Ahir vaig anar a Teatre

Ahir vespre vaig anar a veure una obra de Teatre a la Sala Barts de Barcelona.

Esperava passar una estona distreta. L’obra aparentment prometia. Interpretada per “The Mamzelles” amb el títol de “Mafia”. L’Acció se situava a Calàbria a principi dels noranta. Només precisar que la Màfia Calabresa en realitat es diu N’Draghetta, però segurament no hagués quedat bé com a títol.

Realment, per a mi, va ser una decepció. Fins i tot em van fer dubtar, escoltant les rialles d’algun espectador, si és que jo tenia el meu “libido humorístic” per terra, no crec pas que sigui el cas.

L’Obra em va semblar una monumental ximpleria, quasi sense “suc ni bruc”. No hi havia un fil argumental sòlid, més enllà d’una historieta força plana. El ritme de l’obra mai acabava d’agafar velocitat de creuer. A partir de cada idea tot era previsible. No hi havia les pauses necessàries ni els canvis adequats que permetessin crear el clímax, digueu-li acudit o gag, que realment arrenqués un somriure. Es tractava d’una obra d’humor, això és el que almenys jo em creia!

L’obra era pretensiosa i per acabar-ho d’adobar finalitzava amb una “moralina” sobre el paper i el patiment de les dones, la seva subjugació als designis i avatars dels homes de la família. Suposo que els va caldre remarcar-ho, ja un cop acabada l’obra. Perquè mentre dura no te’n fas una idea d’aquest tema de les dones; ni d’aquest tema ni de gairebé cap altre.

Havia vist a les Mamzelles en algun gag de televisió, cantant alguna cançó, també se les pot veure per Youtube. M’havien semblat un grup amb “guspira”, unes autèntiques comediantes. Una altra cosa però és afrontar una obra de teatre, creant-la i dirigir-la.

Quan vaig arribar a casa vaig consultar algunes crítiques a l’obra i el primer que em va sorprendre és que en el seu dia havia estat premiada. De les crítiques una en principi aparentment elogiosa, feta per a "Espectaculos BCN" feia esment que les transaccions entre escenes, fetes amb música i coreografia, eren prou llargues per a desestabilitzar la història.

En una altra publicació, “masteatro”, no acaben d’entendre el perquè de la contextualització inicial, parlant italià, per acabar el gruix de l’obra en espanyol. Això si, ho esmenten amb alegria castissa "...Pero de repente sueltan una palabra en castellano. Poco a poco, nuestra lengua va ganando hasta que finalmente las actrices se comunican única y exclusivamente en castellano.” També fan esment d’un cert desajustament en els personatges que provoca un cert desequilibri.

El diari “El País” comença la crítica dient que “les germanes Maritzzo, els personatges interpretats a l’obra, han decidit sollevar-se contra l’ordre patriarcal que regeix el seu món”, Einggg? Jo diria que estaven preparant el sopar, a la cuina, mentre els homes eren fora i elles els esperaven. Sí que he de reconèixer que a mesura que va avançant la crítica hi comencen a tocar una mica i fins i tot rectifiquen. Quan expliquen “que les quatre protagonistestenen un atac de consciència per circumstàncies imperatives”; és a dir quan tot es torça i se’ls acaba aquella “bona vida” a la que s’havien habituat. Res de tot això lliga massa amb la reivindicació feminista un cop ja passat el desenllaç de l’obra. Perquè com es diu a aquesta crítica “ Ninguna habrá alzado la voz ante el padre, el marido o el novio. Ninguna pondrá a la familia en un aprieto moral. Ninguna mostrará el sofisticado y letal rencor de Anjelica Huston en El honor de los Prizzi. Ninguna es Lea Garofalo, hija de un capo, hermana y esposa de sicarios, asesinada y disuelta en ácido por enfrentarse durante años a la ‘Ndrangheta y su código de honor, rompiendo conscientemente los inquebrantables lazos con la familia. Las Maritzzo se conforman con un pellizco de monja y The Mamzelles con un manifiesto in extremis”.

En definitiva llegint entre línies ja ens avisen de què és una obra totalment prescindible. Una obra que pretén volar més alt del que pot, tal com comentava al principi. L’obra dirigida per Barbara Mestanza i Paula Ribó (dues de les integrants de The Mamzelles) és, des del meu modest punt de vista, pretensiosa i no pas gaire ben interpretada. A les Mamzelles crec que encara els falten hores de vol, per afrontar amb plena solvència una obra dramàtica; al resultat de què ahir vaig veure em remeto.

31 de desembre de 2018

Empreses elèctriques-Com mantenir la tensió, també la de l'economia-

Avui a un quart de vuit ens han tallat el llum, cal tenir en compte que el sol avui sortia a les 8,14. Una hora després! Pel que ens han dit ahir van avisar a correcuita, al migdia, d’aquest tall, però pocs ens en vam assabentar. Ja us podeu imaginar a quants ha arreplegat a la dutxa, afaitant-se, maquillant-se, llevant els nens per anar a escola... Tot plegat és la cirereta del pastís d’una sèrie d’episodis, alguns de durades d’hores, que ens afecten des de fa uns mesos. He hagut d’interrompre aquest escrit, perquè se n'ha anat de nou el llum durant uns 20 minuts. Bé, com deia, es tracta d’uns episodis continuats en poc temps, el darrer abans-d'ahir des de les 9 del vespre ben bé fins a quarts de dotze.

En tres ocasions, mentre es produïen aquestes incidències, he trucat al servei d’atenció d’Endesa. El darrer cop no m’han atès en català, ho feia una noia molt amable amb accent hispà, a la qual em vaig atrevir a preguntar-li des d’on em contestava; em va dir que no m’ho podia dir. Ho entenc que no m’ho digui, faria evident del tot que des de la quinta forca tenen accés a les meves dades, coses de la modernitat! El que més em va cridar l’atenció va ser just establir la trucada el missatge automatitzat més o menys així: “Por razones de seguridad la conversación podrá ser grabada, lo que se diga serà imputable al titular del contrato”. O sia, “cuidado con lo que dices”, una espècie de“llei aillant/mordassa”. Compte amb el que dius, no molestis a una companyia que té al seu Consell d’Administració al senyor Roca Junyent, que al seu torn presideix la Comissió de nomenaments i retribucions de la companyia. Aquest és només un exemple de molts altres noms coneguts que han participat en els Consells Assesors “regionales”, ara suprimits. Per no oblidar-nos del senyor Aznar contractat com assessor de la direcció el 2014. No cal ara dir que l’electricitat a Espanya és de les més cares del món mundial i que el Servei, ai el Servei! Perquè dimonis penseu que escric aquest post?

Les Elèctriques, Endesa entre elles, formen part de l’Ibex 35 -El principal indicador borsari de l’economia espanyola. Quan l’Ibex 35 esternuda l’economia espanyola es refreda i agafa febre. L’Ibex 35 funciona gràcies al que alguns anomenen economia captiva. És a dir, no ens queda més remei que dutxar-nos -aigua-, escalfar-nos -gas i electricitat- comunicar-nos telefonia, o agafar autopistes si és que volem arribar a temps. Si necessitem cèntims hem d’anar a un banc, possiblement de l'Ibex, i si en tenim d'estalviats segurament els hi portarem – aquí després m’estimaria fer un incís -. Si contractem una assegurança possiblement també ho farem en una empresa com a mínim controlada per altres de l'Ibex 35. Doncs bé, totes aquestes companyies estan regulades per lleis fetes pels polítics que quan es jubilen poden optar a tenir uns “petits emoluments” als consells d’administració d’aquestes empreses o als seus òrgans de direcció.

Es poden comptar amb els dits d’una mà les empreses de l’Ibex 35 que pertanyen a l’economia productiva, aquella que pren un material -un producte- el transforma i li dóna un valor afegit i en molts casos permet la seva exportació, podent d'aquesta manera millorar la balança comercial del país amb l’exterior d'on s’importen altres productes. Us relaciono a continuació les que al meu modest entendre són aquestes excepcions productives dintre del gruix de les 35; Acerinox, Cie Automotive, Grífols, Viscofan...

Abans he comentat que volia fer un incís amb els bancs. Fins fa uns anys qui tenia un raconet, uns estalvis, podia optar entre fer d’inversor en un negoci, “jugar-ho a la borsa” o fer un dipòsit bancari, aquesta darrera era l’opció més conservadora. Els bancs amb els seus dipòsits, que et remuneraven a un interès determinat, concedien crèdits a un interès superior; aquest era el negoci i aquest era el risc que majorment assumia el banc - el d'impagament dels préstecs concedits-. Ara cada vegada que vols fer un dipòsit en un banc, cada cop hi ha menys bancs on triar, t’has d’agenollar davant d’ells i donar-los les gràcies quan et diuen: “Ai un dipòsit! De moment encara no, però pensi que a altres països ja cobren per tenir guardats els diners”. El que volen és que posis els cèntims en fons d’inversió i que corris el risc tu, mentre ells cobren comissions d’administració i intermediació. Després veus que darrere els fons, darrere la seva estructura, hi ha els mateixos bancs, però com societats diferenciades. Si un fons perd, perd el client, mai el banc que ha cobrat pel servei.

En definitiva de l’Ibex 35 hi ha quasi 30 empreses, entre elles les de major volum a borsa, a les que si o si no ens queda més nassos que recórrer tant si ens agrada com si no, a vegades tens opció a triar entre dues! Són en definitiva les que manen a l’economia espanyola i, per tant, les que poden influenciar, per no dir directament manar el país. Són aquelles empreses a les quals algú anomena “empreses del BOE”, perquè mai a ningú se li ocorrerà legislar perjudicant-les. Per tot això és fàcil finalment entendre el que dèiem abans, que els polítics acabin tenint una jubilació daurada, cobrant molt en Consells d’Administració i òrgans directius a canvi, aparentment, de molt poca feina; entre altres raons perquè val més que no toquin res del que no entenen.

Servidor, per si de cas, continuarà mantenint els lots i les piles a punt per a la propera apagada. Perquè aquestes empreses, les elèctriques concretament, temo que funcionen com l’Estat respecte de Catalunya; molt cobrar i poc invertir. Tot plegat acabarà fotent un pet com un aglà! O sia, fins a arribar al "The Great Blackout". 

21 de desembre 2018

L'intermitent es mor!

Llàstima d’aquestes “òptiques” tan cares. Bé, que t’adones que són cares quan te les trenquen i les has de col·locar de nou. Fins llavors t’havien semblat uns plàstics més o menys afortunats, més o menys decoratius, més o menys “xulos”. Uns plàstics amb uns dissenys cada cop més agosarats, lluny d’aquelles bombolles rodonetes de fa més de cinquanta anys. Doncs bé, malgrat els dissenys, malgrat la tecnologia “led”, els nous sistemes de senyalització tenen els dies comptats. Estan caient en desús. La primera víctima serà l’intermitent, el seguirà el llum de frenada ... I no, no seran els avenços tecnològics la causa del seu declivi, tampoc en serà la causa la irrupció dels automòbils sense conductor. La principal causa serà la seva inutilitat, de la qual l’intermitent és un cas ben clar.

Quan vaig aprendre a conduir recordo la teoria de la senyalització de la maniobra, per exemple, un avançament. Et deien, en primer lloc s’ha d’observar que hi hagi espai per fer-lo, que ja no hi hagi ningú que vingui per darrere que ja l’estigui fent – mirar pel retrovisor-. Un cop vist que la maniobra és possible, senyalar la teva intenció amb la suficient antelació perquè els altres conductors propers s’adonin, llavors iniciar la maniobra i acabar-la al més aviat possible. El mateix es podria dir pel que fa al canvi de carril o girar un carrer a la dreta o a l’esquerra del sentit de la marxa. Ai la teoria!

A la pràctica vas per l’autopista, mai pel carril de la dreta, si és que no vols ser el pallús de la colla. Si encara tens un carril lliure a la teva esquerra i vols avançar a aquell que tens davant, mires pel retrovisor i veus que ve un cotxe el suficient lluny i que tens temps de canviar de carril, poses l’intermitent i... Ai las! Continues mirant per retrovisor i aquell cotxe, que venia lluny, quan ha vist el teu intermitent sembla que hagi vist apagar-se els llums vermells de la sortida d’un gran premi de Formula-1. Ve desbocat, “a tota pastilla”, reduint l’espai que et permeti entrar al seu carril i llavors... Consideres que el més prudent és renunciar a la maniobra.

El mateix passa quan vas per ciutat i més endavant hi ha una cantonada, tu vas fent i mantenint una velocitat, i de sobte peu al fre! Perquè el que tens davant ha girat de sobte, però no ha acabat de passar, i l’intermitent et preguntes, ai l’intermitent! Si algú anava a peu i refiat ha volgut travessar el carrer transversal, també ha hagut de córrer, si ha pogut, per haver-se refiat que el cotxe continuaria recte.

L’intermitent està cada cop més en desús, als avançaments, en els girs, a les rotondes brilla per la seva absència. Al capdavall les classes pràctiques d’aprenentatge de conducció caldran ferles en un circuit de karts i un cop es tingui el carnet, a campar per on es pugui! Amb confiança! Bé sembla que és el que ja passa cada cop més sovint, tothom campa "lliurement" i molts no estem ben entrenats.

Però de la mateixa manera que els intermitents, per separat, molts cops no s’utilitzen sí que cada cop es fa servir més el “warning”, o sia, tots quatre intermitents alhora. Sobretot per indicar que s’està produint una retenció i perquè cada cop ens refiem menys que el que va darrere es fixi en els llums de frenada. Si, l’intermitent ja està molt malalt, a un pas de l'UCI, se'ns mor! El llum de frenada, per altres causes, ja comença a tenir algunes dècimes de febre i li cal algú tipus de reforç, alguna vitamina.

Cada cop es va més distret, sobretot quan el tràfic és intens, i els llums de frenada a vegades ja no semblen suficients. Llavors els warnings trenquen la monotonia per alertar-nos, per poc atents que puguem estar, sempre que estiguem mirant a la carretera. Perquè segur que més d’un cop haureu observat, principalment quan el tràfic és lent i anem en caravana, com algú condueix no pas  parlant amb el mòbil sinó “whatsappejant”, amb el mòbil posat sobre el volant. Llavors la més mínima frenada pot provocar un accident. A l’atestat de l’accident hauria de dir: “en l'accident es van veure implicats, tres automòbils, tres conductors i un parell de telèfons mòbils”.

Penso que amb el temps caldrà replantejar-se els llums de senyalització, el seu ús. En caldran de nous o algunes modificacions, servidor, que és un agosarat, vol proposar unes quantes iniciatives tipus invents del TBO estil “Doctor Franz de Copenhaguen”; Un llum de senyalització que indiqués que s’està fent servir el teclat del mòbil, aquí caldrà la col·laboració dels creadors de software de telefonia. Un altre que et permetés indicar que no coneixes la zona i que vas despistat buscant el camí, a veure si els que van darrere et tenen en consideració, prenen un xic de paciència i no notes que algú parla malament de tu i de la teva família. Pel que fa a la il·luminació de frenada ja no n'hi ha prou amb la barra vermella a la part superior del darrere, cal una altra barra, i que vagi canviant de colors! També seria bo, a part dels llums, un adhesiu com aquells que diuen “bebè a bordo”, que digués “persona major o, simplement prudent, al volant”, però m’hi jugo un pèsol que aquest no se’l voldria posar ningú! I ja em direu, si considereu que algú que porta una criatura petita pot anar més lentament, o sia més amb compte, perquè no podem considerar-ho d’algú que ja es pren la vida amb més tranquil·litat.

I és que cada dia estem tots un xic més ximples.

Vint de desembre 2018

Reformes i inauguracions

A partir de la crisi del 2010 es dóna una gran substituïbilitat en el que es qualifica de comerç detallista. Els locals canvien molt sovint de mans. On hi havia una botiga de roba ara n'hi ha una altra; és el canvi més comú. Però també, on hi havia una botiga de menjar preparat ara pot haver-hi un "Tatoo" i així les possibles combinacions tendeixen "ad infinitum".

Durant molts anys els centres de les nostres ciutats, viles, pobles i llogarets recòndits van estar dominats per la presència de les entitats financeres. Amb l'ensulsiada del 2010, quan el Conseller Castells(*) va perdre tots els llençols de la bugada, molts dels locals que ocupaven bancs i principalment caixes han quedat buits. Els propietaris mal acostumats a cobrar un bon lloguer van haver de plegar veles. Alguns d'aquests locals s'han tornat a llogar a negocis diversos. Al carrer de casa hi ha un que ara està ocupat per una clínica dental; vaja que segons com, com abans, si et descuides "t'arrenquen un queixal" o et barrinen.

Tots aquests canvis de negocis han provocat el consegüent fenomen de la reforma. Si abans hi havia un taulell, ara cal una entrada àmplia i diàfana. On abans hi havia un aparador tancat, ara cal deixar un espai obert. Les parets que abans eren d'un color, ara són d'un altre, algun "pladur" potser ha de morir. Els terres laminats, malgrat ser d'aquells garantits per quinze anys, també cal canviar-los, per adequar-los al conjunt. La il·luminació també es canvia, o com a mínim se substitueixen les bombetes per leds, que gasten menys però que costen un ull de la cara. Si el negoci no rutlla i cal tancar no es recuperarà la inversió.

Compte els espavilats! Ara el negoci no és muntar un negoci! Ara el negoci és fer reformes, possiblement una de les ocupacions que a hores d'ara rutllen més bé. I és que en el món del comerç tot s'aprofita, com a la natura. Sobre el cadàver d'una botiga tancada hi ha qui fa el seu agost. Encara més, si la reforma necessita permís, la hisenda municipal farà el seu pessic; no dic jo si a més amb la reforma cal deixar un contenidor o sac de runa damunt la vorera. Les reformes cal fer-les ràpides, al trot, perquè el lloguer des del primer dia ja corre.

Aquests canvis de negocis a vegades també venen a onades, fa un parell o tres d'anys van aparèixer com bolets botigues que venien fum, si fum! Les cigarretes electròniques a les quals compulsivament molts es van apuntar; saltant d'un vici a un altre o combinant-los. Sembla que ha estat una moda efímera i la durabilitat d'aquests establiments ha estat fugaç. Els de les reformes aplaudeixen amb les orelles!

Tot això es dóna principalment als nuclis urbans, però no és pas l'únic lloc. Molta gent que es va quedar sense feina, va provar de posar un negoci. De bars ja n'hi havia massa; malgrat que alguns encara van insistir, fent un lífting a aquest tipus de negoci; la granja combinada amb fleca de pa de màquina i pastisseria vària. Un pa de màquina calentó i acabat de fer, però menja-te'l de pressa si no ets aficionat a mastegar xiclet. Fora de les ciutats vas a un centre comercial i veus aquell establiment rutilant que et crida l'atenció i t'atures a mirar-lo. De sobte t'assalta la pregunta de: aquí no era on abans hi havia? Molts cops no trobes la resposta.

