Podríem dir que l’atzucac que es va viure al
Parlament Català fa unes setmanes no serà res comparat amb el que ara s’està
vivint al Parlament espanyol. Hem passat del “acoso
y
derribo”
del President Mas, que impedia un acord a Catalunya, al guirigall que tenen
organitzat a “la Carrera de san Jerónimo”.
Però no ens alegrem pas tant, perquè allà tenen un factor que els aglutina, que no és altre que el fervent i secular anticatalanisme. Revifat i utilitzat com arma llancívola pel PP d'ençà que aquest va creure que havia estat decantat “fraudulentament” del poder a les eleccions del 2004. Llavors tot va valdre per combatre els socialistes de Zapatero. Al final els va funcionar i la Crisi i la poca habilitat d’en Zapatero i els seus van ajudar molt. Pel camí han quedat uns camps espanyols adobats i sembrats d’odi visceral a Catalunya. Un odi que justifica a molts en la seva acció política, al mateix temps que obnubila la visió de molta gent i els fa oblidar els seus veritables problemes. Un odi i una animadversió que no tan sols aglutina, sinó que dóna molts rèdits electorals i arguments per a tenir a la gent entretinguda i ensarronada. Un odi que serveix de cortina de fum per tapar que és gràcies a la sagnia fiscal imposada sobre Catalunya que es manté tota la tramoia de l’Estat.
Ara, aquests dos darrers dies, esclata encara amb més virulència i es fa palesa un cop més la corrupció del PP. Passa al País Valencià on s’està escapçant la cúpula de tota la colla de malfactors i aprofitats que dirigia el partit, però també a Madrid on el PP estaria imputat per haver destruït proves del seu finançament irregular –Cas Bárcenas. Tot això només serien dos casos, dos exemples, probablement la punta de l’iceberg”. La política espanyola, parlant en plata, està de merda fins al coll i el PP és el paradigma d’aquesta situació.
Ens trobem que el Parlament espanyol no pot escollir President, no pot formar govern. En una escena, quasi versallesca, flexionant asimètricament els genolls i acotant el cap, amb el barret de plomalls a la mà i fent amb ell un gest inequívoc de cap endavant, estaríem veient a en Rajoy i en Sánchez a la porta de la Investidura. Cedint-se “educadament” el pas. Vos primer senyor Sánchez proveu si teniu prou suports! I ara! De cap de les maneres! Proveu-vos primer senyor Rajoy!
Mentrestant, tenim encara un govern en funcions del PP, que de l’únic que sembla preocupat és de presentar recursos mitjançant la seva oficina de reassegurances, llegiu TC, contra qualsevol cosa que es digui o es faci al Parlament de Catalunya. Tota la resta sembla importar-los un rave de llavor.
Però l’atzucac hi és per molt que, tots plegats, mirant al cel ajuntin el llavis i xiulin dissimulant. Per molt que alguns facin veure que la cosa no va amb ells, i tant que hi va! No els surten els números, qualsevol elecció sembla passar per la minoria de bloqueig dels dos grups catalans, o potser no. Si! Dos grups catalans! Perquè el que havia de ser el tercer, el més gran, no hi és i els seus membres no tenen pas els "dallonses" que ha tingut la gent de Compromís del País Valencià.
I veient el panorama, més d’un i més de dos deuen pensar que més aviat o més tard, depèn de les dilacions en el primer intent d’investidura, anem a noves eleccions. Hi anirem si les coses es mouen dins una lògica monolítica, una lògica aritmètica de grups tancats, però, i si no és així?
Però no ens alegrem pas tant, perquè allà tenen un factor que els aglutina, que no és altre que el fervent i secular anticatalanisme. Revifat i utilitzat com arma llancívola pel PP d'ençà que aquest va creure que havia estat decantat “fraudulentament” del poder a les eleccions del 2004. Llavors tot va valdre per combatre els socialistes de Zapatero. Al final els va funcionar i la Crisi i la poca habilitat d’en Zapatero i els seus van ajudar molt. Pel camí han quedat uns camps espanyols adobats i sembrats d’odi visceral a Catalunya. Un odi que justifica a molts en la seva acció política, al mateix temps que obnubila la visió de molta gent i els fa oblidar els seus veritables problemes. Un odi i una animadversió que no tan sols aglutina, sinó que dóna molts rèdits electorals i arguments per a tenir a la gent entretinguda i ensarronada. Un odi que serveix de cortina de fum per tapar que és gràcies a la sagnia fiscal imposada sobre Catalunya que es manté tota la tramoia de l’Estat.
Ara, aquests dos darrers dies, esclata encara amb més virulència i es fa palesa un cop més la corrupció del PP. Passa al País Valencià on s’està escapçant la cúpula de tota la colla de malfactors i aprofitats que dirigia el partit, però també a Madrid on el PP estaria imputat per haver destruït proves del seu finançament irregular –Cas Bárcenas. Tot això només serien dos casos, dos exemples, probablement la punta de l’iceberg”. La política espanyola, parlant en plata, està de merda fins al coll i el PP és el paradigma d’aquesta situació.
Ens trobem que el Parlament espanyol no pot escollir President, no pot formar govern. En una escena, quasi versallesca, flexionant asimètricament els genolls i acotant el cap, amb el barret de plomalls a la mà i fent amb ell un gest inequívoc de cap endavant, estaríem veient a en Rajoy i en Sánchez a la porta de la Investidura. Cedint-se “educadament” el pas. Vos primer senyor Sánchez proveu si teniu prou suports! I ara! De cap de les maneres! Proveu-vos primer senyor Rajoy!
Mentrestant, tenim encara un govern en funcions del PP, que de l’únic que sembla preocupat és de presentar recursos mitjançant la seva oficina de reassegurances, llegiu TC, contra qualsevol cosa que es digui o es faci al Parlament de Catalunya. Tota la resta sembla importar-los un rave de llavor.
Però l’atzucac hi és per molt que, tots plegats, mirant al cel ajuntin el llavis i xiulin dissimulant. Per molt que alguns facin veure que la cosa no va amb ells, i tant que hi va! No els surten els números, qualsevol elecció sembla passar per la minoria de bloqueig dels dos grups catalans, o potser no. Si! Dos grups catalans! Perquè el que havia de ser el tercer, el més gran, no hi és i els seus membres no tenen pas els "dallonses" que ha tingut la gent de Compromís del País Valencià.
I veient el panorama, més d’un i més de dos deuen pensar que més aviat o més tard, depèn de les dilacions en el primer intent d’investidura, anem a noves eleccions. Hi anirem si les coses es mouen dins una lògica monolítica, una lògica aritmètica de grups tancats, però, i si no és així?
Fan falta 176
vots per tenir una majoria parlamentaria.
Calen perquè en primera instància s'investeixi President del govern, o cal una
minoria suficientment incontestada per a aconseguir-ho en els següents intents.
Cosa la qual implica que algú, com a mínim, s’abstingui i no voti en contra. De
manera que els vots contraris no superin els favorables del candidat proposat a
la investidura.
La suma de PP i C’s són 163 diputats i no sembla probable que cap altre grup se'ls adhereixi d’entrada. La Suma de PSOE, Podemos – incloent-hi ECP i Compromís- i IU, és de 161, als que es podrien afegir els 6 diputats del PNB –partit que es deu sentir incòmode, per no dir amenaçat, amb les idees del C’s de suprimir el concert basc -. Cap dels dos “bàndols" en té prou, si els enfrontats voten en contra i a aquest vot negatiu s’hi afegeix el dels 17 diputats catalans independentistes.
La cosa quedaria amb un 163 a favor d’en Rajoy i 184 en contra. En el cas que el proposat fos Pedro Sánchez, el resultat podria ser 167 a favor i 180 en contra. Aquí, però, no tenim en compte ni a la resta d’integrants del grup mixt – només són 2 de Bildu i 1 de CC-. Tampoc tenim en compte el desgast que, votar no a en Sánchez al costat del PP i C’s , podria suposar per als independentistes catalans, si aquests no parteixen d’una ferma postura i una bona argumentació del perquè no pensen investir a cap dels dos principals candidats. Raons que a molts ens poden semblar més que obvies en l'actual "foto finish" de la política espanyola, respecte del tema de Catalunya, però que podrien ser usades perfectament com arma electoral des de determinades esquerres a Catalunya, si Podemos no arriba al poder per culpa del vot contrari dels independentistes catalans.
Però no acaben aquí, encara que ho sembli, les possibles combinacions. No acaben aquí, clar, perquè els 17 diputats independentistes podrien fer alguna altra cosa tots plegats o algun dels dos grups. Però tampoc aquesta seria la darrera sortida o diem possibilitat. Llavors caldria tenir en compte el paper que podria jugar C’s amb els seus quaranta diputats. Si, perquè malgrat que algú, triomfalment, va assegurar que el resultat de C’s no servia per a res, jo no ho veuria tan diàfan. Entre altres raons, perquè el que queda més que clar és que si es repeteixen les eleccions el risc per a C’S de no poder repetir resultats és gran. Per altra banda, deu tenir la seva importància, fa dies que no se sent a dir que en Rivera visqui a la tele. Malgrat que, ja sabem, que si de sobte convé, algú el pot ressuscitar.
En aquests moments el PP està molt tocat, els fets dels dos darrers dies que abans comentàvem, ho fan evident. Una gran coalició, com defensen les “velles i acomodades glòries” socialistes no sembla gaire probable. Que Pedro Sánchez pogués ser l’alternativa a en Rajoy no sembla pas gens agosarat. No sé el recorregut que podria tenir un govern d’en Pedro Sánchez amb ministres de Podem, perquè en solitari amb 90 diputats ho veig difícil per molt que arribés a ser investit. I Aquí és on podria entrar en joc el grup de C’s. Es podria donar el cas que C’s acabés votant a favor de Sánchez o que com a mínim s’abstingués o repartís, estil CUP, els seus vots, amb quasi una trentena d’abstencions es podria assegurar un govern de Sánchez, malgrat que ERC i DiL votessin en contra.
A C’s els seria relativament fàcil justificar-ho citant un parell de temes, la regeneració – que els impediria votar un PP corcat per la corrupció en hores cada cop més baixes – I la governabilitat de l’Estat – de manera que s’aconseguiria un govern sense que aquest estigués sotmès al “xantatge dels partits independentistes”. Per altra banda, s’estalviarien la incertesa d’anar a noves eleccions. Tot això, a més, es faria amb la seguretat que, per les forces conservadores, suposa la majoria del PP al Senat.
No està pas tot dit. Per això, cal observar els moviments al Parlament espanyol, però també els moviments a fora al carrer. Cal seguir l'actualitat als mitjans, els casos de corrupció i veure com tot evoluciona. Entre les forces polítiques, d'entrada, ningú voldrà quedar descol·locat. A hores d’ara espero que ERC i DiL vagin una mica coordinats, si no tot plegat seria per fotre el barret al foc!
Ja com a anècdota d’aquests dies em quedo amb la patètica petició de la gent d’ICV demanant el suport de CDC. Demanant als infamats, menyspreats i vilipendiats convergents, als que al Parlament català no els han donat ni aigua ni els han votat a favor mesures d'atenció social, que ara donin suport a una coalició entre el PSOE i un Podemos que, a corre-cuita, està esborrant referendaries línies vermelles i inventat ministeris inversemblants.
28 de gener 2016
La suma de PP i C’s són 163 diputats i no sembla probable que cap altre grup se'ls adhereixi d’entrada. La Suma de PSOE, Podemos – incloent-hi ECP i Compromís- i IU, és de 161, als que es podrien afegir els 6 diputats del PNB –partit que es deu sentir incòmode, per no dir amenaçat, amb les idees del C’s de suprimir el concert basc -. Cap dels dos “bàndols" en té prou, si els enfrontats voten en contra i a aquest vot negatiu s’hi afegeix el dels 17 diputats catalans independentistes.
La cosa quedaria amb un 163 a favor d’en Rajoy i 184 en contra. En el cas que el proposat fos Pedro Sánchez, el resultat podria ser 167 a favor i 180 en contra. Aquí, però, no tenim en compte ni a la resta d’integrants del grup mixt – només són 2 de Bildu i 1 de CC-. Tampoc tenim en compte el desgast que, votar no a en Sánchez al costat del PP i C’s , podria suposar per als independentistes catalans, si aquests no parteixen d’una ferma postura i una bona argumentació del perquè no pensen investir a cap dels dos principals candidats. Raons que a molts ens poden semblar més que obvies en l'actual "foto finish" de la política espanyola, respecte del tema de Catalunya, però que podrien ser usades perfectament com arma electoral des de determinades esquerres a Catalunya, si Podemos no arriba al poder per culpa del vot contrari dels independentistes catalans.
Però no acaben aquí, encara que ho sembli, les possibles combinacions. No acaben aquí, clar, perquè els 17 diputats independentistes podrien fer alguna altra cosa tots plegats o algun dels dos grups. Però tampoc aquesta seria la darrera sortida o diem possibilitat. Llavors caldria tenir en compte el paper que podria jugar C’s amb els seus quaranta diputats. Si, perquè malgrat que algú, triomfalment, va assegurar que el resultat de C’s no servia per a res, jo no ho veuria tan diàfan. Entre altres raons, perquè el que queda més que clar és que si es repeteixen les eleccions el risc per a C’S de no poder repetir resultats és gran. Per altra banda, deu tenir la seva importància, fa dies que no se sent a dir que en Rivera visqui a la tele. Malgrat que, ja sabem, que si de sobte convé, algú el pot ressuscitar.
En aquests moments el PP està molt tocat, els fets dels dos darrers dies que abans comentàvem, ho fan evident. Una gran coalició, com defensen les “velles i acomodades glòries” socialistes no sembla gaire probable. Que Pedro Sánchez pogués ser l’alternativa a en Rajoy no sembla pas gens agosarat. No sé el recorregut que podria tenir un govern d’en Pedro Sánchez amb ministres de Podem, perquè en solitari amb 90 diputats ho veig difícil per molt que arribés a ser investit. I Aquí és on podria entrar en joc el grup de C’s. Es podria donar el cas que C’s acabés votant a favor de Sánchez o que com a mínim s’abstingués o repartís, estil CUP, els seus vots, amb quasi una trentena d’abstencions es podria assegurar un govern de Sánchez, malgrat que ERC i DiL votessin en contra.
A C’s els seria relativament fàcil justificar-ho citant un parell de temes, la regeneració – que els impediria votar un PP corcat per la corrupció en hores cada cop més baixes – I la governabilitat de l’Estat – de manera que s’aconseguiria un govern sense que aquest estigués sotmès al “xantatge dels partits independentistes”. Per altra banda, s’estalviarien la incertesa d’anar a noves eleccions. Tot això, a més, es faria amb la seguretat que, per les forces conservadores, suposa la majoria del PP al Senat.
No està pas tot dit. Per això, cal observar els moviments al Parlament espanyol, però també els moviments a fora al carrer. Cal seguir l'actualitat als mitjans, els casos de corrupció i veure com tot evoluciona. Entre les forces polítiques, d'entrada, ningú voldrà quedar descol·locat. A hores d’ara espero que ERC i DiL vagin una mica coordinats, si no tot plegat seria per fotre el barret al foc!
Ja com a anècdota d’aquests dies em quedo amb la patètica petició de la gent d’ICV demanant el suport de CDC. Demanant als infamats, menyspreats i vilipendiats convergents, als que al Parlament català no els han donat ni aigua ni els han votat a favor mesures d'atenció social, que ara donin suport a una coalició entre el PSOE i un Podemos que, a corre-cuita, està esborrant referendaries línies vermelles i inventat ministeris inversemblants.
28 de gener 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada