalans amb motiu de la tragèdia del vol de Germanwings i dels fets de l’Institut Joan Fuster a Barcelona. Algú dirà que tot plegat és cosa d’eixelebrats. Potser si! Però eixelebrats que repeteixen un missatge pels twitts i que altres possiblement pensen i no s’atreveixen a escriure. Però el problema és que tot plegat passa amb la complaença i el silenci de tothom allà a l’altiplà i també en molts casos aquí a la costa.
Amb prou feines no surt cap veu a defensar-nos. No hi ha cap “Rosa Blanca” a l’espanyola que s’atreveixi a aixecar la veu a favor nostre. Fa anys que a Espanya, ara que és Estat i abans quan encara no ho era, que als catalans se’ns ha deshumanitzat, som l’ase del cops. Som el blanc de les ironies, com un “Lepe” qualsevol però amb molta més mala llet. A força de repetir el missatge als catalans ja no se’ns veu com a persones, se’ns veu com a “catalans”; a la manera que se’ls ha induït a entendre-ho!
Tot això, a diferència de l’Alemanya dels anys 30/40, passa en un règim que s’anomena democràtic. Un règim de llibertats individuals on tothom es pot expressar lliurement. Per què, doncs, no es senten veus equànimes que ens defensin? Veus que com a mínim intentin posar una mica de seny a tot plegat. Doncs senzillament perquè no convé, perquè l’anticatalanisme ven i cohesiona. Cohesiona un projecte d’Espanya en el que els catalans sobrem. Sobrem perquè aquest projecte d’Espanya és el projecte de Castilla, “la más ancha” que per poc que pugui es vol eixamplar fins a la Mediterrània i fotre’ns a tots els catalans de cap a mar.
De moment no acaben de reeixir amb aquest eixamplament, que ja fa segles que intenten des del temps dels Reis Catòlics, quan van foragitar a Ferran de la Cort perquè “els feia nosa el viejo catalán”, per tornar-lo a cridar al cap de poc perquè no sabien com fer-ho. Passant pels intents d’assimilacionisme del Conde Duque, la Guerra del 1714 amb l’anorreament de les nostres lleis i la conseqüent prohibició del nostre idioma,... i així fins avui.
No és sent cap veu a favor nostre. Cap artista d’aquells que són capaços de cridar tant quan les coses succeeixen lluny i que quan insulten als catalans “callen com putes” o senzillament riuen les gràcies. Molts cops fins i tot riuen les gràcies els d’aquí. Perquè com que hem de ser oberts sembla que hem d’acceptar i entendre qualsevol “boutade” o tonteria que ens tingui per protagonistes.
La Premsa i els mitjans de Madrid de forma més o menys subtil, la majoria de cops sense cap subtilesa, s’atreveix amb nosaltres. Ens poden dir el nom del porc, que no passa res! Perquè anar contra els catalans per a ells no es xenofòbia, perquè per ells és denunciar que som una colla de nazis i totalitaris i ho diuen ells que callen mentre els seus representants polítics condecoren la “División Azul” que Franco va enviar a lluitar amb els alemanys. Un Franco que tranquil•lament descansa des de fa 40 anys en el seu faraònic mausoleu. I ara aquí alguns comencen a entendre que ho va deixar tot lligat i ben lligat. Que en som de rucs els catalans que durant tants anys, amb la Transició, vam creure que ens podien estimar. Molts van creure que en un règim nou, en un règim de llibertats, podríem conviure i ser apreciats. Que en un Estat nou tindríem lloc com a catalans.
Per això senyor President crec que el Problema no és l’Estat, el problema és Espanya. El problema són anys i anys de mentides i prejudicis. Anys d’intents d’anorreament per a construir la seva identitat nacional i destruir la nostra. Per això ens cal el nostre Estat. Altrament, si diem que el problema no és Espanya sinó que és l’Estat tornarem a entrar en un bucle i molts ingenus encara escoltaran les veus d’aquells que diuen que “poden” que “volen” canviar l’Estat i dotar-lo d’una nova Constitució. No ens enganyem l’Estat espanyol no té canvi ni recanvi, perquè Espanya ja fa molts anys que té clar que és i qui és.
24 d’abril de 2015
22 d’abril del 2015
La costa del veïnat de Mata a Mataró
Des de la Riera de Sant Simó, al límit de la ciutat per llevant, fins a prop del Torrent de les Bruixes ja al terme de Llavaneres s’estén la costa del veïnat de Mata de Mataró. Són aproximadament tres quilòmetres de litoral a redós de la via del tren i la carretera Nacional-II.
La via del tren, que es va desdoblar a finals del setanta, és a petar d’ones durant quelcom més més de la meitat d’aquesta distància. Des de la Riera de Sant Simó i durant aproximadament un quilòmetre i mig es conserva la platja fins a l’alçada de l’Hotel Castell de Mata. El fons marí però ja comença a ser rocallós abans d’arribar al fortí de la guerra civil que hi ha una mica més enllà de cal Pilé. Cal Pilé era una antiga casa amb un anunci de “Martini” pintat a la seva paret que era visible venint de Mataró. Casa que ja fa molts anys va desaparèixer i on més endavant va haver-hi un camp de futbol. A partir d’aquest antic fortí, on acaba la platja amb manteniment per part dels serveis municipals de Mataró i fins al següent fortí a l’alçada on el torrent dels Saumells arriba a mar, la platja, ja molt estreta, es manté més o menys estable en funció dels temporals i les minves quan hi ha calma i altes pressions.
El torrent dels Saumells passa just pel costat de les instal•lacions de l’hotel Castell de Mata, i es utilitzat al seu pas per sota la carretera i la via del tren com a accés a la platja. Als anys seixanta a aquest sector de costa hi havia unes quantes casetes de fusta, usades a l’estiu com a casetes de bany amb el seus petits tancats i jardinets.
Des de la Riera de Sant Simó i fins als fortins esmentats, quan la via del tren a partir de Mataró era única, hi havia hagut un corriolet que quedava sobrealçat respecte de la via del tren, damunt el talús que separava la sorra de la platja de “la terra ferma". Al llarg d’aquest corriolet hi havia atzavares que donaven un característic perfil a tot el recorregut. També es trobaven infinitat de nopals o com sempre n’hem dit per aquí figueres de moro. El corriolet servia per aproximar a la gent a les platges que quedaven més enllà de la ciutat i on no desembocava cap claveguera. Front cal Pilé i sobre de la sorra hi havia dues construccions, els “Esplai Mar”, que eren dos edificis on podien canviar-se els banyistes, un per els homes i un altre per les dones degudament separats i construïts a distància l’un de l’altre. Després del desdoblament de la via ja fa més de 30 anys, ben poca cosa queda de tot plegat. Els edificis dels “Esplai Mar” van caure en desús i un cop abandonats els temporals els van acabar arruïnant i el corriolet va deixar el seu espai a la segona via. Les úniques edificacions que semblen impertorbables són els búnquers de la guerra civil que resisteixen el pas del temps i l’embat de les onades.
Ara en absència d’un corriol, amb l’ús, s’ha acabat fent un caminet just al costat de la via del tren. Ja s’han esmentat els dos primers bunkers, el de cal Pilé i el de l’hotel Castell de Mata, fins arribar al límit del terme de Mataró, encara, però, en queden dos més.
Just passada la riera dels Saumells la línia de la costa gira pràcticament fins a quedar quasi totalment orientada al sud. Una mica més enllà a l’alçada d’on hi havia el restaurant “El Delfin” es travessa el Torrent Forcat. Com el seu nom indica, recull aigües de dos àmbits, per la part de Ponent de les rieres de Vallveric i de la dels Vidals que neix per sota de Can Flequer, ambdues conflueixen a l’alçada de la urbanització de can Quirze. Per la part est el Torrent Forcat és la continuació del Torrent del Castell. Ambdues vessants del Forcat conflueixen a l’alçada del Turó del Castell de Mata o d’Onofre Arnau i segueixen fins a mar pel costat d’aquest Turo que dona a la ciutat de Mataró. Cal dir però que amb les construccions i autopistes, molts cops l’aigua acaba passant per on pot, també, lògicament, per les torrenteres i rieres esmentades.
A l’altre canto del Turo d’Onofre Arnau hi ha la Riera de Mata que recull les aigües a l’alçada de St. Martí de Mata a tocar del capdamunt de la serralada litoral, passa pel costat de can Tria, on hi ha una torre fortificada dels segles XIV/XV i ja a tocar l’autopista se l’uneix al Torrent de Sant Miquel que baixa, com el seu nom indica, de Sant Miquel de Mata. La Riera de Mata continua fins al mar per la part de Llevant del Turo d’Onofre Arnau on se li uneix per l’esquerra el torrent de la Bruixa. Tot plegat arriba a la costa just a la rotonda d’accés a l’autopista des de la N-II, on entre l’any 1973 i la meitat dels vuitanta va haver-hi la discoteca “Experience” al capdavall de tot tocant a mar hi ha un altre búnquer de la guerra civil, bategat per les onades, però arrecerat en certa manera per les formacions rocalloses on peten les onades i que molts dies són visibles just per sobre el nivell de l’aigua, sobretot quan hi ha minves a causa de l’anticicló, fins al punt que en determinats llocs es formen petites platges que són engolides de nou pel mar al primer canvi de temps.
