Escurant la cassola (III)

...

Parlàvem del que va ser una "enganyifa", el model de qui més guanya més paga. Un model que tenia, encara té, més forats que un formatge d'Emmental. Com que era una idea molt més justa, demandada des del progressisme de feia temps, quasi tothom s'hi va apuntar amb entusiasme. Eren aquells temps en què ens emmirallaven en el funcionament dels països més avançats com era el cas de Suècia, país governat llavors per la socialdemocràcia, una socialdemocràcia que fins i tot a casa nostra reivindicaven gent a la qual molts qualificaven de dretes.

L'única manera objectivable de fer pagar a qui més guanyava era tenir abast a les dades i les úniques dades objectivables de debò, llavors, eren les nòmines dels treballadors declarats. Els governs, els de la UCD, però també els del PSOE es van agafar a aquest "ramat" ben marcat com un desesperat s'agafa a un ferro roent abans de caure al buit.

Els treballadors, aquells que els anys anteriors es guanyaven la vida, i pagaven pocs impostos, o no en pagaven gens perquè l'IRTP el pagava l'empresa, van començar a veure reduït el seu sou. Els trams de l'IRPF molts cops passaven del 12% de l'antic IRTP. Al moment de fer la declaració de renda, cosa obligada si tenies nòmina, el marge del diferencial del tram de la quota molts cops s'enfilava per sobre del 30%. A més les unitats familiars on treballaven tots havien de sumar les seves rendes, amb el qual la declaració es disparava. Al cap d'uns anys gràcies a una "Lancelot", català, si no recordo malament, que va presentar una demanda que va arribar fins a les més altes instàncies, es va aconseguir que la declaració de renda es pogués fer individualment.

A la primera meitat dels 80 amb l'arribada del PSOE al poder la pressió fiscal va augmentar, sempre d'acord amb el "sagrat principi" de què qui més guanya més paga. L'inefable Josep Borrell, llavors secretari d'Hisenda, va endegar una croada exemplaritzant, recordo la persecució que va fer a la Lola Flores, que llavors no devia pagar res. Els poderosos de veritat, aquells que amagaven tot el que podien, les grans empreses, encara deuen estar rient. Però de ben segur que molta gent va creure que la cosa anava de debò i per a tothom!

Posaré un parell d'exemples de com anaven llavors les coses. Qui era en aquells moments el president de la CEOE, Carles Ferrer Salat vivia en una mansió a la part alta de Barcelona, per la qual pagava 10.000 pessetes de lloguer mensual. Això sortia en una entrevista que li van fer. Ja podem comptar de qui devia ser la casa, a nom seu no pas, però possiblement d'una societat que ell controlava directament o indirectament. L'impost de societats era molt més econòmic que no pas l'IRPF, perquè dimonis doncs tenir propietats nom propi?

Al meu poble al voltant de la Transició es va crear una escola, d'aquelles laiques que volia portar a terme una nova línia educativa del tot lloable. Com que era una escola particular, calia pagar. Però si realment volia ser una escola exemplar, segons els canons establers per les noves maneres de pensar, havia de donar cabuda a tothom els que se la podien pagar sobradament, com pels que el pagament seria un sacrifici. Quin barem calia utilitzar per fer-ho? Doncs, ai las! La Declaració de renda. Al capdavall els que més pagaven eren assalariats i els que no pagaven tant eren els de professions liberals o amos de negocis. En alguns casos comparades les declaracions, "els assalariats quasi devien haver donat cèntims als altres per poder omplir de benzina el dipòsit del cotxàs amb què acompanyaven els fills a escola".

Així, d'aquesta manera, s'anava laminant el poder adquisitiu dels treballadors que durant un temps havien tocat el cel, tots aquells treballadors que havien començat a conformar el gruix de la classe mitjana, per baixa que fos. Seria un procés gradual que no s'aturaria als anys 80, ni de bon tros.

Tothom sabia com anava de debò el sistema, però tothom feia els ulls clucs des de l'esquerra, la que estava al poder fos al Govern o als ajuntaments, es feien crides a combatre el frau fiscal o com en el cas del Borrell que feia les seves "performances persecutòries". Els Ajuntaments de les grans ciutats eren en mans de les esquerres. Després de tants anys calia donar serveis, a parer meu en la majoria dels casos totalment necessaris. Per fer-ho calien diners, per implementar-los i per pagar el sou dels que ho havien de fer. Al capdavall tots els ajuntaments, fossin de la tendència política que fossin van acabar fent més o menys el mateix. Els impostos només es podien incrementar allà on se sabia que hi havia calés. Tenir un pis ja suposava unes despeses que s'incrementaven via taxes, l'IBI (impost de béns immobles) en primer lloc, però no pas l'única.

Els impostos indirectes aquells més injustos, en cap cas van disminuir, ans al contrari. El mateix pagava d'impostos sobre el carburant, quan omplia el dipòsit del cotxe, aquell que guanyava poc, com al que no li venia d'aquí. Al mateix temps el treball, com a conseqüència de la crisi de finals dels setanta que va durar fins ben entrats els vuitanta, va començar a ser un "bé" escàs. Després vindrien altres crisis, més o menys conjunturals, fins a arribar a la del 2010.

La laminació del poder adquisitiu dels treballadors que s'havia iniciat a final dels anys setanta, va continuar els vuitanta, els noranta. Fins a arribar a avui.

En continuarem parlant, mentre escurem la cassola.

12 d'agost 2019