CSQEP l'oposició al sobiranisme

Molts segur que recorden aquella anècdota, explicada tants cops, en què es diu que al jugador tal de tal equip no cal perdre el temps marcant-lo, ja que es marca ell sol de tan dolent com és. Doncs bé, malgrat que en la pròxima contesa electoral l’unionisme farà servir tots els arguments primaris, però poc convincents i engrescadors del seu repertori, sabem que com en el cas d’aquell jugador es marcaran ells sols. Els vots de PSC, C’s i PP es troben ara ja en la majoria dels casos en un mateix pac i aquestes organitzacions funcionaran electoralment com a vasos comunicants, pel que fa al vot unionista.

El PSC, els socialistes, han mantingut el poder durant molts anys a moltes institucions: Grans ajuntaments, Diputacions, Consells Comarcals i, fins i tot, durant 7 anys el Govern de la Generalitat. Al final, després de tant temps el seu discurs d’esquerres va entrar en contradicció amb les polítiques, esgotades i sense més idees, de tants anys. Polítiques que l’únic que havien aconseguit era crear unes estructures de poder i un col•lectiu que en vivia. El desgast i la sacsejada, per via de les contradiccions, que els ha suposat el Procés català els ha minoritzat electoralment. Malgrat tot, encara, en alguns llocs, conserven part de la seva “poc exigent” clientela que els vota més pel que eren, per les sigles PSOE, que pel que són.

Altra cosa diferent és el cas de la gent d’ICV-EUiA, hereus dels comunistes del PSUC. Ara, ja des de fa anys, es fan dir “ecosocialistes”. El PSUC de la transició, l'oposició més organitzada al franquisme que hi havia a Catalunya, va entendre molt bé el que calia fer en aquell moment i va saber que no podia enfrontar catalanisme i obrerisme. Tot sumava: la situació de Catalunya com a país i la lluita per la millora social de les classes populars. En les primeres eleccions democràtiques generals del 77 i locals del 79 van obtenir molt bons resultats. En molts casos quasi van igualar els resultats dels socialistes i en alguns llocs va arribar a ser primera força. Durant un lustre van jugar un paper protagonista. Però el tsunami PSC/PSOE els va passar per sobre. L’onada del 1982, quan entre PSUC i PCE només van treure 4 diputats al Congrés de Diputats els va arrasar. La gent, il•lusionada havia comprat “El Cambio” que representava Felipe González i els va bandejar electoralment. Malgrat tot van continuar mantenint un bon gruix de la seva militància, inamovible i compromesa, a la que havien sabut situar en llocs estratègicament importants des del punt de vista social: Universitats, món de l’educació en general i mitjans de comunicació. Van funcionar doncs com referent, podríem dir ètic i sobretot ideològic, de tot el que es feia i es desfeia cultural i políticament parlant. Bevien intel•lectualment de les fonts que feien entrar en contradicció la societat capitalista, carregada de problemes i injustícies.

Aquesta forma d’analitzar el món, la nostra societat, va crear un pòsit que encara avui es manté. Va crear uns “leitvmotivs”, unes idees conductores, que més o menys adaptats encara avui acceptem sense qüestionar-nos-les. Encara avui en dia, als mitjans, diaris i també cadenes de televisió, existeixin uns apriorismes que són d’una simplicitat espatarrant i que marquen línies editorials, articles i la manera de donar les notícies.

Electoralment la gent procedent del PSUC, els comunistes reciclats a ecosocialistes, van sobreviure políticament com apèndix socialista. Eren com l’antiga torna que abans servia per acabar de fer el pes del pa. Els servia per continuar enganxats al poder i en alguns casos governar importants àrees i fiscalitzar-ne d’altres. Però també servia als socialistes, sobretot als socialment amb “pedigrí”, per donar-los aquell punt d’esquerranisme que cada cop més s’anava desdibuixant en la seva organització després de tants anys de detenir el poder.

A ICV-EUiA, el pes del catalanisme que havien administrat amb coherència i dignitat a finals dels anys setanta va anar perdent importància dins del seu “cos polític/ideològic”. A partir de la segona meitat dels vuitanta el catalanisme, lentament i llavors encara minoritàriament, va començar a esdevenir independentisme i ells estaven ancorats electoralment a una organització que nominalment era socialista i federalista i que practicava cada cop menys el primer i gens el segon. Mentrestant havia caigut el mur i els països del socialisme real i ells ja feia temps que s’havien canviat l’hàbit, ara eren simplement ecosocialistes.

Fins al 2010/2012 tot es va mantenir més o menys igual, i durant set anys millor! Van participar del govern municipal de Barcelona ininterrompudament des del 1979 dins el 2011 i al Govern de la Generalitat des del 2003 fins al 2010. En canvi sembla, en molts casos, que mai hi hagin estat. La Ciutat de Barcelona amb tots els seus problemes, molts d’ells heretats d'una etapa tan llarga de “governs d’esquerra”, té ara una alcaldessa, amb el finançament i la logística d’ICV i càrrecs a l’actual consistori d’aquesta formació, que han fet una campanya electoral en la qual semblava que tots els problemes de Barcelona vinguin donats pels quatre anys de govern de l’Alcalde Trias, i el més important fent veure que ells no hi havia estat mai.

ICV-EUiA, com a sigles, com a marca, ja no resulten creïbles. De tot el que tenen al seu mostrari, ja no hi ha res que vengui i el Procés català, com ja va passar al 1982 amb “el Cambio” amenaça d’arrasar-los. Per tant, no els queda altra alternativa que reinventar-se. Si de PSUC van passar a ICV i van tirar uns quants decennis, si de comunistes es van “reciclar” a ecosocialistes i hi va haver gent “que va comprar”, per què, com els camaleons, no fer un nou canvi de camuflatge a redós dels moviments que mostren el descontentament, més que justificat, d’una part important de la societat?

CSQEP No ven independentisme, perquè no és el seu producte. No venen federalisme perquè tampoc és el seu producte. Venen una entelèquia, embolcallada en mentides i enganys, segons la que un canvi a Espanya pot propiciar un Procés Constiuent o un Dret a decidir-ho tot, no se sap cap a on ni cap a què ni per decidir que. Un Procés o un Dret que hauríem de fiar a la majoria del poble espanyol i a les seves institucions. Mentre enganyen a la gent, com la Colau ja els ha enganyat a Barcelona prometent-los l’Arcadia i llocs de treball que ara li reclamen. Ens enganyen dia darrere dia fent veure que tots els problemes de pressupostos i retallades a la Generalitat són culpa de la malèfica Convergència amb l’actual President de la Generalitat front. President a qui diuen odiar, com si no ens haguéssim adonat que l’odien! Mentre procuren que no es noti que el veritable Leviatan que ens escanya és el Govern Central que és qui té la clau de la caixa i ens espolia dia si dia també com un modern “xèrif de Nottingham” cavalcant i arrasant la campanya anglesa.

M’imagino una victòria dels independentistes. El que no em vull imaginar és a CSQEP com a segona força parlamentaria. No em vull imaginar al senyor Rabell o al senyor Coscubiela fent de cap de l’oposició. No em vull imaginar que mentre una majoria parlamentaria intenta construir un Estat, al més aviat possible i mentre fa front al dia a dia, des de l’oposició, des del “gremi d’enderrocs”, amb els mitjans amplificant el seu discurs, s’entestin demagògicament a voler parlar del que ells diran que interessa a la majoria de la gent, o sia no me’ls vull imaginar fent el mateix paper i el mateix discurs que fins ara han fet els unionistes més recalcitrants, Camacho i Rivera.

16 d’agost de 2015