Sous de 426 euros per a joves amb estudis superiors

Ahir el diari Ara portava, al seu apartat d'economia, aquesta “agradable” notícia, plena d’esperança en el futur per al nostre jovent. “la Generalitat, diuen, vol potenciar la inserció laboral amb aquesta mesura”.

Al començament del 1994 va haver-hi una vaga general, perquè el Govern de l’Estat de torn, llavors del PSOE, va fer una reforma laboral que introduïa, entre d’altres, contractes d’aprenentatge per a joves fins a 25 anys. Llavors no eren necessaris estudis superiors. Es creaven contractes amb un sou de 50.000 pessetes o el que és el mateix 300 euros. Si aquells 300 euros del 1994 els actualitzem segons l’IPC oficial d’aquests anys, el 68,5%, a Catalunya segurament ha estat quelcom més alt, ens situem en els 505,5 euros, uns vuitanta euros per sobre del sou ara proposat.

L’actual iniciativa presentada per la Secretaria General d’Ocupació podria afectar a uns 32.000 joves i es va dir que hi ha un centenar d’empreses interessades. Les pràctiques podran ser entre 3 i 9 mesos i no es podran excedir les 40 hores setmanals, només faltaria!

A algú li estranya que els nostres joves un cop acabada la carrera, sobretot si aquesta és tècnica, aixequin polseguera mentre marxen corrent cap un altre país on es valori els seus coneixements i els puguin portar a la pràctica?

La mesura no deixa de ser un altre pegat! Un entre tants! De la política impotent del nostre executiu autonòmic. Incapaç quasi de tot! Entre d’altres raons perquè el temps s’entesta en demostrar que quasi no tenen poder per a res, que no tenim ni poder polític ni econòmic, que són mers administradors, “unos mandaos”!. El temps també ens demostra que com a administradors tampoc han excel•lit! Cosa que en cas que mai tinguéssim poder polític de debò, un estat, també ens hauríem de fer mirar, hauríem d’agafar l’escombra i fer neteja! Regeneració!

Algú creu que no hi haurà empreses que no aprofitaran per tenir gent per 426 euros durant 9 mesos? Després un altre al mateix preu i anar fent. Mentre els joves vivint a casa els pares amb 25 anys i sense futur. Quan es podran independitzar? I si volen formar una família i tenir fills?

Tenim molts drames a aquest país. Un de fa anys, haber tingut una política educativa erràtica, amb molts plans educatius, massa canvis, que cap a quallat. Una política educativa on no s’ha valorat la formació professional. Aquesta només era la sortida per els que no assolien accedir als estudis universitaris.

L’altre gran drama és que la nostra capacitat industrial ha anat disminuint. L’espoli, la deslocalització, el trasllat d’empreses a Madrid, El canvi d’inversions a altres sectors. La bombolla immobiliària va desviar la inversió cap al totxo. També la competència, socialment deslleial, d’altres països que han fabricat el mateix que nosaltres a “una dècima part del preu”.

Ara ens trobem amb un país que ha perdut una part important de la seva potència industrial. Ja no tenim la mateixa capacitat per produir, ni per absorbir i donar feina de qualitat als nostres joves amb estudis superiors. No tenim un Estat que ens doni suport. Tampoc tenim gent formada professionalment per al procés productiu.

Es produeix un decalatge entre els joves amb estudis universitaris i els “ni-nis”. Hi ha un desert al mig. Les empreses que encara donen treball, posats a triar; “preu per preu sabates grosses”. Ens trobem llicenciats fent feines a la “cadena productiva” o de dependents en una botiga, acumulant frustracions!

Tenim una universitat pública que paguem tots. Cal recordar que les taxes universitàries cobreixen només una petita part del que costaria un curs; només cal veure els preus de les universitats privades. Unes universitats públiques de les que surten centenars, milers, de llicenciats sense futur laboral a menys que vagin a l’estranger on aprofitaran la inversió realitzada i pagada aquí.

Cal començar a plantejar-nos el dimensionament de les nostres universitats, les carreres que s’ofereixen, la seva sortida professional, també la necessitat, com a país, de mantenir determinades disciplines educatives necessàries per prestigiar-nos.

Cal així mateix donar importància a la formació professional, fer-la de qualitat i atractiva. I el que és més important que aquesta trobi sortida professional, que hi hagi demanda, que als joves els estiguin esperant a la finalització dels seus estudis perquè els necessiten, ja!

Mentre no siguem amos del nostre destí, o el que ara és el mateix tenir la clau de la caixa, tot això és ara una entelèquia. Si mai tenim capacitat de “reindustrialitzar” el país caldrà gent preparada a tots els nivells; als directius i als productius.Llavors ens trobarem que els primers seran a l’estranger i els segons encara hauran d’entrar a classe!

A alguns ja els està bé aquest estat de coses, tant al món de l’empresa com al món de la universitat, on hi ha qui ja li va bé tot com està, han assolit un càrrec o una posició on ja es troben còmodes, el mateix podem dir dels polítics “apoltronats” en una autonomia que ens porta al suïcidi del país.

La sacsejada que està provocant la crisi, les conseqüents retallades, ens haurien de fer adonar que mai res tornarà a ser el que era. Que ja ens hem menjat els beneficis acumulats dels darrers anys. Que per davant només tenim incertesa i que només ens en sortirem "arremangant-nos" i posant-nos a treballar per construint un país de debò, amb poder polític de debò.

20 de maig de 2012