16 de novembre de 2013

Brandar una sandàlia

El passat dia 11 de novembre va tenir lloc, fins al moment, la darrera compareixença davant la “Comissió d’investigació sobre les possible responsabilitats derivades de l’actuació i la gestió de les Entitats financeres i la possible vulneració dels drets dels consumidors”. Un nom excessivament llarg per una comissió amb dos grans grups de “possibilitats” ; la que afecta a la societat en el seu conjunt i la que directament afecta a determinats clients.

Va ser la compareixença de Rodrigo Rato ex – vicepresident del Govern Central, ex president del FMI i ex president de Cajamadrid i de Bankia la que va aixecar més expectació. No era el primer, ni molt menys serà el darrer, personatge mediàtic a comparèixer davant la Comissió.

Fins ara han desfilat més de 40 persones relacionades amb el món de les Caixes, la majoria directius i membres dels Consells d’Administració, també representants sindicals i membres del FROB – Fondo de reestructuración ordenada bancaria – encarregats de l’ordenació dels processos de fusió i integració entre entitats així com de la gestió dels ajuts públics que a tal fi es destinen.

Potser qui això subscriu té una visió esbiaixada, però més directa, del que va passar a les Caixes, pel fet d’haver tingut una relació professional de molts anys, mentre que els parlamentaris tenen una visió molt més general i ho veuen tot des d’una certa distància. “Déu me’n guardi”, però, de pensar que la seva visió és més subjectiva que no pas la meva. Realment se’ls ha girat feina si aquesta Comissió vol treure conclusions i determinar, exactament, les responsabilitats que ja d’entrada malauradament sembla que plantegen com a “possibles”.

El panorama es desolador; en primer lloc es troben els afectats per les preferents i les persones desnonades per no poder fer front al pagament de les hipoteques. Dels primers, molts són gent gran que varen dipositar els seus estalvis en un producte que formava part del “capital” de les caixes. Unes caixes que com el Titànic semblaven inesfonsables, unes caixes que necessitaven fer aquestes emissions, ja que no es podien recapitalitzar, i que a més feien les emissions sota la supervisió del Banc d’Espanya i del Mercat Nacional de Valors. Mentre tot va anar “vent en popa” va ser fàcil recuperar els diners invertits/estalviats en preferents, ja que en alguns casos el rendiment força atractiu de les mateixes les feia de fàcil recol•locació a un altre “inversor”. Els empleats que obeint instruccions de les seves direccions venien aquests productes ho feien amb el ple convenciment que no hi havia cap tipus de risc i per altra banda s’ha demostrat que tampoc coneixien en molts casos l’exacta natura dels mateixos. Que havien de sospitar si els primers en adquirir-les eren els mateixos directius? Tal i com va quedar de manifest davant la Comissió Parlamentaria quan l’anterior director general de Caixa Laietana va reconèixer que la seva família en tenia i el darrer director que n’havia comprat i que encara les tenia . És per això que molts empleats també han quedat atrapats amb les preferents el mateix que molts dels seus familiars.

En els casos més sagnants del problema de les preferents, com ha passat a la comarca del Maresme i a Mataró en particular, ha estat la pressió dels col•lectius afectats així com les denúncies als jutjats els desencadenants que les entitats afectades, en aquest cas concret Bankia, hagin començat a retornar els diners a les persones afectades. Però el problema ni de bon tros està encara solucionat.

Les preferents, però, han estat els arbres que no ens han deixat veure el bosc, que no és altra que l’ensulsiada de les caixes. Serà molt difícil aclarir i delimitar les responsabilitats, entre altres raons perquè no hi ha un únic motiu que hagi precipitat la seva fi, malgrat que la seva “mala gobernanza”, com ha dit en seu parlamentaria l’actual president de Bankia José Ignació Goirigolzarri, segurament ha estat el principal.

No sabem que acabarà determinant o més ben dit com ho acabarà determinant la Comissió Parlamentaria. Comissió per la que encara han de desfilar membres de l’actual govern de la Generalitat, de l’equip econòmic del segon govern tripartit, dirigents del Banc d’Espanya - amb els tres darrers governadors al front - , persones del món universitari, representants de les plataformes d’afectats, magistrats, advocats, i responsables d’associacions cíviques.

