16 d’abril del 2020

Des del confinament (VIII) – Residències i portaavions



La gran quantitat de víctimes que la pandèmia de coronavirus ha fet a les residències de la gent gran ha estat un dels fets més tristos que recordarem durant molt temps. De sobte centenars, milers de persones, molts d'ells totalment desvalguts, han quedat atrapats sense que hi hagi hagut capacitat de reacció. Quan dins el caos provocat per la malaltia s'ha intentat posar remei o com a mínim intentar pal·liar el desastre, ja ha estat massa tard.

Negligència, segurament en molts casos. Però bàsicament desbordament. Els que tenen ho han tingut un familiar en una residència saben que aquell món és circumstancialment tancat. La majoria no hi és pas per gust, en molts casos tampoc per gust dels seus parents. Que ningú es deixi enganyar per la publicitat on es veu avis voluntàriament confinats en un entorn idíl·lic, cuidats les 24 hores al dia com si estiguessin de vacances. En tot cas de ser així, estaríem parlant d'excepcions.

La majoria de la gent de les residències necessita algun tipus d'atenció especial, en major o menor grau. Els cal seguir tractaments des dels simples posològics, fins a rehabilitadors, quan no molts cops assistència durant les 24 hores per les funcions vitals més essencials. Molts no hi són, com acostumem a dir, del tot, han perdut la memòria, han perdut els records. D'altres que no han perdut el cap perden però tota esperança. Allò, per la majoria, ja és el final.

Els que encara tenen un mínim de vitalitat estan llastrats per patologies de les més variades que minen la seva salut. No són individualment doncs, cap d'ells, els més preparats per a resistir una pandèmia, però molt menys en conjunt. No poden fer aïllament social, ni autoconfinament, incapaços en molts casos d'entendre el que està passant. De tot això estem parlant quan parlem de residències de la gent gran. Cal afegir que n'hi ha de més bones i de més dolentes, de públiques i de privades, que es gestionen com un negoci o com una despesa. Algunes tenen el seu propi personal sanitari, el seu propi metge que pot ser-hi durant quasi tota la jornada. D'altres reben la visita de metge de manera més esporàdica. Els cuidadors de les residències són bàsicament això, cuidadors i acompanyants, no són pas sanitaris, pot haver-hi algun infermer o alguns auxiliars. Quan una persona gran té problemes, recorre, com tothom a la Sanitat, en la majoria dels casos Publica, que no els discrimina pas pel fet viure en una residència o a casa seva.

La pandèmia ens ha vingut al damunt com un tsunami. Ni l'OMS, ni les informacions de la Xina, un règim totalitari i hermètic en molts aspectes, que possiblement ha anat a la seva, han ajudat tot el que havien d'ajudar. Els nostres governants, les nostres autoritats, a partir de determinades informacions van badar. No tenir la millor sanitat del món, com ens deien, també ha ajudat al desastre. Però també a molta gent se li va fer creure que el que ens venia al damunt era una grip, vulgar i corrent i en funció d'això també es van tenir determinades actituds. Quan ja li vam veure les orelles al llop, algun ximple encara no ho vol veure del tot, ens vam confinar i distanciar socialment, ens vam allunyar i ens vam recloure a casa anant amb molt de compte amb tot. Ho podien fer de la mateixa manera els avis de les residències? Entenien el que estava passant, entenien les mesures a prendre? Podien prescindir dels seus cuidadors, dels seus terapeutes? Molts d'aquests cuidadors potser es van allunyar de la seva família, dels seus veïns, no donaven la mà a ningú, però i amb els avis que passava amb els avis que cuidaven? Si eren portadors encara que no se'ls hagués manifestat la malaltia o eren asimptomàtics podien escampar en un dia el virus? Potser va ser com deixar entrar la guineu al galliner, sense saber que hi havia una guineu. Hi havia tests, proves, per assegurar que el cuidador o simplement qui anava a visitar als avis no era qui els podia encomanar? Al capdavall fins i tot molts treballadors de les residències també han estat contagiats, per un company o per un avi a qui un altre company, un visitant o un altre avi li va encomar la malaltia.

El fet de ser les residències un lloc bàsicament tancat va impedir a molts esquivar la malaltia. És el mateix que ha passat al portaavions de la marina francesa, Charles de Gaulle, que porta 1700 tripulants i que ha hagut de tornar a port amb quasi set-cents afectats o possibles afectats per coronavirus. El mateix va passar el 31 de març amb el portaavions nuclear nord-americà Theodore Roosvelt, amb 5000 tripulants que estava patrullant la part occidental de l'oceà Pacífic i que es va haver de dirigir a Guam on es va auto confinar en quarantena. Aquest vaixell quinze dies abans havia fet escala a Danang (Vietnam) país on les autoritats reconeixien tenir casos de coronavirus, però només unes dotzenes. L'empastifada que aquesta pestilència pot fer als països més pobres pot arribar a ser de dimensions còsmiques.

Doncs bé, si en un portaavions on la majoria dels tripulants són gent jove. On es pot tornar més o menys de seguida a port, on la gent pot obeir ordres de decantar gent amb símptomes, on es pot esperar ajut de molts mitjans materials i personal sanitari, al més aviat possible, passen coses com aquestes, que no ha pogut passar en una residència on molts dels seus estadants no són capaços de copsar l'abast de tot el que està passant.

Caldrà depurar responsabilitats de tot el que ha passat a les residències com de tot el que ha passat al conjunt de la ciutadania, ja veurem si serà així, o en mig de la confusió s'escapoliran els llestos i deixaran la penyora al cap de turc de torn. Perquè malgrat que hi havia hagut alguns advertiments aquí s'ho van prendre a la brava, amb orgull! El dia dos de març, no poden doncs al·legar ignorància, quasi dues setmanes abans de l'estat d'alarma, van decidir controlar la compra de mascaretes i material sanitari i centralitzar-la. Tenien informes? Ara ens diu el professor Franz-Simon de Copenhagen, que potser alguns casos que va haver-hi a la Comunitat de Madrid el mes de febrer, que es pensaven que eren grips, potser no ho eren. A tot això i molt més s'ha hagut d'enfrontar la ciutadania, inclosos els avis. No es va voler aïllar determinades zones, no es van voler fer clústers amb les zones més afectades - cosa que hagués pogut preservar l'economia de les zones menys afectades -, no es va suspendre l'AVE, ni els ponts aeris, ni es van tancar fronteres fins que no se les van trobar tancades per l'altra part. Es van resistir a fer el confinament total i no van controlar els moviments de la gent, fins que molts ja havien marxat de la seva residència habitual cap a altres comunitats, menys poblades, però ara amb índexs de la malaltia percentuals monstruosos. Si a tot això ens hem hagut d'afrontar tots nosaltres amb els resultats que hem anat veient, que no podia passar a les residències amb molt menys marge de maniobra i sense mitjans de protecció, com la majoria de la població.

16 d'abril de 2020 (34è dia de confinament)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada