Ens explicava en Marc, que treballa a
l'oficina de turisme de Llívia, que la Cerdanya un cop estabilitzada la
frontera entre els comtats catalans i Al-Andalus,
cap als segles X/XI, es va convertir en quelcom així com una espècie de rotonda.
La gent hi arribava per alguna de les seves entrades, per la vall del Segre,
Toses, Pendís, Coll de Jou, Coll de la Perxa, Puimorens... i sortia per
qualsevol altre. El comerç, aquesta funció de territori de trànsit, però també
la seva uniformitat geogràfica li van donar un caràcter propi. Una unitat que,
malgrat el tractat dels Pirineus al segle XVII, es va mantenir fins als temps
de la gran Guerra, ara fa 100 anys, amb famílies a distribuïdes a banda i banda de
la frontera.(*)
Viefville des Essars, se'n va adonar compte, d'aquesta unitat del territori, poc després d'establir-se a Puigcerdà el 1812. Des Essars havia estat fins llavors el sotsprefecte a Aurenja (Orange) al departament de la Valclusa, al Sud de França. Era un funcionari de carrera de l'administració napoleònica. Un funcionari que va promocionar a Prefecte d'un nou departament de l'Imperi francès.
Però abans ens cal anar una mica enrere. Just l'estiu de 1808 havia esclatat la guerra del Francès, quan una gran part del territori de la península es va sollevar contra la invasió napoleònica. Puigcerdà va quedar molt a prop de les guarnicions franceses que des de Montlluís controlaven la part francesa de la Cerdanya. Malgrat que, en principi, no varen intervenir a la part espanyola. Les juntes de defensa, com a mesura precautòria, van traslladar la capital corregimental a la Seu d'Urgell, territori controlat per les forces contràries a la invasió. Puigcerdà havia estat cap de Corregiment des de l'establiment del Decret de Nova Planta, es pot suposar que com a "premi" per haver estat des de l'inici de la guerra de Successió sota el control borbònic. Al contrari que la Seu d'Urgell, seu bisbal, que va estar quasi durant tota la guerra de Successió controlada pels austriacistes.
Puigcerdà, doncs, va quedar a partir de 1808 en una zona militarment indeterminada. El comerç i el contraban van fluir, com abans del començament de la guerra. Les tropes espanyoles van fer diverses incursions durant aquells anys fins i tot més enllà del Coll de la Perxa i del Puimorens. L'objectiu eren les collites i els ramats. Els francesos parapetats a la fortalesa de Montlluís, amb una guarnició relativament petita, resistien i amb això no permetien que les forces provinents de Catalunya controlessin el territori, malgrat que no podien evitar les accions de pillatge que comentàvem.
A començament de 1812 França va decidir annexionar Catalunya a l'Imperi francès, segregant-la d'Espanya. Van dividir Catalunya, segons el model francès, en quatre departaments. Puigcerdà va passar, doncs, a ser cap d'un d'aquests quatre departaments; el del Segre. Un departament que comprenia tot el nord de Catalunya, des de la Cerdanya, fins al Pallars i el Bergadà i el Solsonès pel Sud. En principi es va decidir establir dues sotsprefectures, una a Talarn i un altre a Solsona. El problema pels francesos és que en prou feines controlaven el territori i els dos sotsprefectes anomenats per l'administració francesa van acabar, simplement, fent funcions administratives a Puigcerdà al costat del prefecte Des Essars. Aquest, però, tarda encara quasi mig any a establir-se a Puigcerdà. No ho va fer fins al mes de juny de 1812, quan ho va fer amb la seguretat que li donava el recolzament militar que es va establir a la zona.
Per controlar el territori els francesos van establir diverses guarnicions, ampliant el nombre de les seves tropes que al principi estaven només a Montlluís, dels 700 fins a quasi 4.000 homes. A Puigcerdà es va començar a construir un fort a prop del llac, que a hores d'ara no està del tot determinat exactament on estava emplaçat. Part de la guarnició va acabar ocupant i malmetent el convent dels dominics. A Puigcerdà es va establir una comuna, municipi, sota administració francesa, a càrrec de persones de la vila. Des Essars va ser el prefecte fins a finals de 1812. Llavors, quan ja la marxa de la guerra anava contra els interessos napoleònics, Puigcerdà es va convertir en sotsprefectura i el departament del Segre va ser integrat al del Ter amb capital a Girona. En cap cas els napoleònics, malgrat les forces desplegades, que van suposar un cost extraordinari que va anar sobre les espatlles del territori i de la seva gent, van controlar gairebé res més enllà dels voltants de Puigcerdà.
Des Essars, des del primer moment, com a prefecte del Departament, va entrar en disputa amb el Departament dels Pirineus Orientals al qual pertanyia la meitat nord de la Cerdanya. Des essars veient la continuïtat geogràfica de la comarca i de les seves gents pretenia que tota la Cerdanya passés a formar part del Departament del Segre, cosa que no va aconseguir. L'administració francesa, malgrat el poc temps que va regir la zona, a finals del 1813 abandonarien definitivament el territori, va tenir temps d'iniciar una sèrie de projectes força ambiciosos.
Es van pavimentar els carrers, plantar arbres a les zones de passeig, es va buidar i netejar el llac reforçant els seus murs. També es va construir una carretera que enllaçava amb Montlluís, es va fer un hospital i es va regular, establint escola, l'ensenyament per a tots els infants de la comarca. S'organitzaren sistemes públics de neteja i sanejament, també es va començar traslladar el cementiri, que estava a la zona de l'actual plaça dels Herois, fora de la ciutat...
A partir de 1814 amb l'ensulsiada del règim napoleònic, Catalunya durant uns decennis va recuperar els corregiments. Finalment, a la dècada dels anys 30 del segle XIX, Espanya, imitant el model departamental francès, va suprimir els corregiments i va establir les actuals províncies. La Cerdanya, la part espanyola, va patir una nova divisió. Una part de la Cerdanya va passar a pertànyer a la província de Girona i l'altra a la de Lleida. Puigcerdà que havia estat cap de Departament va tornar a ser una simple vila fronterera i els estadants de la comarca van haver, depenent del lloc, d'anar a resoldre els seus afers a Lleida o a Girona. No va ser fins fa quelcom més de 30 anys, que Puigcerdà va recuperar la capitalitat, en aquest cas comarcal. Ara, ja de facto, Puigcerdà en alguns serveis i quasi pel que fa a tot el comerç, torna a exercir de capital del conjunt de la comarca, inclosa la part francesa.
5 d'octubre 2016
Viefville des Essars, se'n va adonar compte, d'aquesta unitat del territori, poc després d'establir-se a Puigcerdà el 1812. Des Essars havia estat fins llavors el sotsprefecte a Aurenja (Orange) al departament de la Valclusa, al Sud de França. Era un funcionari de carrera de l'administració napoleònica. Un funcionari que va promocionar a Prefecte d'un nou departament de l'Imperi francès.
Però abans ens cal anar una mica enrere. Just l'estiu de 1808 havia esclatat la guerra del Francès, quan una gran part del territori de la península es va sollevar contra la invasió napoleònica. Puigcerdà va quedar molt a prop de les guarnicions franceses que des de Montlluís controlaven la part francesa de la Cerdanya. Malgrat que, en principi, no varen intervenir a la part espanyola. Les juntes de defensa, com a mesura precautòria, van traslladar la capital corregimental a la Seu d'Urgell, territori controlat per les forces contràries a la invasió. Puigcerdà havia estat cap de Corregiment des de l'establiment del Decret de Nova Planta, es pot suposar que com a "premi" per haver estat des de l'inici de la guerra de Successió sota el control borbònic. Al contrari que la Seu d'Urgell, seu bisbal, que va estar quasi durant tota la guerra de Successió controlada pels austriacistes.
Puigcerdà, doncs, va quedar a partir de 1808 en una zona militarment indeterminada. El comerç i el contraban van fluir, com abans del començament de la guerra. Les tropes espanyoles van fer diverses incursions durant aquells anys fins i tot més enllà del Coll de la Perxa i del Puimorens. L'objectiu eren les collites i els ramats. Els francesos parapetats a la fortalesa de Montlluís, amb una guarnició relativament petita, resistien i amb això no permetien que les forces provinents de Catalunya controlessin el territori, malgrat que no podien evitar les accions de pillatge que comentàvem.
A començament de 1812 França va decidir annexionar Catalunya a l'Imperi francès, segregant-la d'Espanya. Van dividir Catalunya, segons el model francès, en quatre departaments. Puigcerdà va passar, doncs, a ser cap d'un d'aquests quatre departaments; el del Segre. Un departament que comprenia tot el nord de Catalunya, des de la Cerdanya, fins al Pallars i el Bergadà i el Solsonès pel Sud. En principi es va decidir establir dues sotsprefectures, una a Talarn i un altre a Solsona. El problema pels francesos és que en prou feines controlaven el territori i els dos sotsprefectes anomenats per l'administració francesa van acabar, simplement, fent funcions administratives a Puigcerdà al costat del prefecte Des Essars. Aquest, però, tarda encara quasi mig any a establir-se a Puigcerdà. No ho va fer fins al mes de juny de 1812, quan ho va fer amb la seguretat que li donava el recolzament militar que es va establir a la zona.
Per controlar el territori els francesos van establir diverses guarnicions, ampliant el nombre de les seves tropes que al principi estaven només a Montlluís, dels 700 fins a quasi 4.000 homes. A Puigcerdà es va començar a construir un fort a prop del llac, que a hores d'ara no està del tot determinat exactament on estava emplaçat. Part de la guarnició va acabar ocupant i malmetent el convent dels dominics. A Puigcerdà es va establir una comuna, municipi, sota administració francesa, a càrrec de persones de la vila. Des Essars va ser el prefecte fins a finals de 1812. Llavors, quan ja la marxa de la guerra anava contra els interessos napoleònics, Puigcerdà es va convertir en sotsprefectura i el departament del Segre va ser integrat al del Ter amb capital a Girona. En cap cas els napoleònics, malgrat les forces desplegades, que van suposar un cost extraordinari que va anar sobre les espatlles del territori i de la seva gent, van controlar gairebé res més enllà dels voltants de Puigcerdà.
Des Essars, des del primer moment, com a prefecte del Departament, va entrar en disputa amb el Departament dels Pirineus Orientals al qual pertanyia la meitat nord de la Cerdanya. Des essars veient la continuïtat geogràfica de la comarca i de les seves gents pretenia que tota la Cerdanya passés a formar part del Departament del Segre, cosa que no va aconseguir. L'administració francesa, malgrat el poc temps que va regir la zona, a finals del 1813 abandonarien definitivament el territori, va tenir temps d'iniciar una sèrie de projectes força ambiciosos.
Es van pavimentar els carrers, plantar arbres a les zones de passeig, es va buidar i netejar el llac reforçant els seus murs. També es va construir una carretera que enllaçava amb Montlluís, es va fer un hospital i es va regular, establint escola, l'ensenyament per a tots els infants de la comarca. S'organitzaren sistemes públics de neteja i sanejament, també es va començar traslladar el cementiri, que estava a la zona de l'actual plaça dels Herois, fora de la ciutat...
A partir de 1814 amb l'ensulsiada del règim napoleònic, Catalunya durant uns decennis va recuperar els corregiments. Finalment, a la dècada dels anys 30 del segle XIX, Espanya, imitant el model departamental francès, va suprimir els corregiments i va establir les actuals províncies. La Cerdanya, la part espanyola, va patir una nova divisió. Una part de la Cerdanya va passar a pertànyer a la província de Girona i l'altra a la de Lleida. Puigcerdà que havia estat cap de Departament va tornar a ser una simple vila fronterera i els estadants de la comarca van haver, depenent del lloc, d'anar a resoldre els seus afers a Lleida o a Girona. No va ser fins fa quelcom més de 30 anys, que Puigcerdà va recuperar la capitalitat, en aquest cas comarcal. Ara, ja de facto, Puigcerdà en alguns serveis i quasi pel que fa a tot el comerç, torna a exercir de capital del conjunt de la comarca, inclosa la part francesa.
5 d'octubre 2016
(*) segons sembla la descatalanització de la
part francesa de la Cerdanya va agafar definitivament embranzida a partit de la
guerra del 1914. Quan la majoria dels seus habitants van fer seu el sentiment de
ciutadania. Acompanyat tot plegat de l’increment de l’escolarització, en
francès naturalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada