Moral Hazard

És aquest un terme que podríem traduir per risc moral. L’altre dia l’emprava en Xavier Sala Martin i ho explicava: Si la banca quan té guanys són per a ells, mentre que quan te pèrdues, perquè ha arriscat, ve un tercer a solucionar-ho, res impedirà que torni a arriscar i que pugui tornar a tenir pèrdues. Fins aquí un raonament molt lògic, quan algú fa quelcom malament ha d’assumir les seves responsabilitats, el que nosaltres diríem, ha d’escarmentar!

Ara bé, el que diu el Sala Martin, des d’una visió excessivament liberal, curiosament també es diu des de els moviments més antisistema, és que s’hauria de deixar caure els bancs que tenen dificultats. Uns ho diuen des d’una visió darwinista de l’economia i els altres pensant que els diners que es gasten en rescats estarien més ben emprats en ajuts, o fins i tot acabar amb la gana al tercer món! Aquests segons no s’adonen que l’Estat no és la bota de St.Ferriol, que sempre raja, i que si el sistema es col•lapsa no hi haurà diners per a ningú. Però les coincidències entre ambdues visions del món, són, sino més, curioses.

Els darwinistes també juguen amb les cartes marcades, ja que en aquest joc els papers estan predeterminats, els dels predadors i els dels voltors, mentre que les preses sempre acaben essent les mateixes.

Podríem parlar amb justicia de “moral hazard” quan algú de la seva butxaca ha arriscat i ha perdut i això, bàsicament, implica al subjecte de l’acció. Aquest n’hauria d’aprendre del seu error i se’n hauria de fer càrrec ell, això és el que es pretén, tal com dèiem amb “l’aplicació aquest concepte” de risc moral.

Però la realitat, en aquest nostre entorn nostre “tant mediterrani”, és un altra. Molts dels que han arriscat no ho han fet amb el seus diners, no han arriscat el seu capital. Ni tampoc han hagut de respondre davant dels que els han confiat els seus estalvis, en tot cas - en la majoria els casos - , aquests últims no tenien consciència d’arriscar res, ni que ningú arrisques res per ells.

El cas de les caixes, ara convertides en bancs, que són les que en aquest moment tenen més dificultats, es paradigmàtic. Les caixes no tenien amos i eren entitats sense ànim de lucre. En teoria la seva finalitat era social. Finalment, amb el decurs del anys, varen actuar com a bancs havent aconseguit, durant els darrers, controlar la meitat del mercat financer a l’Estat espanyol. A Catalunya quelcom més!

Les caixes no tenien amos, no tenien accionistes. Als seus consells d’administració, en diferents proporcions, segons l’origen fundacional – n’havia de fundació privada i pública - s’hi asseien representants dels impositors, de les entitats socials, dels ens públics – partits - i també de manera minoritària els empleats. Sobre el paper res més obert i més transparent! A la pràctica, amb el temps, en molts casos, es varen convertir en els feus de les seves direccions que feien i desfeien a discreció. Ningú, amb l’excepció dels representants els empleats, alçava la veu i quant aquests ho feien semblaven, als ulls dels altres, una colla de tocacampanes.

Com que la gent que estava als consells no s’hi jugaven els seus quartos ja els estaven bé les explicacions dulcificades de les direccions.

Tot això s’acabava d’amanir amb què eren entitats sota “la tutela del estado”, en el cas de Catalunya de la Generalitat. Entitats, al seu torn, supervisades per l’organisme oficial regulador, el Banc d’Espanya.

Ningú va saber o voler veure el que s’estava coent. Malgrat les múltiples inspeccions per Part del Banc d’Espanya, de la Generalitat, també d’Hisenda. Inclús les pròpies auditories a que estaven obligades les entitats. “Ningú va detectar” els riscos que s’estaven assumint.

Des del món polític, des de les administracions no es va entendre el risc que s’assumia amb la bombolla immobiliària, en gran part finançada per les caixes. “Tothom en treia el seu tros”. Els ajuntaments es finançaven i “acondicionaven” les ciutats i els pobles, els dotaven de serveis molts cops innecessaris gràcies al que, en tributs i llicències, deixava la construcció, també gràcies a préstecs. Això els permetia presentar-se davant l’electorat com a eficients gestors i tornar guanyar les eleccions. “Aquest alcalde si que es bo, mira tot el que ha fet pel poble”, segur que ho heu sentit dir!

Com a curiositat el món del futbol també floria gràcies al mecenatge d’industrials i constructors, algun cop amb l’aval o préstec corresponent d’una caixa, que usaven els clubs per prestigiar-se socialment, mentre per altra banda evadien tots els impostos evadibles i més, mentre movien capitals a paradisos fiscals.

Per totes aquestes raons des de les administracions no s’havia d’incordiar a les entitats. Entitats a les que en molts casos també els partits devien préstecs. El finançament dels partits polítics! Una altre gran assignatura pendent. Mentre el país en general ho apostava tot a una mateixa carta o el que és el mateix, posava tots els ous al mateix cistell, el negoci immobiliari.

Ara el veritable risc moral no és salvar determinades entitats, que de no fer-ho comprometrien el sistema financer a més dels estalvis de tots aquells que els hi varen confiar.

Ara el veritable risc moral és no passar comptes! El risc moral és que qualsevol d’aquests directius que han fet rodar les seves entitats per la pendent, quan no les han fotut daltabaix d’un precipici no paguin pel que han fet, que ni tant sols se’ls demani explicacions. Ja no parlem de jutjar-los o inhabilitar-los. El risc moral es que ens els trobem d’aquí un temps dirigint altres empreses públiques o no, fins que les enfonsin! El veritable risc moral és la no regeneració política. Que les mateixes castes i que les mateixes lleis que els permeten accedir al poder continuïn vigents. Que els mateixos polítics, que no varen veure o voler veure, continuïn al poder o que al senyor governador el Banc d’Espanya ningú no li digui res de res.

El risc moral es veure a algun d’aquests directius, responsables del desgavell actual, pontificant als mitjans i que aquests li donin “canxa” , que els anomenin experts!

L’Estat és responsable subsidiari del que ha passat, el risc moral es que no faci front a les seves responsabilitats, que per desgracia són les de tots els ciutadans, ciutadans que per acció u omissió, en un règim democràtic, hem fet ulls clucs durant massa anys a tot el que ha passat sense aixecar la veu fins que han anat mal dades.

Al senyor Sala Martin li diria que el concepte de risc moral està molt bé, que potser funciona en societats amb un tremp moral més elevat. Però nosaltres vivim a la mediterrània, amb tot el que comporta, amb aquest deix de fatalitat de la tragèdia clàssica que sempre ens acompanya. El Risc moral és que les classes populars – incloc a la cada cop més efímera classe mitja, aquella que encara paga tots els seus impostos - que tots aquells que no varen participar de la festa, siguin ara els “paganos” i que els responsables se’n vagin “de rositas” . Que els beneficiats continuïn gaudint i evadint el pagament d’impostos i capitals, però això darrer ja és tema per un altre dia.

14 de maig de 2012