Ara ens cal una ruptura no pas una transició

-->

Hi ha aquella màxima que diu que pots enganyar a molta gent, però que és molt difícil tenir enganyat a tothom al mateix temps.

Els mitjans de comunicació i la premsa silencien tot allò que transcendeix l’actual establishment polític. En definitiva, la col·laboració entre mitjans i partits és tal que contribueix a la desafecció de la gent i que ningú es cregui ja res. Desmotiva fins a tal punt, que la deixadesa amb que la gent es mira la política pot acabar provocant que aquest establishment polític/mitjans acabin vivint en un món irreal, retro-alimentant-se mutuament els uns als altres, allunyant-se de tal manera de la realitat i dels problemes de la gent que el pes dels fets els acabarà aclaparant, aixafant com un enorme i inaturable tsunami.

Aquesta endogàmia entre mitjans i partits polítics ha funcionat mentre hi hagut bonança econòmica. Mentre la gent vivia en una “Arcadia” feliç. Ara amb la crisi es despullen les misèries, tots ens anem convertint en aquell nen que s’atreveix a dir. “Però si el Rei va nu”.

Els de l’establishment intenten cavalcar sobre la realitat, domar-la i usar-la en benefici propi. Ara ho fan amb els referèndums, intenten controlar quelcom que ells no han creat, que ha creat el poble, que ha creat la societat al seu marge, mentre ells vivien en un món paral·lel. Ara tornen al món real i volen fer el que sempre han fet manipular, controlar.

Quan s’adonin que ja no poden controlar que ja no poden manipular seran terribles amb tots aquells que ells considerin “outsiders” del seu món. Amb aquells que no tan sols amenacen la seva credibilitat, sinó que més prosaicament amenacen el seu “modus vivendi”, els seus privilegis.

Possiblement haurien pogut mantenir aquests privilegis, haurien pogut mantenir aquest establishment si haguessin estat útils a la societat, si haguessin estat eficients, però no ho han estat. S’han mostrat incompetents, indolents, en altres casos simplement corruptes.

De la mateixa manera que fa 35 anys va haver-hi una transició de la dictadura a l’actual sistema, ara cal fer quelcom, però no una transició sinó una total ruptura amb el sistema actual. Una ruptura democràtica, però ruptura al cap i a la fi, ja que si no hi ha un trencament, si aconseguim un canvi però arrossegant les rèmores del passat com fa 35 anys, tornarem a arribar a allà mateix.

És per això que m’esparvera veure eslògans com aquell de “començar il·lusiona” que pretén entronitzar a aquells que ja varen estar 23 anys al poder i que en alguns llocs no l’han deixat mai o aquell altre més antic de “la Catalunya optimista” que va servir per portat de nou en ZP a la Moncloa, amb els resultats tan visibles de la seva gran gestió.

La propera tardor no sé si ens tornaran a engalipar, tan de bo siguem capaços de reaccionar perquè això no passi.

Mataró, 13 de juny de 2010