Espanya si és el problema.

Ahir, en una parada de llibres, vaig fer una estranya associació d’idees. Vaig tenir a les mans el llibre “Aquellos Hombres Grises – El batallón 101 y la solución final en Polonia-“. A la portada es veu uns somrients soldats alemanys que estan conduint un grup de civils jueus”. El seu somriure contrasta amb la cara que posen els deportats; una barreja d’espant i de no entendre res.

Com es va poder arribar a aquella barbàrie? Com persones cultes de classe mitja, com era el cas dels membres d’aquell batalló, pertanyents a un país culte i alfabetitzat , van poder cometre aquella barbàrie amb un somriure a la cara? Eren potser tots un colla de sàdics? Estic convençut que d’entrada no.

El Problema va ser una dictadura i una deshumanització. Una dictadura on tot el dia es repetien els mateixos missatges i on no hi havia opinions contrastades, si algú pensava diferent callava per por. Casos de grups opositors com la “Rosa Blanca” van ser una excepció . Alemanya estava sotmesa a un pensament monolític. A un bombardeig constant que culpabilitzava als jueus de tots els mals d’Alemanya. Als jueus se’ls va deshumanitzar se’ls va pintar com a monstres i a força de repetir-ho molts ho van interioritzar. Les opinions monolítiques, més si s’escolten sense criteri, acaben calant i deixant xop l’esperit. Aquell esperit que inspirava a tractar als jueus com a bestiar, què eren sinó unes males besties? Que tan mal havien fet al seu país.

Vaig recordar un titular llegit un o dos dies abans on el President Mas deia: “El problema no és Espanya sinó l’Estat espanyol”. Tot plegat em va fer venir al cap les dues tandes de twitts de les darreres setmanes en que es deshumanitzava als catalans amb motiu de la tragèdia del vol de Germanwings i dels fets de l’Institut Joan Fuster a Barcelona. Algú dirà que tot plegat és cosa d’eixelebrats. Potser si! Però eixelebrats que repeteixen un missatge pels twitts i que altres possiblement pensen i no s’atreveixen a escriure. Però el problema és que tot plegat passa amb la complaença i el silenci de tothom allà a l’altiplà i també en molts casos aquí a la costa.

Amb prou feines no surt cap veu a defensar-nos. No hi ha cap “Rosa Blanca” a l’espanyola que s’atreveixi a aixecar la veu a favor nostre. Fa anys que a Espanya, ara que és Estat i abans quan encara no ho era, que als catalans se’ns ha deshumanitzat, som l’ase del cops. Som el blanc de les ironies, com un “Lepe” qualsevol però amb molta més mala llet. A força de repetir el missatge als catalans ja no se’ns veu com a persones, se’ns veu com a “catalans”; a la manera que se’ls ha induït a entendre-ho!

Tot això, a diferència de l’Alemanya dels anys 30/40, passa en un règim que s’anomena democràtic. Un règim de llibertats individuals on tothom es pot expressar lliurement. Per què, doncs, no es senten veus equànimes que ens defensin? Veus que com a mínim intentin posar una mica de seny a tot plegat. Doncs senzillament perquè no convé, perquè l’anticatalanisme ven i cohesiona. Cohesiona un projecte d’Espanya en el que els catalans sobrem. Sobrem perquè aquest projecte d’Espanya és el projecte de Castilla, “la más ancha” que per poc que pugui es vol eixamplar fins a la Mediterrània i fotre’ns a tots els catalans de cap a mar.

De moment no acaben de reeixir amb aquest eixamplament, que ja fa segles que intenten des del temps dels Reis Catòlics, quan van foragitar a Ferran de la Cort perquè “els feia nosa el viejo catalán”, per tornar-lo a cridar al cap de poc perquè no sabien com fer-ho. Passant pels intents d’assimilacionisme del Conde Duque, la Guerra del 1714 amb l’anorreament de les nostres lleis i la conseqüent prohibició del nostre idioma,... i així fins avui.

No és sent cap veu a favor nostre. Cap artista d’aquells que són capaços de cridar tant quan les coses succeeixen lluny i que quan insulten als catalans “callen com putes” o senzillament riuen les gràcies. Molts cops fins i tot riuen les gràcies els d’aquí. Perquè com que hem de ser oberts sembla que hem d’acceptar i entendre qualsevol “boutade” o tonteria que ens tingui per protagonistes.

La Premsa i els mitjans de Madrid de forma més o menys subtil, la majoria de cops sense cap subtilesa, s’atreveix amb nosaltres. Ens poden dir el nom del porc, que no passa res! Perquè anar contra els catalans per a ells no es xenofòbia, perquè per ells és denunciar que som una colla de nazis i totalitaris i ho diuen ells que callen mentre els seus representants polítics condecoren la “División Azul” que Franco va enviar a lluitar amb els alemanys. Un Franco que tranquil•lament descansa des de fa 40 anys en el seu faraònic mausoleu. I ara aquí alguns comencen a entendre que ho va deixar tot lligat i ben lligat. Que en som de rucs els catalans que durant tants anys, amb la Transició, vam creure que ens podien estimar. Molts van creure que en un règim nou, en un règim de llibertats, podríem conviure i ser apreciats. Que en un Estat nou tindríem lloc com a catalans.

Per això senyor President crec que el Problema no és l’Estat, el problema és Espanya. El problema són anys i anys de mentides i prejudicis. Anys d’intents d’anorreament per a construir la seva identitat nacional i destruir la nostra. Per això ens cal el nostre Estat. Altrament, si diem que el problema no és Espanya sinó que és l’Estat tornarem a entrar en un bucle i molts ingenus encara escoltaran les veus d’aquells que diuen que “poden” que “volen” canviar l’Estat i dotar-lo d’una nova Constitució. No ens enganyem l’Estat espanyol no té canvi ni recanvi, perquè Espanya ja fa molts anys que té clar que és i qui és.

24 d’abril de 2015