Montagut - Oix

-->

Em varen dir:”Anirem a Montagut-Oix”, em va sonar com una baldada, un truc al fons del meu cap que em va traslladar molts anys enrere.

Tot just començava la transició, no feia massa que havia acabat el sisè de batxillerat i la revàlida. Havia sortit de l’escola sabent que era el “Milanesado” i sense saber un borrall de la història de Catalunya.

Encetàvem la segona meitat dels setanta i em va arribar a les mans un llibre: “Episodis de la Historia de Catalunya”, una edició del 1975 a cura de Jaume Sobrequés, un regal d’una caixa d’estalvis el dia de St. Jordi. Sí! Les caixes regalaven llibres!

Hi havia historia més enllà, del Cid i Hernan Cortés, del dos de Mayo i de l’Armada Invencible! Hi havia la nostra història, la de Catalunya, un país que havia estat capdavanter a la seva època. Història que s’havia esborrat dels llibres; almenys dels que a mi m’havien fet estudiar.

Una cosa va portar a l’altre. Estava descobrint un món nou i vaig voler beure-m’ho tot. Ara passats més de trenta anys me n’adono que era missió impossible, hi ha tant que aprendre! Vaig començar per l’època medieval. S’obria un món que desconeixia, començant pels comtes catalans, em vaig fer amb els llibres d’en Ramon Abadal i molts d’altres.

Vaig descobrir noms que no sabia, Besalú? Un comtat? Un comte anomenat Bernat Tallaferro! Veiem! Qui era? Buscava informació i vaig trobar un llibre d’un historiador local: en Ramon Grabulosa, escrit al 1968; “Besalú, un país aspre i antic”. D’ell recordo que vaig llegir, amb posterioritat, altres: “Les valls d’Olot”, una edició del 1975, i “Carlins i Liberals” publicat per editorial Aedos al 1972.

Crec que els catalans estem en deute amb tots aquests historiadors locals. Quan vaig tenir carnet i cotxe vaig anar cap a la Garrotxa. Besalú! Cada racó em cridava la curiositat. Una botiga de queviures amb les caixes de verdures i fruites col·locades sota una porxada romànica, la imponent església de St. Pere, la de St. Vicens, les runes de la de St. Maria del Castell, l’Hospital de St. Julià , els banys jueus i el pont, sobretot el pont, “excessivament reconstruït” en comparació amb la resta de la vila, en aquells anys.

Des de llavors, com a simple turista, he tornat diverses vegades a la comarca, a l’antic país de Besalú, que ara té com a capital Olot. També fa molts anys vaig visitar Oix i la serra el Toix, el Montmajor, el Montpetit, va ser l’escenari d’una batalla, els catalans som humils i en diem batussa, entre els carlins i els liberals. Allí el general Nouvilas al front de 3000 homes va caure davant les tropes d’en Savalls, llavors una tropa de 3.000 era molta gent!

Anar a Oix-Montagut, no és només endinsar-se fins al quasi últim racó de Catalunya, es travessar un paissatge carregat d’art i d’història, també de ficció ja que aquests són els paratges on Marià Vayreda situa la història de la seva novel·la “la punyalada”. No oblidem que en Marià Vayreda va lluitar a les guerres carlines i en va escriure un Llibre; “records de la darrera carlinada”.

Si anem a Oix, podem anar a St. Aniol, però no abans sense passar per Besalú, Beuda, Llierca, Tortellà (on es fabricava la “Chiruca”). També podem anar fins als límits de la Garrotxa, per sobre d’Albanyà, amb l’Alt’Empordà. També seguint el cami d’Oix amunt, cap a Rocabruna i Beget i endinsar-nos al Ripollès, també...

Montagut-Oix, quants records! I de quants anys! Fins aviat!