Transversalitat, Ampli Espectre, Reagrupament, Convergència,…Límits i significats.

Darrerament estem escoltant una sèrie d’opinions que entenc que haurien de generar, per una part, debat i, per l’altra, aclariments; no cal que ens enlairem gaire, cal ser planers, altrament potser jo mateix no ho podré seguir.

En una trobada/sopar organitzada per Reagrupament el desembre passat a Mataró, en que jo hi era present, en Salvador Cardús, que era el convidat, ens va dir: “no us ofengueu però tots plegats feu pinta de convergents”. Aquesta anècdota ha estat recollida per Francesc Orteu en el seu llibre sobre en Joan Carretero.

Però, potser, no està ben explicada, o sí? És aquest aspecte de gent reposada i amb corbata, aquest independentisme tranquil allunyat de la imatge de fa tant sols uns anys, la que li recorda Convergència a en Cardús. Però res més que el record, la relació causal de la situació. Han passat 35 anys i tot ha canviat molt, Catalunya és diferent, la situació política és diferent.

Ens hem d’allunyar de la simplicitat a la que tots tendim, de dir que els reagrupats són convergents, que semblen convergents i a provocar que algú ja etiqueti Reagrupament com a independentistes de dretes. Hem de deixar clars els conceptes i explicar-los.

Hem de mirar enrere i recordar. Al 1974 es creen a Catalunya dos moviments que porten per nom convergència, si dos! No pas un! CSC-Convergència Socialista de Catalunya (Raventós) i CDC-Convergència Democràtica de Catalunya (Pujol).

CSC era l’ala esquerra del MSC (moviment socialista de Catalunya) i evoluciona, amb el temps, cap al Partit Socialista de Catalunya Congrés i després acabarà essent junt amb la federació catalana del PSOE (Triginer) el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), de CDC no cal dir gaire més. Ha conservat el nom fins a dia d’avui.

El mateix 1974 neix el Reagrupament Socialista d’en Pallach, que agrupa el sector socialdemocrata del MSC, s’hi va afegir transitòriament ERC i militants independents del socialdemocratisme , el seu principal dirigent fou el malaurat Josep Pallach, a la seva mort seria substituït per en Josep Verde Aldea. El Partit Socialista- Reagrupament es presenta a les eleccions generals del 1977 dins de la coalició Pacte Democràtic per Catalunya ( CDC- PSC(R)-ERD (Esquerra Democràtica de Catalunya d’en Trias Fargas) i el FNC (Front nacional de Catalunya). El PSC(R) finalment es va unir al PSC-PSOE mentre Convergència s’acabaria “confederant” amb Unió Democràtica de Catalunya.

Un cop “aclarit” el que va passar fa tants anys, un altre dia m’agradaria parlar d’en Pallach i d’en Manuel Serra i Moret – President del Parlament de Catalunya a l’exili - i els orígens del MSC i la seva posterior divisió entre socialdemòcrates (Pallach) i marxistes (Raventós)

Doncs bé, tot aquest conglomerat de partits, juntament amb el PSUC el PSAN i altres participaven a l’Assemblea de Catalunya. Aquest era el veritable moviment transversal als darrers temps de la dictadura; aquest era el moviment d’ampli espectre que defensava la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. Els que en formaven part, les dues convergències i tots els altres, només pretenien un aglutinament ideològic. Respecte l’eix nacional, tots pretenien el mateix: l’Autonomia. Per tot això, semblava lògic que, un cop recuperades les llibertats democràtiques, cada un tirés pel seu cantó i fes la seva oferta de model social i el seu plantejament ideològic.

Si a data d’avui s’ha de comparar Reagrupament o la candidatura transversal que vol tirar endavant en Joan Laporta amb algú, aquesta comparació caldria fer-la amb l’Assemblea de Catalunya, en cap cas no es pot fer amb cap dels partits o moviments que llavors en formaven part ja que l’horitzó nacional dels partits actuals difereix del que proposa Reagrupament i del que proposa Laporta.

Reagrupament ho han dit molt clar: “Un cop aconseguit l’objectiu, cap a casa”! A continuació un cop recuperada la llibertat nacional s’han de convocar eleccions i cal triar.

A diferència del 1977 l’horitzó nacional dels partits democràtics catalans és divers. No hi ha un objectiu comú com llavors ho era l’Autonomia.

És per això que, en primer lloc, de forma transversal, cal treballar per arribar a aquest horitzó. Reagrupament, també Laporta i tots els que s’afegeixin han de treballar per aconseguir aquesta fita. Cal rebaixar plantejaments i personalismes,. Ja hi serem tots plegats a temps de recuperar-los un cop aconseguida la plena llibertat del nostre país.

4 d’abril de 2010.