I quan s'obre un negoci, damunt d'un altre fallit, no es pot fer sense la inauguració! Fa uns dies vaig veure un munt de gent a prop de casa; el primer moment vaig pensar que passava quelcom, però no, estaven inaugurant una nova botiga. De l'anterior, liquidada i morta, ja pocs se'n recorden. Però ara aquest nou negoci, que no sabem si rutllarà o no, cal inaugurar-lo! Per fer penya i ambient es convida a familiars, coneguts i amics, que molts mai hi compraran res. Si el propietari és agosarat igual crida des de la porta i convida a una copa de cava i canapès a aquells que passen per davant; que igual no hi passaran mai més ni molt menys i tornaran a entrar.

Un negoci que no ha donat els seus fruits comença amb "la gepa" d'unes reformes, molts cops més sumptuoses que necessàries, i amb la despesa de la inauguració. O sia, que aquesta societat en el seu conjunt viu en una fugida cap endavant; "generant riquesa" a partir de negocis tancats, que possiblement han deixat deutes de difícil cobrament, i de futurs negocies que encara no s'han materialitzat ni rendibilitzat. Som collonuts!

Estic pensant que si aquesta "mobilitat empresarial", "aquesta emprenedoria", continua, no tan sols seran un bon negoci les reformes, sinó també els càterings. Càterings que cada dia més fan el seu agost, amb menjars precuinats i reescalfats o amb la gestió de menjadors de tot tipus; escoles, residències... també inauguracions i convencions, però aquest ja serà tema per un altre dia.

21 de març de 2018

(*) Conseller d'economia de la Generalitat, durant el govern del segon Tripartit, fins al 2011. Va assegurar durant la crisi de les entitats financeres, "que no es perdria cap llençol a la bugada". Referint-se a que amb la reforma del sistema financer no s'havia de perdre cap caixa d'estalvis catalana.

Concert "amb" la menor

És una conjuntura fenomenal en el més ampli sentit de la paraula, que esdevé darrerament i que pel que he pogut observar va "in crescendo". Abans de començar el Concert a l'Auditori, diuen més o menys allò de: "El concert està a punt de començar, desconnectin els aparells que puguin emetre senyals acústics, principalment els seus telèfons mòbils", doncs curt, fan curt amb aquest advertiment! Es deixen coses! Els aparells? Els telèfons? Potser ens en sortiríem si també poguéssim desconnectar algun dels oients. Com a mínim poder-los posar en mode silenci o preferiblement en mode avió i aprofitar per enviar-los ben lluny!

Un cop escoltat l'advertiment anterior, tinc massa cops, la seguretat que el Concert es desenvoluparà amb la menor empatia possible per part d'algun dels assistents. Alguns es comportaran, més o menys conscientment, amb la menor consideració per aquells que han pagat la seva entrada i han anat a escoltar en directe una peça, segurament amb molta il·lusió i ganes de gaudir-la en tots els seus matisos.

No senyor! No estem a la sala de casa, al sofà mirant la tele! Ni molt menys estem mirant una gravació o un programa en diferit que podem "pausar", per aixecar-nos i anar al lavabo, fer un cafè o aturar i tirar enrere, mentre el comentem, o senzillament tornar a veure un tros perquè no hem acabat d'escoltar la darrera frase. Estem en un auditori amb centeners de persones! No estem a casa en calça curta i samarreta perquè fa calor o amb la manteta perquè fa fred, mentre prenem una birra i unes patatones.

Abans de començar el concert ja comencen alguns fenòmens que semblen paranormals. Comença amb alguns automatismes. Em costa entendre l'entusiasme amb què alguns aplaudeixen l'entrada dels músics, està bé una mica, com si fos una benvinguda, però no cal exagerar. Bé l'entrada del concertino, ja és un crescendo del cerimonial, mentre aquest acota el cap i saluda. El Paroxisme pot arribar amb l'entrada del Director o el solista. Fa pocs dies es va produir una anècdota curiosa, un dels músics, un percussionista si no recordo malament, un cop ja tots els músics eren asseguts i el concertino havia entrat, va aparèixer intentant esmunyir-se dissimuladament, feia tard, fins a la part posterior de la formació. El bon home va rebre un aplaudiment i ovació de gala, no en rebrà mai cap més cap altra com aquella, ja que la majoria de gent, per inèrcia, aplaudien la possible entrada del Director.

Un cop el director ja està en posició i hi ha algú que xerra i el continues sentint si el primer moviment no és suficientment "vivace". Algú altre, tot just comença a desembolicar lentament el caramel, amb la intenció de no molestar i molesta. S'eternitza la remor de la cel·lofana, coi acaba ja! Això com les "tirites" s'arrenquen de cop i fan menys mal! Alguna cremallera d'alguna bossa que es tanca o s'obre, o senzillament la remouen juntament amb el programa, fent un efecte semblant al de les escombretes sobre els timbals d'una bateria en un concert de jazz. Però tot això encara pot arribar a ser suportable amb una mica de paciència. El pitjor arriba sempre ben aviat.

Se sent ja el primer esternut! Fa unes setmanes Daniel Barenboim va haver d'aturar un concert que feia al Palau de la Música de Barcelona per la intensitat i freqüència dels esternuts. Fins i tot, algun diari se'n va fer ressò. Coi que poc costa posar la mà i intentar esmorteir el so, doncs no hi ha manera! Vés a saber on tenen les mans! Hi ha qui sembla que aprofita per escurar ben bé la gargamella i deixar ben soltes les reumes. Entre moviment i moviment els "més considerats" fan una labor preventiva i aprofiten el moment, per si de cas! M'estranya que algú no noti humitats al clatell. Hi ha hagut cops que a algú se li ha acabat la paciència i esclata. El darrer dia entre el concert d'esternuts, estossegades i remors vàries, mentre hi havia el canvi de moviment algú va cridar molt fort: "Esteu malalts". No crec pas que es referís a la grip, ni a cap bronquitis, per la intensitat de la queixa es devia referir a alguna malaltia ubicada físicament per sobre dels nassos.

Però el més curiós va ser un altre espontani que en igual circumstàncies, un dia va cridar: "tossiu, tossiu que el món s'acaba". Que dic jo que si el món s'acabés el darrer que faria potser seria tossir. Però no és estrany que algú perdi la paciència quan en acabar la simfonia, el concert, o el moviment, en aquell moment que queda penjada una nota o el director deixa un "sonor" silenci final - que també és música - algú ho destrossi tot amb una estossegada. Que no pot aguantar un parell de segons aquest bon home o bona dona? Perquè aquí us ben asseguro que no hi ha discriminació de gènere.

Que no poden aprofitar mentre la gent aplaudeix el final, amb crits inclosos de "Bravo". Sembla que alguns han de demostrar més entusiasme, que sembli que han gaudit més la peça que no pas tu, fent quelcom diferent, quelcom més ostentós de la seva satisfacció, quelcom més de xarxa social. Jo em pensava que això del Bravo era cosa més de l'òpera. Però vés a saber.

Per sort no tothom fa el mateix. Tenia un veí de seient que un dia li van venir ganes de tossir, aquell bon home es va retorçar com una serp intentant esmorteir el possible soroll, que si finalment va fer dubto que ningú més sentís. Em va fer patir amb aquells moviments retorts i sincopats, ja el veia per terra! Només per gent com ell mantinc l'esperança d'algun dia poder arribar a escoltar i gaudir d'una peça impol·luta, immaculada i "inestornutata".

9 de febrer 2018

Ara que els Pirineus tornen a créixer

Els Pirineus tornen a semblar molt alts, intransitables, inabastables, com en els temps més foscos de la dictadura franquista. Potser durant quasi dues generacions, des del 1975, hem viscut en un miratge. Ara ens adonem que no tot va canviar tant com pensàvem. Llegeixes llibres que parlen dels anys foscos del franquisme i els paral·lelismes amb el que passa avui deixen de ser-ho, per a convertir-se en interseccions i superposicions, fins i tot coincidències.

Espanya, l'Estat espanyol, té "serbituds", si amb b alta! Espanya està jugant, retorçant les seves lleis, les seves pròpies normes. Només cal llegir els articles i les entrevistes amb persones jurídicament enteses, no compromeses ni agraïdes amb els poders de l'Estat, per fer-se una idea. L'Estat espanyol té "serbituds", perquè igual que Sèrbia ara ja fa més de vint anys, ho fia tot al manteniment de la unitat territorial, ho fia tot a un nacionalisme tancant, intransigent i uniformitzador – a la imposició de la seva pàtria-. Sèrbia va pagar un preu molt alt, a hores d'ara encara no ha entrat a la Unió Europea i pateix  aïllament i endarreriment. Suporta una "culpa", a ulls de molts, pel paper jugat a la crisi balcànica dels anys noranta del segle XX. No és ni de bon tros el cas de l'Estat espanyol, però sí que cada dia, com un degoteig constant, ens arriben informacions de mitjans i ara ja també d'organismes internacionals, que es posen la mà al cap amb tot el que està passant a Espanya. Cada cop és més palesa, a escala internacional, la ràpida pèrdua de qualitat democràtica que provoca la conculcació de drets i els "tejemanejes" de l'Estat espanyol. Un Estat on el poder judicial es veu supeditat al poder executiu d'una manera més que notòria, ja que és el poder Executiu el que avança públicament quina serà l'actuació del poder judicial.

La Unió Europea, controlada pels estats, no vol remors. Aquesta és una Europa que "chamberlaneja" (*). Almenys això ens sembla als catalans que la percebem com a covarda, potser perquè esperàvem quelcom d'ella. La Comissió Europea controlada pels governs que hi col·loquen els Comissaris de l'Executiu, el Consell d'Europa on hi són representats els caps de govern o d'Estat i el Parlament on el grup majoritari és el del Partit Popular Europeu, no semblen proclius a ser massa comprensius amb Catalunya. Tot plegat no ens dóna cap tipus d'esperança, ara com ara. Altra cosa són les opinions públiques dels diversos estats i els mitjans de comunicació internacionals que poden crear estats d'opinió més o menys favorables. Però el que cada cop ens és més evident és que Europa es mantindrà neutral. Fins quan? Fins a quin nivell de repressió està disposada a fer el sord, el cec i el mut? Perquè un Estat campió a Europa, com és l'Estat espanyol, en l'incompliment de les normes comunitàries és tractat amb guant de seda?

Té por Europa que una independència de Catalunya provoqui una ensulsiada de l'Estat espanyol que faci tremolar els fonaments de la UE? Tem simplement Europa que la inestabilitat a Espanya pot acabar generant aquest mateix efecte? És conscient la UE que si avui es conculquen drets a Catalunya, demà pot ser a qualsevol altre lloc d'Europa? És conscient Europa que els seus pilars, en el que es fonamenta, són la llibertat i la democràcia? Ja els van advertir, cínicament, els xinesos quan els van preguntar per Catalunya i els van fer memòria que potser en el futur no preguntessin i no es fessin "els apòstols" quan passen coses a altres llocs del món, com per exemple el Tibet.

L'Estat espanyol es vol passar la voluntat de la majoria dels catalans pel forro. Ja es va passar la voluntat majoritària dels catalans, del Parlament català i del Parlament espanyol ara ja farà quasi nou anys suspenent àmplies parts de l'Estatut català del 2006. Ara es volen passar per l'arc del triomf el resultat de les eleccions del 21D a còpia d'empresonar, imputar o mantenir exiliada i allunyada gent que ha resultat electa. S'han petat l'Estatut de Catalunya i la mateixa Constitució. Ho han fet aplicant un 155 que aquesta Constitució no contemplava en cap cas aplicar de la manera com s'ha fet. L'executiu s'ha atorgat uns poders sobre Catalunya que són tot el que es vulgui menys constitucionals i estatutaris.

Avui doncs, com en els temps de la Dictadura, els Pirineus semblen més alts i més infranquejables. Més enllà hi ha un món, amb tots els defectes que vulgueu esmentar, molt més lliure. En aquest vessant campen lliures l'autoritarisme i l'esperpent "tabarnari", creant un clima de neguit i patiment que és molt injust i gratuït. Però ni llavors ho van poder fer, ni ara tampoc solucionaran els que ells anomenen "el problema catalán". Perquè en aquest costat d'aquests Pirineus, avui crescuts, no hi ha un problema català, sinó un de més gros que és el problema espanyol i el de la qualitat democràtica del seu estat.

7 de febrer de 2018

(*) Chamberlain va ser el Premier britànic que el 1938 va firmar els acords de Munic, pràcticament una política d'apaivagament enfront Hitler i permetent-lo "cruspir-se" Txecoslovàquia. No tan sols no va aconseguir apaivagar Hitler, sinó que va fer palesa la seva debilitat i la de les democràcies enfront del nazisme i el feixisme. Després, abans d'un any, Europa tornava a estar en guerra.

L'escapçament segons Soraya

Estic indignat encara per les paraules de Sáenz de Santamaria. Ja sé que aquestes alçades no m'hauria d'estranyar pas de res! La Vice-presidenta del Govern espanyol s'ha vanagloriat d'haver escapçat els partits independentistes. No, no havia estat la Justícia tan independent que ella mateixa i els membres del seu "Gobierno" ens han volgut sempre vendre. Ha estat fet a dictat seu, del seu President ens diu, cosa que tots ja sabíem, malgrat el "camuflatge" legalista. Ho han fet teixint una teranyina fent servir el Tribunal Constitucional, la Fiscalia general de l'Estat, El Suprem, l'Audiència Nacional, Però no oblidem que finalment tot ha estat possible gràcies al silenci còmplice de molts, i al col·laboracionisme actiu de tants d'altres; intel·lectuals, mitjans de comunicació i partits polítics de tot l'espectre de l'Estat espanyol, alguns també d'aquí de Catalunya.

Tot plegat, aquest "escapçament, s'ha fet mitjançant l'esbiaixada interpretació que el "Gobierno" fa de la Constitució. Constitució que cada cop s'assembla més a les taules de la Llei que Moisès va baixar del Sinaí. Han retorçat tant la Llei, han utilitzat la Justícia de manera tan barroera que l'altre dia algú s'atrevia a dir que "la Llei estava per sobre dels desitjos personals". Vés a saber que entenen per desitjos personals, la Llibertat potser? El que de cap de les maneres és poc acceptar és que la Llei estigui, en cap cas, per sobre de la legitimitat, però em sembla que els costa entendre aquest matís.

L'Estat espanyol funciona encara de manera inquisitorial. Funciona no pas mitjançant la Llei. Funciona sobre una "Doctrina" que els permet interpretar la Llei segons el seu desig. L'Estat ens diu que el que es fa, malgrat no estar contemplat al codi penal com és el cas del Referèndum, no es pot fer, perquè fer-ho és un acte de desobediència! L'Estat, quan es pensa que ha estat massa condescendent, massa lax, utilitza la "Doctrina"; com el cas de l'Estatut recorregut el 2006 i retallat 2010, malgrat haver estat aprovat pel Parlament català, El Parlament espanyol i votat en referèndum pels catalans. L'Estat té reassegurances que li permeten, sense actuar directament des de l'Executiu o fins i tot el legislatiu, reencaminar i rectificar a discreció. Aquestes reassegurances es diuen Tribunal Constitucional i Fiscalia General de l'Estat.

No eren els Reis, ni tan sols els governants de rang inferior, els que enviaven a la foguera a les bruixes i els heretges ho feia el Tribunal de la Santa Inquisició. Parlem de no fa pas tants segles. Malgrat tot, malgrat ser la Inquisició la mà judicadora i executora, era el Rei qui es vanagloriava de ser, entre totes les monarquies, sa Catòlica Majestat; gràcies precisament a la doctrinària actuació de la Inquisició, a la qual permetia fer i desfer, però sempre en benefici propi i com a garant del seu poder. No fa pas tants anys vam viure un "revival" per convertir-nos en la "Reserva espiritual de Occidente". "Reserva" de la qual, malgrat haver canviat les aparences -"l'etiquetatge"-, sembla que encara no s'ha esgotat "l'anyada".

Dijous anem a unes eleccions que no són legítimes, fins i tot segons diuen els entesos són il·legals. S'han passat pel forro la seva pròpia Constitució aplicant un article 155 no desenvolupat i també l'Estatut de Catalunya, que recordem que en l'àmbit estatal té rang de Llei orgànica. Així ho ha fet saber, també, el Consell de Garanties Estatutàries a les hores que un munt de juristes.

Bo i així, malgrat haver escapçat els partits independentistes que formaven part del Govern, aquests es presenten a aquestes eleccions il·legals, amb líders a la presó i d'altres, inclòs el President de la Generalitat, a l'exili. Un exili que ha permès continuar fent visible la figura del President i donar una certa continuïtat i molta notorietat, sobretot a escala internacional, cosa que segurament fa que des del "Gobierno" treguin foc pels queixals. Puc entendre el nerviosisme quasi histriònic de Soraya, cosa per altra banda habitual en campanya electoral quan algú s'ensuma que les coses no sortiran com havien previst. Han fet el ridícul internacional demanant l'extradició del President Puigdemont i després retirant la demanda; clar que això sembla que no ho deuen haver fet pas ells directament, oi? 

Possiblement aquests nervis també es deguin al fet que el partit que governa a Espanya pugui quedar últim a les eleccions de dijous i la defensa del nacionalisme espanyol a Catalunya quedarà, doncs, en mans d'altres partits, entre ells Ciudadanos. Això els pot passar factura en l'àmbit estatal a la gent del PP, però no pas a l'Estat espanyol, als que manen de sempre. Per això, perquè el PP està molt cremat a Catalunya, promocionen i financen "una altra marca".

El pròxim dia 21 al vespre, Soraya, Mariano, la gent del PP, però també tot el conglomerat que s'anomena constitucionalista, però que en realitat és el nacionalisme espanyol de sempre abassegador i excloent, escurarà la cassola. Ho faran sumant als seus vots, els dels Comuns, els dels Pacma, i "tuttí quanti" es presenti, malgrat que no tregui representació parlamentària, així com els vots nuls i els vots en blanc. Ho faran per tal d'intentar demostrar que els seus actes han tingut com a premi un fruit. "Fruit" que ens voldran vendre, ja ho feia Soraya a la intervenció que comentàvem al principi, com la derrota de l'independentisme. Ho faran malgrat tots els constitucionalistes, Comuns inclosos, no arribin a sumar majoria d'escons.

Altrament, si JxCatalunya, ERC i la CUP ni tan sols sumen majoria parlamentària, si el dia 21 no podem vèncer, ens esperen anys de resistència, davant un Estat venjatiu que no ens perdonarà res. El que deia l'altre dia la Soraya, no tant pel que deia, sinó pel to en què ho deia, pot ser premonitori d'un llarg temps d'exili interior per a molts catalans o quelcom pitjor. Però també seran temps difícils per a molts ciutadans de Catalunya als que els faran creure que han guanyat. En realitat, si això passa, hauran guanyat els de sempre i a aquests el que els passí als ciutadans de Catalunya independentistes o unionistes els importa un carall.

18 de desembre 2017