27 de juliol del 2013

Apunts des de la Cerdanya (IV) – La línia Pirineus


Quasi mil anys després que l’eix que davallant nord sud per les valls de la Llosa i per les poblacions D’Arànser, Músser, Lles i Travesseres i continuant més al sud per les valls de Bastanist i Ridoliana, amb Montellà com centre d'aquest eix a prop del Segre, hagués servit de frontera i defensa contra les incursions dels musulmans provinents de la plana de Lleida per l’Oest, la zona va tornar a recuperar el seu paper defensiu, malgrat que aquest cop “l’enemic” fos esperat des de l’Est.

Un cop finalitzada la guerra civil espanyola, el règim franquista es va alinear, en principi, al 1940, amb les potències de l’Eix Berlín - Roma que tant l’havien ajudat. Malgrat tot, no va desaparèixer mai la por a una invasió alemanya. Les pors del règim de Franco es varen incrementar a partir de la derrota dels règims de Hitler i Mussolini, quan les tropes aliades varen arribar al 1944 als Pirineus. En molts casos aquestes tropes estaven formades per unitats d’exiliats republicans. El temor a l’entrada de tropes aliades recolzant a les forces republicanes, de les que la invasió temporal de la Vall d’Aran al 1944 en va ser un tast, varen decidir al règim franquista a crear una línia fortificada des del Mediterrani al Cantàbric.

A partir del 1944 es va començar la construcció la línia defensiva projectada amb més de 10.000 búnquers i fortificacions diverses, de les que es calcula que fins al 1950 se’n varen fer prop de la meitat. Les fortificacions estàtiques, que tant havien impedit durant la Primera Guerra Mundial les ofensives dels exercits al Front Occidental (1914-1918), es varen ja mostrar totalment obsoletes durant la segona Guerra Mundial.

Ni les fortificacions belgues a Eben-Emael, ni la gegantina línea Maginot construïda per França varen impedir la Guerra Llampec – Blitzkrieg – que va fer caure França en poques setmanes davant les forces alemanyes. Tampoc la Muralla de l’Atlàntic construïda pels alemanys va impedir la invasió a Normandia, ni molt menys la línia Sigfrido, bessona alemanya de la Maginot francesa, va impedir la invasió definitiva d’Alemanya per les tropes nord-americanes.

Quan el règim franquista decideix la construcció de la Línia Pirineus està “arribant tard a la història”. La línia Pirineus serà una obra d’una magnitud immensa per a un país arruïnat. Va caldre la mobilització de milers de treballadors, molts d’ells provinents del nord, asturians principalment, acostumats pels treballs en la mineria, a la perforació de galeries i túnels.

La línia Pirineus va ser una obra tant inútil com avui pot ser l’Ave Toledo-Cuenca-Albacete. Una despesa que més enllà de la seva pretesa utilitat no tenia cap més altre objectiu que justificar la preeminència del règim militar espanyol sobre la població i al mateix temps va servir per autojustificar-se i tenir entretingut a l’exèrcit .

Les obres, pròpiament dites varen durar fins a començaments dels anys 50 i es va fer el manteniment de les mateixes fins al 1960. Nomes es va construir la part bàsica del sistema defensiu. Eren “clústers” autònoms, però en teoria coordinats, que mai es varen arribar a armar. Tampoc s’havien creat les infraestructures necessàries per l’allotjament de les tropes ni molt menys s’havien habilitat unes comunicacions útils i mot necessàries per permetre l’abastament a l’eix del Segre, entre la Seu d’Urgell i Martinet. Cada conjunt de fortificacions havia de donar cabuda a un batalló de soldats (de 400 a 800), l’armament previst eren nius de metralladores, llocs de tirador i granaders juntament amb alguns dispositius de defensa amb artilleria, que vistes les dimensions dels búnquers, només hagueren permès la instal•lació de peces lleugeres i antitancs. Les galeries eren claustrofòbiques, veritables rateres, que podien donar cobertura a molt pocs homes i molt limitades en quan al possible emmagatzemament de munició i queviures, amb unes condicions d’allotjament totalment inhòspites i insalubres.

En el cas de la Cerdanya les defenses més importants estaven a la zona de Músser, Montellà i Villec, amb la intenció d’aturar l’avenç de les forces invasores a l’eix del Segre entre Martinet i La Seu d’Urgell. Com ja s’ha dit era un concepte defensiu totalment obsolet abans de la seva construcció. Es donava per suposat que en primera instància es renunciava a la defensa del conjunt de la Cerdanya. Segurament aquestes defenses haurien estat fàcilment copades, atesa la superioritat de l’armament de l’enemic potencial i la seva supremacia aèria. Tot això hauria impedit la mobilitat de tropes de substitució, queviures i municions. Aquestes defenses, doncs, haurien estat fàcilment sortejades mitjançant operacions aerotransportades, com les que els aliats ja havien fet a la fase final de la Segona Guerra Mundial.

Mes endavant amb l’inici de la Guerra Freda i l’aixecament del bloqueig internacional al règim de Franco aquesta línia defensiva va caure en l’oblit. Amb el temps els búnquers i galeries varen servir de magatzems pels pagesos de la zona, per refugi de pastors i també amagatall de les mercaderies dels contrabandistes.

Ara una part de les mateixes està oberta a la visita del públic. Són una curiositat, però també un tràgic testimoni d’un règim que es va limitar a subjugar a la població, en aquest cas la catalana, que havia estat alineada amb el bàndol vençut a la guerra civil. La població es va veure obligada a col•laborar en la seva construcció i molts pagesos propietaris de terrenys i pastures varen veure confiscades part de les seves propietats sense cap mena de compensació.

Tot plegat un esforç i una despesa totalment inútil, que només va servir per a la justificació d’un règim dictatorial i per donar protagonisme a l’exèrcit. Salvant les distàncies un projecte tant inútil com l’AVE radial que només serveix per a justificar un concepte d’Estat espanyol, que és tan obsolet com la Línia Pirineus.

27 de juliol de 2013

2 comentaris:

  1. Ja veig que vas fer els deures, hehehe.

    ResponElimina
  2. Gràcies Pere per la difusió del nostre centre i alhora felicitar-te pel bon article.
    Salutacions,

    Parc dels búnquers de Martinet i Montellà

    ResponElimina