Fa molts anys que a Espanya “es varen equivocar”. Els errors més grans de l’Estat espanyol durant la transició varen ser el del “café para todos” i el seu projecte de país. Des de llavors ja han passat més de tres decennis i s’han continuat equivocant en cada pas que han donat respecte a Catalunya.
Josep Ramoneda ens deia avui al diari Ara que el govern espanyol és incapaç d’afrontar políticament l’aposta independentista de Catalunya. Deia que són incapaços d’articular una sola resposta engrescadora per als catalans.
Senzillament hem d’adonar-nos que no poden, han teixit una teranyina tan gran al llarg de tots aquests anys i ara en són presoners. No se’n poden sortir!
La transició va començar a Catalunya amb el crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. El catalanisme polític volia recuperar les llibertats perdudes i les institucions catalanes. També volia la modernització d’Espanya. De bona fe es creia que en una Espanya democràtica, un cop enterrat el franquisme, l’encaix i la convivència era possible, que la nostra cultura podria perviure en democràcia i que l’autogovern ens aportaria prosperitat.
L’Estat espanyol va sortir de la dictadura amb un cert acomplexament i amb el desig de mostrar al món una imatge de llibertats. Es varen donar una sèrie de passos que varen permetre, abans que Espanya tingués la seva actual Constitució, recuperar institucions democràtiques abolides per la dictadura franquista com la Generalitat de Catalunya.
Aviat, però, és varen desacomplexar, tot plegat la il•lusió va durar poc. Des de l’Estat, al seu parer, es va veure que s’havia anat massa lluny. Es varen adonar que una Catalunya forta, encara que fons dins de l’Estat espanyol, era un perill per als privilegis d’aquells que ostentaven el poder real a Espanya des de feia segles i artífexs de la seva secular decadència. A partir d’aquell moment varen començar els passos enrere, “les retallades”. La construcció de l’estat de les autonomies, la LOAPA,... varen ser els intents de posar sordina, d’esmorteir el poder que podés arribar a assolir Catalunya. El cop d’Estat del 23-F, reeixit en aquest aspecte, va marcar un dels punts de no retorn. Aviat, quan es varen sentir prou forts de nou, aparentment homologables democràticament davant Europa , varen començar a aplicar un pla sistemàtic d’incompliments i deslleialtats respecte del que s’havien compromès durant la Transició. Des de llavors tot ha estat una lluita constant per lligar en curt a Catalunya i anorrear les seves expectatives a base d’un ofec econòmic del que ara veiem la seva màxima expressió, després d’haver-nos espoliat sistemàticament centenars de milers de milions d'euros durant tots aquests anys.
Quan a l’Octubre de 1982 el PSOE va guanyar les eleccions a algú li va fer molta gràcia sentir dir que en Ronald Reagan felicitava als joves nacionalistes espanyols per la seva victòria, una estúpida relliscada més d’aquell actor esdevingut President dels USA devien pensar molts. Doncs no! Realment en Reagan, els seus assessors, no anaven gens errats. El 23-F i el 28 d’octubre del 1982 són els dos punts d’inflexió, a partir dels quals Catalunya comença anar enrere com a contrapartida de l’embranzida necessària per a construir un Estat espanyol fort i potent. Un Estat amb una capital, Madrid, “megalòpolica” . Una capital que es convertiria en el veritable forat negre que amb el temps xuclaria recursos d’arreu, no només, encara que principalment, els de Catalunya.
L’Estat de les autonomies va servir per aigualir, dins del conjunt de l’Estat, les úniques autonomies popularment desitjades i necessàries. L’entrada a Europa, al 1986, va fer pensar que quan més es decidís a Brussel•les menys es decidiria a Madrid. Va ser un altre miratge. L’Europa que s’estava construint era l’Europa dels Estats i els catalans no en teníem, ara encara paguem les conseqüències de la nostra candidesa.
Durant tots aquests anys d’autonomia, de laminació de les expectatives dels catalans, s’han creat institucions i poders innecessaris que ara són sobrers. Per això s’acusa a les autonomies de l’ensulsiada econòmica de l’Estat i conseqüentment se les escanya. El sentiment majoritari a Espanya és el de la seva innecessiaritat. Que les autonomies sobren i el Govern Central ha de recuperar tot el poder és el parer de molts. Les autonomies mai han estat sentides per la majoria dels espanyols com a quelcom necessari, ja que per a la majoria d’ells han estat una artificiositat. De rebot la catalana, a part que els incomoda, la veuen així també i com el principal obstacle per al seu projecte uniformitzador.
Les autonomies només han servit per diluir la veu de Catalunya, per a asseure en pla d’igualtat al President de la Generalitat amb el president de la Comunitat autònoma de Cantabria o de la Rioja o qualsevol altra "realitat política" inventada. Tot plegat, també ha servit perquè polífònicament Espanya respongués sempre amb més d’una dotzena de veus a les nostres justes aspiracions. Qualsevol “xitxarel•lo fatxenda” s’ha vist en cor de fotre'ns garrotada. El darrer d’ells el president del Parlament aragonès, que ens repta a que enviem els mossos d’esquadra si volem defensar, ell diu imposar, el català de la Franja. Qualsevol reivindicació catalana ha estat d’entrada criticada al mateix temps que curiosament també demanada per tots. La seva frase predilecta; “que se creen los catalanes que són más que el resto de españoles”.
Si s’hagués construït bé durant la transició, només amb les autonomies justes i necessàries, havent enfortit totes les autèntiques personalitats històriques i culturals, ara podria haver hagut un diàleg de l'Estat amb la Generalitat, diàleg que avui és veu totalment impossible. L’Estat no ens pot oferir res perquè es presoner de les decisions que va prendre durant més de trenta anys. El cafè per a tots i el model d’Espanya que han estat i estan construint a els catalans només ens ha servit per pagar i ser l’ase dels cops. Ara Espanya no té res que oferir-nos a part de humiliacions i patiment en forma d’espoli i de continuats incompliments. Per això Catalunya ha iniciat un camí sense retorn cap a la seva llibertat mentre Espanya només ens pot oferir por.
12 de maig de 2013
Totalment vigent! I han passat dos anys!
ResponElimina