l'excés de citar

Aquest matí en un dels diàlegs/”combats incruents” al twitter sobre el tema de la investidura un flamant nou Diputat al Parlament feia referència a en Gramsci. Dic incruent perquè twitter dona pel que dóna, quan es dispara es fa com a molt amb perdigons. Twitter no permet gaire més, potser només un marge per a l’exabrupte i és que 140 caràcters tenen moltes limitacions dialècticament parlant. La iaia Quimeta que m’ha sentit comentar-ho per telèfon amb un amic ja frisava per saber qui devia ser aquest xicot, en Gramsci, que li sonava a italià. Ben plantat deu ser, no? Em diu que si un diputat el cita segur que és important i que molt interessant deu ser el que diu. Si iaia! És important!, no sé si era ben plantant, però ja fa temps que va morir, malgrat que ningú nega que el que va dir té encara la seva importància.Bàsicament per tractar-se del testimoni d’una persona represaliada, per defensar les seves idees polítiques, sota el règim feixista italià.

Bé, com l’àvia Quimeta es deuen quedar molts quan senten citar a algú, quan senten una sentència atribuïda a algú. Citar requereix molta mestria i molta dialèctica. No n’hi ha prou amb citar alguna frase sobre algú famós per reforçar el nostre argumentari, cal explicar-se de forma molt entenedora. Llavors sí que la cita serà un reforç del què estem dient. Altrament, sonarà com un “decanteu les criatures” aquí us deixo això i qui m’entengui bé i qui no ja pot començar a posar cara de tonto, tonto!

Realment, al meu modest parer, se’n fa un abús de les cites. Molts cops sí que són un recurs per reforçar l’assumpte sobre el qual es parla, per a contextualitzar-lo, situar-lo i fer èmfasi. Però moltes altres vegades les cites semblen la "pixaradeta del gos", aquella que marca territori. Fer una cita d’algú prou desconegut del gran públic és una manera notòria de discriminar o senzillament d’enterbolir, de deixar fora de joc. Un artifici per marcar distància i posar una barrera per a molts infranquejable. La cita esdevé un succedani, no apte per a tots els “paladars”, que a més no omple si no va acompanyada d’un argumentari prou sòlid i al gust i entendre de molts.

Citar és un art! I hi ha qui ha excel·lit, però sempre la cita ha estat el guarniment, mai el tall, ni molt menys el plat principal. El periodista Enric Vila, referint-se a en Nèstor Luján i a en Josep Pla, deia que darrere el segon hi havia vida i darrere del primer només lectures. Certament darrere en Luján hi havia moltes lectures, molts autors que van reforçar-lo i “formar-lo”. Per això va excel·lir en l’art de citar i ho va fer perquè després la seva prosa era planera, la cita en el seu cas un simple reforç, una referència del que ens explicava. La cita per a Néstor Luján era un simple complement, més o menys indirecte de qui descrivia i de què escrivia. Un complement clar i diàfan. No és el cas que ara ens ocupa. Quan ara algú ens diu: “perquè tal com va dir fulanet” , per a continuació deixar-nos anar quelcom anodí i poc intel·ligible quedem esmaperduts. Quan algú es refereix a quelcom que empitjora el que ens vol trametre, perquè al capdavall arribem a la conclusió que no té raó o que simplement no ens convenç, la referència no ens serveix. Si no s’ha sabut explicar llavors la cita no li haurà fet cap servei ni ens haurà il·lustrat a nosaltres.

Les cites, els coneixements, els escriptors clàssics, els autors en general, serveixen per a la nostra formació, per a la nostra construcció personal. El coneixement “ens ajuda a fer-nos”, perquè ningú neix ensenyat. Pocs creen noves paraules. Per la majoria totes les paraules són còpies. Aprenem imitant i, quan en ja en sabem una miqueta, plagiant. El que ens ensenyen els altres ens ajuda a reforçar el nostre pensament lògic i fins i tot el no tan lògic. Prenem una mica d’aquí i una mica d’allà. Manllevem paraules i pensaments dels altres, però hem de ser prou hàbils per fer el nostre propi discurs. Només quan és molt evident que el que diem o part del que diem ja està dit i és conegut molt àmpliament, llavors i només llavors és quan cal d’entrada la cita i la consegüent explicació. Cal l'explicació! Per comparació, per reforçar la nostra argumentació o com a senzilla justificació de la nostra falta d’arguments o de vocabulari.

La buidor darrera o davant la cita minva la confiança en qui ens està parlant. Potser val més fer servir un llenguatge planer, de pagès, per fer-nos entendre. Perquè la majoria de coses no són tan complicades, nosaltres les fem complicades! En cap cas això vol dir que la tendència hagi de ser un anar cap a la cosa, una manera de parlar o d’escriure, xarona.

La iaia Quimeta em pregunta què era el que deia això del twitter d’aquest senyor Diputat sobre en Gramsci i jo li he explicat que parlava de grups dominants i de grups dirigents. Li he intentat explicar que en Gramsci parlava d’un poder no repressiu, que aquest havia de ser simplement una hegemonia, disposada a entendre les societats modernes que cada cop eren més complicades i... La iaia Quimeta em mirava fixament amb els seus petits ullets, no sé si entenia en prou feines res del que li deia, i de sobte m’ha etzibat: Però avui ja han votat a en Mas President? No iaia! No, avui encara no s’han posat d’acord! Carai amb en Gramsci!, m'ha dit ella, mentre girava cua cap a la cuina i feia un gest molt expressiu amb les mans per sobre les espatlles enfilant el corredor remugant no sé què d’en Gramsci i que tal dia farà un any.

12 novembre de 2015