-->
En les properes hores Catalunya pot patir un ensulsiada tant o més important que la vàrem patir ara fa quasi tres-cents anys. Podeu pensar que exagero però, mireu, penso que ens juguem el nostre pa i el dels nostres descendents. Potser el fet passarà força desapercebut per a una gran majoria de la gent, però si el resultat ens és desfavorable haurà estat com si ens haguéssin injectat una metzina que acabarà fent el seu letal efecte.
La trobada de ministres de Transport europeus que ens els propers dies té lloc a Saragossa ha de decidir quines seran les xarxes de transport que rebran finançament comunitari. La decisió a prendre és triar entre el corredor ferroviari pel Mediterrani o la travessia central dels Pirineus.
Es tracta de fer passar el ferrocarril de mercaderies d’ample europeu pel mediterrani, per la costa andalusa, murciana, valenciana i catalana o bé triar el camí Sevilla, Madrid, Saragossa i travessant els Pirineus arribar fins a Tolosa.
Si s’opta per l’opció que d’una forma més o menys continuada ha estat defensant el govern central des de l’època Aznar fins ara, que no és altra que el trànsit per l’interior de la península, els efectes en la economia del llevant peninsular poden ser determinants i a la llarga catastròfics.
Els ports de Valencia, Tarragona, Barcelona poden entrar en decadència, les mercaderies continuarien embotellades en una autopista que ja no dona més de si, o senzillament col·lapsades a les zones productives amb seriosses dificultats per col·locar-les als mercats. El cost del transport dels productes manufacturats, que s’haurien de continuar enviant en camions, serien de 3 a 4 vegades més alts que els costos del transport ferroviari, cosa que no els faria competitius enfront els que es podessin produir en altres llocs..
Ja s’han sentit veus d’alarma, l’empresariat valència i català estan d’acord en la defensà de l’eix mediterrani. La Volkswagen , la Nissan i la Ford han dit que s’hauran de plantejar la seva continuïtat si no es tria l’eix mediterrani.
El fet de tenir l’eix mediterrani podria facilitar l’increment d’activitat dels ports de València, Tarragona i Barcelona. Disposem d’infraestructura industrial que podria fer la transformació de determinats productes, donar-los valor afegit, i fer-los seguir via ferrocarril cap als mercats d’Europa.
El traçat pel centre de la Península és més costós, s’han de salvar importants desnivells per superar la “Meseta” i travessar els Pirineus per la part Central cosa que suposaria importants obres d’enginyeria i elevar les mercaderies per sobre dels mil metres, amb el consum afegit d’energia que això suposa respecte del traçat mediterrani a nivell de mar.
Però no dubto, estic segur, que des de Madrid insistiran en la seva solució, la de passar pel centre. És una solució ideològica, és una solució adient amb tot un pensament de fa segles, i de pas s’empobreix als catalans.
Els hem pagat en 35 anys de democràcia el seu Gran Madrid, hem subvencionat via “solidaritat forçada” a tort i a dret i no hem rebut quasi res a canvi més que engrunes. Ara els pagarem l’obra definitiva la que ens pot anihilar definitivament, la que ens pot acabar de “provincianitzar” si és que encara no ens han tornat prou provincians i de mica en mica cada cop més pobres.
El que es pot decidir a Saragossa pot passar aparentment desapercebut, les conseqüències no! De totes maneres, no perdo l’esperança i confio que aquells que varen fotre el crit al cel per oposar-se al túnel de Bracons, ara ja començaran les mobilitzacions per impedir que els Pirineus quedin com un formatge emmental. Gràcies a això l’opinió pública catalana prendrà consciència del que ens hi juguem i es mobilitzarà com una sola veu, quines cassolades i quines xiulades que ens esperen!
Dieu-me que serà així! Que no sóc un il·lús!
Mataró, 8 de juny de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada