3 de novembre del 2015

Estem “mindunditzant” un parell de generacions?

Podríem dir que les persones que ara tenen entre 25 i 45/50 anys – els nascuts entre 1965 i 1990- han patit una progressiva “mindundització”. L’han patida respecte d’aquelles persones, els seus pares, que aquesta edat els va agafar en els darrers temps del Franquisme o just al començament de la Transició democràtica. Una etapa que va durar fins que va esclatar la crisi de la segona meitat dels setanta. Crisi que a l’Estat espanyol es va perllongar durant una mínim de set o vuit anys, fins a la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat.

Amb l’arribada dels tecnòcrates al govern de l’Estat, cap a començament dels anys seixanta, es va produir un creixement i més que aparent benestar econòmic. És el que es coneix com el “Desenvolupisme” que es va perllongar durant uns quinze anys. Aquest període va coincidir amb l’arribada al mercat de treball dels pares i mares de la generació actual que es troba entre els 25 i 45/50 anys, a la que abans ens referíem.

No eren pas temps de flors i violes, ni de bon tros! Es vivia sota una Dictadura, però aparentment s’havien deixat enrere els anys més negres, econòmicament parlant – El racionament havia durat des de la Guerra Civil fins al 1952 -. Ja havia arribat el televisor, els sis-cents i les “lletres”...

Era un creixement econòmic sota una Dictadura i amb uns mecanismes fiscals, comparats amb els actuals, quasi inexistents. L’economia submergida era pràcticament la normal i moltes coses es pagaven sense que hi hagués cap tipus de control fiscal. Treballar sense estar assegurat - declarat i donat d'alta a la Seguretat Social-, era molt més normal del que ara ens pot semblar. La gent no parlava de ser fix o no ser fix, parlava de “estar o no estar assegurat”. Tenir feina en aquells anys no era pas difícil, el que era difícil era “estar assegurat”. Molta gent tenia un treball “assegurat” i després algun altre o més d’un no assegurat, era el que es coneixia com a “pluriempleo” o vulgarment “anar a fer hores”.

Una economia en la qual quasi no es pagaven impostos, comparat amb ara, i en la que hi havia l’oportunitat de fer més hores que un rellotge, coincidint amb creixements “xinesos” del PIB, va permetre a moltes famílies poder tenir el sis-centes, la nevera, la caseta a la urbanització i alguns altres llavors considerats luxes, molts pagats a terminis –firmant moltes “lletres”. Llavors en prou feines es pagaven impostos i fins al 1978 les rendes del Treball estaven gravades amb l’IRTP –impost del rendiment del treball de les persones – que era un 12% lineal, fos quin fos el salari.

No serà fins a partir del 1978, amb l’arribada de l’actual sistema d’IRPF, que es començarà a parlar de salari brut i salari net. A partir d'aquell moment la càrrega impositiva sobre el treball ja serà per al treballador i no un IRTP que en definitiva pagava l’empresa. Fins llavors moltes famílies van aconseguir tenir el que no havien tingut els seus pares; una propietat, un pis on poder viure de manera independent. Això va crear el que durant molts anys s’ha anomenat la classe mitjana/baixa. Aquelles persones que, malgrat que es feien uns farts de treballar, s’havien convertit en propietaris del seu pis i d’altres béns materials.

En aquella època es començava a treballar amb 14 anys d’aprenent, als 17 o 18 molts ja havien passat a la categoria “d’oficial” i el sou permetia estalviar. Si es tenia “promesa o promès” ja es pensava en el pis i en el matrimoni. Pel mig quedava la mili del xicot i tot just acabada molta gent es casava a unes edats que ara a molts els deuen semblar forassenyades. En aquells temps només estudiaven els rics, els no tan rics si vivien a Barcelona i alguns sacrificats amb moltes més dificultats econòmiques, als que caldria fer-los un monument. Tenir estudis universitaris era garantia d’èxit econòmic. Ésser metge o advocat, arquitecte o simplement aparellador permetia contemplar el futur amb optimisme saben que un es podria guanyar força bé la vida. Al voltant de tot això es van crear les famílies on van néixer els que al començament consideràvem com a “mindunditzats”.

El Drama va ser, ha estat, que aquell creixement econòmic tenia uns fonaments poc ferms. Des de llavors ja hem patit 3 o 4 crisis, la darrera la més forta de totes. Però a taxes d’atur de més del 20% ja s’hi va arribar als noranta i quasi, quasi, als setanta. Totes aquestes atzagaiades, totes aquestes crisis, també les van patir altres països més desenvolupats. Però pel fet de tenir unes bases econòmiques més solides i millors estructures socials els va permetre sortir-se'n més ràpidament.

Els fills de tots aquells que a força de treballar i d’estalviar van poder formar una base familiar, més o menys sòlida, van poder tenir accés a una millor educació en un món en aparent llibertat i ja amb la Dictadura enterrada. Malgrat tot, ara veiem que també tot va ser una mica fictici. El país, les seves estructures i els que les regeixen són similars, salvant algunes distàncies, als d’aquells temps del final de la Dictadura, però sense aquell creixement econòmic.

Ara tenim una generació que ja no va accedir al mercat de treball a 14 anys, ni als setze, ni als vint, perquè podia estudiar i formar-se. Però un cop acabada aquesta formació en cap cas ha estat ni és una garantia d’èxit ni de benestar. Un enginyer format als setanta s’ha guanyat molt bé la vida. Un metge tres quarts del mateix. Ara ens trobem amb enginyers, advocats, metges que cobren sous que, retrotrets els “ipcs” de tots aquests anys, no serien pas gaire més bons que els d’aquells joves, d’ofici, que als 18 o 19 anys dèiem que arribaven a “oficials”.

Ni el “Desenvolupisme” de finals del franquisme ni els quasi quaranta anys de Transició, han aconseguit assentar les bases d’un desenvolupament sòlid a l’Estat espanyol. Per això ara tenim una generació molt més preparada, amb molts més estudis i coneixements, però “mindunditzada”. En molts casos mal vivint o sobrevivint o simplement marxant a "guanyar-se les garrofes" a l’estranger.

En aquells anys del “Desenvolupisme” es van assentar les bases econòmiques perquè algunes famílies humils es “patrimonialitzessin”, ara prou faran els fills, en molts casos, si poden heretar en un futur les propietats dels pares. Perquè amb els salaris actuals i la inestabilitat laboral existent, intentar adquirir un pis, una propietat, sembla una quimera per a molts. I que no em surtin els espavilats de torn dient que no és necessari tenir una propietat, perquè es pot viure perfectament de lloguer com fan a molts països d’Europa. Doncs no!, no ho podem fiar tot al lloguer, perquè a part que poden ser més o menys onerosos, cal preguntar-nos: que faran aquestes persones que no els queda ni marge per estalviar quan els diguin que les pensions seran de subsistència? De grans aniran a viure sota un pont? I tot aquest desori social tampoc es podrà pagar amb càrrec als "fitxats", als que treballen, tenen nòmina i paguen els seus impostos. Prou feines tindran per anar tirant més o menys dignament.

Estem en un Estat on, per la manera en com està tot muntat, és molt complicat solucionar res de tot això. Cal una sacsejada que permeti unes noves estructures productives i socials. Fiar aquesta possibilitat a poder-ho fer dins de l’actual Estat espanyol és un acte de fe que molt em fa témer que en cap cas permetrà “desmindunditzar” aquesta generació que parlàvem, sinó que possiblement també “mindunditzarà” encara més la següent.

3 de novembre de 2015

1 comentari:

  1. Totalment d'acord amb tu! Hauríem de fer foc nou...però qui té llumins?
    Això que exposes és la realitat, hi ha algú capaç de canviar-la?

    ResponElimina