Amb els anys cada cop estic més convençut que
l'home – Ep! La dona també!- és un ésser bàsicament religiós. Fa uns dies un
bon amic em deia "la gent vol creure en certeses", en això es basen
les "religions", en la certesa d'un món millor, aquí o en el més
enllà. Si a més afegim que molta gent no vol pensar gaire, li fa mandra i no es
vol esprémer les meninges, llavors calen els "catecismes" i els
dogmes perquè tothom sàpiga a què s'ha d'atendre. Un cop s'han interioritzat aquests
dogmes, aquests "catecismes", els propietaris de les ments
"menys actives", també els de les més perverses que d'això en fan ús
i en treuen bon profit, ja han adobat el terreny. Ja està tot a punt per a la
intransigència, el dogmatisme ferotge i l'enfrontament; els teus i els meus,
"els que creuen i el que no creuen". Aparentment, a tots plegats,
sembla donar-los seguretat i a uns pocs d'ells, per descomptat, "pingües"
beneficis. Tot el que aquesta intransigència, aquesta creença en la possessió
de la raó absoluta, ha comportat i pot comportar ho poden veure fent un repàs
de la història i també a moltes coses que avui en dia passen.
Els "lliure pensadors", senzillament aquells que es qüestionen les coses, són uns suïcides! En temps dolents van a la foguera, al "paredón" o a algun marge de la carretera. En temps no tan dolents poden rebre bufetades de tots cantons. No voler estar adscrit a cap bàndol té aquests inconvenients. Qüestionar-li a algú aquelles certeses que donen sentit a la seva vida, que li donen seguretat, és un esport de risc. Perquè llavors tu ja no ets dels seus, passes a ser dels altres! El millor que pot succeir és que els que es poden sentir qüestionats en les seves creences, per les "no teves", no s'adonin massa d'aquest qüestionament.
Quan parlo de religions dogmes i catecismes, no estic pas pensant exclusivament en les religions de sempre com ja deveu haver endevinat. Si no també de tots aquells succedanis que s'han anat creant, quan la gent ha començat a deixar de banda les tradicionals. Quan de sobte l'home s'ha adonat que li calia omplir el buit. De quan es va deixar de matar en nom de Déu i es va començar a matar en nom d'uns ideals, o simplement quan es va deixar de practicar la litúrgia religiosa i es van crear "litúrgies" noves. Litúrgies de les quals ara, encara, som més o menys esclaus i de les que, sobretot, no volem que ningú digui que en som transgressors. Parlo, per tant, de quan es va deixar d'evangelitzar i es va començar a ideologitzar, i no solament en estricte sentit polític, que és en definitiva altra manera de fer proselitisme. De totes maneres, alguns d'aquests succedanis, dels que parlem, principalment els polítics, han tingut una vida molt curta. A hores d'ara els que sobreviuen, per sort, tenen un públic més aviat reduït. O sia, un cos de "creients" que sense pena ni glòria transiten pels nostres dies, per aquesta vall de llàgrimes. Mentrestant els seus "clergues" encara intenten confondre o enredar els babaus. Alguns ho fan de bona fe, però d'altres, malgrat "que ningú ho diria", en treuen profit. Tots però ho fan amagant, edulcorant, el fracàs del paradís promès que la tossuda realitat s'ha entestat en demostrar que mai va ser i que molt difícilment serà.
De fa uns anys s'han publicat infinitat d'estudis que qüestionen els evangelis. Deixant de banda que es van escriure després de la mort de Jesús, també se sap que l'Església els va anar adaptant, esporgant i empeltant, i que durant els primers segles del cristianisme, en diversos Concilis, es van debatre dogmes que han quedat com a tals oblidant el debat hagut i els motius de dit debat. D'això és del que s'acusa l'Església, d'haver fet una adaptació de la "paraula de Déu" a les seves necessitats evangelitzadores. Per això, cada cop que en una cova del Mar Mort es troba un Evangeli apòcrif és causa d'alegria d'agnòstics i ateus. Però de tot això plegat també n'hi ha hagut en les noves religions, tant en els que ja per sort són difuntes, com en les que encara fan la viu-viu. Fa un temps vaig llegir uns magnífics articles escrits per Eugeni Xammar el 1925, per a "La Veu de Catalunya", eren una sèrie de 5 fets durant una estada a l'URSS. Quan en Xammar els va escriure no feia encara ni 8 anys de la Revolució d'Octubre i tan sols un parell, en prou feines, de l'acabament de la guerra entre revolucionaris i contrarevolucionaris que va ensangonar Rússia. El que em va cridar més l'atenció dels 5 va ser el que porta per títol "L'Institut Lenin" (*). Llavors en una data tan llunyana, quan aquí tots just es començaven a sentir els càntics de sirena de la Pàtria del Proletariat, que la gent va començar a idealitzar, en Xammar fa un gran article. Un escrit on ens demostra que va clissar, quasi abans que ningú, el que s'estava coent. Que en definitiva no era altra cosa que s'estava construint una nova religió, amb "evangelis" inclosos.
El perquè avui he arribat a aquesta "dissertació" ha estat motivat per dues notícies de premsa dels darrers dos dies, més ben dit una notícia i una entrevista. A l'entrevista feta, pel Punt/Avui al líder de Podem a Catalunya, Dante Fachin, aquest ens diu que en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya no sabria si votar sí o no. Que no es pot anar cap a la independència, exercir el dret a decidir, "suspenen la lluita de classes".
La lluita de classes de manera ortodoxa, com la cita Dante Fachin, ja no ven com venia. Entre altres raons perquè una majoria de la gent no és que se senti o no de classe baixa, és que senzillament no se'n vol sentir i potser aconsegueix no sentir-se gràcies als placebos comercials. És per això que, com en el cas de la religió cristiana, la no ja tan nova religió que ens parla de la "la lluita de classes" en realitat ens parla d'un regne que tampoc sembla ser ja d'aquest món. Els seus oficiants tampoc poden fer gairebé més, cap altra cosa perquè deixi de ser un regne d'un altre món. Entre altres raons perquè durant la seva estada a la terra, on van tenir tot el poder de l'Estat, van fracassar. Però bàsicament també per una altra raó, perquè cap dels actuals dirigents i ideòlegs sap a hores d'ara com "terrenalitzar", com portar a la pràctica el que prediquen. Per això, en un lamentable "postureo", sense fi previsible, es dediquen, com les religions tradicionals, a intentar donar consol, practicar una nova caritat i denunciar els pecats i abusos, llegiu delictes. Cosa, aquesta darrera, que em sembla perfecta, sempre i quan no es faci de manera hipòcrita, com també al llarg dels segles s'ha fet des de les religions tradicionals.
L'altra notícia feia referència a l'Ajuntament de Madrid. Allà la seva alcaldessa, ha decidit portar a la pràctica un d'aquests aspectes de "nova caritat" del que parlava al paràgraf anterior. L'Ajuntament ha baixa l'IBI –impost de béns immobles- a molts pisos dels barris de Madrid gràcies a una revisió del cadastre. Cal saber, però, qui és el veritable propietari de les habitatges. Per altra banda ha apujat un 11% l'impost de circulació d'aquells cotxes que cubiquen a partir de 3.000 cc i de les motos de gran cilindrada. Cosa que els deu fer pessigolles a les orelles als seus propietaris. Ja que si és tenen els cèntims suficients per haver comprat un vehicle d'aquestes característiques, no els vindrà de pagar una mica més d'impost de circulació. Tot plegat no traurà de la misèria als més desafavorits ni privarà de privilegis a qui ja els té. Malgrat tot és un acte de mínima justícia, com ho és que el que més té doni almoina al que no té res o quasi res.
Les noves religions, com les velles, no curen les injustícies d'aquest món. Contents hem d'estar si els seus practicants, en la seva dèria "evangelitzadora", no ens provoquen un daltabaix. Potser ja ha arribat el moment de començar a creure en aquella gent no tan dogmàtica, més heterodoxa, que ens parla d'igualtat d'oportunitats d'ajudar als que no arriben perquè puguin viure d'una manera digna i de deixar que la societat tiri endavant, que prosperi, procurant no deixar a ningú pel camí.
17 d'octubre 2016
Els "lliure pensadors", senzillament aquells que es qüestionen les coses, són uns suïcides! En temps dolents van a la foguera, al "paredón" o a algun marge de la carretera. En temps no tan dolents poden rebre bufetades de tots cantons. No voler estar adscrit a cap bàndol té aquests inconvenients. Qüestionar-li a algú aquelles certeses que donen sentit a la seva vida, que li donen seguretat, és un esport de risc. Perquè llavors tu ja no ets dels seus, passes a ser dels altres! El millor que pot succeir és que els que es poden sentir qüestionats en les seves creences, per les "no teves", no s'adonin massa d'aquest qüestionament.
Quan parlo de religions dogmes i catecismes, no estic pas pensant exclusivament en les religions de sempre com ja deveu haver endevinat. Si no també de tots aquells succedanis que s'han anat creant, quan la gent ha començat a deixar de banda les tradicionals. Quan de sobte l'home s'ha adonat que li calia omplir el buit. De quan es va deixar de matar en nom de Déu i es va començar a matar en nom d'uns ideals, o simplement quan es va deixar de practicar la litúrgia religiosa i es van crear "litúrgies" noves. Litúrgies de les quals ara, encara, som més o menys esclaus i de les que, sobretot, no volem que ningú digui que en som transgressors. Parlo, per tant, de quan es va deixar d'evangelitzar i es va començar a ideologitzar, i no solament en estricte sentit polític, que és en definitiva altra manera de fer proselitisme. De totes maneres, alguns d'aquests succedanis, dels que parlem, principalment els polítics, han tingut una vida molt curta. A hores d'ara els que sobreviuen, per sort, tenen un públic més aviat reduït. O sia, un cos de "creients" que sense pena ni glòria transiten pels nostres dies, per aquesta vall de llàgrimes. Mentrestant els seus "clergues" encara intenten confondre o enredar els babaus. Alguns ho fan de bona fe, però d'altres, malgrat "que ningú ho diria", en treuen profit. Tots però ho fan amagant, edulcorant, el fracàs del paradís promès que la tossuda realitat s'ha entestat en demostrar que mai va ser i que molt difícilment serà.
De fa uns anys s'han publicat infinitat d'estudis que qüestionen els evangelis. Deixant de banda que es van escriure després de la mort de Jesús, també se sap que l'Església els va anar adaptant, esporgant i empeltant, i que durant els primers segles del cristianisme, en diversos Concilis, es van debatre dogmes que han quedat com a tals oblidant el debat hagut i els motius de dit debat. D'això és del que s'acusa l'Església, d'haver fet una adaptació de la "paraula de Déu" a les seves necessitats evangelitzadores. Per això, cada cop que en una cova del Mar Mort es troba un Evangeli apòcrif és causa d'alegria d'agnòstics i ateus. Però de tot això plegat també n'hi ha hagut en les noves religions, tant en els que ja per sort són difuntes, com en les que encara fan la viu-viu. Fa un temps vaig llegir uns magnífics articles escrits per Eugeni Xammar el 1925, per a "La Veu de Catalunya", eren una sèrie de 5 fets durant una estada a l'URSS. Quan en Xammar els va escriure no feia encara ni 8 anys de la Revolució d'Octubre i tan sols un parell, en prou feines, de l'acabament de la guerra entre revolucionaris i contrarevolucionaris que va ensangonar Rússia. El que em va cridar més l'atenció dels 5 va ser el que porta per títol "L'Institut Lenin" (*). Llavors en una data tan llunyana, quan aquí tots just es començaven a sentir els càntics de sirena de la Pàtria del Proletariat, que la gent va començar a idealitzar, en Xammar fa un gran article. Un escrit on ens demostra que va clissar, quasi abans que ningú, el que s'estava coent. Que en definitiva no era altra cosa que s'estava construint una nova religió, amb "evangelis" inclosos.
El perquè avui he arribat a aquesta "dissertació" ha estat motivat per dues notícies de premsa dels darrers dos dies, més ben dit una notícia i una entrevista. A l'entrevista feta, pel Punt/Avui al líder de Podem a Catalunya, Dante Fachin, aquest ens diu que en un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya no sabria si votar sí o no. Que no es pot anar cap a la independència, exercir el dret a decidir, "suspenen la lluita de classes".
La lluita de classes de manera ortodoxa, com la cita Dante Fachin, ja no ven com venia. Entre altres raons perquè una majoria de la gent no és que se senti o no de classe baixa, és que senzillament no se'n vol sentir i potser aconsegueix no sentir-se gràcies als placebos comercials. És per això que, com en el cas de la religió cristiana, la no ja tan nova religió que ens parla de la "la lluita de classes" en realitat ens parla d'un regne que tampoc sembla ser ja d'aquest món. Els seus oficiants tampoc poden fer gairebé més, cap altra cosa perquè deixi de ser un regne d'un altre món. Entre altres raons perquè durant la seva estada a la terra, on van tenir tot el poder de l'Estat, van fracassar. Però bàsicament també per una altra raó, perquè cap dels actuals dirigents i ideòlegs sap a hores d'ara com "terrenalitzar", com portar a la pràctica el que prediquen. Per això, en un lamentable "postureo", sense fi previsible, es dediquen, com les religions tradicionals, a intentar donar consol, practicar una nova caritat i denunciar els pecats i abusos, llegiu delictes. Cosa, aquesta darrera, que em sembla perfecta, sempre i quan no es faci de manera hipòcrita, com també al llarg dels segles s'ha fet des de les religions tradicionals.
L'altra notícia feia referència a l'Ajuntament de Madrid. Allà la seva alcaldessa, ha decidit portar a la pràctica un d'aquests aspectes de "nova caritat" del que parlava al paràgraf anterior. L'Ajuntament ha baixa l'IBI –impost de béns immobles- a molts pisos dels barris de Madrid gràcies a una revisió del cadastre. Cal saber, però, qui és el veritable propietari de les habitatges. Per altra banda ha apujat un 11% l'impost de circulació d'aquells cotxes que cubiquen a partir de 3.000 cc i de les motos de gran cilindrada. Cosa que els deu fer pessigolles a les orelles als seus propietaris. Ja que si és tenen els cèntims suficients per haver comprat un vehicle d'aquestes característiques, no els vindrà de pagar una mica més d'impost de circulació. Tot plegat no traurà de la misèria als més desafavorits ni privarà de privilegis a qui ja els té. Malgrat tot és un acte de mínima justícia, com ho és que el que més té doni almoina al que no té res o quasi res.
Les noves religions, com les velles, no curen les injustícies d'aquest món. Contents hem d'estar si els seus practicants, en la seva dèria "evangelitzadora", no ens provoquen un daltabaix. Potser ja ha arribat el moment de començar a creure en aquella gent no tan dogmàtica, més heterodoxa, que ens parla d'igualtat d'oportunitats d'ajudar als que no arriben perquè puguin viure d'una manera digna i de deixar que la societat tiri endavant, que prosperi, procurant no deixar a ningú pel camí.
17 d'octubre 2016
(*) Article de Eugeni Xammar a "La Veu de Catalunya" del 16 d'agost 1925
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada