Una setmana crucial?

-->

Us imagineu que estem vivint de debò una setmana crucial. Us imagineu que d’aquí uns anys les cròniques i els llibres d’història parlin de la setmana del 12 al 19 d’abril del 2010 com de la setmana en que tot va fer el tomb. El que ara ja és segur és que la història dirà que tot va començar a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009, el dia que els catalans varen començar a perdre la por.

Va començar aquesta setmana amb el ressò de les declaracions de Justo Molinero a favor de les consultes populars. El mateix Justo Molinero que és escoltat per molts ciutadans de Catalunya procedents de l’immigració “interior”. Ens deia el Justo que si molts encara no parlaven català era culpa nostra ; que els catalans “érem massa educats” , “que havíem de ser més cabrons” i no canviar tant del català al castellà. També deia en Justo que ja n’estava tip que les decisions que es prenien , que a ell l’afectaven, es prenguessin a 600 quilòmetres d’aquí. Que la seva generació ja feia molts anys que havia rebut cops d’un cantó i ara en rebia d’un altre.

El dilluns la Mònica Terribas entrevistava al “líder de l’oposició”, realment el líder del partit més votat a Catalunya a les darreres eleccions. A la pregunta de si era independentista va fugir d’estudi. Encara li sentim el mateix discurs caduc de fa 30 anys, el discurs de la submissió, el discurs de “fer-nos perdonar que encara siguem catalans”. Que calia aglutinar una majoria social, ens deia, que ara era l’hora de demanar el concert. Demanar, maleïda paraula, aquest és el nostre error demanar en lloc d’exigir. Si diem que demanem els que fa segles que ens roben es pensen que ens donen, llavors comença la lletania contra els catalans: fenicis, pesseters,... No hem de demanar hem d’exigir que ens tornin, que no s’enduguin el que és nostre.

El discurs del dirigent del principal partit de l’oposició no ens aporta res de nou, ens promet llanguiment i sofriment sense portar-nos enlloc, si aquest és el discurs polític que ens ha de permetre enfrontar-nos a tot el que ens passa, ja podem plegar! El del principal partit del govern no cal ni comentar-lo, senzillament estigmatitzen a en Mas perquè diuen que és independentista curiós, oi?

Mentre tot això passava, tots pendents de la possible sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Aquest cop havia de ser! aquest cop hi hauria sentència! Els partits constitucionalistes, unionistes, servilistes ja escalfaven la veu; cal acatar la sentència! Cal fer un front comú! Cal buscar alternatives si la sentència no es favorable!

Aquí començava una altra discussió, que s’entenia per favorable? Que només retallessin 20 paràgrafs, 30 o 40? Fins a on estàvem, com sempre, disposats a aguantar?

Finalment no hi ha hagut sentència, la ponència a votació, proposada per algú del “sector progressista”, no ha estat acceptada. Massa fluixa! Ara s’encarrega una nova ponència a un membre conservador del Tribunal Constitucional, un membre que des del 2007 té el mandat caducat, això va per llarg! Conservador o progressista? Que pot haver-hi de progressista en que decideixin contra la voluntat del nostre poble?

Els responsables d’aquest estat de coses els dos partits nacionals i nacionalistes de debò, el PSOE i el PP, miren cap un altre canto. Cap d’ells està per la labor de renovar el TC, el que per altra banda en cap cas garantiria que les coses fossin d’una altre manera.

Ahir, finalment, a la façana de la seu central de la UGT de Catalunya va aparèixer un pancarta amb el lema “Som una nació”. El seu secretari general va manifestar que digui el que digui el TC “Catalunya és una nació”. Avui en un comunicat de la mateixa central es diu: “Si l'Estatut no és vàlid, Catalunya i les seves institucions hauran de tornar a exercir el seu dret a decidir, i igual que no es poden posar portes al camp, tampoc és pot ni retallar ni limitar la voluntat de un poble a auto organitzar-se en llibertat”

Al meu modest entendre ja només ens queda un camí per autoorganitzar-nos en llibertat, i aquest camí porta a la independència. Si pel camí hem de deixar polítics als que la situació ha agafat amb el pas canviat o amb un “sistema operatiu” antic, sentint-ho molt, els haurem de bandejar i seguir-ne a uns altres.

Un dia de finals d’estiu del 2009 els catalans vam començar a perdre la por, ara uns mesos després les coses poden estar començant a canviar. Es senten veus dient el que mai ens haguéssim pensat sentir-los dir. L’Estat espanyol, via TC, no es sent prou fort per dictar un sentència i dubta. Finalment els catalans ens adonem que necessitem polítics que ens entrin a la “Terra Promesa”, perquè la travessa del Sinaí ja fa temps que la hem fet.

18 d’abril de 2010.

Montagut - Oix

-->

Em varen dir:”Anirem a Montagut-Oix”, em va sonar com una baldada, un truc al fons del meu cap que em va traslladar molts anys enrere.

Tot just començava la transició, no feia massa que havia acabat el sisè de batxillerat i la revàlida. Havia sortit de l’escola sabent que era el “Milanesado” i sense saber un borrall de la història de Catalunya.

Encetàvem la segona meitat dels setanta i em va arribar a les mans un llibre: “Episodis de la Historia de Catalunya”, una edició del 1975 a cura de Jaume Sobrequés, un regal d’una caixa d’estalvis el dia de St. Jordi. Sí! Les caixes regalaven llibres!

Hi havia historia més enllà, del Cid i Hernan Cortés, del dos de Mayo i de l’Armada Invencible! Hi havia la nostra història, la de Catalunya, un país que havia estat capdavanter a la seva època. Història que s’havia esborrat dels llibres; almenys dels que a mi m’havien fet estudiar.

Una cosa va portar a l’altre. Estava descobrint un món nou i vaig voler beure-m’ho tot. Ara passats més de trenta anys me n’adono que era missió impossible, hi ha tant que aprendre! Vaig començar per l’època medieval. S’obria un món que desconeixia, començant pels comtes catalans, em vaig fer amb els llibres d’en Ramon Abadal i molts d’altres.

Vaig descobrir noms que no sabia, Besalú? Un comtat? Un comte anomenat Bernat Tallaferro! Veiem! Qui era? Buscava informació i vaig trobar un llibre d’un historiador local: en Ramon Grabulosa, escrit al 1968; “Besalú, un país aspre i antic”. D’ell recordo que vaig llegir, amb posterioritat, altres: “Les valls d’Olot”, una edició del 1975, i “Carlins i Liberals” publicat per editorial Aedos al 1972.

Crec que els catalans estem en deute amb tots aquests historiadors locals. Quan vaig tenir carnet i cotxe vaig anar cap a la Garrotxa. Besalú! Cada racó em cridava la curiositat. Una botiga de queviures amb les caixes de verdures i fruites col·locades sota una porxada romànica, la imponent església de St. Pere, la de St. Vicens, les runes de la de St. Maria del Castell, l’Hospital de St. Julià , els banys jueus i el pont, sobretot el pont, “excessivament reconstruït” en comparació amb la resta de la vila, en aquells anys.

Des de llavors, com a simple turista, he tornat diverses vegades a la comarca, a l’antic país de Besalú, que ara té com a capital Olot. També fa molts anys vaig visitar Oix i la serra el Toix, el Montmajor, el Montpetit, va ser l’escenari d’una batalla, els catalans som humils i en diem batussa, entre els carlins i els liberals. Allí el general Nouvilas al front de 3000 homes va caure davant les tropes d’en Savalls, llavors una tropa de 3.000 era molta gent!

Anar a Oix-Montagut, no és només endinsar-se fins al quasi últim racó de Catalunya, es travessar un paissatge carregat d’art i d’història, també de ficció ja que aquests són els paratges on Marià Vayreda situa la història de la seva novel·la “la punyalada”. No oblidem que en Marià Vayreda va lluitar a les guerres carlines i en va escriure un Llibre; “records de la darrera carlinada”.

Si anem a Oix, podem anar a St. Aniol, però no abans sense passar per Besalú, Beuda, Llierca, Tortellà (on es fabricava la “Chiruca”). També podem anar fins als límits de la Garrotxa, per sobre d’Albanyà, amb l’Alt’Empordà. També seguint el cami d’Oix amunt, cap a Rocabruna i Beget i endinsar-nos al Ripollès, també...

