Des del confinament (IV) – Economia

La sotragada per a l'Economia, l'espanyola i de retruc la catalana és a hores d'ara inquantificable. Després de la crisi que va començar el 2008 i que encara no s'havia acabat del tot no s'han sabut prendre les mesures adequades, no és pas que ho digui aquest humil servidor, és el que diu qualsevol que no vulgui enganyar a la gent. La recuperació s'ha basat en el repartiment, però repartiment a l'espanyola. Els que han pogut han arrambat amb tot el que han pogut, i els arrambats han quedat tremolant o en la misèria. Ara anem fregint i menjant, amb menys que posar a la paella que abans. Alguns parlen que hi havia hagut recuperació de llocs de treball, cert, però molt menys remunerats que abans i poc estables. Els que havien conservat la feina en molts casos també havien vist retallats els seus ingressos directament en la nòmina o indirectament via impostos, al meu poble aquest any l'IBI, com a exemple s'apujarà un 8%. Percentatge d'increment que per exemple les pensions i molts salaris no han acumulat al llarg dels darrers anys.

Ara amb en el coronavirus la situació s'agreuja, amb els ERTOS, més de mig milió de persones poden arribar a perdre la feina total o parcialment durant un temps indeterminat només a Catalunya. A aquests caldrà afegir autònoms que si potser no pleguen, ho tindran molt difícil. La temporada d'estiu se n'ha anat a prendre pel sac, parlant en plata, amb el que tot el moviment econòmic d'aquest sector que al nostre país mou entre el 10 i el 15% del seu PIB es veurà reduït a una mínima expressió. El retard en les mesures per fer front a la crisi sanitària, el retard en el confinament total, faran que la crisi s'allargui, ja no vull pensar si finalment el dimarts vinent la gent ha de tornar al treball. Sortir de vacances serà pràcticament impossible per diverses raons; perquè no hi haurà la seguretat necessària i molta gent encara tindrà, en bona lògica, por, també perquè moltes famílies hauran vist reduïts els seus ingressos en aquests mesos o fins i tot estaran aturats i per últim al turisme exterior ja ni se l'espera, també hauran tingut dificultats a casa seva, però la principal dificultat serà veure qui és el valent de venir a un Estat que ha batut el rècord mundial de morts per corona virus per milió d'habitants i que ja no podrà treure pit de tenir la millor sanitat del món, que no els sanitaris que estan complint com uns valents.

La indústria podrà anar recuperant el pols, però tardaran setmanes a arribar a una situació normalitzada. El ram de l'Hostaleria serà un dels darrers en activar-se, potser abans que els espectacles, però quan ho faci ja hem comentat el que passarà amb la temporada turística. Tota la indústria que proveeix a aquest sector també patirà una reducció del seu volum de negoci i en el cas de l'agricultura es poden arribar a produir excedents que no es podran col·locar, penso en la fruita de temporada a la qual no es pot aplicar un retard o modulació en la producció. De retruc es reduirà la recaptació tributària. Hi haurà, perquè ens entenguem, menys a invertir, menys a gastar i menys per ajudar a aquells que més ho necessiten. Tot plegat perquè la tramoia de l'Estat espanyol s'aguanta amb pinces, vivim al dia! Com aquella família que tot el que guanya, perquè és poc o perquè són uns cràpules, s'ho gasten. Arriben a final de més sense un duro a la butxaca. Podríem continuar, amb molts altres aspectes relacionats, però m'agradaria centrar-me en un tema del qual avui se'n feia ressò el diari ARA.

"El fons d'inversió perden quasi 24.000 milions d'euros al març" en el conjunt de l'Estat espanyol, el que suposa quasi un 9%. Si ets d'aquests que arriben a final de mes amb les butxaques escurades i sents la paraula fons d'inversió pensaràs que es tracta de cosa de "ricatxos" i et suarà una mica. Potser si o potser no és una cosa només de rics. Però compte que no és pas tota la realitat que aparenta. A conseqüència de la darrera crisi, de la concentració bancaria, del manteniment dels baixos tipus d'interès – per a reactivar l'economia diuen – l'estalvi sembla que es va convertir en una espècie d'enemic a batre, almenys de la manera que fins llavors s'havia entès. El que volien les autoritats, la UE, el Banc Central europeu era que la gent gastés. Aquells que sempre havien volgut tenir un raconet ja no el podien deixar en un termini en un compte bancari, perquè les entitats els van deixar de remunerar i en alguns països ja cobren per guardar-te els diners.

Les Entitats bancàries en general, les poques que han quedat, han actuat de manera semblant. En paraules d'un directiu d'una entitat amb qui vaig parlar, em deia "Abans formàvem i informàvem estalviadors i ara els informem i formem com a inversors". Ai las! Abans deixaves els teus cèntims al banc i eren ells que amb els teus estalvis se la jugaven concedint crèdits. Ara te la jugues tu. Els bancs però continuen cobrant del Fons les seves comissions per la seva gestió, tant si es guanya com si es perd.

A final de març qualsevol estalviador, molts d'ells gent gran, que diuen cal tenir un raconet pel dia de demà, hauran acabat el mes amb un 9% menys de, de mitjana, dels seus estalvis. La cosa pot ser que remunti, però no pinta bé en els mesos vinents, perquè aquest aspecte del qual estem parlant, els Fons, seran un reflex de la crisi que se'ns apropa desbocada. Crisi que si va mal dades i finalment la UE decideix ajudar, no ho farà de franc, collaran als estats més endeutats i culturalment, almenys als seus ulls, més cràpules. De manera que s'asseguraran de tornar a cobrar o perdre el menys possible. Per tant, no seria estrany haver-nos d'enfrontar a dures retallades salarials i, per descomptat, també de les pensions de jubilació, recordem que en l'anterior crisi alguns països van suprimir pagues extres.

Pel que fa als serveis que presta encara l'Estat no cal esperar cap millora, sinó tot el contrari. Però amb el que sí que cal estar tranquil és pels privilegiats, "la casta", l'anomenaven alguns. Si d'aquesta nova atzagaiada no surten més rics, com a mínim continuaran al seu lloc de poder, perquè a l'Estat on ens ha "tocat" viure fa 300 anys que ho porten de la mateixa manera. Cobrant el delme, tant si la collita és bona com si no ho és. Tot plegat molt "Ancien Régime", molt injust i també molt "cutre", de manera que a més de sentir-te espoliat, passes vergonya.

8 d'abril de 2020 (26è dia de confinament)

Des del confinament (III) - La Xina

Des del confinament (III) – la Xina

La pandèmia que fa 25 dies que em té  tancat a casa es va originar a la Xina. Diuen que va ser a un mercat de Wuhan (11 milions d'habitants), capital de la província de Hubei (58 milions d'habitants). Al mercat esmentat es venien animals vius, entre altres espècies exòtiques els pagolins -una "delicatessen" pels orientals-, que semblaria ser que podien haver estat infectats pel contacte amb rat-penats, una altra de les espècies "exòtiques" que segons diuen es venien. Però del que no es parla tant, malgrat ser conegut, és que també a Wuhan hi ha el Laboratori Nacional de Bioseguretat de màxim nivell, que va començar a funcionar fa uns cinc anys, depenent de l'Institut de Virologia que al seu torn depèn de l'Acadèmia de Ciències de la Xina. Malgrat que diuen que no hi ha evidències que en aquest laboratori es poguessin manipular virus, els fans de les teories conspiranoiques ja tenen el terreny adobat. Com a contrapartida hi ha els que hi volen veure la llarga mà dels USA al darrera de tot i que haurien estat uns jocs internacionals de les forces armades, una espècie d'olimpíades dels militars de tots els països. on s'hauria produït el brot de Covid-19 i que els responsables serien de la delegació nord-americana.

Sigui com sigui la Xina, de manera oficial, sempre ha assenyalat el mercat d'animals vius de Wuhan com a epicentre i origen de la pandèmia. Els primers casos greus de pulmonia, dels quals no es veia clar el causant es van produir ja al mes de desembre. Les autoritats xineses van reportar unes desenes de casos al voltant de cap d'any – alguns d'ells relacionats amb el mercat de Wuhan- passant informació a l'OMS i comunicant-los a mitjans de gener informació del virus un cop identificat. l'OMS poc després ja disposava de la manera de fer les proves PCR de diagnòstic. Les autoritats xineses no van tornar a reportar dades de persones afectades fins quasi dues setmanes després, quan ja hi havia algun cas al Japó i a Tailàndia. No va ser fins al 30 de gener que l'OMS va donar l'alerta sanitària, quan ja hi havia casos en totes les províncies xineses i en 15 altres països. En menys de dos mesos l'escampada ja abastaria tot el món.

A partir d'aquí comencen una sèrie de preguntes. En primer lloc durant el mes de gener la Xina va informar de tots els casos i de la velocitat de propagació de la malaltia de la qual a 12 de gener deia tenir només unes dotzenes de casos? Va badar l'OMS que va dubtar massa dies en declarar que es tractava d'una pandèmia? No ho va fer fins al dia 11 de març, l'endemà Catalunya donava ordre de tancament de centres d'Ensenyament, quan múltiples casos ja amenaçaven la salut de la majoria dels ciutadans.

Realment a la Xina la propagació de la malaltia sembla que va ser ràpida i els casos havien de ser, potser ja d'entrada, molts més dels que declaraven oficialment, mentre tancaven a pany i forrellat tota la província (58 milions). Les mesures de control van ser draconianes. Aquí durant el mes de febrer vam arribar a veure pels mitjans escenes de gent empaitant a altra gent que suposadament no feia cas de les estrictes ordres de confinament. El mateix de manera més lleu ho estem veient a casa nostra amb l'actuació de "la policia dels balcons" que increpa a qui sembla que està passejant. En pocs dies es va construir a Wuhan un immens hospital per acollir els malalts; això passava entre el 24 de gener i el 3 de febrer que va entrar en funcionament.

Si el 24 de gener els xinesos van decidir la construcció d'un hospital, això voldria dir que en menys d'un mes tenien una bona escampada de la malaltia. A partir d'aquí confinaments, mecanismes de control, codis QR que segons el color et permetien sortir de casa o obligaven al confinament total, controls de temperatura al veïnat un parell de cops cada dia, tothom tancat a casa, estrictes horaris de sortida del domicili...

Si després de tot això resulta que a la Ciutat de Wuhan amb més habitants que tot Catalunya només van tenir quelcom més de dos mil morts, i un total per tota la Xina de 3.331 (1.300.000.000 habitants), sembla que són "supereficients", perquè com va dir algú "els règims de màxima obediència" – llegiu dictadures – són més efectius en aquests casos. Jo personalment tinc els meus dubtes. En tot cas el pic, del que tant se'ns parla, a la Xina es va produir al començament de la segona quinzena de febrer. Aquí a Europa el focus de la Llombardia es va començar a conèixer sobre el 21 de febrer una setmana més tard, a Barcelona el primer cas de coronavirus es coneixia el 26 de febrer d'una persona procedent d'Itàlia i veïna de Barcelona. Mentre a Madrid sembla que es confirmava el primer cas el dia 27 de febrer, l'endemà el primer a Vitòria. A partir del 15 de març comencen els confinaments parcials a Espanya. En menys de dos mesos la malaltia s'havia estès a escala planetària.

Costa molt creure que a Wuhan només hi hagi hagut els morts que donen les fonts oficials, quan ahir el corresponsal de TV3 des de Wuhan ens indicava que els sanitaris, en nombre de 42.000, enviats a Wuhan ja retornaven a casa. També notícies d'amagatotis que parlen que els crematoris de Wuhan no han parat en dos mesos. Costa creure que una malaltia que en menys de quinze dies ja havia arribat a totes les províncies de la Xina només hagi causat 3.331 morts. La tragèdia a la Xina deu haver estat molt més gran del que ens expliquen. Això ens ajudaria a entendre perquè quan pocs dies després dels primers casos que es van donar a la Llombardia, els xinesos que viuen entre nosaltres es comencessin a recloure, amb misteriosos cartells de tancat per vacances en els seus negocis, sense cap data de tornada.

Possiblement el Règim polític xinés, malgrat informar a l'OMS, va ocultar l'abast que estava tenint a casa seva la pandèmia. Cosa que va evitar que es prenguessin mesures o s'acceleressin. Fins i tot alguns especialistes a casa nostra basant-se en aquestes informacions van restar importància a la malaltia fins que ja era massa tard. A partir d'aquí cada cop el temps de reacció va ser més curt, d'Itàlia a Espanya una setmana i a la resta de països d'Europa pocs dies més. La solidesa econòmica dels estats, el seu sistema sanitari, el lideratge dels seus polítics si no han estat lligats de peus i mans per una raó o altra, ha estat determinant perquè la malaltia hagi estat més o menys virulenta.

Tots els països han comès errors, però les ocultacions en cap cas són errors. Amagar el cap sota l'ala pot passar d'irresponsabilitat a crim en algun cas. Potser aquest cas seria un d'ells. El que queda clar que el mateix que amb la Banca, Zapatero ho deia el 2009, tampoc tenim el sistema sanitari més sòlid del món, ni molt menys els millors lideratges polítics, menys quan han pretès controlar i centralitzar tota presa de decisions sense saber massa bé el que es portaven entre mans i ignorant en molts casos la diversitat de situacions i menystenint l'experiència de les institucions que han volgut subordinar.

7 d'abril de 2020 (25è dia de confinament)

Des del confinament (II) "Un Gobierno de Izquierdas Progresista"

Des del Gobierno de España el primer que van fer quan el tema del coronavirus se'ls en va anar de les mans va ser decretar l'Estat d'alarma i recentralitzar. Diguem que en certa manera van aplicar un 155 "urbi et orbe" a tot Espanya. Malgrat tot, quedava clar que una de les finalitats del mateix era recuperar poder i de pas lligar de peus i mans a Catalunya de nou, no fos cas que ens en sortíssim d'aquesta crisi més bé que ells. Mentre aquí es confirmaven els primers casos de coronavirus, relacionats amb Itàlia, la pandèmia ja feia dies que corria pel centre de la península, Madrid, i també amb focus a la Rioja i Àlava. "El Gobierno del Estado" ja havia suspès els vols amb Itàlia, malgrat que després diguessin que el virus no tenia fronteres.

Des de la Generalitat, a partir del dia 10 de març i sobretot des del 12 amb el confinament de la Conca d'Odena/Igualada, es va demanar el confinament total de Catalunya, el que de rebot podria implicar, en bona lògica, el confinament de Madrid on la pandèmia ja campava arreu. A Itàlia havien confinat en primera instància la zona nord. També es va demanar el tancament de ports, ferrocarrils i aeroports. Evidentment la resposta a tot va ser negativa. Ni van permetre confinar Catalunya, ni de bon tros se'ls va ocórrer confinar la zona de Madrid, ni encara molt menys van decretar el confinament total. Els caps de setmana tancats a casa i els altres dies ben apretadets dins el transport públic. Per tant, els AVES, els transports per carretera i els ports van continuar actuant "d'autopistes del virus" i els centres de treball d'incubadores. Aquell primer cap de setmana les costes del País Valencià i Múrcia van rebre una allau de "visitants", a alguns se'ls van posar els pèls de punta, com per exemple al President de Múrcia que va voler confinar tots els municipis de la costa.

Tanta incompetència s'està saldant amb què España és avui, al moment d'escriure aquest post, l'Estat del món amb una proporció més alta de víctimes mortals. Tot plegat perquè el confinament total encara tardaria quinze dies a produir-se, quinze dies que feia que el President de la Generalitat ho havia demanat i quinze dies que portava rebent garrotades per haver-ho fet. Tot això ha passat sota el govern del PSOE i Podemos. Un "Gobierno de izquierdas progresista" que ha tret l'exèrcit al carrer per ajudar, cosa que d'entrada no semblaria res anormal, ja que altres països també ho estan fent, si no fos per: En primer lloc que aquest país -Espanya- arrossega una història i en segon lloc que l'exèrcit està, en una democràcia avançada, per obeir al poder civil lliurement elegit.

Doncs bé, aquí a España a les conferències de premsa del Gobierno, per parlar de la pandèmia, sortien un tinent general de la Guàrdia Civil que va ser baixa pel virus, un Comissari de Policia en Cap uniformat com l'anterior i carregat de medalles que també ha estat baixa pel mateix motiu, també hi havia un científic que de dir fa tres setmanes abans que aquí el virus no ens faria res, "salvo algun caso", també ha estat baixa pel virus. Per últim un tinent general cap de l'Estat major que ens feia confondre els dies de la setmana, que ens deia que tots érem soldats i que el primer soldat d'Espanya era el Rei perquè ens cedia la seva guàrdia personal per ajudar, com si no fos que el regiment de la guàrdia reial el paguem entre tots. Un Rei que fa uns dies va presidir una conferència amb la ministra de defensa, vestit de camuflatge. Ahir no vaig pas veure Isabel II de Gran Bretanya vestida d'uniforme.

Tot això a algú li pot semblar massa peculiar i a algú altre esperpèntic. Aquests dies no hem guanyat per ensurts. Els molts progressistes de Podemos i tots els seus aliats pos-comunistes, així com els seguidors "del principal socio del Gobierno" els socialistes, amb el suport de la "División mediática" de l'Estat, també i a estones de la resta de "partidos patrios", han tocat a sometent i a "prietas las files". Quan les coses no van bé cal tenir un "enemic" a qui culpar i a la primera posició d'aquest "pim pam pum" han situat al President de la Generalitat, que a estones m'ha fet la impressió de trobar-se més sol que un mussol. El President, malgrat tot, malgrat també haver passat la malaltia confinat a la Casa dels Canonges, ha demostrat una fermesa i un caràcter encomiable.

Iceta, Granados, Zaragoza, Coscubiela, Urtasun, Colau..., i tants d'altres amb més o menys acarnissament han fet del President en particular, quan no de la Generalitat en general i d'alguns dels seus consellers, l'objectiu a batre. Tot els ha valgut, quan no era la mentida directa, era la manipulació interessada, quan no la demagògia més descarnada, quan no han utilitzat els titulars de la premsa amiga; Periòdico i Vanguardia. Quan tot això hagi passat aquests noms seran els noms de la ignomínia contra el nostre país, contra la nostra gent. Han burjat on creuen que fa més mal, ara s'han agafat com paparres al drama de les Residències d'avis, com si a les residències de la resta de l'Estat no hagués passat, per desgràcia, el mateix o pitjor. Inclús, una mica abans, va haver-hi un moment que s'agafaven a les "beques-menjador".

Les han dit de l'alçada d'un campanar, a vegades acompanyats de declaracions de comunicadors amics, alguns dels quals s'autodefineixen com a periodistes i altres encara van més lluny i es defineixen com a periodistes d'investigació, com és el cas, per posar un exemple, de l'inefable Maestre. No em vull oblidar de les tertúlies i dels que les dirigeixen "Anasrosagriso" o periodistes més malintencionades, més fosques, amb un comportament més tipus com la Cristina Pardo, a qui li va haver de parar els peus el President de Castellà-La Manxa, quan pretenia atacar sense cap mena d'escrúpol ni objectivitat periodística al President Torra. El Gobierno ha premiat, o ha fet callar "comprant" a les dues cadenes d'aquestes "senyores" amb 15 milions d'euros.

Per què l'esquerra, aquella que s'autodefineix com a progressista, aquella que havia "de asaltar los cielos" es comporta d'aquesta manera? El poder, és el poder! Tontet! em podria dir algú i segurament tindria molta raó. Però d'això en parlarem en un proper post.

6 d'abril de 2020 (24 dia de confinament)

Des del confinament (I) Desproveïment

Avui és el dia 23 del Confinament, que he seguit de la manera més estricta possible. Només he sortit per fer les compres de queviures i a la farmàcia. Sortides que cada cop m'han semblat o me les han fet sentir com a més arriscades. Els primers dies ens deien que no calien les mascaretes si no teníem símptomes de la malaltia, malgrat que dia a dia s'ha anat incrementant el seu ús. Malgrat tot el desproveïment ha estat dramàtic, sobretot per a qui més falta feia, el personal sanitari. En el meu cas no en vaig aconseguir de les més senzilles -de quiròfan blaves- fins fa tres dies que en vaig adquirir mitja dotzena a un preu que em va semblar just per la necessitat, però totalment fora de lloc comparat amb què devien costar fa tres mesos.

Avui, doncs, vull començar parlant del desproveïment amb què hem afrontat la crisi. Sempre he sigut del parer que ja fa decennis quan vam començar a comprar samarretes molt bé de preu ens vam començar a tirar pedres damunt el teulat. Ja sé que algú em podria dir que els països emergents han de poder prosperar i crec que és just. Però han prosperat adequadament, s'ha produït un equilibri? Potser sí. Però si ho mirem des del punt de vista de zones com la que jo visc, que la seva economia de fa cinquanta anys es basava en indústria tèxtil podem comprovar que des de finals dels 70, ciutats com la meva, Mataró, han passat de ser ciutats industrials, a simples zones residencials subsidiàries d'altres zones amb major activitat econòmica, molta lligada a la distribució i comercialització en detriment de la producció. Hem passat de tenir teixit, valgui la redundància, industrial i per tant teixit, o sia "tela," a no tenir-ne.

Així doncs resulta que els "EPIs"(*) els hem de comprar ai las! A la Xina. Un dels llocs on hem traslladat la producció mundial de tèxtil, amb zones subsidiàries com: Vietnam, Indonèsia, Bangladesh, Pakistan o la mateixa Índia entre d'altres. Sembla com si haguéssim planificat el món a la manera soviètica, si soviètica! Recordo que fa anys vaig tenir un Lada Niva els cinturons de seguretat del qual es feien a Estònia. Amb la desintegració de l'URSS la indústria de l'automòbil russa es va trobar que els cinturons que necessitaven totes les seves fàbriques de vehicles es feien a l'estranger. El mateix ens passa ara que necessitem, bates sanitàries, mascaretes, ulleres de protecció..., Que la majoria de la producció planetària està localitzada a la Xina. Des dels poderosos Estats Units passant per Alemanya, s'han de proveir al mateix lloc. Aquests dies corren notícies sobre que els exportadors xinesos venen al millor postor, o a qui amb la maleta plena de divises és capaç de desviar l'avió ja carregat d'un a un altre país. Sense anar més lluny Turquia ha pispat a Espanya els respiradors que aquesta havia comprat i que es trobaven al seu territori, no sé si perquè els fabriquen o simplement estaven en trànsit comercial.

Els primers dies que la pandèmia va colpejar Catalunya varen sorgir moltes iniciatives, des de fer mascaretes, fins a respiradors artificials. També van sovintejar les crides a qui tenia determinats tipus de teixit, de metacrilats, de càrregues per a impressores 3D... la gent es va començar a buscar la vida, perquè no hi havia suficients proveïments i perquè a Catalunya "encara ens recordàvem de cosir" i teníem encara un teixit industrial potser no orientat a la producció massiva, però si adaptable. Tothom era capaç de tocar un instrument, però al nostre director d'orquestra l'havien suspès de funcions i el que ara dirigia se li veia la batuta a sis-cents quilòmetres de distància mentre no aconseguia afinar ni harmonitzar. Malgrat tot, han sorgit iniciatives que estan començant a funcionar i d'altres que ja han engegat malgrat la burocràcia o potser els interessos inconfessables. Penes i treball perquè engegués la producció de respiradors a Seat, mentre el President del Govern Central, que feia uns dies que no apareixia, visitava de sobte, amb mascareta i guants, acompanyat de bombo i plateret, una fàbrica de respiradors de Móstoles.

Aquesta crisi ens  deixarà tocats, però haurem après moltes coses. La primera és que no ens podem refiar que tot el que necessitem en determinats àmbits ens vingui de la quinta forca. Hem de tenir prou equipament per ser capaços d'abastir-nos. El que dic per això també val pel que fa als pagesos i els seus productes així com per les botigues de proximitat, les úniques a les quals, en situació de confinament, com l'actual, ens és possible o com a mínim factible apropar-nos. "Hem de pagar un parell o tres d'euros més per la samarreta per així assegurar-nos que en tindrem".

Per últim, "m'ha quedat al tinter" abans, comentar-vos que va passar quan gran part de la nostra indústria tèxtil se'n va anar a fer punyetes i de sobte les peces de vestir i altres abillaments van començar a ser súper accessibles. Qui no coneix el cas d'algú que abans que remenar el seu immens i desordenat fons d'armari li era més còmoda anar a alguna de les cadenes de roba low cost  a comprar-se quelcom per la propera festa o simplement per la propera sortida discotequera. Doncs bé, quan tota aquesta disbauxa ja va estar engegada i aquí com a molt fèiem roba de disseny, alguns emprenedors espavilats van fer, i encara deuen fer, molts calerons quan van trobar el seu nínxol de negoci en la importació i revenda de partides de tèxtil. Peces de roba que es venien a preus raonables o no tant, però que en origen costaven "quatre rals". La feina de l'importador era tenir contactes als països d'origen, bancs que els garantissin el pagament i fer la comanda, per posteriorment vendre-la amb un guany considerable a distribuïdors i botigues d'aquí. Com anècdota i per acabar, el professor Sala Martin explicava en un tweet, respecte de les intensions del Govern Central de pagar a 90 dies els proveïdors xinesos, recordava que aquests proveïdors volen cobrar al comptat i amb garanties, cosa que qui no ha treballat mai al món empresarial ignora. Però sobre tot el relacionat amb aquest tema continuarem parlant en el pròxim lliurament.

5 d'abril de 2020 (dia 23 de confinament)

(*) Equips de protecció individual

La Casual T-10 i els cotxes Pol·luents

Quina entradeta d'any que ens preparen. A partir del mes de gener els cotxes contaminants, aquells que han definit com a tals, no podran circular per la majoria de carrers de Barcelona. Hi haurà alguna excepció lògicament. També i a partir d'aquest any nou, en què aviat entrarem, les targetes de transport públic més populars a tota la zona al voltant de Barcelona, les T-10, les rebatejaran, "Casuals", i les convertiran en unipersonals i les apujaran de preu. Ho controlaran d'una manera "força original"; no es podran picar més d'un cop.

Al moment d'escriure aquest post es parla d'una nova targeta, la T-familiar, "embolica que fa fort", que tindrà una durada de 30 dies, serà multi personal, de vuit viatges i que pràcticament costarà el mateix que la T-10 d'ara que té deu viatges. Bravo!! Tot plegat una pujada encoberta del Transport públic. Aquells que han d'utilitzar els serveis de rodalia perquè no puguin entrar amb el cotxe a Barcelona deuen estar fent salts d'alegria. Bravo de nou!!!

Per si algú no ho coneix, comencem amb un aclariment. Fem una comparativa dels preus actuals dels bitllets simples, posem per exemple un de tres zones. En el cas de Rodalies Barcelona el seu preu és de 3,50 euros per un viatge d'uns 30 kilòmetres. El mateix trajecte quilomètric surt per 2,60 a Cercanias Madrid.

Aquests dies han sorgit als mitjans un munt de declaracions de responsables de TMB (transports metropolitans de Barcelona) i també de representants polítics, intentant justificar aquesta pujada de facto del transport públic. També s'han prodigat algunes desafortunades intervencions respecte de la futura prohibició de circular per Barcelona a aquells vehicles sense distintiu (és a dir, vehicles dièsel matriculats abans del 2006 i els de benzina d'abans del 2000).

Algú ha declarat que caldria la retirada de punts del carnet a aquells que fossin enxampats conduint amb un vehicle no permès. Després, però, han començat a parlar d'excepcions, que si vehicles de serveis, que si vehicles comercials, que si gent amb rendes familiars inferiors als 8.000 euros anuals... Sí, sí, 8.000 euros anuals, o cosa que és el mateix 666 - el número de la bèstia - euros al més. Ep renda familiar, eh! O sia que una parella amb un o dos fills amb aquesta renda total, podrà posar benzina al cotxe, entrar a Barcelona, pagar zona blava, verda o pàrquing. Fabulós!

Aquests responsables de TMB, aquests polítics, que viuen a les seves torres d'ivori es permeten dir el que diuen sense que els surtin els colors a la cara. No fa gaire algú em comentava un frase llegida en un diàleg d'una novel·la, "els polítics no poden fer gaires coses, només de tant en tant canviar els mobles de lloc", o sia, prou per angoixar al personal i cobrar el trasllat que ningú ha demanat. Viuen tan lluny de la realitat que sembla que els hagin desnonat d'aquest Planeta i visquin al de "Raticulin". Fa la impressió que vulguin foragitar la gent de Barcelona, a determinat tipus de gent, cosa que costa de creure tractant-se en molts casos de polítics que es defineixen d'esquerres. Polítics que volen construir una ciutat de disseny, però per a qui? Per les classes populars? Vist el que es veu i saben com apugen els preus dels lloguers i dels pisos, ben segur que no.

Algú pot creure que hi ha a qui li agrada tenir un cotxe vell? Si el té vell, en el 99,9% dels casos, és perquè no se'n pot comprar un de nou, mira que és fàcil d'entendre! Si no té cèntims per comprar-se un vehicle nou, doncs, au, li foten un feix més al damunt, apugen tarifes del transport públic; potser ho fan seguint lleis de Mercat, com que hi haurà més demanda! Ara ja només falta que es faci una altra mesura "igualitària", com cobrar per accedir en vehicle propi a Barcelona. Quan acabi, si mai acaba, la concessió de la C-32 entre Mataró i Mongat poden aprofitar i reubicar les instal·lacions del peatge, millor no donar idees, oi?

Clar ens diran que la UE ja ha avisat massa cops dels alts índexs de contaminació de Barcelona. Coi clar, si vivim apilonats més cinc milions de persones en una àrea que en prou feines té quelcom més de 1500 quilòmetres quadrats. I clar els cotxes, sobretot els antics, contaminen i més si són de dièsel. Que dolentots els dièsel, oi? I pensar que fa quatre dies ens deien que els dolents eren els de benzina! 

Doncs si, la culpa és del cotxe vell que fa "cabronilla" perquè no té filtres. I un servidor innocentment es pregunta, per què coi serveix la ITV? S'ha controlat a aquells que no la passen? Tindríem sorpreses, algun cotxe que no pot entrar a Barcelona possiblement està millor mantingut i contamina menys que un de 10 anys que no s'hagi cuidat i no hagi passat la ITV. També em pregunto fins a quan altres municipis, a altres zones del país, no voldran posar mesures del mateix tipus?

Que passarà amb els vehicles antics que no poden circular per Barcelona, que en aquests moments són de veïns de Barcelona, que els tenen aparcats a Barcelona? No els podran tocar? No podran anar a comarques, mentre els de comarques continuaran circulant? Aquí començarà un altre estira-i-arronsa en el qual el populisme de les autoritats es contradirà. A veure qui va a Nou Barris, per exemple, i els diu que no poden moure el cotxe. Segur que només llepen els que visquin més al centre, on possiblement hi ha un percentatge molt més baix de cotxes "desetiquetats".

Per últim, en aquest blog ja s'ha comentat algun altre cop, em pregunto de nou, tota la contaminació produïda per la crema de combustibles fòssils és atribuïble a la circulació de vehicles particulars? No, segur que no, segur que els vaixells que hi ha al port de Barcelona i els que esperen per entrar ancorats a fora i tenen molt a veure, però, clar! A veure qui li posa el filtre al creuer, oi? Per no parlar dels avions, que quan cremen més combustible és en la maniobra d'enlairament, o és que els mals aires només es queden al Prat? Perquè en definitiva ens faríem creus veient com molts dels que defensen la sostenibilitat i el medi ambient no s'aturen a pensar el que costa enlairar fins a 9.000 metres 80 quilos de "carcamal" i els seus 25 quilos d'equipatge per anar de vacances a la quinta forca. Cosa que alguns d'aquests fariseus fan, fins i tot, més d'un cop a l'any.

13 de desembre 2019