Qüestió de supervivència...

...Unes quantes raons per la independència.

La creació d’un Estat propi és una qüestió de supervivència. L’existència de l’estat espanyol no cal dir que està assegurada tant si aconseguim aquesta fita com si no. La pervivència del concepte de nació espanyola està igualment assegurat.

El concepte de nació catalana només es pot assegurar amb la creació del nostre propi estat. Si no aconseguim la creació d’aquest estat estem condemnats a sucumbir com a poble i també com a societat.

L’espanyolització no només comporta un assimilacionisme cultural, sinó també un espoli econòmic. L’estat espanyol ha prosperat en aquests darrers anys, però ho ha fet en detriment del nostre progrés. La “provincialització” del “nordeste peninsular”, com ells ens anomenen, és un objectiu escrit en el codi genètic de l’espanyolisme, que no contempla cap altre futur per al seu estat que no sigui la uniformització i el centralisme.

Mai hi ha hagut cap plantejament per part espanyola que suposes un respecte i un reconeixement de la diferència, de l’existència al seu sí de diverses cultures. Per a ells la cultura espanyola és una sola, la seva. Espanya és una extensió de castellà i la resta terra conquerida que cal assimilar.

El que no varen aconseguir entre el 1714 i el 1975 ho estan aconseguint aquests darrers anys en “plena democràcia”. La cultura catalana està en perill. La no existència d’un estat que la recolzi és la causa que en aquests moments tingui més assegurada la seva supervivència la cultura eslovena, la maltesa, la gaèlica, la danesa, etc...que no pas la nostra.

Però és que al perill que suposa la pèrdua de la nostra personalitat cultural s’afegeix la pèrdua de pes econòmic, l’empobriment en definitiva. S’ha produït un efecte de vasos comunicants, el que s’ha perdut a Catalunya s’ha guanyat a altres zones de l’estat espanyol, però no és aquest un guany estable per a aquestes comunitats ni la pèrdua ha estat puntual per a nosaltres .

Per a mantenir aquest avantatge els cal continuar amb els vasos comunicants, els cal continuar “xuclant” de Catalunya.

A càrrec del que espolien a Catalunya, dels diners que no ens retornen, estan bastint el gran Madrid. Madrid era fa 30 anys la capital política i Barcelona l’econòmica, ara Madrid ha aconseguit la doble capitalitat.

Amb els nostres diners paguen les seves infraestructures, la terminal T-4 de l’aeroport de Barajas ha costat 5 vegades més que la T1 del Prat. Fa uns anys quan des de Barcelona es reivindicava la tercera pista per al Prat, el ministre de torn va respondre: Que per què volíem la tercera pista, si ja la teníem a Barajas? És a dir, que passéssim per Madrid.

L’eix mediterrani d’ample de via europeu per a mercaderies que ha de partir d’Algesires el pretenen convertit en eix mesetari, és a dir, fer-lo passar per Madrid i Saragossa cap amunt Pirineus enllà. A poc que ens descuidem Catalunya pot quedar en un racó de món. El port de Barcelona congestionat i sense bones comunicacions. Llavors per què descarregar mercaderies en una Barcelona mal comunicada si descarregant-les a Algesires s’estalvien dies de navegació i ja entren directament a Europa?

Ja tenim “doble comunicació” amb Madrid, pont aeri i tren d’alta velocitat, les connexions amb Europa i amb el món poden esperar, o en tot cas s’han de fer via Madrid. Hem de continuar passant per casa seva a rendir-los “pleitesia” i demanar-los permís per anar pel món.

Hi ha mil raons més que fan urgent que ens posem les piles, que fem un pas endavant per aconseguir la plena sobirania, altrament correm el risc de convertir-nos en “las provincias del nordeste peninsular”, empobrides, endarrerides, plenes de jubilats i amb els nostres joves buscant-se les garrofes pel món.

2 d’abril de 2010