Montagut-Oix, quants records! I de quants anys! Fins aviat!

Oblidem l'Estatut!

--> -->

Oblidem l’Estatut si és que encara hi ha algu que el recorda…

Déu n’hi do las tonteries que ja es comencen a sentir respecte de la possible sentència del Tribunal Constitucional. Déu n’hi do les que haurem de sentir.

En primer lloc, aquells que ens diran que cal acatar la sentència del Tribunal Suprem i en canvi no varen ser capaços d’acatar la voluntat majoritaria del parlament català, la del poble de Catalunya en referèndum i la del Parlament espanyol. Estic parlant del PP però també del Defensor del Poble. De quin poble?

En segon lloc, la d’aquells altres que en certa manera ens diran el mateix però amb una mica més de suavitat, no us en fieu! En el fons és el mateix missatge. Recordeu que presumien d’haver passat el ribot a l’Estatut.

Tampoc són de fiar aquells que abans de la passada de ribot en van escapçar un tros a canvi de la promesa de recuperar el poder a Catalunya. Per últim, no us refieu de les cortines de fum d’aquells que varen malmetre el coratge de les seves bases. Ells haguessin firmat “l’estatutet” però la seva gent no els va deixar . Per això els varen fer fora del govern de forma ignominiosa però hi vàren tornar com xaiets, ara els ha crescut la llana i es tornaran a deixar esquilar.

Ens varen embolicar, tots plegats, en la negociació d’un estatut que no ens portava enlloc. No ens portava enlloc des del moment que no eren capaços de defensar-lo i estaven dispossats a escapçar-lo com a moneda de canvi.

La intransigència, la falta de visió d’estat i de la seva propia força va fer que Espanya perdés l’oportunitat de tenir-nos contents i enganyats. Us imagineu que hagués passat si al 2006 Espanya hagués acceptat l’Estatut? Algú creu que s’hauria desenvolupat? Hauria millorat el finançament? S’haguessin equilibrat les balances fiscals? S’hagués accelarat la connexió via TGV amb Europa? Tindriem un hub al Prat? Quina oportunitat perduda per l’estat espanyol!

I si ara Espanya s’adonés que trinxant-nos l’Estatut estan iniciant un camí de no retorn i per això no toquessin ni una sola coma del redactat? No m’ho crec! La seva prepotència els fa creure que són més forts del que en realitat són. Tant se val! Els catalans hem de ser conscients de les nostres possibilitats i oblidar-nos d’aquest Estatut nonat.

L’Estatut era ja una eina inservible abans de redactar-lo perquè el pacte entre Catalunya i Espanya estava viciat, si és que mai aquest pacte ha estat entès com a tal des de l’altre cantó, des de les espanyes.

Ara ha arribat el moment de travessar el pont, de deixar a aquest costat l’Estatut i tot el que de submissió representa. Hem de travessar a l’altre cantó on hi ha la llibertat per al nostre poble.

L’objectiu és clar, hi ha qui ja ho veu però també hi ha qui dubta, com també hi ha qui li fa por travessar o ni tant sols vol fer-ho. Cal travessar el pont! Aquells que estiguem decidits a fer-ho cal que ho fem.

Que comencem a caminar, arribem a l’altre cantó i establim un “cap de pont” ferm i consistent. Finalment, molts seran els que acabaran travessant i pocs voldran romandre a l’altra vora.

Que ningú posi pegues, que ningú entretingui a aquells que ja han decidit travessar. Que ningú tingui l’atreviment de demanar-nos que ens quedem, que acatem! Que ningú ens prometi que ja passarem més endavant o que hi ha un gual corrent avall. Que ningú ens retardi amb focs d’encenalls. Que ningú ens distregui de l’únic camí possible.

Cal travessar el pont i arribar a l’altre riba, només cal que comencem a caminar damunt del pont, uns quants ja estem en marxa, cada dia serem més!

11 d’abril de 2010

Un terrible error i un acte continuat de bona fe

...Als anys 60 ens vàrem fer el següent plantejament :Vindrà la democràcia, Catalunya aconseguirà una autonomia prou important per salvar el seu autogovern, assegurarem la nostra identitat nacional i assolirem un finançament correcte. Progressarem. I tot això es produiria en un Estat canviat, on Catalunya hi participaria en plenitud. AIXÒ HA TORNAT A FRACASSAR (al igual que va fracassar el federalisme el segle XIX, la Lliga o ERC). Tot i que hem aconseguit moltes coses (immersió lingüística, policia...) i que Catalunya, i jo el primer, vam jugar molt lleialment amb Espanya. la realitat és que el pacte no s’ha complert. “Tenim un problema afegit. Avui, Europa no juga a favor nostre. El problema de Catalunya, o el resol Catalunya o no el resol ningú. Els nous estats europeus han sorgit per l’esfondrament dels Imperis. La força de Catalunya només pot venir de dintre nostre”...

Extracte de les declaracions de Jordi Pujol (El Matí Digital – 9 d’abril de 2010)

Quants creguérem que el problema amb Espanya venia determinat per l’absència de democràcia? Que el problema d’Espanya era l’autoritarisme, el totalitarisme. En definitiva la dictadura franquista.

Quants creguérem que ajudant a democratitzar Espanya, a modernitzar-la resoldríem el nostre problema històric?

Encaix, responsabilitat, lleialtat, federalisme, solidaritat. Totes aquestes paraules només ens les hem cregut de debò des d’aquest costat.

A l’altra, una Espanya que va passar del feudalisme a l’absolutisme i de l’absolutisme al segle XXI. Una Espanya en la que tot el que va suposar el franquisme ha estat més consubstancial que accidental.

On nosaltres crèiem pactar, ells només veien la nostra debilitat, la nostra rendició amb armes i bagatges.

A l’època de la transició des de Catalunya només podíem concebre l’anticatalanisme des del feixisme, com una conseqüència del mateix. Un espanyol que fos demòcrata de debò no podria mai arribar a ser anticatalà. Ens acabaríem entenen en democràcia i en llibertat, treballant colze a colze i prosperant junts.

En definitiva, la culpa de tots els mals era l’absència de democràcia, les forces democràtiques espanyoles i l’esquerres espanyoles serien una garantia de llibertat.

Des de Catalunya es va treballar amb bona fe, assegurant l’estabilitat, la governabilitat, la convivència. Allà on els catalans veiem tot això, ells hi veien interessos inconfessables, “doblez” i mercantilisme; varen començar a dir-nos, tímidament, fenicis i després el que ara no cal repetir aquí.

Per no trencar el plat bonic hem anat cedint, hem anat aguantant, suportant estoicament. Nosaltres érem els espoliats, els que patíem el dèficit fiscal. ELS QUE PAGÀVEM PER TOT. En canvi, ells s’omplien la boca dient que Espanya “era la que mantenia a los catalanes”, que els robàvem!

Hi ha hagut molta mala fe per part de la classe política espanyola i també per part de les seves elits intel•lectuals i artístiques. Es feien abrandats defensors de causes llunyanes, mentre callaven i continuen callant quan els catalans érem i som menystinguts i insultats.

Des de molts mitjans espanyols s’ha sembrat l’anticatalanisme. Unes actituds xenòfobes fomentades en base a les històries més inversemblants que han cregut “a pies juntillas” tants espanyols. I és que en el fons hi ha gent especialitzada en dir “el que a la gent li agrada sentir”. L’anticatalanisme té el seu públic, el seus fans incondicionals, i, malauradament, no són pas quatre arreplegats.

Mal vistos, pagant de valent, sent increïblement solidaris i sentint-nos dir tot el contrari.
Hem passat de ser la zona més desenvolupada i rica de l’Estat a caure 7 o 8 posicions en el rànquing.

Els problemes socials i estructurals de Catalunya són cada cop més greus, els dèficits que patim cada cop més grans. Tot això afecta per igual a tots els ciutadans de Catalunya, fins i tot a aquells que es senten 100% espanyols, sense adonar-se que des d’Espanya els tracten i els tenen en compte com a catalans, és a dir, només a l’hora de cobrar-nos.

Per dignitat, ja ha arribat el moment de dir PROU La historia ens ensenya, actuem en conseqüència.

INDEPENDÈNCIA!

9 d’abril de 2010

Transversalitat, Ampli Espectre, Reagrupament, Convergència,…Límits i significats.

Darrerament estem escoltant una sèrie d’opinions que entenc que haurien de generar, per una part, debat i, per l’altra, aclariments; no cal que ens enlairem gaire, cal ser planers, altrament potser jo mateix no ho podré seguir.

En una trobada/sopar organitzada per Reagrupament el desembre passat a Mataró, en que jo hi era present, en Salvador Cardús, que era el convidat, ens va dir: “no us ofengueu però tots plegats feu pinta de convergents”. Aquesta anècdota ha estat recollida per Francesc Orteu en el seu llibre sobre en Joan Carretero.

Però, potser, no està ben explicada, o sí? És aquest aspecte de gent reposada i amb corbata, aquest independentisme tranquil allunyat de la imatge de fa tant sols uns anys, la que li recorda Convergència a en Cardús. Però res més que el record, la relació causal de la situació. Han passat 35 anys i tot ha canviat molt, Catalunya és diferent, la situació política és diferent.

Ens hem d’allunyar de la simplicitat a la que tots tendim, de dir que els reagrupats són convergents, que semblen convergents i a provocar que algú ja etiqueti Reagrupament com a independentistes de dretes. Hem de deixar clars els conceptes i explicar-los.

Hem de mirar enrere i recordar. Al 1974 es creen a Catalunya dos moviments que porten per nom convergència, si dos! No pas un! CSC-Convergència Socialista de Catalunya (Raventós) i CDC-Convergència Democràtica de Catalunya (Pujol).

CSC era l’ala esquerra del MSC (moviment socialista de Catalunya) i evoluciona, amb el temps, cap al Partit Socialista de Catalunya Congrés i després acabarà essent junt amb la federació catalana del PSOE (Triginer) el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), de CDC no cal dir gaire més. Ha conservat el nom fins a dia d’avui.

El mateix 1974 neix el Reagrupament Socialista d’en Pallach, que agrupa el sector socialdemocrata del MSC, s’hi va afegir transitòriament ERC i militants independents del socialdemocratisme , el seu principal dirigent fou el malaurat Josep Pallach, a la seva mort seria substituït per en Josep Verde Aldea. El Partit Socialista- Reagrupament es presenta a les eleccions generals del 1977 dins de la coalició Pacte Democràtic per Catalunya ( CDC- PSC(R)-ERD (Esquerra Democràtica de Catalunya d’en Trias Fargas) i el FNC (Front nacional de Catalunya). El PSC(R) finalment es va unir al PSC-PSOE mentre Convergència s’acabaria “confederant” amb Unió Democràtica de Catalunya.

Un cop “aclarit” el que va passar fa tants anys, un altre dia m’agradaria parlar d’en Pallach i d’en Manuel Serra i Moret – President del Parlament de Catalunya a l’exili - i els orígens del MSC i la seva posterior divisió entre socialdemòcrates (Pallach) i marxistes (Raventós)

Doncs bé, tot aquest conglomerat de partits, juntament amb el PSUC el PSAN i altres participaven a l’Assemblea de Catalunya. Aquest era el veritable moviment transversal als darrers temps de la dictadura; aquest era el moviment d’ampli espectre que defensava la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. Els que en formaven part, les dues convergències i tots els altres, només pretenien un aglutinament ideològic. Respecte l’eix nacional, tots pretenien el mateix: l’Autonomia. Per tot això, semblava lògic que, un cop recuperades les llibertats democràtiques, cada un tirés pel seu cantó i fes la seva oferta de model social i el seu plantejament ideològic.

Si a data d’avui s’ha de comparar Reagrupament o la candidatura transversal que vol tirar endavant en Joan Laporta amb algú, aquesta comparació caldria fer-la amb l’Assemblea de Catalunya, en cap cas no es pot fer amb cap dels partits o moviments que llavors en formaven part ja que l’horitzó nacional dels partits actuals difereix del que proposa Reagrupament i del que proposa Laporta.

Reagrupament ho han dit molt clar: “Un cop aconseguit l’objectiu, cap a casa”! A continuació un cop recuperada la llibertat nacional s’han de convocar eleccions i cal triar.

A diferència del 1977 l’horitzó nacional dels partits democràtics catalans és divers. No hi ha un objectiu comú com llavors ho era l’Autonomia.

És per això que, en primer lloc, de forma transversal, cal treballar per arribar a aquest horitzó. Reagrupament, també Laporta i tots els que s’afegeixin han de treballar per aconseguir aquesta fita. Cal rebaixar plantejaments i personalismes,. Ja hi serem tots plegats a temps de recuperar-los un cop aconseguida la plena llibertat del nostre país.

4 d’abril de 2010.

Qüestió de supervivència...

...Unes quantes raons per la independència.

La creació d’un Estat propi és una qüestió de supervivència. L’existència de l’estat espanyol no cal dir que està assegurada tant si aconseguim aquesta fita com si no. La pervivència del concepte de nació espanyola està igualment assegurat.

El concepte de nació catalana només es pot assegurar amb la creació del nostre propi estat. Si no aconseguim la creació d’aquest estat estem condemnats a sucumbir com a poble i també com a societat.

L’espanyolització no només comporta un assimilacionisme cultural, sinó també un espoli econòmic. L’estat espanyol ha prosperat en aquests darrers anys, però ho ha fet en detriment del nostre progrés. La “provincialització” del “nordeste peninsular”, com ells ens anomenen, és un objectiu escrit en el codi genètic de l’espanyolisme, que no contempla cap altre futur per al seu estat que no sigui la uniformització i el centralisme.

Mai hi ha hagut cap plantejament per part espanyola que suposes un respecte i un reconeixement de la diferència, de l’existència al seu sí de diverses cultures. Per a ells la cultura espanyola és una sola, la seva. Espanya és una extensió de castellà i la resta terra conquerida que cal assimilar.

El que no varen aconseguir entre el 1714 i el 1975 ho estan aconseguint aquests darrers anys en “plena democràcia”. La cultura catalana està en perill. La no existència d’un estat que la recolzi és la causa que en aquests moments tingui més assegurada la seva supervivència la cultura eslovena, la maltesa, la gaèlica, la danesa, etc...que no pas la nostra.

Però és que al perill que suposa la pèrdua de la nostra personalitat cultural s’afegeix la pèrdua de pes econòmic, l’empobriment en definitiva. S’ha produït un efecte de vasos comunicants, el que s’ha perdut a Catalunya s’ha guanyat a altres zones de l’estat espanyol, però no és aquest un guany estable per a aquestes comunitats ni la pèrdua ha estat puntual per a nosaltres .

Per a mantenir aquest avantatge els cal continuar amb els vasos comunicants, els cal continuar “xuclant” de Catalunya.

A càrrec del que espolien a Catalunya, dels diners que no ens retornen, estan bastint el gran Madrid. Madrid era fa 30 anys la capital política i Barcelona l’econòmica, ara Madrid ha aconseguit la doble capitalitat.

Amb els nostres diners paguen les seves infraestructures, la terminal T-4 de l’aeroport de Barajas ha costat 5 vegades més que la T1 del Prat. Fa uns anys quan des de Barcelona es reivindicava la tercera pista per al Prat, el ministre de torn va respondre: Que per què volíem la tercera pista, si ja la teníem a Barajas? És a dir, que passéssim per Madrid.

L’eix mediterrani d’ample de via europeu per a mercaderies que ha de partir d’Algesires el pretenen convertit en eix mesetari, és a dir, fer-lo passar per Madrid i Saragossa cap amunt Pirineus enllà. A poc que ens descuidem Catalunya pot quedar en un racó de món. El port de Barcelona congestionat i sense bones comunicacions. Llavors per què descarregar mercaderies en una Barcelona mal comunicada si descarregant-les a Algesires s’estalvien dies de navegació i ja entren directament a Europa?

Ja tenim “doble comunicació” amb Madrid, pont aeri i tren d’alta velocitat, les connexions amb Europa i amb el món poden esperar, o en tot cas s’han de fer via Madrid. Hem de continuar passant per casa seva a rendir-los “pleitesia” i demanar-los permís per anar pel món.

Hi ha mil raons més que fan urgent que ens posem les piles, que fem un pas endavant per aconseguir la plena sobirania, altrament correm el risc de convertir-nos en “las provincias del nordeste peninsular”, empobrides, endarrerides, plenes de jubilats i amb els nostres joves buscant-se les garrofes pel món.

2 d’abril de 2010