12 d’agost del 2010

La independència només es pot aconseguir amb l'esforç

Aquests dies em sembla veure molta gent que li treu importància a fets que en altres circumstàncies es considerarien èticament reprovables.

Molta gent sembla contagiada d’un “bonisme” darrera el qual només hi veig la falta de fermesa i la comoditat que suposa defugir la discussió i l’enfrontament. A vegades, fins i tot, veig la simple mandra d’exercir les pròpies responsabilitats com a individu social.

La Unitat com a figura abstracta, com a cosa bona “per se”, es torna un tot absolut que no admet crítiques. Alguns sacralitzen la unitat, “el tòtem de la tribu”, sense qüestionar-se si per aconseguir aquesta unitat, aquest bé suprem desitjat, cal tolerar accions injustes o desistir de drets individuals i/o col•lectius. El que col•loquialment diríem: “deixar-se donar per la pell”.

Aquell “deixa’l estar” com a resposta davant el més fort, que potser no ho és tant , el “no en facis cas” per evitar-nos mals de cap. El tant li fa, no val la pena! És la porta per la que es cola l’oportunista, el que hi posa més galtes, qui finalment s’acaba emportant “el gat a l’aigua”.

La volubilitat de molts ens hauria de fer basarda, Quants no es mouen com el gallet del campanar? Cap allà on bufa el vent! Quants d’altres no són del darrer que els parla.

És en aquesta volubilitat i en aquesta falta de compromís on molts es troben còmodes. La volubilitat que ens impedeix avançar, o permet avançar a qui no ho hauria de fer. En definitiva són les actituds pusil•làmines les que fan que tot vagi igual o fins i tot pitjor.

Ara molts semblen voler la independència, però aquesta independència ha d’anar acompanyada de noves actituds de noves formes, en definitiva cal una regeneració política. Poc ens valdrà ser independents si al dia següent de la independència hem reproduït els vicis heretats, si el que acabem construint és un estat com el que ja tenim: “una Espanya-2” ple de mals costums i corrupteles.

Mal camí cap a la independència comencem si fem ulls clucs al cops baixos, a les injustícies i a les actituds de pinxo perdonavides de les que alguns fan gala.

La llibertat no són “flors i violes”, la independència només es pot aconseguir amb l’esforç, amb el treball ben trenat, amb les idees i els conceptes clars, amb una actitud ferma i conseqüent.

En un món cada cop més orfe d'ideals i idees no podem anar despullats, no podem avançar amb tant poc bagatge. Les idees, les organitzacions, com un bon vi, han de madurar, han de sedimentar i s’ha de decantar el que no val abans de beure’l. Si no es fa així, el vi rasca quan passa per la gargamella, igual que algunes idees i manifestacions de determinats individus que ratllen el cervell i ofenen el senderi d’aquells que encara el tenen.

12 d’agost de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada