25 de juny del 2015

El dia que Junqueras no va aplaudir

Quan escric aquestes línies tot just sortim de la ressaca, la de la revetlla de St. Joan, la del divorci de CiU i del petard de final de traca que ha estat l’enquesta publicada pel Periòdic sobre els hipotètics resultats de les eleccions del 27-S.

Des de l’Establishment, aquest és l’èmfasi que es fa a l’enquesta, es continua apostant per la fórmula que a parer seu pot ser la més eficient per frenar l’independentisme. Aquesta fórmula no és altra que la que ha permès el canvi d’alcaldia a Barcelona. Ja fa temps que s’està promocionant des de diversos mitjans una alternativa d’esquerres aparentment novadora, malgrat que ho està deixant de ser-ho a marxes forçades, com a reclam d’un possible canvi a Espanya. Aquesta fórmula té els seus seguidors a Catalunya i també els seus satèl•lits – Monja Forcadas, Herrera i Cia i naturalment els activistes, mantinguts d’anys per les institucions, Colau i Pisarello. Quan no la versió ortodoxa nua i crua de Podemos representada per Ubasart i Dante Fachin.

Que el conglomerat de ICV, Procés Constituent, l’àmbit Colau, ... Sota el nom de Catalunya en Comú, pot aspirar a ser la formació més votada no sembla gens forassenyat. Ja ha passat a Barcelona. L’Alcaldesa Colau fins al moment ja ha trepitjat uns quants ulls de poll i no seria estrany que d’aquí a setembre monti un “Colau Cacau”, per mor de ser coherent amb el seu perfil d’activista que l’ha fet famosa, malgrat això la podés desacreditar a ulls de molta gent. Però em temo que no serà així, ens està demostrant que sap jugar bé les seves cartes i possiblement, si és cert que s’ha trobat amb un Ajuntament amb molts calés a la caixa, d’aquí al setembre farà gala del seu populisme més descarnat repartint calerons. Aquesta serà la seva contribució a Catalunya en Comú, malgrat que ella es refugií a l’alcaldia a veure-les venir, perquè tombi cap on tombi el resultat electoral es voldrà mantenir.

Tots els indicis apunten, per altra banda, a què la CUP competidora ideològica en l’aspecte social, però no en el nacional, de Catalunya en Comú no s’avindrà a entrar en el joc de d’aquesta coalició. Catalunya en comú és un muntatge prou inestable com per no saber com respondria a un triomf del Procés i que per altra banda no té la consistència i coherència que la CUP amb un treball de “formiguetes” s’ha guanyat al llarg d’aquests últims anys.

Si l’Estat espanyol, els poders fàctics, fent servir mitjans periodístics ha estat capaç de crear i engreixar un “producte de laboratori” com Podemos per a utilitzar-lo contra el Procés és perquè ens tenen ben apamats. Una alternativa esquerranosa, que aparentment ho vol canviar tot perquè en el fons no canvií res. Una cosa semblant ja la vam veure el 1982 i ja sabem com va acabar. Això si, amb una diferència notable, llavors als socialistes els varen domar un cop van ser al poder i a aquests d'ara tot fa pinta que estan ensinistrats d’entrada. I malgrat tot, aquesta alternativa pot tenir èxit a Catalunya per diverses raons. Una perquè aquí la majoria “som molt progressistes i d’esquerres” i l’altre, siguem seriosos! Perquè s’ha creat una distància social, a vegades per falta de sensibilitat, amb molta gent que viu al nostre país i veu llunyana encara la seva cultura i també les elits dirigents del Procés. Per tant, només estarien interessats en el canvi social "miraculós" a Espanya que alguns els prometen.

Si Catalunya en Comú, també la Societat Civil Catalana, Ciutadans –recanvi del PP i del PSOE-, que no són profetes a la seva terra d’origen, s’han pogut “rearmar” ha estat perquè se’ls ha deixat temps.

Les indecisions dels dos primers partits polítics al Parlament de Catalunya hi ha ajudat molt. L’ambigüitat de CiU que amb la motxilla d’en Duran no era creïble per a molta gent, malgrat en Mas, i el joc partidista i soterrani d’ERC també n’han estat causes. Que CDC es volia desempallegar d’Unió - concretament d'en Duran i acòlits - ja estava cantant de fa temps, malgrat que semblava que mai arribaria el moment oportú de fer-ho. Va haver un primer intent, avortat al darrer moment des d’ERC, quan CDC volia deixar de banda Unió i 'presentar-se conjuntament a les Europees amb els republicans. Hagués estat un bon moment per comptar-nos, davant l’opinió internacional i no va poder ser! L’altra ocasió perduda va ser el passat dia 25 de novembre, quan el President Mas va presentar el seu pla, després de l’èxit del dia 9 de novembre. Aquell va ser el dia que Junqueras no va aplaudir. A continuació va venir una decepció, generalitzada i un compàs d’espera, inestable, doncs hi havia pendent els interessos posats en els comicis locals. Finalment es va fixar una data per fer unes plebiscitàries. Unes plebiscitàries amb un mínim denominador comú i sense cap llista unitària. Mentre Unió i els seus van poder continuar fent la viu-viu, fins que el passat 14 de juny la seva direcció va obtenir una victòria, pírrica, que els despenjava del Procés, de bona part dels seus quadres i del Poder. Fets que finalment ha aprofitat CDC per trencar la coalició.

Ara durant aquest estiu, que pot ser calent en molts aspectes, veure’m moviments i més moviments i alguns fins i tot ens semblaran estranys. Però molt em temo que al final del recorregut Catalunya en Comú s’enfrontarà amb tres llistes independentistes totalment separades i això els donarà avantatge per a intentar assolir el primer lloc. Malgrat que les tres llistes independentistes sumin majoria al Parlament, si Catalunya en Comú quedés primera seria una atzagaiada pel Procés i la lectura que se’n faria des d'Europa, per no dir la que es faria des d’Espanya, ens deixaria a tots plegats molt tocats i amb un Parlament inestable.

Si finalment hi ha tres llistes, per molt que la que es faci amb el President incorpori personalitats independents i renuncií a les sigles, també ens podem trobar que ERC faci quelcom semblant. Llavors amb el vot dividit, és molt possible que El President Mas “arrossegui més” en perjudici d’Esquerra i aquesta quedi com a tercera o quarta força política al Parlament. Cosa que també debilitaria el Procés, sobretot si malgrat obtenir el primer lloc la llista del President Mas, aquesta no treu un resultat substanciós i una distància considerable amb el segon que no seria pas un partit independentista.

El dia que Junqueras no va aplaudir, vam fer, tots plegats i sense voler, un parell de passes enrere. Aquell dia la societat civil va quedar descol•locada i va perdre, ens agradi o no, la posició preeminent guanyada durant els darrers 3 anys. Aquell dia es va donar pas als partits, a la posició partidista. Ara l'ANC i Omnium quedaran aparcats en no prendre posició, no es mullaran, per por a dividir a les seves bases.El Procés, doncs, quedarà en mans de tres partits i de la capacitat que el lideratge del President Mas tingui per atreure vots. Mentrestant creuem els dits perquè en Rajoy no convoqui generals per a la mateixa data, l’embolic podria ser descomunal!

25 juny de 2015

22 de juny del 2015

La llarga agonia de les caixes

Aquest article ha estat publicat a la revista "La Veu", publicació de Rcat, aquest més de juny.

Aquests darrers dies el tema de les Caixes d’estalvis catalanes torna a estar d’actualitat. Per una banda hem pogut veure el reportatge sobre la fi de la Caixa Laietana que han fet a un 30 minuts de TV3 – Desmuntant la Laietana- i per l’altre el procés de liquidació final de les Caixes de Catalunya, Tarragona i Manresa sota el nom de Catalunya Bank, adquirit recentment pel BBVA.

Caixa Catalunya va arribar a tenir més de 7.000 empleats, als que calia sumar els més de dos mil que tenien les caixes de Tarragona i Manresa. D’aquells més de nou mil empleats i quasi mil cinc-centes oficines ara en queden 4.386 treballadors i 728 Oficines. A hores d’ara el BBVA planteja la reducció del 45% del que encara resta de la plantilla – dos mil empleats- i el tancament de 400 oficines. Sobreviurà doncs un de cada quatre llocs de treball existents el 2008 i una de cada cinc oficines. Els números de l’antiga Caixa Laietana no són gaire més galdosos, dels 1150 empleats en queden 418 dins de Bankia i de les més de 270 oficines en prou feines en sobreviuen quelcom més de mig centenar.

Aquesta ensulsiada del sistema de caixes catalanes, 9 caixes de 10 que hi havia han desaparegut, ha tingut uns responsables. Responsables que en algun cas se n'han anat amb la vida assegurada i d’altres amb el prestigi intacte. A hores d’ara sobta veure el poc “examen de consciència” i quasi nul•la autocrítica del president de Caixa Catalunya - catedràtic d’economia – el senyor Serra i Ramoneda que va estar al càrrec fins al 2005, quan la “borratxera del totxo” ja havia compromès el futur de l’Entitat. Que després arribés “l’estatista” Narcís Serra pensant que amb la contractació d’un nou director -Adolf Todó- i amb alguna mesura “política” podria capejar el temporal , seria anecdòtic. Ho seria si no fos perquè la seva arrogància i falta de visió els va fer caure en el parany d’autoconcedir-se sous i prebendes força oneroses per les quals ja s’han passejat per algun jutjat.

El cas de la Caixa Laietana, una Caixa comarcal que va acabar essent dirigida per algú amb deliris de grandesa i una voracitat enorme, també es paradigmàtic de l’ensorrament del sistema. Aquesta entitat, permeteu-me l’expressió, després de ser arrossegada “como puta por rastrojo” pels seus màxims directius, la van voler lliurar com a verge i donzella a un SIP – unió tova de caixes – amb Cajamadrid. El “Drac” madrileny es va cruspir la donzella catalana i altres 4 més de la resta de l’Estat, però es va ennuegar amb la “donzella valenciana” que li va quedar entravessada. La resta de la història i el cost que per al contribuent ha tingut el rescat de Bankia és de sobres conegut.

Rescat de Bankia que aquí, a casa nostra, ha estat molt hàbilment usat com a cortina de fum per molts dels nostres polítics jugant amb les xifres absolutes. Dient-nos que el rescat de Bankia ha estat més del doble que el de Catalunya Bank, però ocultant-nos molt hàbilment que Bankia era més de cinc vegades més gran que Catalunya Bank.

Algú encara a hores d’ara plora –amb llàgrimes de cocodril- la desaparició del sistema de Caixes. Hi ha qui s’atreveix a dir que el sistema de Caixes catalanes ens hagués permès bastir un sistema financer propi i potser hauria estat possible sinó les haguessin deixat anar de la mà de Déu. Però aquest sistema a l’inici d’aquest segle XXI ja començava a estar corcat. El sistema de Caixes catalanes va caure per l’ambició i la “mala” gestió dels seus directius i també per la falta de control dels organismes públics que havien de vetllar pel seu bon funcionament. Cal tenir present que les caixes catalanes estaven sotmeses a auditories pròpies i contractades amb empreses auditores de reconegut prestigi. Eren auditades i inspeccionades pel Banc d’Espanya i per Hisenda i a Catalunya eren sotmeses a inspeccions i auditories de la Generalitat que era qui legalment les tutelava. No oblidem tampoc que tota la crisi i caiguda es va produir en temps de governs tripartits d’esquerres.

La caiguda del sistema de Caixes ha estat un greu trasbals. S’han perdut milers de llocs de treball que mai més es recuperaran. Milers de petits estalviadors han perdut part dels seus estalvis o els han vist compromesos. Molts, per sort, ja han recuperat els seus diners després de temps d’angoixes, incerteses, mobilitzacions i demandes. Però la conseqüència més letal, menys aparent, perquè queda diluïda en el temps i ara aparentment no fa encara gaire mal malgrat que es començarà a notar amb tota la seva cruesa ben aviat, ha estat la desaparició d’un sistema financer proper i al servei de la gent.

Ja no hi ha caixes. Ja no hi ha entitats al servei del petit estalviador. D’aquell estalviador que amb la seva llibreta cobrava la nòmina i /o pensió al mateix temps que administrava estalvis i pagaments. Avui en dia tenir un compte per a qui no tingui altres productes “vinculants” el suposa una despesa, en comissions, que és molt notòria per a les economies més humils. L’atenció a la gent a la finestreta desapareix. Les oficines bancàries són oficines de gestió i venda de productes. T’has d’espavilar amb el caixer o des de casa, cosa que foragita a la gent –encara és molta – que no domina les noves tecnologies. La desaparició de les Caixes d’Estalvis està fent fora del sistema bancari a la gent més pobre per a la qual serà un signe d’ostentació, pel cost, tenir obert un compte. Per altra banda, a tot això cal afegir que moltes petites poblacions quedaran desateses o almenys sense opcions alternatives.

La crisi del sistema financer ha passat per damunt de tot i de tots nosaltres com una piconadora. Ara ens trobem amb un panorama dominat per mitja dotzena d’entitats que faran amb tots nosaltres el que vulguin i a callar! Sobretot els que estiguin endeutats, entre ells els partits polítics que serien els que haurien de vetllar perquè res hagués passat i perquè res més continués passant o tornés a passar.

Juny de 2015




20 de juny del 2015

El “Llop de Vies” i el “Big One” de Rodalies


Des del terratrèmol de San Francisco el 1906 els habitants de la costa Oest dels Estats Units estan esperant el que ells anomenen el “Big One”. El gran Terratrèmol, que més tard o més d’hora, arrasarà de nou amb tota la zona de Califòrnia que es troba a cavall de la falla de San Andrés. El 1989 Ja van tenir un ensurt amb l’anomenat terratrèmol de “Loma Prieta”; d’una magnitud de 6,9 a l’escala de Richter. Els experts preveuen que el “Big One” pugui arribar a superar els 8 graus de la mateixa escala.

Es per això que qualsevol moviment sísmic, o petita rèplica, posa en alerta a les autoritats i als sismòlegs, aquests tracten de preveure el que podria passar i que més tard d’hora pensen que acabarà passant.

No faig servir gaire el tren, no pateixo, doncs, com molts ciutadans els ensurts, avaries i retards del sistema de Rodalies. Malgrat tot, en els darrers dies, casualment o no, he viscut en directe un parell d’aquestes incidències. Fa uns deu dies un tren avariat entre plaça Catalunya i Sants va provocar retards a l’entrada de Barcelona i que el trànsit fos desviat per altres línies. Ahir al migdia es va haver de tallar la línia 1 del metro de Barcelona. L’anunci el vaig sentir mentre viatjava per la línia tres. La culpa del tall, però, era que un tren de Rodalies havia circulat durant uns quants quilòmetres amb el sistema de frens espatllat causant una gran fumarada dins dels túnels compartits amb el metro de Barcelona.

Aquest munt d’avaries , de “repliques”, que es van repetint al sistema de Rodalies de Catalunya són el presagi d’un gran “Big One”. No cal ser cap llumenera, per adonar-se que més tard o més d’hora potser tindrem un greu accident, amb una mica de sort només un gran col•lapse.

L’absència d’inversions, de renovació del material ferroviari i de l’adequació de la xarxa en seran les causes. Per Catalunya circulen els trens de Rodalies més antics de tot l’Estat. Algú que ha vingut de Madrid estranyat ha dit: “¿Todavía tenéis estos trenes tan antiguos?” Doncs si! Encara els tenim! El material més modern va a parar a altres llocs. El traspàs de Rodalies a la Generalitat de Catalunya, en temps del Tripartit, que ens van vendre com una gran fita a bombo i plateret no va ser res més que una ensarronada. Una ensarronada més de tantes amb què Madrid fa anys i panys que ens pren el pèl. Només va servir, perquè els anuncis per megafonia es fessin primer en català i un tímid intent de repintar els combois amb els símbols de Rodalies de Catalunya, que finalment no s’ha acabat. Mentrestant, xarxa i trens són propietat de Renfe que ens dóna el pitjor servei del món mundial.

Aquí, però, sembla com si la gent al final tingui una càrrega de paciència inesgotable, com el Sant Job . Estem tan acostumats a patir que fins i tot semblaria que ens agrada. Tanta paciència sembla cegar-nos més que no pas indignar-nos. No ens adonem que el que passa amb Rodalies és el mateix que passa amb la xarxa viària, amb el Corredor Mediterrani i “tutti quanti” infraestructura necessària per al desenvolupament del país tenim o hauríem de tenir.

Som un país espoliat al qual se li arrabassa la riquesa i se li nega el pa i la sal. Se’ns pressuposten unes inversions, les relativament menors de tot l’Estat, i a més a més no s’acompleixen. Mentre és feien els 900 quilòmetres de l’autovia de la Plata que uneix Astúries amb Andalusia, aquí, a Catalunya, s’endegava el desdoblament de la N-II des de Girona fins a Tordera del que en prou feines s’ha fet un quilòmetre per any. Feu números!

Tot plegat m’ha fet venir al cap unes imatges de la Segona Guerra Mundial, quan els alemanys es retiraven arreu i intentaven arreplegar tot el que podien abans de marxar. Al mateix temps enderrocaven totes les indústries i infraestructures que podien ser d’utilitat per als seus enemics que anaven alliberant els seus països. Es tractava de la utilització del “Schienenwolf”, que podem traduir com a “Llop de vies”. D’aquest giny se’n van improvisar diverses versions , unes doblegaven les vies i d’altres trinxaven les travesses. En Ambdós casos les vies ferroviàries quedaven totalment inservibles.

Ja fa temps que l’Estat espanyol arreplega tot el que pot a Catalunya. Ara , a més, davant la possibilitat que Catalunya s’independitzi posa a actuar la seva versió actualitzada i molt més subtil del “Llop de vies; la nul•la inversió i el manteniment en ús del material més obsolet. Aquests moderns “llops de vies” van fent la seva feina d’una manera molt més silenciosa, però no menys eficient, que els homònims de fa més de setanta anys.

Per això no ens hauríem d’estranyar que algun dia tinguem el “Big One” ferroviari i si aquest no succeeix, tant de bo, al final el resultat serà el mateix que a les xarxes ferroviàries dels països ocupats els van fer els “Schienenwolfs” de llavors. L'endemà de la Independència els catalans ens haurem de plantejar, de manera urgent, la reconstrucció de tot el sistema d'infraestructures, de les ferroviàries com si ens les haguessin trinxades.

20 de juny de 2015


15 de juny del 2015

Caixa Laietana, un dol mataroní encara no tancat del tot.

Un cop vist el reportatge de TV3 sobre la Caixa Laietana, em queda una sensació de no haver “acabat”. Com a extreballador de la Caixa Laietana tinc una espècie de sensació de “coitus interruptus” ; que el dol que tothom ha de passar davant un fet lamentable, com el cas de la Caixa Laietana que ens ocupa, no s’ha tancat encara, que ni de bon tros hem completat la necessària catarsi

Les Caixes en general, la Laietana en particular, van ser mal dirigides. Aquesta és la percepció que es consideraria més lògica i raonable vist com han acabat. Malgrat tot, quan es desvetllen aspectes d’alguna operació financera ens assalten els dubtes. Mal dirigides o espoliades? Mentre les proves no siguin presentades i jutjades no podrem tenir-ho clar del tot. Davant el dubte raonable de si van estar dirigides per uns inútils o uns lladres, no ens queda, ara per ara, cap més remei que decantar-nos per la primera opció.

Les dades revelades per l’equip periodístic que ha realitzat el reportatge dels 30 minuts "Desmuntant Laietana", situen l’epicentre de les operacions “fraudulentes” de l’exdirector Josep Ibern a Llavaneres. Molt temem, el que ha manifestat el responsable de Bankia en el reportatge ens ho perfila, que a partir de l’epicentre va poder haver-hi rèpliques arreu. Si surt documentació com la presentada al reportatge, si Bankia n’aportés més, ens podríem trobar amb casos concrets que es podrien dur davant la fiscalia i que podrien ser jutjats.

Que el director durant trenta-dos anys i també els 4 de més, anteriors, de director adjunt- del 1972 al 2008 – ,Pere de Dòria, va actuar amb nepotisme era clar i ha quedat clar. Segurament no era res que es pogués qualificar d’il•legal de la mateixa manera que no s’ha pogut provar que disposes d’informació privilegiada per a poder vendre les preferents de la seva família abans del tancament del mercat secundari de revenda d’aquest producte. Però al mateix temps queda manifest que ell i la seva família ho van poder fer i la majoria de petits estalviadors no.

Ens podem preguntar com durant 32 anys de director general va poder fer i desfer, malgrat estar esquitxat per escàndols i casos que van provocar un cert ressò a Mataró i més enllà: El cas dels Tallers Cypp el 1983, l’afer Buixeres el 1986, les Primes úniques el 1990 – amb revolta inclosa de la major part de la xarxa d’oficines- , l’assalt a les caixes de lloguer el 1998... Com va poder passar tot això sense que la societat mataronina es mobilitzés? No dic que ho fes amb manifestacions al carrer, però els prohoms de la ciutat podien haver influït, alguns d’ells eren al Consell d’Administració de l’Entitat.

Com havent-hi representants polítics al Consell i a l’Assemblea General, En Dòria i després també l’Ibern van poder fer i desfer durant tants anys? Potser la resposta ens la donava en el programa l’antic alcalde de Mataró, Manuel Mas. L’esposa del qual era casualment empleada de la Caixa i feia de secretaria d’en Dòria. Manuel Mas va pensar no calia que els ajuntaments intervinguessin i per això va recomanar als representants enviats “Que tinguessin un perfil baix”.

Que entre ambdós vessants de la plaça, abans anomenada "Dels Ninots", on hi havia l’Ajuntament de Mataró i la Seu Central de la Caixa Laietana hi va haver complicitats, silencis i toleràncies semblaria evident. La Ciutat de Mataró va anar anant, les seves institucions van anar anant i la seva Caixa va anar anant a la seva . Amb “la boca petita” es criticava a la Caixa, però ningú feia massa fàstics si queia algun ajut per mitjà de l’obra social , subvencions d’alguns actes i/o públicacions o simplement pagaments publicitaris. Quan no simplement les empreses veien que podien fer de proveïdors de l’Entitat d’estalvi.

Quan esclata la crisi la Caixa és un poder establert que ha campat lliure com abans ho feien els indis per les praderies. Els contactes institucionals entre les dues cases grans, Ajuntament i Caixa, però es mantenen fins al final. És per això que el 2010, quan alguns representants sindicals del SEC-L/UGT som rebuts per l’alcalde, llavors del PSC, aquest ens manifesta, amb familiaritat, estar ja informat “per en Jaume i en Josep”: Director i President de la Caixa. A part doncs del PSC i la CUP, cap altre partit ens va fer cas quan els vam dir que volíem parlar amb ells i exposar-los el nostre punt de vista sobre la possibilitat que Caixa Laietana desaparegués de Mataró. L’ara ja exalcalde, Joan Mora, reconeix que no va fer massa cas, d’entrada, a les advertències fins que es va trobar amb una gran part de la població mataronina afectada pel tema de les preferents.

Llavors tots els grups polítics de Mataró, a una, afronten el tema de les preferents per una part amb accions lloables i per altra banda amb “una dutxa de dignitat” com és el fet d’anomenar per unanimitat, al ple de l’Ajuntament, persones non grates als exdirectors Dòria i Ibern. Prèviament, quan la Caixa Laietana, ja només en funcions d’obra social, desapareix per convertir-se en Fundació es corre a canviar-li el nom, el nif pel que sabem és el mateix, de Fundació Laietana a Fundació Iluro i amb una “catarsi de quatre rals” ho donen tot per fet, nomenant a un grup de prohoms procedents alguns d’entitats mataronines per dirigir- la. Tant li fa que casualment un d’aquests prohoms sigui espòs d’una persona membre del Consell d’Administració de la Caixa des del 1998 fins a la caiguda el 2012, persona que havia estat tinent-d' alcalde, el mateix que havia estat aquest seu espòs, membre ara de la Fundació Iluro, abans que ella. Un cas més d’aquest particularisme, més de poble que de ciutat, “endogàmic”, del que ara s’anomenen portes giratòries o allò de “que la mateixa salsa sempre està a tots els plats”.

Per això, com deia al començament queda aquesta sensació que el gran treball fet pels periodistes en el reportatge del 30 minuts que s'ha emès el 14 de juny, no tanca encara, ara com ara, el dol, que la ciutat de Mataró ha de passar per la desaparició de la Caixa Laietana i els efectes que el cas ha tingut entre molts ciutadans mataronins i molts empleats de la Caixa Laietana.

15 de juny de 2015

3 de juny del 2015

La Porteta (VI) . Mataró anys seixanta

A la Cruïlla de l’Havana, formada per la intersecció del Camí Ral amb el carrer Sant Pelegrí els de casa hi anaven a buscar el pa, alguna compra a l’espardenyeria i durant un temps anaven a buscar la llet. La resta de comerços no els sovintejaven.

En canvi la cruïlla de l’Havana era el pas quasi obligat per anar al centre, el meu pare a treballar a can Damià i jo durant tota la segona meitat dels seixanta a escola, als Maristes del carrer Sant Josep.

A totes dues bandes de la cruïlla hi havia uns plàtans centenaris, dels quals avui encara es conserven els de la banda nord. Al cap de munt del carrer Josep Castellà, encara hi havia les edificacions i propietats de cal “Paretern”. Propietats que amb els anys es varen anar encongint, perquè varen anar parcel•lant i venent. L’edifici de la cantonada del carrer, a la banda de ponent, era un edifici de tres pisos on hi vivien els tres fills de cal “Paretern”, els Rovira. Aquest edifici avui encara es conserva sense cap modificació, més deteriorat i amb un color de façana confós, però bàsicament tal com jo el recordo. A baix , concretament al sota escala, el fill gran – l’Agustí – i la seva dona venien llet de les vaques que tenien en un tancat als terrenys que llavors encara conservaven. En els baixos hi havia un local, amb una porta metàl•lica a la cantonada fent xamfrà, que si mal no recordo era un taller tèxtil i que encara avui està quasi igual.

A cal “Paretern”, a part de llet, els diumenges es podia encarregar flams i nata. Els flams amb les seves flameres individuals metàl•liques que naturalment calia tornar. Anàvem cada dia a buscar la llet que l’agafaven d’un gran recipient metàl•lic, amb els pots, també metàl•lics, de mesura i l’abocaven a la lletera amb un embut. Aquella llet, lògicament, calia bullir-la quan arribàvem a casa. Recordo que, per què no vessés, dins el pot hi posàvem un estri que consistia en un vidre rodó, era com un cul de got gruixut, que per ambdues cares estava un xic rebaixat, just la meitat i de manera asimètrica pels dos cantons, així no tota la superfície tocava el fons del pot. Quan la llet començava a bullir, l’estri de vidre, començava a fer soroll, tamborinava sobre el cul metàl•lic del recipient on estàvem bullint la llet i corríem a baixar el foc, evitant d’aquesta manera vessar-la i haver d’esmerçar esforços a netejar l’escuma enganxifosa.

Just al davant del capdamunt del carrer hi havia una botiga de queviures, can Salvà, que avui encara es conserva més o menys com jo la recordo amb el nom de casa Fefa, que, si no em falla la memòria, als 70 era una dependenta de la casa. Al costat mateix hi havia la bodega, la regentava una família, que pel que sé venien de la zona de Dosrius. Els Noguera, així es deien, tenien tres fills, l’Esteve, el Jordi i El Jaume. A la bodega, entrant a mà dreta hi havia un taulell i funcionava com una espècie de bar. A Continuació hi havia les bótes de vi i enfront unes taules i feien menjars, el que ara en diríem menús.

Una mica més enllà de la bodega, no tinc present si hi quedava alguna casa pel mig, hi havia el transportista de l’Havana. En Mestres, així el saludava el meu pare – Bon dia Mestres! – anava normalment vestit amb una granota fosca, que devia ser-li molt pràctica per a traginar “bultos” sense descamisar-se. El Recordo amb ulleres de pasta, bigoti i el cabell fosc. Just davant hi havia un servidor de benzina “Super”, que llavors era de 90 octans més tard amb els anys passaria a 92 i 95, mentre que la normal era de 85 i a començament dels anys vuitanta era de 90 per caure en desús pocs anys després amb la introducció de la benzina sense plom i la de 98 octans. Recordo molts dies el camió de la CAMPSA (Monopoli estatal i única marca de benzina a Espanya) travessat a la cruïlla paral•lel al Camí Ral, per no tallar del tot la circulació, omplint el dipòsit, l’accés al qual era una gran tapa metàl•lica al bell mig de les llambordes del carrer.

El “post” de benzina, abans de la guerra civil, havia estat propietat de la família Mestres. Després de la guerra, “confiscat”, van “cedir” la concessió a una empresa de Barcelona i amb el temps va ser cedida de nou a un policia nacional.

Al costat de can Mestres hi havia la botiga de queviures de can Trabal, regentada per dues germanes: la Lluïsa i la Montserrat. A continuació i abans d’arribar a la porta de la caserna de la Guàrdia Civil, hi havia, encara hi és, el bar Reforma. La caserna de la Guardia Civil, ens causava, almenys a casa que eren perdedors de la Guerra Civil, un respecte per no dir una por atàvica. De petit recordo cada vespre que passaven per davant de casa la parella de la Guàrdia Civil, amb el mosquetó a les espatlles i la manta, cada capvespre, quan anaven a fer guàrdia a la platja. La gent del “quartel” i llurs famílies vivíem bastant d'esquena a la resta dels veïns i l’únic lloc obert de contacte era el bar Reforma fins que amb els anys també van obrir la seva pròpia cantina dins l’aquarterament.

La Caserna de la Guàrdia Civil tenia la seva entrada principal a l’Havana, just a on s’enfilava per agafar el carrer de Sant Pelegrí. Ocupava bona part de la mançana compresa entre el camí ral, el carrer del Prat i el de Floridablanca on tenien la sortida de vehicles. Ara tot aquell espai està ocupat per l’escola Anxaneta. D'anar i venir dels Land Rover de la Guardia Civil, les sangles que patrullaven la carretera i els guàrdies civils amb els tricornis “xarolats” sota l’escrit de “Todo por la Patria”, al damunt de la porta, ja només queda el record desdibuixant-se cada dia que passa.

3 de juny de 2015