Ara no recordo exactament qui ho va dir, però era quelcom així: “el més perillós del món és un idiota, bàsicament perquè són molts i voten i poden donar el poder als que governen”. Aquesta “idiotització” és comuna en tota la Humanitat, però en la nostra entranyable Mediterrània té manifestacions particulars.
A casa nostra, i a l’Estat espanyol per extensió, acabem essent uns imitadors del que es fa als altres llocs. Deu ser una herència perversa d’allò que deien els de la generació del 98 : “Que inventen ellos”. Així ens va!
Quan a Itàlia es va crear “L’Olivera” aquí es sentien les veus dels que volien crear la nostra pròpia Olivera, "arbequina per ser més nostrada". Aquell pol d’esquerres era per alguns una bona idea que es podia importar com a solució màgica per a resoldre molts dels nostres problemes o potser només una senzilla nova fórmula per engalipar a la gent. Amb els anys alguns es van emmirallar amb la Syriza grega, com que allà els anaven força bé les coses, fins i tot alguns parlaven de fer una Syriza catalana. Més recentment en Beppe Grillo que havia de solucionar tots els problemes d’Itàlia, aquí va passar sense pena ni glòria. A Itàlia, malgrat uns bons resultats electorals, ha acabat essent un altre episodi tragicòmic de la seva política. Més o menys quelcom oblidable com quan Espanya va portar al Festival d Eurovisió a Rodolfo Chikilicuatre.Ara,a Espanya i també Catalunya per una certa imitació, són els temps de "Podemos".
Ens passa això en una societat complexa, com ho són totes les occidentals, i amb una herència de segles no gaire ufanosa com la que tenim a l’estat espanyol. Passa quan, com és el nostre cas, es té una democràcia immadura, que mai ha acabat de ser-ho del tot i un règim, el de la Transició, que ha estat una enganyifa. LLavors, potser, és quan es veu que vius en un estat que ha emprés el camí de retorn a formes autoritàries pròpies de l’anterior etapa obertament dictatorial, potser, doncs, és llavors que hi hagi qui encara cregui en les solucions infal•libles i ràpides. Un error que es comet cada una o dos generacions amb resultats més o menys frustrants quan no directament tràgics.
Estem en un estat quasi arruïnat, que manté l’estatus gràcies a l’espoli sistemàtic d’una classe social en general; treballadors i treballadores assalariats i petits empresaris. També d’unes zones territorials concretes com és el cas de Catalunya. Aquest Estat és improductiu. Molts viuen de l’etern subsidi i amb uns índexs de creació de riquesa cada cop menys comparables amb els d’altres països europeus o fins i tot en vies de desenvolupament . Doncs bé, en aquest Estat molts aparentment tornen a les manifestacions “religioses i obscures", pròpies de períodes pretèrits, i tornen a creure en els miracles.
No hi ha cap altre explicació per al fenomen de “Podemos”. Avui torno a esmorzar sota la mirada de l’ideòleg Errejón que m’observa des del diari a través de les seves ulleres de pasta. Ara resulta que, segons explica l’articulista al diari ARA, “Podemos” vol convertir les properes eleccions generals en un plebiscit per tombar la Casta i molt em temo que si avancem els comicis catalans els pretenguin convertir en un assaig general, posant tota la carn "populista" a la graella.
Tant parlar de la Casta al final em venen a la memòria les primeres pelis del James Bond, on el dolent "Spectra" no li'identificaves mai, ni el veies. Com a molt es veia una mà acariciant un gat blanc. Tot Em sona al mateix que quan fa 80 anys la Falange parlava de lluitar contra la "Plutocracia capitalista" i al final van acabar fent la feina bruta, guerra civil inclosa, als poders reaccionaris del país o sia "La Plutocràcia", ara en diuen la Casta, per després lamentar-se durant anys de la seva "Revolución Pendiente". Mentre, menys quatre somiatruites degudament marginats o encarcerats, acumulaven càrrecs i privilegis en el nou règim que havien ajudat a instituir.
“Podemos” ha aparegut com un bolet i ja se sap que s’ha de fer amb els bolets, sobretot si no els coneixes, mai els posis a la paella ni molt menys tels mengis. A més si pel seu aspecte et recorden algun de verinós cal ser previngut i no posar-lo al cistell.
L’Errejón ens parla “de la capacitat d’un grup de presentar un projecte particular com a encarnació de l’interés general”, realment sona bé, però no resisteix el més mínim anàlisi; que és l’interès general? Parla “ d’articular el descontentament fragmentat i convertir-lo en una nova entitat política contra els de dalt” i qui són els de dalt? Ah clar! “La casta”! la Plutocràcia capitalista de fa 80 anys! “L’eix dreta-esquerra”, afegeix, “ja no explica el gruix dels problemes actuals” i aquí deu tenir part de raó, bàsicament perquè ja no ens governa ni la dreta feixista ni molt menys l’esquerra comunista. Tant sols ens govern una classe política que navega com pot, bàsicament malament, mirant de modificar el mínim possible perquè res es desmanegui i poder continuar manant.
Errejón i els seus estan identificant un enemic i li estan posant nom. Algú a qui culpar de tots els mals, qual “Pérfida Albion” més enllà dels mars o “la pertinaz sequía” – com evoquen subtilment els temps del nacionalsindicalisme del sindicat vertical; patrons i treballadors, ara descontentats fragmentadament, junts -. Pel que fa a Catalunya ens diu que “per un reconeixement del dret d’autodeterminació cal un canvi jurídic-institucional”, un canvi que m’hi jugo un pèsol que ells nos propiciaran mai.
Monedero, Errejón, Iglesies i acòlits són el nou torpede, que ens estan enviant des de les espanyes, per a intentar parar un Procés que si que es realment revolucionari; la creació d’un nou Estat .Un nou estat que quedi lluny de les dinàmiques que propicien i han propiciat uns estils de governar en blanc i negre, del tot o res, “desfragmentats”, molt adients amb les característiques històriques de la “Espanya Imperial”, també de la decadent. En cap cas estils identificables amb les dinàmiques socials que ara són presents al nostre país.
28 de desembre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada