La IP pel referèndum pot entrat en via morta

-->

El passat dia 9 de juny ja comentava el què, al meu parer, podia significar la IP d’en Tena i l’Uriel. IP admesa a tràmit pel Parlament de Catalunya el mateix dia que es rebutjava una altra per no ajustar-se a la Constitució.

Curiosament la IP no admesa feia la mateixa pregunta que ja han respost afirmativament més de mig milió de catalans. Molt per sobre de les 220.000 firmes que com a mínim necessita la IP “constitucional” per tirar endavant.

El camí de la IP és un camí incert. Legalment viable segons en Tena que ahir publicava un llarg article al diari Avui on defensava aquesta via. Article que un cop llegit et feia venir al cap la pregunta: Per a ser independents els hem de fer reformar la Constitució?

Tot això d’aquesta IP pot ser com aquelles hipoteques que fins fa poc es firmaven a 35, 40 i 45 anys, que les acabaràs deixant en herència als fills, això em sembla a mi que pot ser el camí de la IP d’en Tena i l’Uriel, una hipoteca que deixaré als meus fills perquè jo possiblement em moriré sense veure-la liquidada!

I és que si dins del marc constitucional actual, un estatut d’autonomia aprovat pel parlament autonòmic, aprovat per les Corts espanyoles i referendat per el poble de Catalunya, porta ja més de 4 anys pendent de sentència al Tribunal Constitucional, que no pot passar amb la proposta de referèndum de la IP? Més ben dit, que no està passant ja?

Avui saltava la notícia: “Que el previsible recurs de Zapatero deixa en l’aire la IP pel referèndum oficial”. El Govern Central, doncs, presentaria un recurs d’inconstitucionalitat que faria que automàticament es decretés la suspensió de la Llei de consultes aprovada pel Parlament de Catalunya.

Hi veia el perill que la presentació de la IP pogués, en certa manera, desmobilitzar a la ciutadania contràriament al que se’ns vol fer creure. Seria com dir allò de: “si des del camí de la legalitat, i amb el recolzament dels partits nacionalistes, no oblidem que en Tena és convergent i l’Uriel és d’Esquerra, podem arribar a la independència i l’únic que hem de fer es recollir les firmes necessàries, això serà “bufar i fer ampolles”.

A quanta gent no els deu passar pel cap pensaments com aquest?:

“Si des de les plataformes, al marge dels partits almenys en un primer moment, s’ha aconseguit mobilitzar més de 600.000 persones als referèndums, que no s’aconseguirà amb la IP admesa a tràmit per Parlament, per a la qual només calen 220.000 firmes?”

O com aquest altre:

“Un cop aconseguides les firmes només caldrà deixar que el tràmit parlamentari i polític segueixi el seu curs, si finalment algú considera esperar 4 anys més, tant li fa! Més tard o més aviat arribarem a la independència”.

No és tot plegat una temptació? No sembla la mar de còmode? Potser una mica llarg, però sense saltar-nos la legalitat. “Deixem-los fer als que hi entenen, que ja saben el que fan!” poden estar rumiant molts.

Avui podem “donar gràcies” al govern central perquè ja ensenya les cartes, a veure si algú es desvetlla! Hi haurà els que voldran insistir en aquest camí de la IP i malgrat tot voldran fer el desafiament de recollir les signatures. Endavant recollim-les! Tot suma! jo no tinc cap inconvenient en donar la meva, i ajudar a trobar-ne més.

Però si malgrat tot, el camí continua barrat, que farem? lamentar-nos? Aquesta és també una opció còmoda! “hauran estat els altres els que no hauran permès al poble de Catalunya expressar-se lliurement” i continuarem dient durant anys: “que volem ser una nació amb estat propi, però que no ens deixen!”

Cada cop és veu més clar que l’única opció és la independència, la llibertat i que aquesta no ens la donarà ningú, aquesta l’hem de prendre. Les opcions constitucionals no tenen futur. Tan sols hi ha un camí viable, autodeterminar-nos a les properes eleccions triant aquells partits que per a la propera legislatura proposen la proclamació de la independència des del Parlament de Catalunya.

26 de juny de 2010