Pel que s’ha pogut veure cada un dels dirigents que ha comparegut ha intentat delimitar, quan no obviar, les seves responsabilitats; allò de “entre todos las mataron y ellas solitas se murieron”. Alguns han manifestat desvergonyidament no sentir-se responsables de res; “que el sector estava tant regulat que l’únic que varen fer era el que els deixaven fer”. Potser tinguin part de raó o com a mínim excusa, perquè els reguladors, Banc d’Espanya, i la CNMV, semblen haver fallat estrepitosament durant aquest anys.

Davant tanta inconcreció, davant tants dubtes la gent, els afectats, troben alleujament en la gestualitat, en el brandar d’una sandàlia i el cridar gàngster a la cara de qui molts consideren responsable. Però això és un mal consol! Si la comissió no fa les preguntes adients, si no arriba les conclusions encertades, tot això serà anecdòtic. Si no hi ha causa, si no es pot portar davant la justícia als responsables perquè no es poden determinar fets delictius i punibles tot plegat haurà estat un gran fracàs i els responsables ho presentaran, ja ho presenten, com una alineació planetària de fatalitats, com un tsunami inevitable del que ells també han estat víctimes.

Tot plegat ha estat terrible, més enllà de les persones que han perdut els seus estalvis en el tema de les preferents; en el millor dels casos els hauran tingut immobilitzats durant alguns anys. Les Caixes han quedat devastades. L’abast d’aquesta devastació, per recent, ara sembla difícil de copsar malgrat que afecta al conjunt del teixit social.

A les caixes s’han perdut o és perdran pel cap baix 40.000 llocs de treball. La majoria de les caixes han desaparegut i s’ha convertit en bancs, cosa gens insignificant. A la pèrdua de llocs de treball de les caixes cal afegir els llocs de treball indirectes que han desaparegut, començant per serveis de neteges i manteniments i seguint per una part del comerç més proper i de la industria de consum. Hi ha poblacions que han vist tancar quasi la meitat de les oficines bancàries, no només les de les entitats intervingudes. A d’altres llocs es quedaran sense sucursal de cap Entitat. La conseqüència més immediata serà, a causa dels canvis en el model de gestió del negoci – de caixes a bancs -, que molta gent humil i gent gran quedarà fora del sistema bancari; els serà com a mínim molt onerós mantenir un compte obert. Tot això no tardarem gaire a notar-ho ja que juntament amb el servei de proximitat que prestaven les caixes també desapareixerà la seva obra social.

A tot plegat caldrà afegir els mils de milions de diner públic que s’ha invertit en les entitats intervingudes i que difícilment en una part molt important es recuperaran. Tant de bo la comissió arribi a conclusions que permetin determinar les responsabilitats i tant de bo tot plegat no es desfaci com un terròs de sucre en un marasme de declaracions. La determinació de les responsabilitats és un bàlsam que la gran majoria de la societat precisa, no curarà el cos però potser si l’ànima.

16 de novembre de 2013

9 de novembre de 2013

Estat i estats de tensió

Darrerament estem sotmesos a una estratègia de tensió per part de l’Estat espanyol i els seus inefables col•laboradors, al mateix temps que sembla que hagim perdut la tensió pròpia.

El passat dijous la immensa majoria de les farmàcies, excepte les de guàrdia, varen tancar perquè ja se’ls fa quasi impossible continuar fiant a l’administració el lliurament de fàrmacs a la ciutadania. Per primer cop hem vist que la protesta no es feia davant la Generalitat sinó davant de la Delegació del Govern; “a Can de los Llanos de Luna”. La fallida, per etapes, de l’Estat estan sembrant el neguit entre la ciutadania. No és que s’estigui ensorrant l’estat del benestar, aquest nom donat a aquesta figura simbòlica i sinònim de tranquil•litat , sinó que és l’Estat amb majúscula el que està desapareixent via desestiment de les seves funcions bàsiques; entre elles la justa i equitativa redistribució del muntant dels impostos en benefici del conjunt.

Això és el que veiem que està succeint aquests dies en una Catalunya escanyada i castigada, amb els pressupostos més que retallats. Però que, malgrat tot, està acomplint amb nota el límit de dèficit de pressupost imposat; al contrari que el Govern Central i altres comunitats autònomes que abaixen els impostos o prometen pagaments extraordinaris alhora que mantenen una funció pública sobredimensionada.

Bo i comptar només amb el 16% de la població i detenir més del 20% del PIB, liderant al mateix temps les exportacions de l’Estat amb quasi un 30%, malgrat les “grans empreses” radiquen fora de Catalunya, pot ser que Catalunya hagi de suportar aquesta situació ignominiosa? Veiem al ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro, que aquests dies té l’atreviment de dir que no hem patit una bombolla immobiliària, sinó una crisi de finançament, no són unes declaracions insultants? Com se’ns riu a la cara! I tant que hem patit una crisi financera! Per haver destinat quasi tots els diners a inflar la bombolla immobiliaria i perquè, com que una gran part d’aquests diners ens venien de fora i no seran capaços de tornar-los, ja no els en deixen més. Diu el senyor Montoro “que els farmacèutics prenguin nota que qui els paga no és la Generalitat sinó l’Estat”. S’han de tenir quadrats i amb aresta fina, per dir això i quedar-se tan ample. És humiliant! No és la Generalitat una estructura de l’Estat el mateix que el Govern Central? L’Estat, senyor Montoro, som tots i a les farmàcies, més ben dit, als malalts els paguem els medicaments amb els impostos de tots. En el cas de Catalunya segur que paguem per cobrir els medicaments dels nostres malalts i d’uns quants més.

El cas de les farmàcies, el més actual, forma part del “càstig” a que l’Estat sotmet a Catalunya, via pressupostos. Estan creant un estat de tensió cada cop més insofrible de manera que semblen pretendre que una part de la població culpabilitzi a la Generalitat i més concretament al Procés Sobiranista de la creixent de degradació social. Al mateix temps que els coristes de l’Unionisme que controlen la majoria de mitjans de comunicació de més difusió, excepte TV3, algun diari i les principals ràdios catalanes, fan el que poden per sembrar el dubte. És des de d’aquest mitjans servils on la majoria de veus sonen harmòniques en el mateix sentit, mentre fan crides a la moderació i al diàleg, quan no altres obertament ja fa temps que estant instal•lats en una campanya permanent a favor del NO d’una consulta que contradictòriament defensen que no es permeti fer.

Vivim tensionats, en un Estat de tensió, l’Estat espanyol que és incapaç de mirar-se al mirall , un Estat que no s’avergonyeix del seu passat, el de fa 75 anys, ni el de fa menys. La prova més esperpèntica la tenim els darrers dies amb la presentació de la segona part de les memòries del President Aznar, capaces de fer envermellir a qualsevol persona amb una mica de senderi. Vivim en un Estat de tensió, sotmesos a un estat de tensió com a causa de l’ensulsiada general de l’economia i les institucions espanyoles; cada cop més posades en “tela de judici” i desprestigiades arreu. Ens trobem en plena deflacció i amb uns índexs espatarrants d’atur i “sense llum al final del túnel”, ni tan sols final del tunel. En aquestes circumstàncies hauríem de pensar, les enquestes així semblen confirmar-ho, que la majoria dels catalans, de forma pacífica i democràtica aconseguiran la independència de Catalunya, però, malgrat tot, molts continuen tensos i potser motius no els falten.

Aquestes darreres setmanes continuem assistint a les travetes al Procés. Avui en Duran davant els seus ha dit "mai bescanviarà el patiment de les persones pel progrés nacional"; com si no fos l’espoli, la qüestió nacional, la causa del patiment de molts. Però en Duran no és l’únic, n’hi ha altres; les manifestacions dels socialistes, els que queden, amb en Pere Navarro al front, la “puta i la ramoneta” que s’han instal•lat a casa dels d’Iniciativa, alguna proposta al Parlament, com la presentada per les CUP, que semblaria haver “sembrat la discòrdia” entre ERC i Convergència. Tot plegat trufat amb les declaracions de la senyora Ortega dient que la consulta no es podrà fer fins a l’Octubre . Llavors, quan passa tot això, sembla que de nou el neguit s’instal•la al cor de molts independentistes i en part el culpable no deixa de ser un nou estat de tensió o, més ben dit, de la seva absència.

Després del “subidón” de la Via Catalana que va tenir mobilitzada i animada a la gent ara molts semblen trobar-se en una espècie de depressió post part, sense adonar-se que la criatura que es va infantar no té parell. Sinó que els preguntin als del dotze d’Octubre que ni recorrent a “la inseminació in vitro”! Malgrat tot, hi ha qui és desanima, qui creu que les coses no van bé i que no van prou de pressa; en aquest darrer aspecte son molts els que ho veuen així. Els dubtes sobre el redactat de la pregunta són també una altre motiu desconfiança i la por a que no s’acompleixin els terminis en que es va dir que es presentaria, també.

Aquests dies la presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Carme Forcadell, ha anunciat noves mobilitzacions abans de final d’any per si de cas no està a punt la pregunta de la consulta i la data. Així els que pateixen la tensió del neguit, sobre si el Procés va a la velocitat adequada, podrien tenir en que pensar, tensionant-se en positiu per si convé mobilitzar-se de nou. Perquè en el fons, en aquest Procés, quan més a gust es sent molta gent és estant amatents i actius, encara que es tardi una miqueta mes, ja que l’activitat ajuda a treure les cabòries del cap. Cal insistir que cal ser molt conscients que tot plegat no serà tan fàcil com “bufar i fer ampolles”, però serà més fàcil tenint a la gent preparada, informada i ben liderada per quan arribem al màxim estat de tensió amb l’Estat espanyol.

9 de novembre de 2013

1 de novembre de 2013

El setge del 2014

El setge de Barcelona del 1713/1714 ha estat durant molts anys un fet històric quasi desconegut per a una majoria de la població de Catalunya. Potser dins del nostre imaginari col•lectiu hem tingut molt més present la Guerra del Segadors que no pas la de Successió, malgrat que, any darrera any, durant “la gran dormida nacional col•lectiva” les institucions catalanes rendien homenatge a la figura de Rafael de Casanova. Poc se’ns havia parlat del setge fins quasi a dia d’avui. Durant molt temps, molts havien tingut una imatge dels fets molt més innòcua de la que realment va ser; se’ns posava com exemple que el 12 de setembre de 1714, el dia següent de la rendició, les botigues i els negocis varen tornar a la seva activitat “normal”. Ara amb la proximitat del 300 aniversari i el ressorgir de les ànsies per recuperar d’un cop por tots la nostra llibertat nacional tenim molt més present i hem pogut conèixer molt més d’aquell fet històric que va comportar la pèrdua de les nostres llibertats nacionals.

A tot això hi han contribuït diversos factors: La feina dels historiadors, les excavacions de l’antic Mercat del Born, que algú fa uns anys hagués volgut sostreure i ocultar, així com la literatura generada amb el transfons dels fets històrics de la Guerra de Successió.

Milers de persones han llegit darrerament el Victus de l’Albert Sanchez-Piñol i han pogut copsar la duresa dels fets, magníficament narrats, i el que varen suposar per al nostre país. En la mateixa línia s’estan publicant assajos, estudis i també altres novel•les històriques. Com d’altres que s’havien publicat ja fa temps tant meritòries, potser amb molt menys ressò en el seu dia del què tindrien d’haver-se publicat actualment, com és el cas de la trilogia d’Alfred Bosch sobre el 1714.

Les aventures d’en Martí Zuviria de Sanchez-Piñol o d’en John Sinclair de l’Alfred Bosch donen una dimensió humana al relat històric d’una nació que lluitava per les seves lleis i per les seves llibertats. Analitzats els fets, vistos amb perspectiva històrica, ens adonem que malgrat tot, fins al darrer dia de lluita, en el seu dia a dia els habitants de Barcelona amb els seus neguits i les seves penúries, amb els seus sentiments i el seus negocis, amb les seves pors i les seves esperances varen mantenir la il•lusió que la situació acabés donant un tomb favorable gràcies a un canvi de la situació internacional.

Ara amb els ulls del segle XXI ens sorprenem i ens preguntem com varen poder al 1714 suportar tan patiment, com van poder resistir tant? Si d’aquí a un centenar d’anys o més alguns historiadors analitzen la situació d’Europa dels nostres dies, si aprofundeixen en els detalls, – informació no els faltarà – també es sorprendran i també es preguntaran com dins el context d’una Europa que es trobava al mig d’una greu crisi econòmica els catalans varen tenir tanta paciència.

Un país industriós com Catalunya, capital econòmica de l’Estat espanyol ha anat patint una constant laminació. Any darrera any, des del començament de la transició a finals del setanta, s’ha increment la “no inversió per part de l’Estat espanyol” i l’espoli sistemàtic de la nostra riquesa via recaptació dels nostres impostos; tot plegat ens ha anat empobrint i ens ha anat fent perdre posicions en els rànquings econòmics. El que ens ha passat tots aquests anys tindria una paral•lelisme amb el que va succeir entre el 1707 i 1713 quan les tropes borbòniques anaven controlant i arrasant el rerepaís mentre a Barcelona, la capital, es vivia encara en una situació de normalitat més fictícia que real.

Ara ja a les acaballes del 2013 i de cara al proper any un nou setge s’està estrenyent. L’increment de la reducció de les inversions de l’Estat espanyol a Catalunya, el seus darrers pressupostos ho confirmen, és un escàndol. Les nostres infraestructures, per inexistents o obsoletes, és com si haguessin estat arrasades en una guerra; quan aconseguim la llibertat caldrà “fer-les de bell nou”. Ara el setge es va tancant i el patiment de la ciutadania catalana comença a ser desproporcionat. Els índexs d’atur en un país que durant molts anys ha estat altament industrialitzat, sobretot entre la població més jove, són quasi de país nord-africà més que no pas europeu. L’ofec econòmic a que ens sotmet l’actual setge de l’estat espanyol està fent disminuir el salaris d’aquells que encara tenen treball. Els nostres funcionaris veuen retallades pagues que a la resta d’Espanya encara es cobren. Els nostres avís veuen disminuïts els ajuts i com la part més dèbil de la població, juntament amb molts infants, són els més afectats per la falta de recursos. No hi ha cèntims per pagar les medecines i es pot produir desproveïment de les mateixes amb greus conseqüències per a la salut de molts ciutadans. Les cues als hospitals s’incrementen, fins al punt que en alguns hospitals els cirurgians han de treballar més hores de les que els pertoquen i de franc amb molts menys recursos materials i menys quiròfans i instal•lacions en funcionament. El setge del 2014 no és gratuït, és premeditat i pretén fer descarrilar el país tal i com cada dia més sovint passa amb els trens a causa d’un ineficient manteniment i una falta crònica d’inversions. Fins quan podrem resistir? Fins quan la nostra economia resistirà? Fins quan els catalans podrem suportar tot això? Quants finalment en seran víctimes directes?

Ara no ens estan bombardejant, com altres cops ha succeït en la nostra història més recent, però, encara que d’una forma molt menys dramàtica, patim les atzagaiades d’una situació que estan provocant que esdevingui crítica. Salvant les distàncies hi ha molts inquietants paral•lelismes entre el setge del 1713/1714 i l’actual.

Continuem patint la traïció, el botiflerisme és avui present com ho era llavors. Els privilegiats, els que ja els anava bé el règim borbònic, fugien a la zona controlada per aquests a Mataró. Avui en dia troben aixopluc al “Pont aeri” o en el B.O.E. Només miren de salvar la seva situació de privilegi i per això no dubten a mentir i sembrar el desànim entre els seus conciutadans tal i com ja varen fer fa 300 anys. Confonen al personal volent-lo fer creure que tota la culpa és del Govern català, com si les retallades fossin un complot maquiavèl•lic ordit des de la Generalitat en lloc de la conseqüència de l’ofec econòmic imposat; aquesta és una forma molt més subtil de botiflerisme que els permet continuar mantenint anestesiada i enganyada a una encara important part de la població de Catalunya.

A diferència del setge de fa 300 anys no cal esperar, com si va passar llavors, que els que els que ara el propicien i mantenen rebin ajut per acabar d’aconseguir el seus objectius. Ara no s’espera l’arribada d’un duc de Berwick i el seu exercit per a derrotar d’un cop per tots als catalans; tal i com el varen necessitar al 1714 davant la incompetència manifesta que mostraven les tropes de Felip V per sotmetre’ns definitivament.

Per tot això, malgrat tot, ara al 2014 depenem de les nostres forces, de la nostra voluntat i aquest cop podrem superar-ho, aquest cop no ens rendirem! No ens serà gens fàcil però podem guanyar , encara que fins al darrer moment ens intentaran estrènyer més el dogal, però els acabarà mancant la força, faltant la raó i sobretot la necessària convicció per acabar d’aconseguir el seus objectius. El 2014 pot ser l’any definitiu i malgrat que el patiment de moltes famílies es perllongarà fins que aconseguim redreçar el nostre país. Ara estem en condicions de trencar el setge i vèncer!

1 de novembre de 2014