El carrer Beata Maria de Mataró, per exemple!

El carrer Beata Maria tenia un cert encant, és un carrer estret, més aviat fosc, sobretot a la tardor i a l'hivern quan els rajos solars mai arriben. Té diversos edificis centenaris a banda i banda, qualque de l'època dels Àustries. En algun d'ells hi devia acabar vivint, en el seu temps, un botifler, doncs al pany d'entrada hi ha la corona borbònica amb els dos lleons(*). És un edifici molt vell i en ell recordo que fa molts anys hi vivia un company de feina. Cap al fons el carrer s'estrenyia i hi havia uns ferros a la paret que suposo permetien agafar-se a manera de baranes per superar el pendent, en subsisteixen encara uns quants (***). Al començament he dit era com si aquest carrer haguera desaparegut i no és així, però ha perdut molt del seu encant, des que fa uns anys van canviar la pavimentació. Crec que es van endur per davant una part de la seva història.Al meu modest parer el van desgraciar, doncs estèticament no ha millorat i funcionalment, atès el poc trànsit que hi circula, tampoc.

Simbologia borbònica al carrer Beata Maria

El carrer beata Maria era un carrer empedrat, amb unes llambordes centenàries, en les que es podia observar el desgast, el solc, produït pel pas i pas de carros i més carros. Les llambordes restaven rebaixades, mostraven la longitudinal ferida feta per les llantes de les rodes dels carruatges, que durant anys i panys varen circular per aquell carrer. La majoria, amb destí al mercat de la plaça Gran que és allà mateix, al capdavall girant a la dreta, enfront de la centenària taverna de can Laru, que és el lloc on el carrer s'estreny. Talment així devia succeir, un continuat tràfec de carros. Com, als seus escrits, recordant la seva infantesa al primer decenni del segle XX, ens relata l'arqueòleg i historiador mataroní Marià Ribas (**).

El carrer Beata Maria va perdre part de la seva gràcia amb l'arranjament de la seva calçada. Una gràcia que reflectia la seva vella història. De quan Mataró després de quasi un mil·lenni, al segle XV, va tornar a formar un nucli urbà. Ho va fer a redós de l'església de Santa Maria i de la Plaça Gran. En un eix nord-sud, que resseguia aproximadament l'antic "Cardo Màxim" de la ciutat romana. Ben aviat transversalment es van començar a formar carrers. Un dels primers el de Beata Maria, que permetia accedir, com ja hem dit, a la part de llevant a la Plaça Gran i seguia de baixada  fins a la muralla, del darrer terç del segle XVI, enllaçant amb la baixada Feliu.

Ha estat com una epidèmia! Cert que molts carrers calia arranjar-los. Cert que n'hi havia de molt malmesos, però tinc la impressió que tot s'ha fet, tot es va fer, amb pressa, sense rumiar-s'hi gaire, com si "reurbanitzar" fos un objectiu fixat no pas una necessitat. Quelcom que, en alguns casos, més s'havia de fer que no pas  calia fer. Tot arreu al meu poble, però també a qualsevol altre lloc on vagis, et trobes el mateix. Tot s'ha fet amb un disseny estèticament insuls, repetitiu, d'una aparença avorrida que acaba cansant i fastiguejant de veure el mateix a tants llocs. De tot això alguns en diuen modern! En diuen modern a quelcom d'un estil neutre, sense massa pretensions o potser amb masses per la funcionalitat que se n'espera. Un estil amb alguna que altra "boutade". Com la d'introduir, més darrerament, en el disseny el ferro rovellat. Sí! D'aquell que val més que no t'hi arrambis gaire. Com la de posar "pilones" per impedir que els vehicles no s'enfilin a la vorera. Elements aquests dels més variats dissenys, alguns talment semblen norais, preparats per lligar la llanxa neumàtica el dia que tinguem una inundació. Aquests, precisament, els semblants a norais,  van ser substituïts perquè la gent devia ensopegar. Finalment a molts llocs s’ha posat uns altres, “descollonants”, ja que en cas d’ensopegar queden a l’alçada que ara tots us imagineu.

Mataró ha perdut moltes de les voreres, algunes certament molt malmeses, fetes de grans plaques de pedra calcària nummulítica, que eren centenàries. Se'n conserven encara algunes en molt mal estat. Com encara es conserven en molts carrers oberts i urbanitzats als seixanta i setanta del segle passat els rajols, panots també en diuen, de 20 x 20 fets de "portland", amb un disseny minimalista en creu – de quatre pastilles- o en creu i amb dos cercles asimètrics. Malgrat la seva senzillesa han resistit força bé el pas del temps. Abans, en molts casos, s'han aixecat les voreres, que no pas s'han trencat aquests humils rajols per l'ús habitual, no parlo pas de camions enfilats dalt la vorera, clar!

Pedra artificial deteriorada

vorera de pedra calcària nummulítica

Els darrers anys abans de la crisi, i fins i tot ara, no ens hem mocat pas amb mitja màniga. Moltes places i carrers es van pavimentar amb lloses de pedra artificial d'un aspecte de "més de mudar" que les rajoles de portland –ciment hidràulic si fem servir termes més tècnics- de les que abans parlàvem. Sobretot això s'ha fet en llocs on es volia que els espais fossin exclusivament o preferentment per vianants. Altra cosa ha estat el resultat que han donat les lloses i rajols emprats.

Panot de quatre pastilles amb rodones

Panot de quatre pastilles

Quan no ha estat la "pedra artificial", que com un tronc de pi han quedat plenes de sots i solcs que amb el temps s'anaven desprenent per capes, ha estat la col·locació d'aquesta. Lloses i rajoles mal enganxades de manera que s'aixequen al pas dels vianants fent un peculiar "cloc-cloc". Soroll aquest d'un ritme molt més ràpid i volum més elevat si el que passa per sobre d'ells en lloc d'un vianant és un vehicle de dues rodes. En definitiva tot plegat una despesa que molts cops no ha estat, al meu modest entendre, adequada a la necessitat.

Per altra banda, també en alguns casos, no s'ha tingut la cura suficient amb l'establiment de garanties i la reclamació d'aquestes. M'agradaria veure si a algun responsable d'aquestes readequacions, reurbanitzacions, remodelacions, redissenys... li haguessin posat algun d'aquests materials a casa seva, no haguera posat el crit al cel. En canvi, quan el que controla no és el que paga i el que es paga no és per casa, passen coses que poden acabar essent esperpèntiques i inversemblants. Perquè, i això és un tema per un altre dia, els diners públics, l'ús que se'n fa i els resultats que s'obtenen, tot plegat, hauria de ser sagrat!

21 d'octubre  2016

(*) A Mataró fa uns trenta anys hi havia moltes cases que al forat del pany hi tenien l’aliga bicèfala, símbol dels Àustries. Poques cases malgrat que Mataró va ser considerada un ciutat “plena de botiflers”, tenien els símbols borbònics. Molts d'aquests decorats dels panys han desaparegut en els darrers anys.

(**)  Íntims records d’infància – Visions de la Plaça Gran de Mataró (1900-1910) de Marià Ribas i Bertran.   Editat al 1992 pel Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró

(***) Amb posterioritat a la publicació d'aquest post, el meu ex company de feina em comenta que aquells ferros es varen posar per protegir la paret. Per tal d'evitar que els caminons i furgonetes la fessin malbé.