Estossegant en un concert de la Filharmònica de Berlin

L’altre dia escoltava la novena de Beethoven,. Es tractava d’una gravació de les anomenades històriques. De l’any 1942 interpretada per la Filharmònica de Berlín i dirigida per Wilhelm Fürtwangler. Estem parlant d’un registre amb més de 70 anys d’antiguitat. Es tracta una gravació en directe, feta en diumenge, concretament el 22 de març d’aquell any. Les tècniques, els resultats ens ho demostren, eren a anys llum del que ara coneixem. És un registre “mono”, sense diferents canals d’audició, i amb soroll de fons. No hi havia en aquells moments mitjans que permetessin manipular pistes, ni molt menys esborrar sons indesitjats, com les estossegades del públic.

Estem parlant d’una gravació feta en temps de guerra, hi ha fotografies de l’època, del director, dels músics, de les autoritats – els capitostos nazis d’uniforme- i el públic “endiumenjat” amb vestit de gala. Malgrat la distància en el temps,  amb  uns mitjans tècnics primitius comparats amb els actuals, a la gravació hi ha el caliu humà en forma d’estossec.

La Filharmònica de Berlín va actuar quasi fins al final de la guerra, la darrera actuació de la qual hi ha constància és del 19 de març de 1945, amb els russos a 50 quilòmetres de Berlín, la ciutat arruïnada pels bombardeigs anglo/americans i les tropes occidentals que acabaven de de travessar el Rin per endinsar-se al cor d’Alemanya. Malgrat tot, fins aquell dia, la Filharmònica havia assajat i actuat en unes condicions totalment adverses. Semblava que el món de la Filharmònica fos un món enquistat, tancat i protegit, salvaguardat de la tragèdia que s’estava vivint i de la més que evident derrota d’Alemanya.

Tornat a la gravació, aquesta no està feta sota les bombes, però Berlín ja havia rebut alguna visita de la RAF - força aèria britànica -, la força aèria americana encara no s’havia desplaçat fins a Europa. La Campanya de bombardeig estratègic que va arrasar les ciutats alemanyes es va iniciar poc abans de l’estiu d’aquell mateix any. Ara ens pot semblar irreal, que un país que estava en guerra i que, malgrat tenir mitja Europa subjugada, tenia a tota la seva població mobilitzada i centenars de milers, milions, d’homes lluitant a l’estepa de Rússia, aparentés aquella normalitat. Ens sembla mentida que aquest país  tingués, mentre, la Filharmònica de Berlín tocant i gravant concerts fins a dates tan tardanes com 1944. 

Semblaria tot tan irreal, tan artificiós, si no fos pels esternuts i per les estossegades. Aquestes són el testimoni gravat, més real, que ens fa evident que hi havia quelcom que respirava darrere de l’exacta pulcritud mecànica, de la coordinació, del presumible aïllament asèptic de l’orquestra respecte del món real. D’ un artificial viure fora de la realitat del que estava passant.

Qui estossegava? Qui devia ser? Possiblement ja fa anys que colga i probablement no va sobreviure a la guerra. Podria haver estat, més tard,  una víctima dels bombardejos, o algú mobilitzat cap al front on més endavant trobaria la mort. Podia ser algú del públic, un melòman, amant de la música que sobrevivia, callant i mirant cap a un altre cantó, a la barbàrie desfermada. Fins i tot no fóra estrany que fos un capitost del règim, d’aquells que, satisfets i cofois, seient a les primeres files. La bogeria ja feia anys que s’havia desencadenat, feia poques setmanes un grup d’ells, dels comandaments del règim,  havien adoptat la solució final respecte els jueus en una reunió que va tenir lloc en una finca al costat del llac Wannsee. Un lloc idíl·lic, tan idíl·lic com la interpretació de la simfonia coral de Beethoven aquell diumenge d’inici de primavera del 1942.

Mentre la Filharmònica actuava i gravava el concert, milions de presoners russos ja havien mort o havien estat esclavitzats per treballar a la rereguarda alemanya, el mateix succeïa amb els presoners de guerra francesos, derrotats el 1940, empleats en les feines agrícoles, substituint als alemanys que eren ara al front de guerra i d’aquesta manera, en major o menor grau, es funcionava tota l’Europa vençuda i ocupada.

Les estossegades ens fan tocar de peus a terra. Ens recorden que malgrat aquells terribles moments, la vida, l’amor, les injustícies, l’odi, els actes nobles, els sentiments... continuaven, el món seguia girant i la Filharmònica tocant. Les bombes caurien sobre Berlín i l’orquestra seguiria tocant i gravant. La seu de la Filharmònica va ser destruïda en un bombardeig el 1944 i es va traslladar a un altre edifici – la sala Beethoven- on va viure l’ensulsiada de l’Alemanya nacionalsocialista. El món vivia la més gran tragèdia de la història i el més humà, a part de la bellesa de la simfonia, eren les espontànies manifestacions d’humanitat en forma d’esternuts, que ara escoltant la gravació, com una baldada, ens fan adonar que darrere tot allò hi havia persones.

Fürtwangler va gravar, després de la guerra, altres versions de la 9a de Beethoven, de la simfonia coral com se l’anomena. Ho havia fet amb anterioritat, almenys  consta un registre, ignoro si oficial, a Londres el 1937. Després vindrien dues gravacions més, que es farien famoses, la que es va fer a Bayreuth quan es van reprendre els festivals Wagnerians el 1951 i una altra a Lucerna el 1954, el mateix any de la mort del Furtwangler que havia tornat a dirigir la Filharmònica un parell d’anys abans, després d’haver-la deixat en acabar la guerra  quan ja portava 23 anys al capdavant de la mateixa; realment Furtwangler va “desertar” a principis del 1945 i aprofitant que havia anat a dirigir la Filharmònica de Viena, es va escapar a Suissa. Per això, possiblement, la Filharmònica va retornar després de la guerra amb un altre director, Sergiu Celibidache, un romanés que s’havia format a Berlin.

Hi ha un llibre escrit a Alemanya després de la guerra que porta per títol “Wer Sturm sät”, que podríem traduir per allò de “Qui sembra vents....” Alemanya, els alemanys, malgrat l’asèpsia, la indiferència amb què semblava girar el seu món, només alterat per alguna estossegada, van acabar patint les conseqüències de la tempesta que havien desfermat. Milions d’alemanys van perdre la vida, altres van perdre les seves cases i molts més van perdre la seva terra, el seu país, en el desplaçament de població més gran de la segona guerra mundial. Hi ha una pel·lícula, mini sèrie televisiva de fa uns anys,  que retrata els darrers moments de l’aristocràcia dels Junkers i la fugida de la població alemanya davant l’avanç rus el 1945. Una fugida ja mai més sense retorn a la seva terra. Curiosament la protagonista d’aquesta mini sèrie –“El gran Èxode” – és Maria Fürtwangler, neboda/neta de qui ja us penseu.

19 de gener 2016