16 de novembre del 2013

Brandar una sandàlia

El passat dia 11 de novembre va tenir lloc, fins al moment, la darrera compareixença davant la “Comissió d’investigació sobre les possible responsabilitats derivades de l’actuació i la gestió de les Entitats financeres i la possible vulneració dels drets dels consumidors”. Un nom excessivament llarg per una comissió amb dos grans grups de “possibilitats” ; la que afecta a la societat en el seu conjunt i la que directament afecta a determinats clients.

Va ser la compareixença de Rodrigo Rato ex – vicepresident del Govern Central, ex president del FMI i ex president de Cajamadrid i de Bankia la que va aixecar més expectació. No era el primer, ni molt menys serà el darrer, personatge mediàtic a comparèixer davant la Comissió.

Fins ara han desfilat més de 40 persones relacionades amb el món de les Caixes, la majoria directius i membres dels Consells d’Administració, també representants sindicals i membres del FROB – Fondo de reestructuración ordenada bancaria – encarregats de l’ordenació dels processos de fusió i integració entre entitats així com de la gestió dels ajuts públics que a tal fi es destinen.

Potser qui això subscriu té una visió esbiaixada, però més directa, del que va passar a les Caixes, pel fet d’haver tingut una relació professional de molts anys, mentre que els parlamentaris tenen una visió molt més general i ho veuen tot des d’una certa distància. “Déu me’n guardi”, però, de pensar que la seva visió és més subjectiva que no pas la meva. Realment se’ls ha girat feina si aquesta Comissió vol treure conclusions i determinar, exactament, les responsabilitats que ja d’entrada malauradament sembla que plantegen com a “possibles”.

El panorama es desolador; en primer lloc es troben els afectats per les preferents i les persones desnonades per no poder fer front al pagament de les hipoteques. Dels primers, molts són gent gran que varen dipositar els seus estalvis en un producte que formava part del “capital” de les caixes. Unes caixes que com el Titànic semblaven inesfonsables, unes caixes que necessitaven fer aquestes emissions, ja que no es podien recapitalitzar, i que a més feien les emissions sota la supervisió del Banc d’Espanya i del Mercat Nacional de Valors. Mentre tot va anar “vent en popa” va ser fàcil recuperar els diners invertits/estalviats en preferents, ja que en alguns casos el rendiment força atractiu de les mateixes les feia de fàcil recol•locació a un altre “inversor”. Els empleats que obeint instruccions de les seves direccions venien aquests productes ho feien amb el ple convenciment que no hi havia cap tipus de risc i per altra banda s’ha demostrat que tampoc coneixien en molts casos l’exacta natura dels mateixos. Que havien de sospitar si els primers en adquirir-les eren els mateixos directius? Tal i com va quedar de manifest davant la Comissió Parlamentaria quan l’anterior director general de Caixa Laietana va reconèixer que la seva família en tenia i el darrer director que n’havia comprat i que encara les tenia . És per això que molts empleats també han quedat atrapats amb les preferents el mateix que molts dels seus familiars.

En els casos més sagnants del problema de les preferents, com ha passat a la comarca del Maresme i a Mataró en particular, ha estat la pressió dels col•lectius afectats així com les denúncies als jutjats els desencadenants que les entitats afectades, en aquest cas concret Bankia, hagin començat a retornar els diners a les persones afectades. Però el problema ni de bon tros està encara solucionat.

Les preferents, però, han estat els arbres que no ens han deixat veure el bosc, que no és altra que l’ensulsiada de les caixes. Serà molt difícil aclarir i delimitar les responsabilitats, entre altres raons perquè no hi ha un únic motiu que hagi precipitat la seva fi, malgrat que la seva “mala gobernanza”, com ha dit en seu parlamentaria l’actual president de Bankia José Ignació Goirigolzarri, segurament ha estat el principal.

No sabem que acabarà determinant o més ben dit com ho acabarà determinant la Comissió Parlamentaria. Comissió per la que encara han de desfilar membres de l’actual govern de la Generalitat, de l’equip econòmic del segon govern tripartit, dirigents del Banc d’Espanya - amb els tres darrers governadors al front - , persones del món universitari, representants de les plataformes d’afectats, magistrats, advocats, i responsables d’associacions cíviques.

Pel que s’ha pogut veure cada un dels dirigents que ha comparegut ha intentat delimitar, quan no obviar, les seves responsabilitats; allò de “entre todos las mataron y ellas solitas se murieron”. Alguns han manifestat desvergonyidament no sentir-se responsables de res; “que el sector estava tant regulat que l’únic que varen fer era el que els deixaven fer”. Potser tinguin part de raó o com a mínim excusa, perquè els reguladors, Banc d’Espanya, i la CNMV, semblen haver fallat estrepitosament durant aquest anys.

Davant tanta inconcreció, davant tants dubtes la gent, els afectats, troben alleujament en la gestualitat, en el brandar d’una sandàlia i el cridar gàngster a la cara de qui molts consideren responsable. Però això és un mal consol! Si la comissió no fa les preguntes adients, si no arriba les conclusions encertades, tot això serà anecdòtic. Si no hi ha causa, si no es pot portar davant la justícia als responsables perquè no es poden determinar fets delictius i punibles tot plegat haurà estat un gran fracàs i els responsables ho presentaran, ja ho presenten, com una alineació planetària de fatalitats, com un tsunami inevitable del que ells també han estat víctimes.

Tot plegat ha estat terrible, més enllà de les persones que han perdut els seus estalvis en el tema de les preferents; en el millor dels casos els hauran tingut immobilitzats durant alguns anys. Les Caixes han quedat devastades. L’abast d’aquesta devastació, per recent, ara sembla difícil de copsar malgrat que afecta al conjunt del teixit social.

A les caixes s’han perdut o és perdran pel cap baix 40.000 llocs de treball. La majoria de les caixes han desaparegut i s’ha convertit en bancs, cosa gens insignificant. A la pèrdua de llocs de treball de les caixes cal afegir els llocs de treball indirectes que han desaparegut, començant per serveis de neteges i manteniments i seguint per una part del comerç més proper i de la industria de consum. Hi ha poblacions que han vist tancar quasi la meitat de les oficines bancàries, no només les de les entitats intervingudes. A d’altres llocs es quedaran sense sucursal de cap Entitat. La conseqüència més immediata serà, a causa dels canvis en el model de gestió del negoci – de caixes a bancs -, que molta gent humil i gent gran quedarà fora del sistema bancari; els serà com a mínim molt onerós mantenir un compte obert. Tot això no tardarem gaire a notar-ho ja que juntament amb el servei de proximitat que prestaven les caixes també desapareixerà la seva obra social.

A tot plegat caldrà afegir els mils de milions de diner públic que s’ha invertit en les entitats intervingudes i que difícilment en una part molt important es recuperaran. Tant de bo la comissió arribi a conclusions que permetin determinar les responsabilitats i tant de bo tot plegat no es desfaci com un terròs de sucre en un marasme de declaracions. La determinació de les responsabilitats és un bàlsam que la gran majoria de la societat precisa, no curarà el cos però potser si l’ànima.

16 de novembre de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada