28 de febrer de 2010

Rellegint a en Xavier Roig

Sempre m’ha agradat la novetat, conèixer coses noves, llegir llibres nous, però aquest dies estic rellegint un llibre d’en Xavier Roig, “Ni som ni serem”. Editat al 2002.

Aquest tipus de llibres, perden vigència, sovint els aconteixements els superen i queden “demodés” al cap de poc temps, perden actualitat. No és el cas del llibre d’en Xavier Roig. Podríem dir que sóc un fan d’en Roig, cada quinze dies espero el seu article a la secció diàleg del diari Avui. Un article d’en Roig és un luxe, “bocatto di cardinale”.

El primer que un s’espera al rellegir un llibre d’actualitat política és que trobarà afirmacions que ja no tenen sentit que no ha acabat passant allò que s’anunciava, o que el que no era solucionable ha trobat solució. No és aquest el cas, el llibre és plenament vigent, i això, que sigui tant vigent, és el que realment m’amoïna, i ens hauria d’amoïnar a tots.

Fa 8 anys, encara governava a Catalunya en Pujol. En Roig feia un anàlisi acurat i crític de la situació del nostre país. Actualment lluny d’haver evolucionat positivament, hem entrat en barrina com els avions que cauen. Caiem i sembla que no tinguem aturador.

Són ara els passatgers els que s’han començat a moure, i alguns d’ells, finalment “acabaran entrant a la cabina de comandament” per tal d’impedir que ens esclafem. Sí no ens acabem estavellant, serà gràcies a uns “aficionats” que hauran acabant suplint als “professionals” que s’han mostrat tan incompetents.

Venia a dir en Roig, que tot el que es va aconseguir a Catalunya, es va aconseguir fins al 23 de febrer de 1981. Després d’aquesta data tot ha estat un “anar fregint i menjant.

Al 2002 hi havia una societat civil vàlida però que es bellugava fora del camí, la qual cosa, deia, no era bona per al país. Era, doncs, una gent que davant l’espectacle que donava la classe política, havia optat pel “passi-ho bé, que vol ploure”. Era gent, segons en Roig, que havia decidir aixoplugar-se i esperar temps millors. Ens feia observar que el país corria el risc de “desentrenar-se sociològicament” i que respecte de la gran feina que quedava per fer, corríem el risc que quedés, exclusivament, en mans dels polítics.

Quelcom s’ha mogut en els darrers mesos, aquells que deien “passiu-ho bé que cauen gotes” s’estan movent, i es mouen al marge dels partits, causant-los un gran desconcert.

No els serà fàcil, caldrà consolidar la feina que s’està començant a fer, hi haurà resistències. Resistències per mantenir el poder, però també perquè no es faci obvi el ridícul que han fet al llarg de tants anys, de que els actuals partits polítics són els responsables de tant temps perdut, perquè han estat inoperants, endogàmics i acomodats.

A tots els que es moguin al marge dels partits els plouran bufetades de tot arreu, per haver volgut entrat al “vedat” de la política “tradicional”, que els partits han instrumentalitzat en benefici propi i no pas del país.

Ara sorgeixen moviments arreu, les consultes populars a diferents municipis en són un exemple, però correm el perill que quedin en només això, i que un cop acabades no es faci res més.

Les consultes són una etapa més del camí, han de servir per a desvetllar consciències i fer natural, el desig del que com a qualsevol país normal voldríem ser. Però les consultes no són el final, ni tampoc moviments com Reagrupament. Aquests són només instruments per sortir de l’atzucac a que ens ha portat l’actual sistema polític.

El camí és molt llarg i ens calen referents, ens calen persones clarividents que ens marquin el camí a seguir. Alguns ja fa anys que ens marcaven el que calia fer.

Gracies, Xavier, tant de bo, el títol del teu llibre “Ni som ni serem” acabi essent això, un títol. Si algun dia som, que serem, ho deurem a persones com tu.