Avui és un dia trist, no m’agrada no treballar, però avui no he treballat perquè crec que la vaga, l’aturada, era una forma de “plebiscitar” la meva contrarietat i la de molts altres per la reforma laboral.
He recordat la primera vaga general de la democràcia contra els llavors govern del PSOE, als anys 80. Recordo els carrers buits i totes les botigues tancades. Un silenci sepulcral al capvespre d’un dia de tardor.
Avui acabo de fer un tomb per la meva ciutat i només he trobat tancades les dues llibreries de referència. La resta del comerç estava obert i la gent gaudia d'un capvespre primaveral.
Sé que als polígons industrials hi ha hagut un seguiment de l’aturada que ha estat significatiu, però em sembla que la protesta no ha estat tot lo reeixida que la reforma laboral és mereixia,
Crec que pagarem la inacció, que la pagaran bàsicament les generacions futures, els nostres fills, els nostres nets. Segurament encara ho veurem abastament abans.
Molts han tingut excuses, a vegades gens raonades, superficials o simplement de mal pagador per no afegir-se a la vaga, si no fos per lo delicat de la situació algunes realment serien motiu d’anàlisi. Ara no cal perdre el temps! El pastis, si de cas, ja està fet!
L’acomodament, la falta de valor i valors, el “tansenenfutisme”, ens acabaran passant una factura molt alta, ja no hi serem a temps de pagar-la!
Ha estat més fàcil, almenys fins on jo conec, que ens mobilitzéssim els grans que no pas els joves, aquells que tenim més memòria història i que en canvi tenim menys temps perquè ens fuetegin . En canvi aquells altres que aquest davallar de la societat interclassista els agafarà de ple, no tenen consciència del que està passant. Potser també aquí ha fallat la inculcació de valors, la educació en general, una altre tema d’anàlisi!
M’adono de viure en una societat sense esma, on la gent fuig de qualsevol mena de compromís, fins i tot quan es tracta de defensar els seus interessos.
Potser ens trobem en un nou estadi, lògic, d’una societat decadent, que de mica en mica es va engrunant i “minoritzant”. Una societat que ja no té lloc en aquest planeta. Potser és el cant del cigne de la classe mitja, classe mitja a la que molts havíem aspirat a arribar o ens hi havíem apropat, quan no alguns es sentien formar part d’ella.
Aquella classe mitja que sempre té quelcom a guanyar i quelcom a perdre. Aquella classe social que ha estat al llarg de la historia contemporània motor de canvi i esmortidor de daltabaixos.
Els temps estan canviant a marxes forçades i l’estat de desinformació a que s’ha sotmès a la majoria de la gent els impedeix de veure cap on anem. Impedeix raonar amb claredat i adonar-nos del que realment som, del que realment tenim i del que ens prendran.
En ple segle XXI amb els mitjans que tenim som incapaços de fer una foto raonable del que succeeix. Excés d’informació? Incapacitat per comprendre-la? Potser massa informació adulterada, massa embolcall i poc contingut!
És aquest un post pessimista, però és el que avui sento!
29 de març de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada