De la millor banca del món al S.O.S.

Al 2008, el llavors president del govern espanyol treia pit i anunciava que el seu objectiu era que la renda per càpita espanyola superés a la de França en 3 o 4 anys, més o menys tocaria ara! També afirmava que el sistema bancari espanyol era el més solvent del món i el millor garantit, gràcies a les dotacions i reserves a que obligava el nostre sistema de supervisió – llegiu Banc d’Espanya-

Que passava mentre a altres països? Doncs, senzillament estaven recapitalitzant la seva banca, va passar a Gran Bretanya, a Holanda, als Estats Units, a França i molts altres llocs. Aquí no! Per què? Doncs perquè la banca “estava totalment sanejada”. Encara no fa un any, quan ja des d’Europa s’alertava sobre la situació de la banca espanyola, els senyors Botin –Santander – i Saenz – BBVA afirmaven que a la banca espanyola no li calia cap ajut públic! Si! Ho he escrit bé, no fa ni un any!

A Espanya les coses es fan tard i malament. S’acostuma a fer quelcom a partir de les 7 de la tarda quan es lleven de la llarga “siesta”, normalment tampoc es tracta de fer res massa important, a aquelles hores, com a molt un “divertimento”. Així ens llueix el pel, a Catalunya, no ens enganyem, també!

Ara, avui dintre d’una estona, s’espera la compareixença del ministre Guindos en roda de premsa, segurament anunciarà que amb fons europeus es rescatarà la banca espanyola i possiblement, si això és així, finalment la xifra sigui molt més alta que la que fins ara ens han anunciat.

Tard i malament, tradició mediterrània que és “la més sana del món”, ja va passar amb la crisi del petroli, mentre Europa s’estrenyia el cinturo al 1973 i començava a sortir de la crisi al 1976/77 aquí hi entràvem al 1975 i no en sortíem fins ben entrats els 80. Ara passarà el mateix, si ens en sortim serà a partir del 2020, mentre Europa, la del nord, ja tindrà xifres de creixement possiblement a partir de l’any que ve. Mai res tornarà a ser el que era, el que va ser el somni, la disbauxa dels 4/5 anys que van del 2001 al 2006.

Ara el que caldria seria una catarsi, caldria exigir responsabilitats, però tampoc ens en sortirem, som un país de pandereta! Fixeu-vos, ja no estic parlant d’Espanya, també parlo de Catalunya! La Generalitat tutelava 10 caixes d’estalvis a mitjans del 2010. Ara en tutela en prou feines una, per no dir que no en tutela cap, ja que la que queda em sembla que mana molt més que la Generalitat i fins i tot a la Generalitat i al seu govern.

Aquests dies els focus apunten a Bankia i les “conyetes” reiteratives també, clar! Estem parlant d’una Entitat espanyola! Sembla lògic veure la palla a l’ull aliè! Estem parlant de les caixes – Cajamadrid i Bancaixa – “tutelades” per governs autonòmics del PP Estem parlant de les lluites pel poder dels inefables Blesa, Gallardón i Esperanza Aguirre i els seus respectius gangs. També de la caixa de les terres del senyor Camps i la senyora Barberà. Però i la biga a l’ull propi? La veiem?

El que cal donar/dotar a Bankia és una burrada de milions, com perquè ningú no demani explicacions. Aquestes explicacions venen de lluny, superen de sobres el mandat de Rato, personatge que no em desperta cap empatia especial, però seria injust des del meu punt de vista no anar més enllà del seu mandat en l’exigència de responsabilitats. Però no oblidem, encara que la cortina de fum sigui grossa i espessa, que hi ha altres entitats a les que caldrà dotar. Si fem una senzilla regla de tres fins i tot proporcionalment amb molts més cèntims que a Bankia. Fins ara ningú en parl,a ni en serio ni en broma, per què?

Per què d’una d’aquestes entitats ja ningú recorda que el seu director general va marxar al 2008 amb una indemnització de 5 milions i cinc més al fons de pensions? Tampoc recordem que el seu màxim responsable fins al 2005, el “pastís” es va començar a cuinar al 2001, encara es entrevistat als mitjans i pontifica del perquè les caixes han anat malament. Suposo que té informació de primera mà!

Ara al Parlament es debat si cal fer una investigació sobre el que ha passat amb les caixes catalanes! I Tan que s’ha de fer! Però curiosament ja comencen amb les excepcions, interessades potser? Cada partit sembla tenir les seves, que si aquesta no perquè no va malament i no ha rebut ajuts públics, que si aquesta altra tampoc perquè pesa molt poc dins on ha anat a parar, que si...

A Catalunya de 10 caixes, en queda una! Tres se les ha quedat el BBVA, Terrassa, Sabadell i Manlleu. Una, Laietana, està a Bankia, una altra, Penedès, en un grup que té la seva seu a Madrid, malgrat cap de les quatre caixes originals és de la capital de l’estat. Caixa Girona va ser deglutida per Pensions, per fer contenta a la Generalitat potser? Per que? I tres, Catalunya, Tarragona i Manresa estan pendents de subhasta o d’una nova injecció de diner públic. El conseller Castells deia que no volia perdre cap llençol a la bugada. En va perdre 9!

No cal fer una investigació? No cal una comissió parlamentaria? Calen restriccions? Jo crec que no! Malgrat que molts pensin o els han volgut fer creure que des d’Espanya s’han carregat les nostres caixes, possiblement una comissió com cal demostraria que la majoria varen “implosionar”, que varen començar a caure per dins, mentre el Banc d’Espanya i Generalitat que eren qui ho havien de veure, “no veien res”, als llimbs! O potser no! Potser els partits estaven comptant el que devien en préstecs a aquestes entitats! I més valia no remenar gaire!

No tinc cap mena de confiança en el que pugui sortir del Parlament de Catalunya. No tinc cap confiança en que es tregui l’aigua clara, ni molt menys que als responsables d’haver portat les caixes catalanes fins on han arribat ningú els demani massa explicacions. Perquè el que quedaria demostrat, com a mínim, és que la classe dirigent, la classe política, la que manava i la que mana, són una colla d’incompetents, sinó quelcom pitjor, encara que difícil de demostrar. Per tot això aquesta comissió neix morta, no farà res ni esbrinarà res!

Els que creuen, els que creiem, que molts dels problemes econòmics de Catalunya, que el seu benestar quedaria garantit amb la sobirania plena,amb la independència, no hem d’oblidar res de tot això que ha passat. Perquè si al dia següent d’haver aconseguit la nostra llibertat veiem a segons qui, en segons quina poltrona, serà per sortir corrent! Haurem perdut tota la dignitat. Per això ens cal sobirania, però no l’aconseguirem de veritat sense regeneració i els fets s’entesten cada dia més a demostrar-me que potser creient en la regeneració estic creient en una utopia.

9 de juny de 2012