12 de març de 2016

El “Compi yogui”, Al Capone i els suspesos en matemàtiques



Bé, sembla que alguns cops “les anècdotes” prenen el paper de fets cabdals, d’aquells que poden portar conseqüències. En canvi els fets cabdals, els que les haurien de portar de debò, poden passar desapercebuts davant els ulls de molta gent.

Molts membres de la reialesa europea ja fa temps que fan el ridícul, a tall d’exemple podem recordar moltes anècdotes de les dues nores d’Elisabeth II d’Anglaterra, la Diana i la Sarah. Ara s’hi afegeix la reina d’Espanya, l’experiodista Letizia Ortiz, amb un missatge més digne, pel seu redactat, d’una adolescent que no pas d’una persona "feta i dreta" que ostenta, s’entén, una funció representativa.

L’amistat dels reis d’Espanya amb Javier López Madrid sembla, segons els mitjans, que pot fer trontollar la Monarquia. Personalment no crec pas que passi d’un ridícul més, d’un “suma y sigue”. El que crida l’atenció respecte a López Madrid és la focalització aquests dies de la seva implicació en l’afer de les targetes “Black”deCajaMadrid”. Es diu, i la gent s’escandalitza, que aquest personatge utilitzà 34.807 euros a càrrec de la seva targeta “opaca” per atendre “quatre capritxets”. Totalment i moralment criticable que una persona que, per la seva trajectòria personal i la seva situació econòmica,  no deu passar cap tipus de penúria  tingui la necessitat, la cobdícia, de fer-se veure per aquesta quantitat. Quantitat  que segons diuen va tornar tan bon punt va “saltar l’escàndol”. Una quantitat que permetria viure folgadament a un parell de famílies com a mínim un any, però que per a ell no deixa de ser un detall, com una espècie de regal que li va fer “CajaMadrid”. Un regal del que perquè no fer ús? es devia preguntar. Una deferència“ de la que va ser objecte, ell com molts altres,  i per la que en cap moment li podria haver arribat a passar pel cap que portes tot aquest rebombori.

Es diu que és una vergonya que una Entitat rescatada amb els diners de tots, Bankia, de la que formava part “CajaMadrid”, hagués donat unes targetes a personal directiu amb les que es van gastar al llarg d’uns quants anys, des d’abans de la crisi, uns 15.000.000 euros. Certament és una vergonya perquè en la majoria dels casos, cap dels titulars d’aquestes targetes en tenia la més mínima necessitat d’ella per a la seva subsistència. Però d’aquí a focalitzar els problemes de “CajaMadrid” i Bankia amb les targetes “Black” hi ha un abisme. Un abisme que demostra el fàcil que és engalipar a una gran majoria de la gent, que suspendria matemàtiques per la seva poca capacitat de relacionar quantitats numèriques. Bankia, el conjunt de les Entitats que en formaven part sumaven uns actius de més de 300.000.000.000 euros. El rescat d’aquesta entitat va suposar un desemborsament per part de l’erari públic de 23.000.000.000 euros. Algú pot creure, a hores d’ara, que els problemes de Bankia vénen dels 15.000.000 euros gastats, durant quasi tretze anys  amb les targetes “Black”? Segur que no! Hi ha molta més mar de fons!

Semblaria que el Javier López Madrid, casat amb la filla del fundador del Grupo Villar Mir - grup empresarial del qual és Conseller Delegat -,  podria haver influït, des del seu càrrec com a Conseller a Bankia, perquè aquesta fes un préstec de 344.000.000 euros al   Grup Villar Mir. Un préstec que suposadament  durant 16 mesos va ser al 0% d’interès(*). Javier López Madrid també s’ha vist implicat en la xarxa de corrupció destapada amb l’Operació Púnica. Seria, però, arran de les filtracions de la informació que es va trobar al seu mòbil, mentre era investigat per un cas d’empaitament sexual, que s'hauria sabut el contingut dels missatges dels Reis a López Madrid.

Si el rescat de Bankia va costar 23.000.000.000 euros, no cal atribuir-ho al que sumava el gastat amb les targetes “Black”. En tot cas era un simple símptoma d’una malaltia molt més greu i profunda. No elevem a categoria de tot, ni en l'àmbit particular de López Madrid ni en el general de l'Entitat, el que va suposar el tema de les targetes opaques. El que ens cal preguntar-nos és quantes operacions, milionàries, com el suposat préstec al Grup Villar Mir al 0% d’interès es van fer. Quantes d’aquestes operacions de préstecs van ser fallides i a qui beneficiaven. Aquestes són  les bones preguntes! Aquestes són les causes de l’ensorrament de moltes caixes en la darrera crisi. No ens deixem ensarronar per cortines de fum. Possiblement els 34.807 euros gastats i tornats per López Madrid no sigui el pitjor que aquest va fer. Ni els quinze  milions d’euros gastats, en general,  amb les targetes “Black” van fer caure Bankia. Ara, quan sembla que ningú està disposat a anar gaire  més enllà, potser sí que el cas de les targetes serà el que finalment servirà per a processar a una part de la cúpula directiva de “CajaMadrid”.

Tot plegat m’ha fet pensar en l’Al Capone, a qui malgrat la gran quantitat de crims que se li atribuïen, va acabar a la presó per un problema fiscal. Bé estarà que a molts directius de CajaMadrid/Bankia se’ls “retiri de la circulació” i se’ls processi pel cas de les targetes opaques. Però, com en el cas de l’Al Capone, no s’haurà fet justícia del tot ni de bon tros.

12 de març 2016

(*) 344.000.000 al 3,5% - un interés molt favorable en aquells moments- haurien suposat uns ingressos de 15.300.000 euros, un poc més que el que sumava les despeses fetes amb les targetes black entre 1999-2012.

8 de març de 2016

El paper de Turquia en la crisi dels refugiats sirians


A Idomeni hi ha al voltant de 10.000 refugiats atrapats. Volen travessar la frontera amb Macedònia, en aquests moments tancada, per seguir viatge fins al cor d’Europa. Els mitjans van plens aquests dies de notícies al voltant d’aquest fet. Els periodistes als diaris i a les televisions parlen de la “denostada” Europa incapaç d’acollir uns milers de refugiats i furguen en l’autoestima d’uns europeus a qui creuen amb una pretesa mala consciència col·lectiva. Diuen que els governs europeus actuen descoordinats ,  és cert. També és cert que ho fan sota la pressió i la por que entre els seus ciutadans creixi el seguiment a la dreta populista, cosa que a hores d’ara ja passa només cal mirar el resultat de les recents eleccions al land de Hesse a Alemanya.

No sabem del cert quants refugiats han estat "acollits" els darrers mesos a Europa, ni quants estant encara en trànsit travessant Anatòlia o a les illes gregues més properes a Turquia. Pot ser que siguin altres desenes de milers. Fa basarda la frivolitat amb què algunes “plomes mediàtiques”, fent d’apòstols del “bonísme”, tracten el tema. Fan uns articles impecables, políticament correctes, “ad hoc” al que es pensen que el públic espera o que com a mínim espera l’establishment que a hores d'ara mediatitza l’opinió pública. Focalitzen el fet, però es deixen al “tinter” moltes preguntes. Preguntes que la gent de peu no es fa a causa d’aquest dirigisme informatiu. A Idomeni hi ha milers de refugiats, en unes condicions pèssimes tirant a infrahumanes. El mateix deu estar passant a Lesbos i a altres illes gregues, primeres receptores del flux de refugiats, però s'acaba aquí el gruix del problema?



Malgrat que hi ha moltes famílies i que han mort moltes criatures, un percentatge bastant alt dels refugiats, almenys en un primer moment, eren majoritàriament homes. Gent en edat militar. Feia impressió veure fa uns mesos els centenars, milers, d’homes que sortien de Budapest a peu cap a la frontera austríaca. Ho veiem als mitjans, mentre la veu en off, de l’informador, ens parlava de famílies. Hem de tornar a insistir en aquesta focalització mediàtica, en aquest eurocentrisme. Perquè mentre això succeïa al cor d'Europa a poc menys de dos mil quilòmetres d’allà, centenars, milers, de dones, criatures i població en general era massacrada – violada, torturada i assassinada- per les milícies de l’ISIS. Esglésies cristianes derruïdes i patrimoni cultural arrasat. Cristians massacrats, però també i en major nombre, musulmans xiïtes i altres minories religioses no sunnites.

Tot plegat a causa d'una guerra que no sembla que tingui solució, més enllà de dividir Síria i refermar, amb l’ajut rus, el poder de la família Assad en una petita part d'ella. A Idomeni hi ha milers de refugiats, són els que veiem, però quants hi ha a Jordània, al Líban i a Turquia? En quines condicions es troben? D’això ningú en parla! On són els quasi quatre milions d’exiliats sirians? Doncs sembla que  més de dos milions a Turquia, quasi un milió al Líban – el proper polvorí que pot tornar a esclatar- i més de sis-cents mil a Jordània. De tots plegats ens recordem ben poc, o més ben dit ens en fan recordar ben poc.

Des de la correcció política informativa de la vella Europa es va negar en un principi que la guerra de Síria fos una guerra sectària. Potser no ho era del tot al començament, però la base ja hi era. Un cop el conflicte va prendre les dimensions que ja tots coneixem les posicions van començar a quedar més clares. Finalment ha esdevingut un conflicte entre les dues grans branques de l’Islam i amb l’etern i mai resolt problema dels kurds al darrere. Turquia és majoritàriament sunnita i està dirigida per un oportunista que s’ha aprofitat de la religió per prendre possessió del poder. Un Erdogan que pretén fer omnímode aquest poder i perpetuar-s’hi. Un President de Turquia que està jugant molt bé les seves cartes. Mentre Occident mira la pedra que té a la sabata, -llegiu els refugiats que arriben a les seves fronteres - la Turquia d’Erdogan va fent de les seves i combatent sense gaires miraments tot allò que qüestioni la seva hegemonia. No els fa gens de gràcia que aprofitant la descomposició de l’estat sirià, els kurds shagin fet amb el control de la franja nord del país. Franja que és la continuació natural del Kurdistan turc. Un Kurdistan turc permanentment revoltat. Un Kurdistan turc que en les penúltimes eleccions ja va posar en dificultats "el poder absolut" d’Erdogan. Va ser quan representants polítics kurds van arribar al Parlament. Cosa que aprofitant la guerra de Síria i unes noves eleccions ja ha començat a “solucionar”. Mentre Europa es mira “el seu problema” Turquia  fa i desfà al seu Kurdistan. Els dos milions de refugiats sirians, majoritàriament assentats a prop de Síria, o sia, al Kurdistan turc, són un factor de possible dissolució i també serveixen  d’excusa per incrementar el  control militar a la zona sobre el conjunt de la població kurda. Per altra banda, és probable que sigui el mateix govern turc qui en certa manera faciliti que una part dels refugiats sirians en edat militar marxin del país. Aquests homes joves poden arribar a ser un motiu de desestabilització o de desordre quan aquests dos milions de refugiats sirians es trobin, que s'hi trobaran, davant una situació perllongadament insostenible.

Turquia ara colla a una Europa que sap que Erdogan té la mà a “l’aixeta” que pot incrementar o aturar el flux de refugiats a desig. Les exigències turques són draconianes i pel que sembla Europa està de genolls, disposada a satisfer-les. Per una banda són exigències econòmiques, 3.000 milions d’euros per ajudar als refugiats dins el seu territori. Caldrà veure quants d’aquests milions arriben al seu destí, si és que es pot arribar a saber. Per altra banda, Turquia exigeix a Europa la lliure circulació cap a la Unió europea dels seus quasi vuitanta milions d’habitants i una acceleració en el Procés d’adhesió a la Unió Europea.

Però Turquia el que vol, principalment, és que Europa no miri gaire més enllà d’Idomeni o de l'Illa de Lesbos. El que vol Turquia és fer i desfer al seu Kurdistan, i aquí, a voltes, sembla trobar el "silenci còmplice" dels nostres mitjans informatius. Mentre  Europa, espantada davant la reacció de les dues ànimes de la seva població - la bonista i la xenòfoba- davant el problema dels refugiats, callarà davant les flagrants violacions dels drets humans que els turcs fan i faran amb el quasi vint per cent de la seva ciutadania al Kurdistan. A Turquia ja li va bé la descomposició del règim sirià, de base xiïta/alauita i li fa molta nosa la intervenció russa, cosa que, fins i tot, militarment ja ha demostrat. Intervenció russa per altra banda que ha trobat al periodisme de casa nostra amb els ulls clucs, de manera que sembla que els russos llencin confits en lloc de bombes – aquest, però, ja seria tema per a un altre dia.

Si Turquia se’n surt amb la seva, el que passarà amb Europa serà encara molt més greu que  el que ara els nostres mitjans informatius  es qüestionen amb la crisi dels refugiats que arriben a Europa. Si l’Erdogan se’n surt amb la seva Europa, per falta de valor i valors, es plegarà davant un Estat, davant un règim,  que va cap el totalitarisme. Un règim d’un país on la foscor del seu present i  també la del seu passat que no vol reconèixer – mai han entonat el “mea culpa” pel genocidi armeni – són el presagi d’una involució generalitzada i de nous conflictes.


8 de març 2016

3 de març de 2016

Com el Campbeltown



Aquest mes farà 74 anys de l’atac del Campbeltown a Saint Nazaire, a la costa atlàntica francesa, on hi havia un dels dics secs més grans del món. Un dic sec que podia acollir els vaixells de gran tonatge per a ser reparats. Llavors, el 1942, França estava ocupada. Els britànics davant el perill que aquell dic sec pogués acollir els grans vaixells cuirassats alemanys van decidir destruir-lo. Van organitzar un raid per atacar les instal·lacions. Un estol de llanxes, torpediners i un destructor, el Campbeltown, van fer cap en direcció a Saint Nazaire. El pla era estavellar el Campbeltown contra les comportes del dic i que un nombrós grup de les forces especials desembarquessin i demolissin el màxim d’estructures portuàries. L’atac va ser a la una de la matinada. Les forces britàniques, malgrat que van patir moltes baixes, van aconseguir destruir molts dels objectius previstos. El destructor Campbeltown va quedar allà, encavalcat sobre les comportes del dic, sense haver aconseguit destruir-les. Semblava que l’objectiu principal de la missió havia fracassat. Els alemanys, l'endemà, es feien fotos sobre el destructor, mentre l’inspeccionaven i el moll era ple de soldats i curiosos. A dos quarts d’onze del matí el Campbeltown va explotar, moriren centenars d’alemanys. Les comportes del dic de Saint Nazaire ja no es van poder reparar fins acabada la guerra el 1947. El destructor britànic era una bomba d’efectes retardats.

Aquí, a Espanya, el 1983, a qui va ser efímer president del govern espanyol en prou feines ni dos anys, Leopoldo Calvo-Sotelo, se li atribueix la següent manifestació: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así assegurar el mantenimiento del sentimiento espanyol que ello comporta”.

De fet això ja s’havia anat produint entre finals dels 50 i principis dels 70, quan Catalunya va rebre centenars de milers de persones procedents d’altres zones de l’Estat, principalment d’Andalusia i d’Extremadura. Gent, la majoria, humil que havia estat foragitada de casa seva per la misèria i pels abusos tant de les classes socials benestants com dels acòlits de la dictadura franquista. Va ser una allau que en qualsevol altre lloc hagués fet desaparèixer  qualsevol país i, malgrat tot, no va ser així. La majoria van “acomodar-se” en barris de nova construcció, fets de qualsevol manera, que en molts llocs van engolir petits pobles i ciutats de Catalunya transformant-les i despersonalitzant-les profundament.

Durant molts anys les forces d’esquerres catalanes i els moviments obrers van fer una gran feina integradora. Amb la Transició es va avançar, malgrat les enormes dificultats. La cultura, la llengua catalana, es va començar a recuperar. La immersió lingüística va permetre que una part molt important de les noves generacions sentissin com a seva la cultura del país i la seva llengua. En un primer moment, des del centralisme més ranci, es va “tolerar” la immersió. Va ser perquè no creien, amb la seva acostumada prepotència i desconeixement, que això, en cap cas, fes ombra a la tot poderosa llengua i cultura castellana. Que els sentiments, allò que dèiem abans quan parlàvem d’en Calvo-Sotelo, prevaldrien i que de totes maneres aconseguirien el seu objectiu. A mitjans dels anys noranta, però,  alguns ja van veure amenaçat el seu “domini” secular i van començar a organitzar-se. Van començar a fotre guitzes a la immersió. Ja s’havien desacomplexat de la possible mala consciència que tenien dels temps de la dictadura, dels segles de prohibició del català com a llengua d’ús normal. Malgrat tot, la cosa encara va aguantar, principalment perquè dins al llavors tot poderós PSC hi convivien dues ànimes, la catalanista i l'espanyolista. El poder, el deteniment del mateix a moltes institucions, feia que aquesta amalgama resistís.

Eren temps en què hagués estat  inversemblant que al Parlament de Catalunya s’emprés el castellà. Tothom mantenia les formes perquè hi havia consciència que era des de les institucions públiques catalanes des d’on s’havia de fer pedagogia, per a recuperar l’ús normalitzat d’una llengua que havia patit tantes atzagaiades. Tot això, però, va començar a canviar amb l’arribada el 2006 al Parlament de Catalunya d’uns oportunistes. Aquests van saber copsar molt bé un cert descontentament entre una part de la població de Catalunya, a la que subliminarment, si no ja obertament, se li havia fet creure que el seu idioma estava amenaçat. Que estava amenaçada aquella comoditat que, pel fet d’estar en el seu propi Estat – l’espanyol-, els havia permès no haver de fer mai cap esforç per a conèixer la cultura, llengua i costums del país on vivien. Potser, fins i tot,  algú va pensar que corria el perill de transitar de dominador a dominat.

A aquesta gent, als de “mejor unidos”, van saber dirigir-se la gent de Ciudadanos. Tot va ser arribar ells al Parlament català i començar a utilitzar-se el castellà, aviat s’hi van afegir els del Partit Popular, que competien pel mateix electorat “nacional” i així van anar fent fins a les eleccions del 2015. Llavors és quan va explotar el nostre “Campbeltown” particular. Ens vam trobar que de sobte tres quarts de milió d’electors voten a una noieta, molt bufona, “sense suc ni bruc”. Senzillament perquè aquest era un vot útil contra les aspiracions nacionals de Catalunya. Ens trobem, doncs, que una part important dels fills i néts dels emigrants que van arribar a Catalunya, buscant un futur millor per a les seves famílies,  van expresar a les urnes la seva voluntat  de convertir-se en colons en lloc de ciutadans d’un país lliure en el qual poder viure, tots plegats, millor. Ara a Ciudadanos se senten forts i poderosos, no només han fet el “sorpasso” als populars, sinó que també l’han fet als socialistes. Ara, tots tres grups polítics, competeixen pel mateix electoral al qual, com al pollastre a qui es va emprenyant, van reforçant la seva animadversió cap a la terra on viuen i cap a la seva gent amb la qual conviuen.

No calia que ara saltessin les alarmes pel pacte de pantomima entre PSOE i Ciutadans d'aquests darrers dies al Congrés espanyol. Pacte que no ha estat gaire ben vist, pel que sembla, pels socialistes a Catalunya. No ens enganyem, els socialistes catalans no és que no vegin amb gaires bons ulls el pacte perquè el vegin com una amenaça per a la catalanitat. No!, als socialistes catalans els han saltat les alarmes perquè els veuen , als de Ciudadanos, com uns clars competidors en la lluita pel poder polític, que de rebot amenacen el seu status personal . Perquè posar-se d’acord ja ho han fet, a Lleida i a altres llocs. La primera víctima d’aquests acords, el català! Condició “sine qua non”, per poder  pactar amb Ciutadans, que continuen fent del seu espanyolisme desacomplexat i uniformitzador la seva millor bandera. Objectiu final, cada cop menys dissimulat,  la supressió de la immersió lingüística i del marc autonòmic. Aquests són els que, a més, tenen la barra d’acusar-nos d’haver trencat la convivència a Catalunya, cosa que pel que sembla deuen creure molts dels seus votants. Mentre els catalans hem estat amb el cap cot, calladets, hi ha hagut, segons ells, convivència durant molts anys. Quan els catalans hem volgut ser ha aparegut l’ànima colonitzadora de molts dels nostres conciutadans,  que confonen convivència amb sotmetiment.  Una part de l’emigració dels seixanta i també alguna gent del país de tota la vida no cal enganyar-se, com el “Campbeltown” a Saint Nazaire, han estat una “bomba” d’efectes retardats. Si ens descuidem gaire  poden aconseguir l’objectiu inicialment programat de fa més de cinquanta anys. Objectiu que sense embuts tan bé ens recordava l’expresident del govern espanyol Leopoldo Calvo-Sotelo als anys vuitanta.

3 de març 2016