Una mica més enllà, seguint en direcció Llavaneres, a peu de carretera hi ha un bloc isolat d’habitatges i un negoci de desballestament de cotxes. L’edifici d’habitatges, com si voles reivindicar la seva condició de mataroní, te esgrafiada una imatge de la Coca de Mataró; una de les miniatures navals més famoses del món. Uns centenars de metres més enllà la darrera riera de Mataró, la de Vallgiró, que en la seva part superior rep el nom de Torrent de Vallverdera, aquest recull les aigües a l’alçada de Canafort i de la carretera de Mata a límit del terme municipal de Llavaneres. La arribada de la riera de Vallgiró al mar coincideix amb un altre búnquer de la guerra civil. El pas del torrent per sota la carretera i la via del tren és utilitzat per els estadants del Càmping Barcelona per accedir a la línia de mar. Passat el Càmping Barcelona hi un camí que mena a can Dorda des de la carretera i una mica més enllà el terme municipal de Mataró s’acaba just abans d’arribar a una benzinera.
Malgrat el poc espai que queda entre la via del tren i on peten les onades- Malgrat que de quan en quan ADIF neteja els vorals de la via. Doncs, malgrat tot plegat, la natura s’aferra desesperada al poc espai que li queda. Per això fent el recorregut per la costa del veïnat de Mata a tocar de la via es pot observar de tot una mica, fins i tot pots arribar a quedar tan abstret que ni sentis el brogir de la circulació de la carretera o en prou feines t’adonis que passen els rodalies fins que ja els tens quasi al costat.
Cada dia, pel matí, es veuen petites embarcacions, amb un parell de tripulants com a màxim, feinejant a pocs centenars de metres de la costa.
Plantant o recollint les xarxes. Tampoc es estrany veure una boia que ens indica la presència d’algú que està practicant la pesca submarina. Podem observar les gavines, però també algun Corb marí – cormorà-.
Als pocs espais que queden creixen les plantes remeieres fins a tocar la sorra i en primavera omplen de color els vorals de la via. Els canyers isolats aprofiten les zones més humides on els torrents i rieres els deixen la humitat suficient. També hi ha alguna figuera, resta d’alguna de les casetes que abans hi havia arran de mar. De pites malauradament poques, alguna tard o d’hora florirà i ens mostrarà la seva flor, la flor de l’atzavara alta i majestuosa, just abans de morir. La costa del Veïnat de Mata és un petit món, però el que és més important és que és l’únic espai, de tant sols tres quilòmetres, on encara els horts i les terres de conreu s’ensenyorien, com abans ho feien al llarg de quasi tota la costa del Maresme. Costa avui colgada pel ciment de les edificacions.
22 d’abril de 2015
Entre les plantes arbustives i remeieres que es poden observar a tocar la línia de costa: Pèsols bords, jonces, corretjoles, pites, calcides, botges, malves, roselles, ravenisses, pastanagues bordes, lletsons, veses, margalls, civada borda, llengües de bou, caps blancs, cascalls marins, ...
La via del tren, que es va desdoblar a finals del setanta, és a petar d’ones durant quelcom més més de la meitat d’aquesta distància. Des de la Riera de Sant Simó i durant aproximadament un quilòmetre i mig es conserva la platja fins a l’alçada de l’Hotel Castell de Mata. El fons marí però ja comença a ser rocallós abans d’arribar al fortí de la guerra civil que hi ha una mica més enllà de cal Pilé. Cal Pilé era una antiga casa amb un anunci de “Martini” pintat a la seva paret que era visible venint de Mataró. Casa que ja fa molts anys va desaparèixer i on més endavant va haver-hi un camp de futbol. A partir d’aquest antic fortí, on acaba la platja amb manteniment per part dels serveis municipals de Mataró i fins al següent fortí a l’alçada on el torrent dels Saumells arriba a mar, la platja, ja molt estreta, es manté més o menys estable en funció dels temporals i les minves quan hi ha calma i altes pressions.
El torrent dels Saumells passa just pel costat de les instal•lacions de l’hotel Castell de Mata, i es utilitzat al seu pas per sota la carretera i la via del tren com a accés a la platja. Als anys seixanta a aquest sector de costa hi havia unes quantes casetes de fusta, usades a l’estiu com a casetes de bany amb el seus petits tancats i jardinets.
Des de la Riera de Sant Simó i fins als fortins esmentats, quan la via del tren a partir de Mataró era única, hi havia hagut un corriolet que quedava sobrealçat respecte de la via del tren, damunt el talús que separava la sorra de la platja de “la terra ferma". Al llarg d’aquest corriolet hi havia atzavares que donaven un característic perfil a tot el recorregut. També es trobaven infinitat de nopals o com sempre n’hem dit per aquí figueres de moro. El corriolet servia per aproximar a la gent a les platges que quedaven més enllà de la ciutat i on no desembocava cap claveguera. Front cal Pilé i sobre de la sorra hi havia dues construccions, els “Esplai Mar”, que eren dos edificis on podien canviar-se els banyistes, un per els homes i un altre per les dones degudament separats i construïts a distància l’un de l’altre. Després del desdoblament de la via ja fa més de 30 anys, ben poca cosa queda de tot plegat. Els edificis dels “Esplai Mar” van caure en desús i un cop abandonats els temporals els van acabar arruïnant i el corriolet va deixar el seu espai a la segona via. Les úniques edificacions que semblen impertorbables són els búnquers de la guerra civil que resisteixen el pas del temps i l’embat de les onades.
Ara en absència d’un corriol, amb l’ús, s’ha acabat fent un caminet just al costat de la via del tren. Ja s’han esmentat els dos primers bunkers, el de cal Pilé i el de l’hotel Castell de Mata, fins arribar al límit del terme de Mataró, encara, però, en queden dos més.
Just passada la riera dels Saumells la línia de la costa gira pràcticament fins a quedar quasi totalment orientada al sud. Una mica més enllà a l’alçada d’on hi havia el restaurant “El Delfin” es travessa el Torrent Forcat. Com el seu nom indica, recull aigües de dos àmbits, per la part de Ponent de les rieres de Vallveric i de la dels Vidals que neix per sota de Can Flequer, ambdues conflueixen a l’alçada de la urbanització de can Quirze. Per la part est el Torrent Forcat és la continuació del Torrent del Castell. Ambdues vessants del Forcat conflueixen a l’alçada del Turó del Castell de Mata o d’Onofre Arnau i segueixen fins a mar pel costat d’aquest Turo que dona a la ciutat de Mataró. Cal dir però que amb les construccions i autopistes, molts cops l’aigua acaba passant per on pot, també, lògicament, per les torrenteres i rieres esmentades.
A l’altre canto del Turo d’Onofre Arnau hi ha la Riera de Mata que recull les aigües a l’alçada de St. Martí de Mata a tocar del capdamunt de la serralada litoral, passa pel costat de can Tria, on hi ha una torre fortificada dels segles XIV/XV i ja a tocar l’autopista se l’uneix al Torrent de Sant Miquel que baixa, com el seu nom indica, de Sant Miquel de Mata. La Riera de Mata continua fins al mar per la part de Llevant del Turo d’Onofre Arnau on se li uneix per l’esquerra el torrent de la Bruixa. Tot plegat arriba a la costa just a la rotonda d’accés a l’autopista des de la N-II, on entre l’any 1973 i la meitat dels vuitanta va haver-hi la discoteca “Experience” al capdavall de tot tocant a mar hi ha un altre búnquer de la guerra civil, bategat per les onades, però arrecerat en certa manera per les formacions rocalloses on peten les onades i que molts dies són visibles just per sobre el nivell de l’aigua, sobretot quan hi ha minves a causa de l’anticicló, fins al punt que en determinats llocs es formen petites platges que són engolides de nou pel mar al primer canvi de temps.
Una mica més enllà, seguint en direcció Llavaneres, a peu de carretera hi ha un bloc isolat d’habitatges i un negoci de desballestament de cotxes. L’edifici d’habitatges, com si voles reivindicar la seva condició de mataroní, te esgrafiada una imatge de la Coca de Mataró; una de les miniatures navals més famoses del món. Uns centenars de metres més enllà la darrera riera de Mataró, la de Vallgiró, que en la seva part superior rep el nom de Torrent de Vallverdera, aquest recull les aigües a l’alçada de Canafort i de la carretera de Mata a límit del terme municipal de Llavaneres. La arribada de la riera de Vallgiró al mar coincideix amb un altre búnquer de la guerra civil. El pas del torrent per sota la carretera i la via del tren és utilitzat per els estadants del Càmping Barcelona per accedir a la línia de mar. Passat el Càmping Barcelona hi un camí que mena a can Dorda des de la carretera i una mica més enllà el terme municipal de Mataró s’acaba just abans d’arribar a una benzinera.
Malgrat el poc espai que queda entre la via del tren i on peten les onades- Malgrat que de quan en quan ADIF neteja els vorals de la via. Doncs, malgrat tot plegat, la natura s’aferra desesperada al poc espai que li queda. Per això fent el recorregut per la costa del veïnat de Mata a tocar de la via es pot observar de tot una mica, fins i tot pots arribar a quedar tan abstret que ni sentis el brogir de la circulació de la carretera o en prou feines t’adonis que passen els rodalies fins que ja els tens quasi al costat.
Cada dia, pel matí, es veuen petites embarcacions, amb un parell de tripulants com a màxim, feinejant a pocs centenars de metres de la costa.
22 d’abril de 2015
Entre les plantes arbustives i remeieres que es poden observar a tocar la línia de costa: Pèsols bords, jonces, corretjoles, pites, calcides, botges, malves, roselles, ravenisses, pastanagues bordes, lletsons, veses, margalls, civada borda, llengües de bou, caps blancs, cascalls marins, ...
21 d’abril del 2015
"La Porteta" (V) – Mataró anys seixanta
Al cap d’amunt del carrer Josep Castellà s’obria i s’obre encara el que s’anomena el barri de “l’Havana”, on el Camí Ral després d’una petita corba passat el carrer de les Rates, resseguint les cases de can Marfà, es tornava a adreçar en direcció a Llavaneres. Les cases del Camí Ral, eren cases antigues, “ravaleres”, que a redós de dit Camí Ral havien anat eixamplant la ciutat de Mataró. Eren cases construïdes a partir de finals del segle XVIII, del les que hi havia entre el carrer Josep Castellà i el carrer Floridablanca avui ja no en queda cap.
La Primera d’aquestes cases era l’Espardenyeria. La seva paret mestra exterior donava al carrer. Era una paret feta de pedres apilades, més o menys ben disposades que no estava pas arrebossada. Com la resta de cases tenia pati a la part posterior orientat al Sud i que en el seu dia limitava amb les terres de Cal “Paretern”.
A l’Espardenyeria si entrava, doncs, des del Camí Ral. Era una entrada no massa ampla, sobrealçada calia superar un esgraonat al capdamunt del qual un petit replà quedava tancat a banda i banda per dos petits aparadors i al fons per la porta de vidre de la botiga. A l’aparador sabates, espardenyes, algunes xancletes i també les llavors populars xiruques. Una diversitat de genero suficientment abundant per a qualsevol ocasió, sense ser en excés exigent. La botiga normalment la regentava la dona de la casa. La família es deia Rovira, tenien dos fills, un d’ells un xic més gran que jo; en Joanet.
Al costat de l’espardenyeria hi havia una altra casa que llavors també era un negoci, en aquest cas una forneria. Les forneries a Mataró tenien llavors, la majoria, un únic obrador. O sia que totes tenien el mateix pa que es feia a “Panaderias Reunidas” . En algun cas quasi excepcional, es podia trobar pa en algun altre lloc de la ciutat servit pel forn Maresma del carrer de Barcelona. L’Obrador de “Panaderies Reunidas” havia estat a la cantonada del carrer de Balmes amb el carrer Campeny, que llavors quedava tancat i no arribava fins al carrer Sant Antoni. Amb els anys les “Panaderies Reunidas” es traslladarien a unes instal•lacions més modernes al barri de Cirera, que finalment també quedarien en desús.
A la forneria llavors no hi havia pas tant a triar com ara, ni de bon tros! Barres de quart, de mig i de quilo, pans casolans de mig i de quilo, en cap cas te’ls tallaven! També diàriament es podia trobar coca de sucre, alguna pasta amb cabell d’àngel o pinyons..., també hi havia Donuts de sucre. El Pa es pesava i sempre calia afegir la torna per acabar de completar el pes. Aquesta torna era un tros de pa que et tallaven, sempre amb un moviment ràpid i precís, amb una cisella sobre una base de fusta. Cisella que també servia per fer els talls de coca. El pa es comprava a diari i els dissabtes i vigílies de festa doble, ja que era inversemblant que el diumenge i altres dies festius s’obrís. Cal dir que el pa de llavors, a diferència dels d’ara molt més cruixent, tenia una “vida molt més llarga”. A la forneria recordo que també hi havia apilats a l’entrada unes bosses de paper marronós/grisós que contenien carbonet d’alzina de diferents gruixos i sobres amb fullaraca per encendre aquest carbonet. Moltes cases encara tenien el fogonet de carbo i encara s’hi cuinava amb aquest combustible, que ningú pensi que llavors ja hi havia barbacoes.
Fins al carrer Floridablanca restaven un parell o tres de cases en les que ja no hi havia cap altra negoci. En una d’elles hi vivia una senyora, la Juanita, que sempre anava amb una gosseta de color blanc que si mal no recordo l’anomenava Fanny. A la casa del costat hi vivia l’Antonieta a la que recordo també força bé. L’Antonieta de can Cortina, així l’anomenàvem a casa. La seva família era d’una casa del mateix nom del veïnat de Mata, just al costat de la Riera de Sant Simó que estava al camí just per sota del de les Cinc Sènies. L’Antonieta era “la practicanta” o sia la senyora del barri que sabia posar injeccions. Tot era agafar un mal de coll fort o febre i fer la seva aparició a casa l’Antonieta. La recordo amb la cara rodona, el cabell recollit, amb ulleres i amb un color de pell rosat. Quan venia a casa i després de la primera salutació i alguna frase referida al malalt, o sia jo, la pregunta de rigor: teniu una mica d’esperit de vi? L’Antonieta portava les xeringues de vidre i les agulles hipodèrmiques d’acer, amb la base de metall, dins unes capsetes metàl•liques. Donava un cop d’ull als vials receptats, normalment “penicil•lina”, almenys així en dèiem de forma genèrica. L’Antonieta prenia l’ampolleta del líquid diluent, que marcava a la seva part superior més estreta amb una serreta metàl•lica que venia a la capsa, i la trencava amb un moviment decidit que produïa un soroll sec , un “cloc”, que al final se m’havia fet familiar. Xuclava amb la xeringa el contingut del líquid i després de separar el trosset trepanat de la coberta metal•litzada que tancava la `part superior de l’ampolla que contenia la pols de l’antibiòtic, travessava amb l'agulla el tap de goma i hi injectava aquest líquid. A continuació i col•locant-lo entre ambdues mans remenava el potet de vidre perquè es barreges tot ben barrejat. Mentre ho feia es sentia un “clec clec clec “ produït pel xoc de la seva aliança amb l’ampolleta de vidre. Després de nou a xuclar amb la xeringa el contingut de l’antibiòtic, “ja liquidat”, una bona fregada amb el coto xop d’alcohol a la natja, dos coptes secs com dues petites bufetades al cul i “plas” l’agulla clavada i els comentaris de rigor: “A que no t’ha fet mal?” I dirigint-se a la meva mare, “potser li faci una mica de mal mentre entra el líquid”. Agulla fora, nova fregada amb el cotó moll en esperit de vi i abans d’acomiadar-se “l’amenaça final” : “Bé, doncs, demà a la mateixa hora vindre’m a posar l’altre”.
L’Antonieta va haver de deixar de posar injeccions, perquè sembla ser que no tenia títol oficial, o això és el que vaig sentir a dir. A l’Antonieta la va substituir una “practicanta” que també vivia al veïnat, aquesta ja amb títol oficial, es deia Nieves, casada amb un inspector de policia, de la secreta en deien, de nom German. Bé, no sé fins a quin punt devia ser de la secreta, perquè al barri tothom sabia qui era.
...
21 d’abril de 2015
La Primera d’aquestes cases era l’Espardenyeria. La seva paret mestra exterior donava al carrer. Era una paret feta de pedres apilades, més o menys ben disposades que no estava pas arrebossada. Com la resta de cases tenia pati a la part posterior orientat al Sud i que en el seu dia limitava amb les terres de Cal “Paretern”.
A l’Espardenyeria si entrava, doncs, des del Camí Ral. Era una entrada no massa ampla, sobrealçada calia superar un esgraonat al capdamunt del qual un petit replà quedava tancat a banda i banda per dos petits aparadors i al fons per la porta de vidre de la botiga. A l’aparador sabates, espardenyes, algunes xancletes i també les llavors populars xiruques. Una diversitat de genero suficientment abundant per a qualsevol ocasió, sense ser en excés exigent. La botiga normalment la regentava la dona de la casa. La família es deia Rovira, tenien dos fills, un d’ells un xic més gran que jo; en Joanet.
Al costat de l’espardenyeria hi havia una altra casa que llavors també era un negoci, en aquest cas una forneria. Les forneries a Mataró tenien llavors, la majoria, un únic obrador. O sia que totes tenien el mateix pa que es feia a “Panaderias Reunidas” . En algun cas quasi excepcional, es podia trobar pa en algun altre lloc de la ciutat servit pel forn Maresma del carrer de Barcelona. L’Obrador de “Panaderies Reunidas” havia estat a la cantonada del carrer de Balmes amb el carrer Campeny, que llavors quedava tancat i no arribava fins al carrer Sant Antoni. Amb els anys les “Panaderies Reunidas” es traslladarien a unes instal•lacions més modernes al barri de Cirera, que finalment també quedarien en desús.
A la forneria llavors no hi havia pas tant a triar com ara, ni de bon tros! Barres de quart, de mig i de quilo, pans casolans de mig i de quilo, en cap cas te’ls tallaven! També diàriament es podia trobar coca de sucre, alguna pasta amb cabell d’àngel o pinyons..., també hi havia Donuts de sucre. El Pa es pesava i sempre calia afegir la torna per acabar de completar el pes. Aquesta torna era un tros de pa que et tallaven, sempre amb un moviment ràpid i precís, amb una cisella sobre una base de fusta. Cisella que també servia per fer els talls de coca. El pa es comprava a diari i els dissabtes i vigílies de festa doble, ja que era inversemblant que el diumenge i altres dies festius s’obrís. Cal dir que el pa de llavors, a diferència dels d’ara molt més cruixent, tenia una “vida molt més llarga”. A la forneria recordo que també hi havia apilats a l’entrada unes bosses de paper marronós/grisós que contenien carbonet d’alzina de diferents gruixos i sobres amb fullaraca per encendre aquest carbonet. Moltes cases encara tenien el fogonet de carbo i encara s’hi cuinava amb aquest combustible, que ningú pensi que llavors ja hi havia barbacoes.
Fins al carrer Floridablanca restaven un parell o tres de cases en les que ja no hi havia cap altra negoci. En una d’elles hi vivia una senyora, la Juanita, que sempre anava amb una gosseta de color blanc que si mal no recordo l’anomenava Fanny. A la casa del costat hi vivia l’Antonieta a la que recordo també força bé. L’Antonieta de can Cortina, així l’anomenàvem a casa. La seva família era d’una casa del mateix nom del veïnat de Mata, just al costat de la Riera de Sant Simó que estava al camí just per sota del de les Cinc Sènies. L’Antonieta era “la practicanta” o sia la senyora del barri que sabia posar injeccions. Tot era agafar un mal de coll fort o febre i fer la seva aparició a casa l’Antonieta. La recordo amb la cara rodona, el cabell recollit, amb ulleres i amb un color de pell rosat. Quan venia a casa i després de la primera salutació i alguna frase referida al malalt, o sia jo, la pregunta de rigor: teniu una mica d’esperit de vi? L’Antonieta portava les xeringues de vidre i les agulles hipodèrmiques d’acer, amb la base de metall, dins unes capsetes metàl•liques. Donava un cop d’ull als vials receptats, normalment “penicil•lina”, almenys així en dèiem de forma genèrica. L’Antonieta prenia l’ampolleta del líquid diluent, que marcava a la seva part superior més estreta amb una serreta metàl•lica que venia a la capsa, i la trencava amb un moviment decidit que produïa un soroll sec , un “cloc”, que al final se m’havia fet familiar. Xuclava amb la xeringa el contingut del líquid i després de separar el trosset trepanat de la coberta metal•litzada que tancava la `part superior de l’ampolla que contenia la pols de l’antibiòtic, travessava amb l'agulla el tap de goma i hi injectava aquest líquid. A continuació i col•locant-lo entre ambdues mans remenava el potet de vidre perquè es barreges tot ben barrejat. Mentre ho feia es sentia un “clec clec clec “ produït pel xoc de la seva aliança amb l’ampolleta de vidre. Després de nou a xuclar amb la xeringa el contingut de l’antibiòtic, “ja liquidat”, una bona fregada amb el coto xop d’alcohol a la natja, dos coptes secs com dues petites bufetades al cul i “plas” l’agulla clavada i els comentaris de rigor: “A que no t’ha fet mal?” I dirigint-se a la meva mare, “potser li faci una mica de mal mentre entra el líquid”. Agulla fora, nova fregada amb el cotó moll en esperit de vi i abans d’acomiadar-se “l’amenaça final” : “Bé, doncs, demà a la mateixa hora vindre’m a posar l’altre”.
L’Antonieta va haver de deixar de posar injeccions, perquè sembla ser que no tenia títol oficial, o això és el que vaig sentir a dir. A l’Antonieta la va substituir una “practicanta” que també vivia al veïnat, aquesta ja amb títol oficial, es deia Nieves, casada amb un inspector de policia, de la secreta en deien, de nom German. Bé, no sé fins a quin punt devia ser de la secreta, perquè al barri tothom sabia qui era.
...
21 d’abril de 2015
24 de març del 2015
Poema andalús i deshumanització dels catalans
Els resultats de les eleccions andaluses ens demostra, avui per avui, que el bipartidisme espanyol té una mala salut de ferro. Ens demostra que encara no està acabat ni de bon tros. El bipartidisme espanyol té un codi genètic hereditari que va més enllà dels règims i que l’únic que permet és la renovació. Parlant clar! El recanvi per substitució!
El PSOE s’ha mantingut, malgrat l’increment de la participació. El PP ha perdut força quota, per cedir-la al “TT” (tropa de trepes) en que s’està convertint C’s. Ciutadans sap quina és la veta que els cal explotar; l’anticatalanisme! Un anticatalanisme practicat, a ulls dels espanyols, per catalans que volen ser més espanyols que ningú, encara que per poc que puguin mai els acabaran donant carta de naturalesa. Però ells els “ciudatans”, com els diuen per allà, insistiran a fer mal a Catalunya. Per això un partit que està contra el Dret a Decidir si que està a favor de consultar als catalans sobre la immersió lingüística. Saben que potser pel moment no es farà aquesta consulta, però també saben que la idea ven. Aquesta colla de trepes segueixen les passes del PP, que en el seu dia varen sublimar l’odi contra lo català i els catalans recollint firmes contra l’Estatut. Una recollida de signatures amb la única finalitat de treure rèdits electorals per poder fer fora el PSOE del Govern.
Els vots perduts pel PP han anat, doncs, majoritàriament a Ciutadans. La lluita dels propers mesos entre aquests dos partits tindrà com a conseqüència un pim-pam-pum contra Catalunya. Saben que això els pot arribar a desgastar aquí, però que els pot donar alè més enllà de l’Ebre. El preu de tot plegat és l’enviliment d’una part de la societat espanyola que ja ens considera com a infrahumans. No ens ha d’estranyar que és permetin comparar-nos, en alguns els seus mitjans, amb els porcs i demanar excuses a aquests darrers per la comparança. Tot plegat sense que es senti pràcticament cap veu de cap intel•lectual espanyol. Cap veu d’aquells grans defensors dels drets humans, dels humans que viuen lluny, i de les nacions oprimides, però les de l’altre costat del globus terraqüi. Així en un dia trist com avui, en el que més de cent cinquanta persones han mort en un accident d’aviació, la xarxa bull de comentaris que van molt més enllà del que es considera mal gust. Tot plegat amb la aquiescència o l’aplaudiment descarat de molts i el silenci còmplice de la majoria.
Tornant a Andalusia, “Podemos” no ha arribat tant amunt com alguns preveien. Ha captat una part important de vot del descontentament i per altra del vot que segurament abans anava a IU. UPyD de Rosa Diaz sembla que ja comença a deixar de ser un “producte” apetible per a l’espanyolisme ranci i “carpetovetònic” que és creu progressista. La seva “lideresa” potser ja ha passat la data de caducitat i se li ha acabat el discurs.
A la resta d’Espanya els transvasament de militants que tímidament va haver a Catalunya del PP a C’s pot ser norma en les properes setmanes i mesos. Per a mostra el líder de Ciutadans a Andalusia, que va militar, segons sembla, amb anterioritat al PP, al Partit Andalucista i a UPyD. Un veritable trepa oportunista o un cul de mal seure, penseu el que vulgueu!
El futbol també ha jugat aquest cap de setmana, i no ha jugat esportivament parlant, sinó possiblement més enllà. Potser si que no és casual que al dia següent del “clàssic” entre el Real Madrid i el Barça la fiscalia anuncií la petició de presó per al president i l’anterior president de la junta del FC. Barcelona. Des d’aquí tampoc em veig en cor d’entrar a jutjar fins a quin punt han actuat correctament Bartomeu i Rosell, però a molts els pot quedar la sensació que hi ha “vares de mesurar” diferents segons els casos, el mateix que passa a l'economia i a la política.
Un cop acabades les eleccions andaluses el torpede més gran que des d’Espanya han enviat darrerament contra el Procés, “l’enganya babaus” de “Podemos”, ha perdut “fuelle” ; sembla clar que no pot aspirar a substituir al PSOE. El fenomen “Podemos”, que és un fenomen típicament urbà, com a molt aspira a ocupar, sempre amb el permís de la CUP, l’espai electoral de ICV-EuA, sobretot si aquests acaben fent-se l’harakiri – de moment ja han sucumbit a l’OPA de Colau, Ubasart i Cia. Per altra banda, a Catalunya també es produirà, de manera accelerada, la substitució del PP per C’s. Uns ciutadans que desacomplexadament jugaran les cartes de l’espanyolitat i que no tenen un lideratge ensorrat i enfonsat, com el del PP de Catalunya. Tot plegat deixa marge al PSC per a parar la seva davallada. No és d'estranyar que en una intervenció ahir al TN vespre Miquel Iceta gallegés, possiblements amb algun tipus de fonament o simple esperança en l'efecte "tiron" d'Andalusia. No ens estranyi veure a la Susana Diaz fent campanya total el 27S.
A Catalunya sembla que es reobre el debat de la llista unitària. Si la possible llista unitària sumaria o no sumaria més escons a Catalunya, no ens hauria de treure del tot el son, però si despertar-nos una mica. Modestament crec que si que trauria mols més escons, ja que una immensa majoria de dels 1.900.000 votants del SI-Si del 9N, als que caldria afegir molts del SI NO, acabarien votant-la. Si la llista única, malgrat totes les possibles evidències favorables, no és possible, cal un full de Ruta o digueu-li programa clar. Un programa que contempli el trencament definitiu i ràpid amb l’estat espanyol en cas de victòria. Si els catalans anem units, millor seria anar al màxim d’units possible, ho podem aconseguir!
El que ja queda meridianament clar és que el Procés català és l’únic procés de canvi, revolucionari si voleu, que a hores d’ara hi ha plantejat a Espanya. La resta d’opcions a l’estat espanyol no deixen de ser substituts, succedanis o simples recanvis promoguts pels mateixos interessos que durant 38 anys han fet possible l’hegemonia del PP i del PSOE. O sia que ni TIC-TACS ni punyetes, com a molt un intent d’ajustar l’horari!
24 de març de 2015
El PSOE s’ha mantingut, malgrat l’increment de la participació. El PP ha perdut força quota, per cedir-la al “TT” (tropa de trepes) en que s’està convertint C’s. Ciutadans sap quina és la veta que els cal explotar; l’anticatalanisme! Un anticatalanisme practicat, a ulls dels espanyols, per catalans que volen ser més espanyols que ningú, encara que per poc que puguin mai els acabaran donant carta de naturalesa. Però ells els “ciudatans”, com els diuen per allà, insistiran a fer mal a Catalunya. Per això un partit que està contra el Dret a Decidir si que està a favor de consultar als catalans sobre la immersió lingüística. Saben que potser pel moment no es farà aquesta consulta, però també saben que la idea ven. Aquesta colla de trepes segueixen les passes del PP, que en el seu dia varen sublimar l’odi contra lo català i els catalans recollint firmes contra l’Estatut. Una recollida de signatures amb la única finalitat de treure rèdits electorals per poder fer fora el PSOE del Govern.
Els vots perduts pel PP han anat, doncs, majoritàriament a Ciutadans. La lluita dels propers mesos entre aquests dos partits tindrà com a conseqüència un pim-pam-pum contra Catalunya. Saben que això els pot arribar a desgastar aquí, però que els pot donar alè més enllà de l’Ebre. El preu de tot plegat és l’enviliment d’una part de la societat espanyola que ja ens considera com a infrahumans. No ens ha d’estranyar que és permetin comparar-nos, en alguns els seus mitjans, amb els porcs i demanar excuses a aquests darrers per la comparança. Tot plegat sense que es senti pràcticament cap veu de cap intel•lectual espanyol. Cap veu d’aquells grans defensors dels drets humans, dels humans que viuen lluny, i de les nacions oprimides, però les de l’altre costat del globus terraqüi. Així en un dia trist com avui, en el que més de cent cinquanta persones han mort en un accident d’aviació, la xarxa bull de comentaris que van molt més enllà del que es considera mal gust. Tot plegat amb la aquiescència o l’aplaudiment descarat de molts i el silenci còmplice de la majoria.
Tornant a Andalusia, “Podemos” no ha arribat tant amunt com alguns preveien. Ha captat una part important de vot del descontentament i per altra del vot que segurament abans anava a IU. UPyD de Rosa Diaz sembla que ja comença a deixar de ser un “producte” apetible per a l’espanyolisme ranci i “carpetovetònic” que és creu progressista. La seva “lideresa” potser ja ha passat la data de caducitat i se li ha acabat el discurs.
A la resta d’Espanya els transvasament de militants que tímidament va haver a Catalunya del PP a C’s pot ser norma en les properes setmanes i mesos. Per a mostra el líder de Ciutadans a Andalusia, que va militar, segons sembla, amb anterioritat al PP, al Partit Andalucista i a UPyD. Un veritable trepa oportunista o un cul de mal seure, penseu el que vulgueu!
El futbol també ha jugat aquest cap de setmana, i no ha jugat esportivament parlant, sinó possiblement més enllà. Potser si que no és casual que al dia següent del “clàssic” entre el Real Madrid i el Barça la fiscalia anuncií la petició de presó per al president i l’anterior president de la junta del FC. Barcelona. Des d’aquí tampoc em veig en cor d’entrar a jutjar fins a quin punt han actuat correctament Bartomeu i Rosell, però a molts els pot quedar la sensació que hi ha “vares de mesurar” diferents segons els casos, el mateix que passa a l'economia i a la política.
Un cop acabades les eleccions andaluses el torpede més gran que des d’Espanya han enviat darrerament contra el Procés, “l’enganya babaus” de “Podemos”, ha perdut “fuelle” ; sembla clar que no pot aspirar a substituir al PSOE. El fenomen “Podemos”, que és un fenomen típicament urbà, com a molt aspira a ocupar, sempre amb el permís de la CUP, l’espai electoral de ICV-EuA, sobretot si aquests acaben fent-se l’harakiri – de moment ja han sucumbit a l’OPA de Colau, Ubasart i Cia. Per altra banda, a Catalunya també es produirà, de manera accelerada, la substitució del PP per C’s. Uns ciutadans que desacomplexadament jugaran les cartes de l’espanyolitat i que no tenen un lideratge ensorrat i enfonsat, com el del PP de Catalunya. Tot plegat deixa marge al PSC per a parar la seva davallada. No és d'estranyar que en una intervenció ahir al TN vespre Miquel Iceta gallegés, possiblements amb algun tipus de fonament o simple esperança en l'efecte "tiron" d'Andalusia. No ens estranyi veure a la Susana Diaz fent campanya total el 27S.
A Catalunya sembla que es reobre el debat de la llista unitària. Si la possible llista unitària sumaria o no sumaria més escons a Catalunya, no ens hauria de treure del tot el son, però si despertar-nos una mica. Modestament crec que si que trauria mols més escons, ja que una immensa majoria de dels 1.900.000 votants del SI-Si del 9N, als que caldria afegir molts del SI NO, acabarien votant-la. Si la llista única, malgrat totes les possibles evidències favorables, no és possible, cal un full de Ruta o digueu-li programa clar. Un programa que contempli el trencament definitiu i ràpid amb l’estat espanyol en cas de victòria. Si els catalans anem units, millor seria anar al màxim d’units possible, ho podem aconseguir!
El que ja queda meridianament clar és que el Procés català és l’únic procés de canvi, revolucionari si voleu, que a hores d’ara hi ha plantejat a Espanya. La resta d’opcions a l’estat espanyol no deixen de ser substituts, succedanis o simples recanvis promoguts pels mateixos interessos que durant 38 anys han fet possible l’hegemonia del PP i del PSOE. O sia que ni TIC-TACS ni punyetes, com a molt un intent d’ajustar l’horari!
24 de març de 2015
18 de març del 2015
"La Porteta" (IV) - Mataró anys seixanta-
“Ca la Maria”, a la cantonada del carrer Colom amb el carrer de les Rates, era la botiga on els de casa acostumàvem a anar a comprar. La botiga es trobava als baixos d’una casa de cos, baix i pis. Se l’hi havia obert una porta que donava directament al carrer Colom, a més de la que suposadament ja existia al carrer de les Rates.
Al costat de la porta del carrer Colom recordo que hi havia una anunci metàl•lic de “Canada Dry”. Mai, llavors, vaig saber que era, ni tan sols havia vist mai cap ampolla d’aquesta beguda. Segurament l’anunci ja hi devia ser abans que en Jaume i la seva dona la Maria es fessin càrrec del negoci. Negoci que els va traspassar un matrimoni originari de Granada, l’Ángela i en Manolo, que l’havien regentat fins aproximadament a mitjans del seixanta.
“Ca la Maria” era la típica botiga de barri, per no dir de carrer, com tantes altres hi havia a molts llocs de Mataró. La seva clientela era bàsicament gent del veïnat. Allà tothom es coneixia, se’n sabien els noms o al menys mot i l’adreça. En Jaume i la Maria, malgrat llavors jo els veia grans, eren un matrimoni relativament jove. En Jaume, amb el seu bigotet retallat, el recordo com a una persona cordial, més aviat extravertida i amb capacitat de relació. La seva dona la Maria era una persona correcta en el tracte, de faccions agradables, i un posat que jo recordo més discret en comparació amb altres venedores més loquaces en aquella època.
“Ca la Maria”, tenia doncs dues entrades i una finestra que s’utilitzava com aparador i que em sembla recordar que es tancava amb unes taules de fusta. A dins la botiga hi havia un taulell en forma de “u” del què s’utilitzava per pesar i cobrar la part del fons i la de més endins de la botiga, per tallar la carn, l’altre plena d’estris i productes quedava inutilitzable.
A “Ca la Maria” es podia comprar tot allò que llavors es venia en el que anomenàvem “colmado”, en un colmado de poble -poques especialitats gormandes- ; conserves, begudes, productes de neteja i quelcom de carn i embotit. No es venia pa. Les mesures, els pesos, també tenien llavors denominacions diferents; una unça i mitja o tres unces eren pesos habituals si es parlava d’embotit tallat. Mitja lliura o una lliura per parlar de llegum per exemple o els seus equivalents si parlàvem de saltxitxes o carn magra; la terça i la mitja terça. Si eren líquids es parlava de petricons i mig petricó.
Als seixanta encara es venia molt a granel, un costum que ara sembla que algú vulgui tornar a ressuscitar. La pasta es comprava a granel; els cabdells de fideus de cabell d’àngel ens els endúiem en una paperina de paper i després càlida engrunar-los per poder-los afegir a la sopa. Malgrat tot, ja començava a haver-hi expositors amb sobres de diferents tipus de pasta. Recordo les pastes Mas i la Saula fabricades a la comarca. L’oli es venia a habitualment a granel, hi havia unes bombes manuals que permetien extreure l’oli i omplir l’ampolla que portàvem de casa, envasats en llaunes hi havia el Manolete i en ampolla el Koipe. El mateix passava amb el vi, malgrat ja en aquells temps es comercialitzava vi de taula embotellat com el Baco Vin. El vi habitualment anava acompanyat amb gasosa. A Mataró teníem “La Perla” i la “Super D”.
A “Ca la Maria”, es podia comprar vedella, normalment només algun tipus de bistec, també salsitxes, llom de porc i carn magra, així com pollastre. L’embotit a talls, fuet, botifarra, blanca o negra i el pernil. Del pernil que ara se’n diu serrà li dèiem “pernil del país” i a l’Ibèric li dèiem “pernil serrano”. Tot pesat acuradament amb una bascula “analògica”, és a dir de peses, la més comú era la Mobba, que es fabricava a Badalona.
Els envasos, quan vaig ser una mica més grandet i de casa m’enviaven a fer la compra, era un altre cosa que esdevenia feixuga de carretejar. L’aigua mineral, llavors habitualment amb gas –sense gas ja hi havia la de l’aixeta -, de les marques Vichy o la Fonter que era de litre i mig en una ampolla de vidre de color verd. Les gasoses, el mateix, envàs de vidre retornable amb el seu tap típic de porcellana i la goma de color taronja que es tapava a pressió amb unes tanques metàl•liques. La llet majoritàriament es comprava a la lleteria. Malgrat tot, ja es comercialitzava en ampolles de vidre. Les marques habituals, Ram, Rania i Letona – que es faria famosa pel Cacaolat- . Fins i tot llavors el iogurts tenien envàs retornable, per no parlar de les cerveses, tant les mitjanes, els “quintos” , com les de litre. Igual que les Coca-coles, Fantes, Mirindes, Pepsis..., i “tuttti quanti” beguda carbonatada que en aquell temps hi havia al mercat.
A “Ca la Maria” també hi havia alguns “lujos”; ampolles de xampany que en dèiem llavors. Hi havia un expositor, amb diferents marques i preus, recordo els Montesquius, el Rondel, el Codorniu, de la Serra. Llavors el “xampany” encara era “net”; podies triar entre dolç, semi-sec o sec. Cognac, ningú deia brandy, Terry, Felip II, Fundador...
Malgrat les mestresses de casa majoritàriament feien el caldo o escudella, amb un tros d’os, sagí, un manat d’herbes, un tros de pollastre i si allargava el pressupost un tros de vedella ja ens començaven a envair les sopes preparades. Habitualment la gent ja comprava de feia temps “cubitos” Gallina Blanca, a unitats, i començava a haver sobres de sopa de la mateixa marca, també de Maggi i Starlux.
Encara es rentava bastant a mà i les rentadores no eren pas automàtiques. El sabó en pols es venia en paquets petits de cartró, el tambors, rodons, vindrien aviat. Podies comprar sabó l’Oca, Omo, Persil... per els que encara rentaven la roba al safareig, apallissant-la degudament, hi havia les pastilles de sabor de color groguenc/”àmbar” ; Lagarto, Samba. Així mateix també venien sabó de “tocador” per rentar-se les mans; Lux, Camay...
Les conserves populars ja de molts anys abans, no tenien l’assortiment de marques d’avui en dia, ja existia la marca Massó, sardines i tonyina, i també la Kayrel. Era habitual encara comprar tonyina en oli o escabetxada a granel.
A “Ca la Maria” també hi havia galetes, a granel ,“of course”, també algunes empaquetades; Fontaneda, Solsona, Artiach... Popular, pels anuncis, era la galeta “222”. Hi havia Cola Cao per la llet i els seu competidor Nesquik, ambdós amb pots amb tapa de llauna i cos de cartró, folrat metal•litzat per dins. El cafè, igualment a granel, el molien a la botiga i els més normal era comprar torrefacte que era més econòmic. Es venia la Llet Condensada “La Lechera”, així com la llet d’ametlles “Almendrina”. La Xocolata embolcallada en paper de plata, “pel Domund”, i amb cromos! Torras, Elgorriaga...
També a ca la Maria venien gel, llavors encara no tothom tenia nevera elèctrica. Recordo haver-lo anat a buscar amb una galleda. Si no en tenien en Jaume agafava el cotxe i anava a la fabrica del gel, sota la plaça de Cuba, a buscar-ne. Llavors si el gel era acabat de fer, amb les arestes plenament definides, sabies que duraria més dies . Si ja el tenien d’abans, el gel havia perdut les seves arestes i s’anava tornant en una massa amorfa, era, doncs, en aquest cas habitual regatejar el preu, l’excusa: “Si amb prou feines m’aguantarà fins demà”.
Un cop acabada la compra tocava pagar. Producte a producte s’havia anat anotant en una petita tira de paper que en acabar es sumava a mà, que ens endúiem a casa i la majoria repassàvem. Parlant de paper, ja feia temps que ens havíem acostumat “bé” i ja no s’utilitzava paper de diari tallat a trossos, a “Ca la Maria” també venien paper higiènic “El Elefante” de “una sola capa”.
...
18 de març de 2015
Al costat de la porta del carrer Colom recordo que hi havia una anunci metàl•lic de “Canada Dry”. Mai, llavors, vaig saber que era, ni tan sols havia vist mai cap ampolla d’aquesta beguda. Segurament l’anunci ja hi devia ser abans que en Jaume i la seva dona la Maria es fessin càrrec del negoci. Negoci que els va traspassar un matrimoni originari de Granada, l’Ángela i en Manolo, que l’havien regentat fins aproximadament a mitjans del seixanta.
“Ca la Maria” era la típica botiga de barri, per no dir de carrer, com tantes altres hi havia a molts llocs de Mataró. La seva clientela era bàsicament gent del veïnat. Allà tothom es coneixia, se’n sabien els noms o al menys mot i l’adreça. En Jaume i la Maria, malgrat llavors jo els veia grans, eren un matrimoni relativament jove. En Jaume, amb el seu bigotet retallat, el recordo com a una persona cordial, més aviat extravertida i amb capacitat de relació. La seva dona la Maria era una persona correcta en el tracte, de faccions agradables, i un posat que jo recordo més discret en comparació amb altres venedores més loquaces en aquella època.
“Ca la Maria”, tenia doncs dues entrades i una finestra que s’utilitzava com aparador i que em sembla recordar que es tancava amb unes taules de fusta. A dins la botiga hi havia un taulell en forma de “u” del què s’utilitzava per pesar i cobrar la part del fons i la de més endins de la botiga, per tallar la carn, l’altre plena d’estris i productes quedava inutilitzable.
A “Ca la Maria” es podia comprar tot allò que llavors es venia en el que anomenàvem “colmado”, en un colmado de poble -poques especialitats gormandes- ; conserves, begudes, productes de neteja i quelcom de carn i embotit. No es venia pa. Les mesures, els pesos, també tenien llavors denominacions diferents; una unça i mitja o tres unces eren pesos habituals si es parlava d’embotit tallat. Mitja lliura o una lliura per parlar de llegum per exemple o els seus equivalents si parlàvem de saltxitxes o carn magra; la terça i la mitja terça. Si eren líquids es parlava de petricons i mig petricó.
Als seixanta encara es venia molt a granel, un costum que ara sembla que algú vulgui tornar a ressuscitar. La pasta es comprava a granel; els cabdells de fideus de cabell d’àngel ens els endúiem en una paperina de paper i després càlida engrunar-los per poder-los afegir a la sopa. Malgrat tot, ja començava a haver-hi expositors amb sobres de diferents tipus de pasta. Recordo les pastes Mas i la Saula fabricades a la comarca. L’oli es venia a habitualment a granel, hi havia unes bombes manuals que permetien extreure l’oli i omplir l’ampolla que portàvem de casa, envasats en llaunes hi havia el Manolete i en ampolla el Koipe. El mateix passava amb el vi, malgrat ja en aquells temps es comercialitzava vi de taula embotellat com el Baco Vin. El vi habitualment anava acompanyat amb gasosa. A Mataró teníem “La Perla” i la “Super D”.
A “Ca la Maria”, es podia comprar vedella, normalment només algun tipus de bistec, també salsitxes, llom de porc i carn magra, així com pollastre. L’embotit a talls, fuet, botifarra, blanca o negra i el pernil. Del pernil que ara se’n diu serrà li dèiem “pernil del país” i a l’Ibèric li dèiem “pernil serrano”. Tot pesat acuradament amb una bascula “analògica”, és a dir de peses, la més comú era la Mobba, que es fabricava a Badalona.
Els envasos, quan vaig ser una mica més grandet i de casa m’enviaven a fer la compra, era un altre cosa que esdevenia feixuga de carretejar. L’aigua mineral, llavors habitualment amb gas –sense gas ja hi havia la de l’aixeta -, de les marques Vichy o la Fonter que era de litre i mig en una ampolla de vidre de color verd. Les gasoses, el mateix, envàs de vidre retornable amb el seu tap típic de porcellana i la goma de color taronja que es tapava a pressió amb unes tanques metàl•liques. La llet majoritàriament es comprava a la lleteria. Malgrat tot, ja es comercialitzava en ampolles de vidre. Les marques habituals, Ram, Rania i Letona – que es faria famosa pel Cacaolat- . Fins i tot llavors el iogurts tenien envàs retornable, per no parlar de les cerveses, tant les mitjanes, els “quintos” , com les de litre. Igual que les Coca-coles, Fantes, Mirindes, Pepsis..., i “tuttti quanti” beguda carbonatada que en aquell temps hi havia al mercat.
A “Ca la Maria” també hi havia alguns “lujos”; ampolles de xampany que en dèiem llavors. Hi havia un expositor, amb diferents marques i preus, recordo els Montesquius, el Rondel, el Codorniu, de la Serra. Llavors el “xampany” encara era “net”; podies triar entre dolç, semi-sec o sec. Cognac, ningú deia brandy, Terry, Felip II, Fundador...
Malgrat les mestresses de casa majoritàriament feien el caldo o escudella, amb un tros d’os, sagí, un manat d’herbes, un tros de pollastre i si allargava el pressupost un tros de vedella ja ens començaven a envair les sopes preparades. Habitualment la gent ja comprava de feia temps “cubitos” Gallina Blanca, a unitats, i començava a haver sobres de sopa de la mateixa marca, també de Maggi i Starlux.
Encara es rentava bastant a mà i les rentadores no eren pas automàtiques. El sabó en pols es venia en paquets petits de cartró, el tambors, rodons, vindrien aviat. Podies comprar sabó l’Oca, Omo, Persil... per els que encara rentaven la roba al safareig, apallissant-la degudament, hi havia les pastilles de sabor de color groguenc/”àmbar” ; Lagarto, Samba. Així mateix també venien sabó de “tocador” per rentar-se les mans; Lux, Camay...
Les conserves populars ja de molts anys abans, no tenien l’assortiment de marques d’avui en dia, ja existia la marca Massó, sardines i tonyina, i també la Kayrel. Era habitual encara comprar tonyina en oli o escabetxada a granel.
A “Ca la Maria” també hi havia galetes, a granel ,“of course”, també algunes empaquetades; Fontaneda, Solsona, Artiach... Popular, pels anuncis, era la galeta “222”. Hi havia Cola Cao per la llet i els seu competidor Nesquik, ambdós amb pots amb tapa de llauna i cos de cartró, folrat metal•litzat per dins. El cafè, igualment a granel, el molien a la botiga i els més normal era comprar torrefacte que era més econòmic. Es venia la Llet Condensada “La Lechera”, així com la llet d’ametlles “Almendrina”. La Xocolata embolcallada en paper de plata, “pel Domund”, i amb cromos! Torras, Elgorriaga...
També a ca la Maria venien gel, llavors encara no tothom tenia nevera elèctrica. Recordo haver-lo anat a buscar amb una galleda. Si no en tenien en Jaume agafava el cotxe i anava a la fabrica del gel, sota la plaça de Cuba, a buscar-ne. Llavors si el gel era acabat de fer, amb les arestes plenament definides, sabies que duraria més dies . Si ja el tenien d’abans, el gel havia perdut les seves arestes i s’anava tornant en una massa amorfa, era, doncs, en aquest cas habitual regatejar el preu, l’excusa: “Si amb prou feines m’aguantarà fins demà”.
Un cop acabada la compra tocava pagar. Producte a producte s’havia anat anotant en una petita tira de paper que en acabar es sumava a mà, que ens endúiem a casa i la majoria repassàvem. Parlant de paper, ja feia temps que ens havíem acostumat “bé” i ja no s’utilitzava paper de diari tallat a trossos, a “Ca la Maria” també venien paper higiènic “El Elefante” de “una sola capa”.
...
18 de març de 2015
11 de març del 2015
“La Porteta” (III) – Mataró anys seixanta-
Un cop passada “La porteta”, a l’esquerra, quedava la porta de l’antiga fàbrica del gas, on molts cops hi havia jugat de petit i a prop d’on per Sant Joan cremava la foguera. Era una porta metàl•lica de dos fulls, de color grisós, opacs fins a la part superior on estaven rematats per barrots que els completaven fins arribar al contorn de l’arc. A ambdues bandes, al peu de cada muntant, dos repeus inclinats cap al llindar. El llindar de pedra un xic sobrealçat tenia dos trams rebaixats, una a cada banda, per tal de permetre l’accés als vehicles. La porta donava pas a un petit “túnel” o sota teulat, que recordo de manera més difusa , de pocs metres de profunditat, amb el terra empedrat, on hi havia un accés a la casa dels conserges.
Recordo al matrimoni que vivia a la casa dels conserges. Ens saludàvem i a vegades, quan anava amb la mare la feien petar. La habitatge tenia a part de l’entrada a la part interior , una altra directe al carrer. La casa tenia un petit jardí a peu del camí interior de les instal•lacions. Hi havia una gran figuera, recordo que algun cop cap a finals d’estiu ens havien convidat a entrar a agafar figues. Les despenjàvem amb un estris “ad hoc” fet amb una llarga canya amb una petita corona de tires metàl•liques, obertes cap en fora, al capdamunt. Amb aquest estris es podia encalçar la figa i amb un petit gir desprendre-la de l’arbre.
Des de la casa dels conserges fins al carrer de les Rates quedaven unes desenes de metres, el terreny irregular, del que encara no era un carrer obert, descendia lleugerament. El carrer de les Rates, de nom oficial “Jorge Juan”, anava des del camí Ral fins a baix a Mar. El nom del carrer de les Rates prové, pel que he pogut saber, de què es tractava d’una zona inundable i per tant suposo que propensa a tenir plagues de rosegadors.
S’arribava al carrer de les Rates a l’alçada del carrer Colom, continuació en direcció al carrer Sant Antoni del caminet. La majoria de les cases del carrer de les Rates des del carrer de Colom fins a mar, a banda i banda, eren cases de cos amb baix i pis. Aquest tipus de construccions també quasi uniforme seguien a la banda de Ponent fins al Cami Ral. A l’acera del davant només uns quants habitatges a tocar el caminet, la resta les finestres de les instal•lacions de la fàbrica de can Marfà fins a arribar a la seva porta d’entrada, ja quasi al capdamunt del carrer abans d’arribar al camí Ral.
A la porta de la majoria d’habitatges del carrer hi havia unes guies de ferro, que en algun lloc encara avui es conserven. Aquestes guies permetien l’encaix d’una fusta plana, amb draps que es col•locaven a la base, per tal d’impedir que l’aigua que sovint inundava el carrer penetrés als baixos. Cosa que, per altra banda, no sempre es podia impedir ja que algun cop els desaigües sobreeixien en els patis. Tenir la casa plena d’aigua no era una cosa que les fustes d’un parell de pams col•locades a l’entrada podessin sempre impedir.
A que el carrer de les Rates hagués esdevingut una zona inundable hi havia contribuït tant la via del tren, com la carretera feta pocs anys abans. Ambdós actuaven de barrera natural i ajudaven força a convertir-lo en un bassal, sobretot a la seva part més baixa. Però que la zona estigués a la part esquerra del desguàs del Rierot, en un nivell possiblement més baix i amb un clavegueram que segurament deixava quelcom a desitjar, no ajudava a estalviar els ensurts.
Recordo del carrer de les Rates un taller de motos just abans del començament de les naus de can Marfà, pujant a mà dreta. A la cantonada amb el carrer Colom a l’acera de ponent, tot just per sota de dit carrer hi havia “Ca la Maria”, la botiga del barri, però no era pas la única. Una mica més enllà i seguint el carrer Colom, a la cantonada amb el passatge Garcia Oliver , s’hi trobava “Ca la Pepita”. Una mica més enllà, a la mateixa acera, hi havia una merceria “Ca la Roser” i al costat una lleteria. “Ca la Pepita” quedava just davant del carrer del Sac. Al capdamunt del carrer de les Rates, ja a peu del camí Ral i fent cantonada amb el carrer Madoz, hi havia “Ca la Sebastiana” una altra botiga de barri on es venia llegum cuita. La llegum cuita era un recurs econòmic, junt amb quelcom de tall, per a preparar un dinar a “corre cuita” . Una sortida pràctica per les dones treballadores de Can Marfà. La sortida de dita fàbrica quedava a la vista de “Ca la Sebastiana”. Llavors no hi havia encara neveres arreu, ni molt menys supermercats on fer la compra setmanal. Per tant, cada dia es feia el dinar i si la dona treballava, cosa ja en aquells temps normal, les corredisses de les treballadores eren més que habituals. A can Marfà eren observables entre la sirena que marcava la sortida al migdia i la d’entrada per la tarda.
El carrer del Sac, com el seu nom indica, no té pas sortida, s’hi accedeix des del carrer Colom, per un passatge, “un túnel”, sota un habitatge. El carrer del sac corre paral•lel al carrer de les Rates i els horts de les cases d’ambdós carrers estan disposats simètricament. No tinc record d’haver-hi entrat mai, la disposició de les cases del carrer, relativament estret i en aquella època sense empedrar, sempre m’ha donat la impressió, inclús a hores d’ara, d’una particularitat, en el sentit de propietat, que em semblaria que entro a casa d’altri.
Al capdavall del carrer de les Rates baixant a m’esquerra i ja a les cases del passeig de Mar, actual avinguda del Maresme, a l’alçada dels números 395/397, hi havia una peixateria, on la gent del veïnat al capvespre, esperava l’arribada del peix de la subhasta al Port d’Arenys. Era una casa particular, el taulell inclinat on es col•locava la mercaderia es trobava en una estança, al costat de l’entrada de la casa, a la que també s'havia obert un accés al carrer. l'Estança en prou feines deixava espai per als compradors que feien cua i guaitaven el “gènero” des del carrer. Aquesta peixateria casolana era el pas provisional, ja que com moltes altres peixeters, al matí següent, continuaven la venda del dia a la parada que tenien a plaça. A la plaça del Peix, al carrer Barcelona, o a la plaça de Cuba.
A aquesta mateixa casa o potser la del costat, en aquells anys, es va patir un accdident, que en el seu dia va ser gràficament documentat. Un camió que passava per la nacional va perdre el control i la cabina del mateix es va empotrar, quasi perfectamen, al portal de la casa. Tal cosa va ser un aconteixement al veinat, per sort em sembla recordar que no va haver-hi cap desgracia!
...
11 març de 2015
Recordo al matrimoni que vivia a la casa dels conserges. Ens saludàvem i a vegades, quan anava amb la mare la feien petar. La habitatge tenia a part de l’entrada a la part interior , una altra directe al carrer. La casa tenia un petit jardí a peu del camí interior de les instal•lacions. Hi havia una gran figuera, recordo que algun cop cap a finals d’estiu ens havien convidat a entrar a agafar figues. Les despenjàvem amb un estris “ad hoc” fet amb una llarga canya amb una petita corona de tires metàl•liques, obertes cap en fora, al capdamunt. Amb aquest estris es podia encalçar la figa i amb un petit gir desprendre-la de l’arbre.
Des de la casa dels conserges fins al carrer de les Rates quedaven unes desenes de metres, el terreny irregular, del que encara no era un carrer obert, descendia lleugerament. El carrer de les Rates, de nom oficial “Jorge Juan”, anava des del camí Ral fins a baix a Mar. El nom del carrer de les Rates prové, pel que he pogut saber, de què es tractava d’una zona inundable i per tant suposo que propensa a tenir plagues de rosegadors.
S’arribava al carrer de les Rates a l’alçada del carrer Colom, continuació en direcció al carrer Sant Antoni del caminet. La majoria de les cases del carrer de les Rates des del carrer de Colom fins a mar, a banda i banda, eren cases de cos amb baix i pis. Aquest tipus de construccions també quasi uniforme seguien a la banda de Ponent fins al Cami Ral. A l’acera del davant només uns quants habitatges a tocar el caminet, la resta les finestres de les instal•lacions de la fàbrica de can Marfà fins a arribar a la seva porta d’entrada, ja quasi al capdamunt del carrer abans d’arribar al camí Ral.
A la porta de la majoria d’habitatges del carrer hi havia unes guies de ferro, que en algun lloc encara avui es conserven. Aquestes guies permetien l’encaix d’una fusta plana, amb draps que es col•locaven a la base, per tal d’impedir que l’aigua que sovint inundava el carrer penetrés als baixos. Cosa que, per altra banda, no sempre es podia impedir ja que algun cop els desaigües sobreeixien en els patis. Tenir la casa plena d’aigua no era una cosa que les fustes d’un parell de pams col•locades a l’entrada podessin sempre impedir.
A que el carrer de les Rates hagués esdevingut una zona inundable hi havia contribuït tant la via del tren, com la carretera feta pocs anys abans. Ambdós actuaven de barrera natural i ajudaven força a convertir-lo en un bassal, sobretot a la seva part més baixa. Però que la zona estigués a la part esquerra del desguàs del Rierot, en un nivell possiblement més baix i amb un clavegueram que segurament deixava quelcom a desitjar, no ajudava a estalviar els ensurts.
Recordo del carrer de les Rates un taller de motos just abans del començament de les naus de can Marfà, pujant a mà dreta. A la cantonada amb el carrer Colom a l’acera de ponent, tot just per sota de dit carrer hi havia “Ca la Maria”, la botiga del barri, però no era pas la única. Una mica més enllà i seguint el carrer Colom, a la cantonada amb el passatge Garcia Oliver , s’hi trobava “Ca la Pepita”. Una mica més enllà, a la mateixa acera, hi havia una merceria “Ca la Roser” i al costat una lleteria. “Ca la Pepita” quedava just davant del carrer del Sac. Al capdamunt del carrer de les Rates, ja a peu del camí Ral i fent cantonada amb el carrer Madoz, hi havia “Ca la Sebastiana” una altra botiga de barri on es venia llegum cuita. La llegum cuita era un recurs econòmic, junt amb quelcom de tall, per a preparar un dinar a “corre cuita” . Una sortida pràctica per les dones treballadores de Can Marfà. La sortida de dita fàbrica quedava a la vista de “Ca la Sebastiana”. Llavors no hi havia encara neveres arreu, ni molt menys supermercats on fer la compra setmanal. Per tant, cada dia es feia el dinar i si la dona treballava, cosa ja en aquells temps normal, les corredisses de les treballadores eren més que habituals. A can Marfà eren observables entre la sirena que marcava la sortida al migdia i la d’entrada per la tarda.
El carrer del Sac, com el seu nom indica, no té pas sortida, s’hi accedeix des del carrer Colom, per un passatge, “un túnel”, sota un habitatge. El carrer del sac corre paral•lel al carrer de les Rates i els horts de les cases d’ambdós carrers estan disposats simètricament. No tinc record d’haver-hi entrat mai, la disposició de les cases del carrer, relativament estret i en aquella època sense empedrar, sempre m’ha donat la impressió, inclús a hores d’ara, d’una particularitat, en el sentit de propietat, que em semblaria que entro a casa d’altri.
Al capdavall del carrer de les Rates baixant a m’esquerra i ja a les cases del passeig de Mar, actual avinguda del Maresme, a l’alçada dels números 395/397, hi havia una peixateria, on la gent del veïnat al capvespre, esperava l’arribada del peix de la subhasta al Port d’Arenys. Era una casa particular, el taulell inclinat on es col•locava la mercaderia es trobava en una estança, al costat de l’entrada de la casa, a la que també s'havia obert un accés al carrer. l'Estança en prou feines deixava espai per als compradors que feien cua i guaitaven el “gènero” des del carrer. Aquesta peixateria casolana era el pas provisional, ja que com moltes altres peixeters, al matí següent, continuaven la venda del dia a la parada que tenien a plaça. A la plaça del Peix, al carrer Barcelona, o a la plaça de Cuba.
A aquesta mateixa casa o potser la del costat, en aquells anys, es va patir un accdident, que en el seu dia va ser gràficament documentat. Un camió que passava per la nacional va perdre el control i la cabina del mateix es va empotrar, quasi perfectamen, al portal de la casa. Tal cosa va ser un aconteixement al veinat, per sort em sembla recordar que no va haver-hi cap desgracia!
...
11 març de 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)