Sempre he cregut que la història més que repetir-se, s’imita molt bé, entre altres raons perquè la història la fem els humans i en molts casos reaccionem ara igual que fa més de dos mil anys. Del “Panis et circenses” al “Futbol, el “faranduleo” i la pagueta si s’escau”.
Els moviments d’aquestes eleccions em retrotrauen a temps passats. En primer lloc, el 1986, però també, vista la polarització, a finals del segle XIX i principis del XX i més enllà, amb l’Espanya eterna i “irreparable" que es manté, tan jove, ufanosa, i amb molta supèrbia, de fa segles.
Fa quaranta-quatre anys el PSOE va aconseguir la majoria absoluta més àmplia d'ençà que va “caure la Dictadura”. La UCD, l’instrument de la Transició es va ensorrar per la crisi econòmica i per les baralles familiars entre els seus membres. Molta gent va viure amb esperança “El Cambio”, Felipe Gonzàlez i el seu “guitarra solista” Alfonso Guerra prometien arreglar el País i molts hi van creure. El 1986 va haver-hi noves eleccions i, ves per on, es va presentar una nova formació política anomenada Partir Reformista, el seu líder no era membre el partit, però sí candidat a la Presidència del Govern d’Espanya. Es tractava de Miquel Roca que es presentava per Barcelona i no per Madrid, ho feia liderant Convergència i Unió. Com va acabar tot allò molts ja ho sabem, els que no, poden consultar les hemeroteques o a la IA.
Hi haurà noves eleccions el pròxim 29 de novembre i ara, a l’altre cantó de l’espectre esquerra-dreta, hi ha qui adopta fórmules electorals que imiten i recorden les del Partit Reformista de fa quaranta anys. L’esquerra a l’esquerra del PSOE es presenta unida. Bé, ben bé unida no, en dues coalicions. En una la Candidata a la Presidència es presenta per Barcelona, i no per Madrid en un “Totum revolutum” d’unes 15 organitzacions. En l’altre, Podemos es presenta en 42 províncies i a Catalunya es presenta dins de les llistes d’ERC. Quin paperàs el d’ERC, presentant-se en coalició amb un partit espanyol a les eleccions espanyoles (*). Després depenent dels resultats caldrà veure si comparteixen grup parlamentari o no, això sí, la candita a la Presidència del Govern, en aquest darrer cas, és Irene Montero i no pas Gabriel Rufián el cap de llista d’ERC.
Ara, aquests darrers dies es fa coalicions per a controlar el Senat, els partits amb menys expectatives de la dreta deixen de presentar-se en determinats llocs. El mateix fa el PSOE i els partits a la seva Esquerra. En definitiva, a un dels dos costats de la rasa, s’apleguen els “Progresistes”, i a l’altre els “Conservadors”. Com en el seu dia es van agrupar Rojos i Azules i va acabar en Guerra. Com en la Restauració es va agrupar “Conservadores i Liberales”, i amb anterioritat Liberals i Carlins (amb 3 guerres civils pel mig i no sé quants cops d’estat i Pronunciaments). Tot plegat és L’Espanya que no aprèn, que no canvia, perquè més que Espanya és una ampliació de Castella. Una Espanya que ha anat engolint cap al melic de l’Estat -Madrid- tot el que ha pogut i que engolirà tot el que podrà.
Una rasa i dos bàndols i a qui es mogui pel mig haurà d'anar amb molt de compte de no caure pel foc creuat. Alguns com el PNB els veig més experimentats i se’n saben sortir molt bé; el fet de tenir la clau de la caixa els dona molta seguretat i solvència. Altres com Junts ho tenen més complicat perquè, fins i tot, “el foc amic”, el d’altres “independentistes”, els pot abatre. Per altra banda. Catalunya no és Euskadi i la Delegació de Funcions, Estatut d’autonomia en diuen, no té res a veure amb el Concert basc del seu Estatut.
Els catalans crec que tenim les de rebre, sigui quin sigui el resultat. Si a l’Esquerre els va malament, amb aquestes coalicions que es fan i es desfan, l’ase dels cops serà Catalunya. Si guanyen els de l’altre costat de la rasa, ja hem tingut un tastet de què són capaços de fer en llocs com el País Valencià. Els primers ens prenen el pèl i els segons, si per ells fos, potser ens pelarien al zero.
De moment totes les promeses, els acords amb Catalunya que van permetre triar càrrecs i aprovar pressupostos; els fons que havien d’arribar - 4.700 milions -, que no deixaven de ser l’incrementat de la recaptació a Catalunya, o sia que de donar-nos, no ens regalaven res de res! Tampoc hi haurà, entre altres coses, tren orbital, un re-projecte d’un altre del 2000 que havia d’haver començat a funcionar aquest any i així tot el que vulgueu. El que potser sí que ens donaran seran les Rodalies que cauen a trossos i amb la mala memòria general del personal, al final serà culpa dels catalans i no pas de la desinversió de l'Estat espanyol que els trens aquí vagin tan malament.
Perquè al capdavall el que sembla és que el món va, i nosaltres anem vivint com podem i procurant que no es fixin massa en nosaltres, el que passa és que és difícil passar desapercebuts, no ens poden amagar a la muntanya! Mentre hem de suportar la tabarra de totes aquestes batalletes ideològiques. Tot aquest eixam de formacions i grups que es fan i es desfan en coalicions no tenen pas problemes ideològics, tenen problemes de cadires; a veure qui n’aplega alguna! Per això s’agrupen, es barallen, es desagrupen i després tornem a començar aquest cercle pervers.
La gent cada cop més al marge de la política, perquè la política s’ha convertit en una repartidora de prebendes a la que uns poden accedir i altres, la majoria, no. Els que no, només tenim una “funció de la legitimació” per mitjà del vot, en acabat som totalment prescindibles fins a les pròximes eleccions. Ens parlen de la importància de les Institucions, però el sentiment és que són les seves Institucions, el "seu negoci" es podria arribar a dir. La gent tenim la sensació que ells dia a dia converteixen en certesa allò de què molts polítics s’han convertit en una casta a part. Una casta que procura per al seu, "mengen a part", i molts d’ells millor que nosaltres. Curiosament, després a alguns no els queden cèntims per pagar el lloguer. Pobrets!
(*) Un partit que quan el liderava Pablo Iglèsias va tenir "l'ocurrència" de venir a Catalunya a demanar el vot ètnic, dels catalans descendents dels vinguts de la resta de l'Estat. Un Podemos que va purgar i fer la vida impossible a aquells dels seus membres a Catalunya que eren "massa independentistes" i que no van mostrar la papereta del seu vot, com va fer la Jéssica Albiach. Pregunteu-li a l'Albano Dante Fachin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada