A vegades penso que els catalans som una colla de carallots. Quan temps portem donant voltes, volent demostrar, per a mi ja està més que demostrada, la catalanitat de Colom. Hi ha fins i tot qui de tot això n’ha fet ofici. Davant la possibilitat que s’acabi saturant el mercat o el producte ja no tingui sortida, cal anar preparant de nous. Així fins i tot en Cervantes podria haver-se dit Sirvent i ser català. Molt bé ! I què? En fotarem un tros a l’olla de tot això? Ja us ben asseguro que no! Com a molt servirà perquè molts catalans remuguem de nou! I comencem a lamentar-nos com a “planyideres”. Que sempre ens han fotut! Que ens han falsificat la historia! Que si són verdes! Que si són madures! Que tota la culpa la tenen ells! Que són uns malparits! I ja està! Ja en tenim prou rondinem i au! Fins la propera!
Jo a tots aquests remugadors els recordaria aquell refrany castellà que diu més o menys així: “Moraleja si te dan por el... es porqué te dejas”.
Això de fer-nos les víctimes, de dir: És que sempre ens han fotut! És que sempre ens han enganyat! Sembla que ens agradi. Doncs si! Sempre ens han fotut i sempre ens han enganyat! Com nosaltres, quan érem algú, ja fa molts anys, si podíem, fotíem, enganyàvem, conqueríem i dominàvem. Hem de conèixer la nostra historia la de quan ens han fotut i la de quant érem nosaltres els que fotíem. També conèixer que fa 35 anys ens podien fotre més que ara i sembla en canvi que ara, en plena democràcia, ens hem deixat fotre molt més que abans.
Hem de conèixer la nostra historia per saber que els pobles, viuen, sobreviuen i desapareixen, i que viuen i sobreviuen mentre hi ha aquesta voluntat de supervivència entre una part important dels membres d’aquest poble.
Ara demostrar la catalanitat de Colom, la de Cervantes no ens durà enlloc, com a “divertimento” i com a curiositat està bé. Fins i tot podríem aconseguir que ens fessin un reportatge al Discovery Chanel, em sembla que fins i tot quelcom ja s’ha fet sobre el tema de Colom. Recordo fa mols anys, en un programa a TVE, com el presentador, orgullós i “patriotero”, volia fer notar a la cantant nord-americana Suzanne Vega el seu origen espanyol, a causa del seu cognom. La Suzanne que no parlava un borrall de castellà se’l mirava estupefacta i semblava no entendre res, més ben dit no va entendre res.
Jo, particularment, per exemple, em quedo amb la “catalanitat” del general Villaroel, que no era català i prefereixo ignorar l’anècdota de la catalanitat d’Agustina d’Aragó, del general Prim, la de l’origen familiar, “of course”, dels Milans del Bosch, la del senyor Alejo Vidal Quadras i tants altres que no vull citar per no fer-me pesat i perquè no cabrien en aquest escrit.
Per això anar intentant demostrar catalanitats, a part de ser un exercici d’erudició, no ens portarà enlloc. Quedem-nos amb els fets de les persones que, vinguin d’on vinguin, dia a dia ajuden a la construcció, o com a mínim treballen per evitar la destrucció del nostre país i de la nostra cultura. Oblidem catalanitats que no ho van ser com a tals, com ara les entenem. Tant sols persones nascudes a un lloc determinat que varen servir a determinats interessos, en èpoques en que el concepte de consciència nacional no s’entenia com ara l’entenem.
M’ha xocat aquests dies la referència al fet de ser catalana de la senyora Dolores Serrat. No cal demostrar, per evident, la catalanitat de la consellera d’educació del Govern D’Aragó, tampoc serveix per a res. No cal demostrar la catalanitat de Dolors Serrat, que així la devien nomenar al seu poble, a Ripoll. Dolors i no Dolores. Ella sabrà els interessos que serveix i perquè ho fa en uns moments en que la consciència de pertinença es aparentment molt més clara, o hauria de ser-ho, que fa uns segles. Ella sabrà perquè ho fa!
Quedem-nos amb el fet, amb el nou atac a la nostra llengua. No ens fem els ploramiques ni els queixosos. Estiguem orgullosos de la nostra historia i de la nostra cultura i malgrat sigui a Fraga, a l’Alguer, a Dènia, a Benavarri, a Girona, a Sort, a Inca o Manacor defensem el català, o es digui com a cada lloc es vulgui que es digui, com un patrimoni comú i un punt de trobada de tots aquells que estimem la nostra terra.
Només em restaria apel•lar a la consciència d’aquells que es senten espanyols, que el seu idioma afectiu és el castellà i que són capaços d’emocionar-se amb la possible extinció del “lince ibérico” o del llop i en canvi ignoren, quan no inconscientment celebren, la imposició de llengües majoritàries sobre minoritàries en nom de l’enteniment entre tots, fins a provocar l’extinció d’un patrimoni cultural estimat per moltes altres persones.
24 de juny de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada