Fins a les eleccions del 2011 la tònica general a Espanya havia estat el bipartidisme, però a partir de les següents es va trencar. Avui, en canvi, pot semblar que els moviments polítics que s’estan produint ens porten de nou a la predominança del PSOE i el PP.
Que va passar en tots aquests anys. La irrupció de Podemos a les eleccions del 2015 amb 69 diputats. Resultats que es van confirmar uns mesos més tard, el 2016, en repetir-se el procés electoral en que van aconseguir arribar als 71 diputats a les “Cortes Generales”. Tot plegat va deixar tocat el bipartidisme.
Podemos es va articular l’any 2014 per concórrer a les Eleccions europees on van aconseguir 5 diputats. En les eleccions autonòmiques de 2015, van aconseguir ser la tercera força política en moltes Comunitats autonomes, en algunes aconseguint al voltant del 20% dels vots.
Mentre, el president del Banc de Sabadell, el mes de juny de 2014, havia “reclamat” la necessitat d’un Podemos de dretes que permetés una liberalització més gran, ja que considerava que ni PP ni PSOE representaven els interessos empresarials, i que, “per altra banda, les regulacions feien mal al negoci”.
Dit i fet, es va aprofitar que per allà corria un partit autoanomenat “Liberal i Progressista” i per damunt de tot “no nacionalista”, no nacionalista català naturalment! Ciutadans va ser Fundat el 2005 i en aquells moments tenia representació al Parlament de Catalunya. Només varen caldre unes petites adaptacions semàntiques, teixir aliances amb forces menors de la resta de l’Estat i que algú "obris l'aixeta" per aconseguir una ràpida expansió; ajudada per aquells que no veien tenir “lloc” al seu partit i que podien tenir-lo i prosperar en el nou: “Ciudadanos partido de la ciutadania”.
Però i hi havia un problema, el partit de “Ciudadanos” no tenia pas una ànima “liberal-progressista”, ni de bon tros “no nacionalista”; era rabiosament, sobretot la seva base, espanyolista i per damunt de tot anticatalà. Això els va portar a cometre la turpitud de no fer govern amb el PSOE o com a mínim recolzar-lo l'any 2019; els podien haver collat a base de bé! El Procés electoral es va repetir, ja que no es formaven majories i en sis mesos el “liberals-progressistes de Ciudadanos” van passar de 57 a 10 diputats. El “Soufflé” es va desinflar ràpidament i mentre el "doll del finançament" es devia assecar. El mateix va acabar passant a Catalunya. Les seves bases electorals van tornar al seu lloc, uns al PP, una gran part a VOX i a llocs com Catalunya el PSC “va recuperar clientela” i fins i tot va reciclar algun líder local; es pot preguntar per Tarragona.
Les dues grans forces del Període de la Transició, PP i PSOE, ostenten actualment majories relatives prou àmplies. Les forces necessàries per fer governs, com VOX i Sumar, són ara a uns 90 diputats de distància.
La Polarització actual, pel que veiem a la campanya, està portant al fet que hi hagi poc marge de maniobra pels grups “no tan grans”, un d’ells dividit ara en dues formacions. Els pactes preelectorals; per exemple per concórrer al Senat poden donar a entendre als electors que cal un vot útil. Amb dos grans blocs enfrontats Progressistes i Conservadors, la necessitat de fer prevaldre els interessos, però fins i tot, les conviccions com també “calmar les pors induïdes”, podem portar molta gent a triar no pas l’opció preferida, sinó aquella que pugui abatre al més gran dels adversaris.
El crit de què cal fer fora Sánchez, o de què cal aturar el feixisme, pot aglutinar vot i deixar poc marge de maniobra als actuals adlàters de cada banda. És probable que en el futur pròxim tornem a veure moviments, desercions, canvis de cadires i fixatges, però aquests, segurament es produiran sempre dins de cada un dels blocs que ara semblen més definits que abans.
A tot això quin paper jugarà Catalunya? Doncs malauradament crec que probablement ens l'hagin apuntant a fer de figurant. Per una banda, aquell partit, de l’espai socialdemòcrata i bàsicament no marxista que havia de “substituir el PSC” s’ha enrocat, amb un projecte personalista, amb uns companys de viatge no gaire fiables, sobretot pel que fa a resultats. Per altra banda, algú creu de debò que si el Front ampli es veies amb cor d’emular “Unidos Podemos” de fa deu anys, farien presidenciable a una candidata com Colau que es presenta per Barcelona? Quin marge li quedarà a Junts a Madrid? Dependrà dels resultats, del nombre de diputats i de la correlació de forces resultants.
Si guanyen els Conservadors i necessiten la crossa de Vox l’onada d’anticatalanisme la patirem tots, i el nihilisme es pot convertir en protagonista. Si algú té “Cavalls-Forts” que els amagui ben amagats! Finalment, la nostra partida, la dels catalans, es tornarà a jugar a casa nostra i que ningú dubti, que de jugar-se, aquests que ara estan tan enfrontats es tornaran a unir. Veurem de nou a actuals adversaris aferrissats manifestant-se del bracet i no seran fets "a-illa-ts", els veurem, de nou, aplicant les lleis que faci falta en contra nostre, s'ajustin a no a dret. Ja no parlo de respectar la voluntat popular democràticament manifestada.
4 de novembre 2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada