17 de desembre de 2013

Les amistats perilloses

No em preocupen tant els que ens envesteixen com aquells que raonablement i aparentment mansament se’ns acosten. Hi ha una dita en castellà que ve a dir quelcom així: “del toro manso líbreme el Señor que del bravo yo me libraré”.

Ara que ja tenim pregunta, es succeeixen i es succeiran les manifestacions foranes, em refereixo a les fetes des de fora de Catalunya, potser aquests dies tenim un “pic”, però el ritme ha estat més o menys continu en l’abundància des de fa mesos.

Pocs, molt pocs, han estat els intel•lectuals, periodistes i artistes que d’una manera respectuosa han tractat el tema de Catalunya, de la majoria de polítics no cal ni parlar-ne. Pocs han estat els que han demostrat una pulcra i respectuosa actitud democràtica. A mi no se’m passaria mai pel cap, vist des de Catalunya, en cas que un procés semblant al nostre es produís en una altra comunitat fer cap manifestació més enllà del més absolut respecte pel que els ciutadans afectats puguin decidir. Mai em passaria pel cap dir el que jo en el seu lloc decidiria o votaria!

Aquest manifestar-se sobre el que es faria en lloc de l’altre bé determinat, en molts casos inconscientment, per un sentiment condescendent de superioritat. Ve a ser allò de “yo soy muy respetuoso con lo que decidan los catalanes, pero soy contrario a la independencia de Catalunya y en el caso de la consulta planteada votaria no”. O sigui, una versió edulcorada i suau d’allò del pal i la pastanaga; un “us estimem molt però a la nostra manera”, la de sempre!

Cometen, als nostres ulls, un cras error jutjant, amb aquella alegria i frivolitat, el que passa a Catalunya des de la pròpia torre d’Ivori, des d’aquella superioritat que abans comentava i des del desconeixement més profund de la nostra història. Desconeixement, per altra banda, compartit malauradament per molts conciutadans catalans. No ens han d’estranyar, doncs, els esgarrinys de vestits que poden produir simposis com el que s’ha celebrat a Barcelona sota el títol de “Espanya contra Catalunya”, malgrat el seu rigor històric; “sort hi ha hagut”, en aquest cas, que el simposi ha quedat eclipsat, “mediàticament”, per l’anunci de la pregunta de la Consulta.

Fa uns dies era el “Gran Woyming”, martell de peperos, el que en un entrevista al suplement de l’Ara venia a dir-nos que el tema del procés a Catalunya era una fugida endavant del centre dreta català, ignorant i de rebot menystenint el pes de la societat civil. Ahir era el torn d’Ignació Escolar. El periodista burgalés, director del diario.es, ex columnista de Público, en un article titulat “Si pero no” ens deia: “Tengo muchos argumentos para defender que juntos sumamos más, pero no encuentro ni un solo razonamiento democrático solvente para oponerme al referendo.” Per despres afegir : “Sé cual sería mi papeleta si tuviese que votar en el referendo catalán: 'sí' al Estado propio, pero 'no' a la independencia.” Són dos exemples de figures, aparentment grates i no bel•ligerants, que, malgrat tot, jutgen des del desconeixement i potser ni s’adonen que es manifesten des d’un sentiment de paternal superioritat.

Sentiment de superioritat, en aquest cas no tant paternal, manifestat fa unes hores per l’exministra socialista Maria Antonia Trujillo, en que es preguntava quina utilitat té el català. Argument gastat i tronat que diu molt poc de la capacitat intel•lectual d’una persona a la que se li varen encomanar grans responsabilitats d’Estat. El català a Catalunya serveix per parlar amb el veí que malgrat conèixer el castellà, es pot sentir més còmode si li parlen en l’idioma propi de la seva terra. Si, ja sabem que amb el castellà es pot parlar amb 500 milions de persones; això diuen! El que no sabem es si tindran temps material de parlar-ne amb totes elles i en canvi no es podran dirigir al seu veí amb la llengua amb qui aquest té els seus llaços afectius.

Davant de les respostes més viscerals contraries al procés en general, i a la pregunta en concret, no cal ja ni parlar-ne de la reacció d’aquell individu, que no vull ni esmentar, al que no cal que ni ningú li digui les copes de vi que ha de beure. Ni tampoc de la d’aquella “pseudoprogressita” bàsicament “unitarista” que fa anys i panys que viu de la política, havent canviat de camisa “ad hoc”. Una “unitarista” desacomplexada i fatxenda que fa crides a “protegir els ciutadans de Catalunya” instant a l’Estat a utilitzar tots els instruments necessaris per impedir la consulta. Aquests, malgrat tot, no són pas els rivals més perillosos. La perillositat per a Catalunya i per al procés ve de la subtilitat d’altres, d’aquells que diuen estimar-nos i que són amics nostres; les amistats perilloses.

Ahir en teníem el darrer exemple, bé es suposa que “La Vanguardia” i “El Periódico” continuen amb el seus exemples dia darrera dia. Em vull referir a la notícia sobre la roda de premsa que dos “Pares de la Constitució”, els dos “Miquels o Miguels” - en Roca i l’Herrero de Miñón - , varen fer i on demanaven solucions polítiques per evitar el “xoc de trens” i insistien en demanar “decisions amb coratge” per desactivar el conflicte al voltant de la nació catalana.

Els catalans no ens podem deixar engalipar i qui està en condicions d’aconseguir-ho són precisament aquests que fan manifestacions d’estima, amistat i d’aparent respecte; que diuen voler-nos evitar tràngols i “xocs de trens”. Ens diuen que volen bones solucions i preservar la convivència i el progrés. Ens cal, però, anar amb molt de compte amb tots aquests cants de sirena. Si els escoltem i els fem cas acabarem de nou, realment no n’hem sortit, a la “casa comuna de tots els espanyols” i en aquesta casa en espera “la parenta” unitarista i fatxenda i “l’avi” a qui no li podem dir quant pot beure.

17 de desembre de 2013

7 de desembre de 2013

Un viatge al passat

El proper dia 20 s’acompleixen 40 anys de l’atemptat que va acabar amb la vida de Carrero Blanco. L’Almirall Carrero Blanco semblava la garantia de la continuïtat del franquisme més enllà del propi Franco. Entre aquell 20 de desembre de 1973 i la primavera de l’any següent es varen produir uns “tímids moviments”, dins del règim franquista, que varen enfrontar els que buscaven una adaptació i homologació del mateix a unes formes “més obertes” i els que no volien que res es mogués.

El dotze de febrer del 2014 es produirà el 40 aniversari del discurs, davant de la Corts franquistes, del president del govern Arias Navarro; el que més tard es va conèixer amb el nom de “l’esperit del dotze de febrer”. Finalment aquest “esperit” no va anar més enllà d’una declaració d’intencions, que l’únic que pretenia era donar un vernís d’aparença democràtica al règim i que es volia concretar en la participació ciutadana; per mitjà d’associacions polítiques que permetessin l’elecció d’una part més gran dels membres de les Corts franquistes i dels càrrecs polítics d’àmbit local. Tot, però, estava supeditat al manteniment inalterable dels principis del Movimiento Nacional; els principis del partit únic creat pel franquisme aglutinant el conjunt de les forces sollevades contra la República.

Malgrat la timidesa de la promesa de reforma hi va haver una forta oposició des de diverses “famílies” del franquisme, algunes d’elles representades al govern com seria per exemple el cas del llavors ministre “Secretario general del Movimiento” José Utrera Molina, sogre de l’actual ministre de justícia Alberto Ruiz-Gallardón. Així mateix, algun dels altres capitosts del primer franquisme com Giron de Velasco, uns dels màxims representants del que llavors es coneixia com “el búnquer”, varen fer manifesta la seva total oposició a tan limitades reformes i les varen dinamitar, provocant la destitució de “l’aperturista” ministre d’informació , Pio Cabanillas, directament pel mateix Franco.

La possible credibilitat de les intencions d’Arias Navarro manifestades en “l’esperit del 12 de febrer” , recolzades pels “cercles liberals” del franquisme, va ser totalment anul•lada. Els fets ocorreguts posteriorment durant la primera meitat del 1974 li varen acabar de “donar la puntilla” . Per una part l’enfrontament amb una part de l’església, amb l’intent del règim d’expulsar d’Espanya el bisbe de Bilbao – monsenyor Añoveros – i per altra banda l’execució de Salvador Puig Antich. Finalment, doncs, va ser “l’ala més dura” del franquisme la que es va imposar i va mantenir les essències d’un règim que moriria executant opositors, davant les protestes internacionals, a la tardor de 1975.

Ara quaranta anys després en plena regressió democràtica de l’Estat espanyol sembla que s’hagi emprés un viatge en el temps fins al darrers dies de 1973. Salvant les distàncies hi ha certs paral•lelismes i semblances inquietants. Són ara, en part, els cadells dels franquistes de llavors els que detenen el poder. Veiem-ho sinó en els noms i l’historial de mols dels líders de l’actual dreta política i econòmica el parentiu i/o les relacions amb alguns dels capitostos del règim franquista. Malgrat tot, això no seria el més preocupant sinó fos perquè les seves formes d’actuació política cada vegada s’allunyen més de les maneres democràtiques homologables amb Europa; cosa que ens retrotreu als temps foscos del tardofranquisme.

Fa quaranta anys, des del règim, es volia permetre la participació ciutadana, una elemental i controlada forma de “democràcia”, supeditada al sotmetiment als principis inalterables del Movimiento. Ara qualsevol canvi polític que es pretengui ha d’estar sotmès als principis inalterables de la Constitució. Després de 40 anys sembla que no hàgim arribat gaire lluny; tant llavors com ara qualsevol modificació legal o qualsevol intent d’ampliar o tant sols adequar les llibertats democràtiques provoca que es tregui “El Sant Crist gros”; abans en forma de Movimiento i ara de Constitució, sempre inalterables!

A hores d’ara és preocupant “la frescor” amb que es manifesten alguns dels “supervivents” dels temps del franquisme, tant els que ja fa anys que estan retirats de la vida pública, com els que llavors eren lo suficientment joves perquè encara tinguin un cert poder i influència. També preocupen les formes i actuacions d’algun dels actuals dirigents del govern espanyol i altres càrrecs menys importants, com és el cas de la delegada del Govern a Catalunya. Formes que permeten que “es comparteixi acte o brindis” tant amb coneguts personatges i/o organitzacions de la dreta no democràtica com, donat el cas, amb els partits antisobiranistes oposats al procés català; tal i com va succeir el passat dia 6 de desembre a Barcelona amb motiu de la celebració del dia de la Constitució.

Aquest passat més de juliol l’ex-ministre Utrera Molina, al que ja s’ha citat abans, publicava una carta a l’ABC on es queixava de la Llei de la Memòria Històrica, venint a dir que “ no es podrà mai viure en pau amb una llei que criminalitza als vencedors de la guerra civil”, al temps que demana que “tot hauria de ser tomba, record de grandeses i oblit de misèries”. Això ho escriu després de quasi quaranta anys de la mort del dictador i amb desenes de milers de persones del bàndol vençut colgades als marges dels camins i carreteres d’Espanya. Això es diu des d’un dels mitjans periodístics més influents mentre els ciutadans espanyols es veuen obligats a recórrer a la Justícia Argentina per demanar justícia contra els crims de la dictadura. Mentre, Franco encara descansa al seu mausoleu acompanyat, a la força, de molts que mai no hi haurien volgut ser enterrats allà.

Espanya està encarant el seu passat dictatorial, però no per jutjar-lo, per penedir-se o per extreure'n ensenyaments. Està encarant-lo de la mà del PP i d’una part important de la seva societat, de manera més o menys conscient, per reeditar-lo.

Les formes i maneres en ple segle XXI, cada cop ens retrotreuen més al passat! Espanya està “involucionant”! Ha iniciat un viatge al passat! S’està tancant i allunyant de les formes de govern homologables d’Europa i Europa se’n dona compte. La sentència per la Llei Parot en seria un exemple, els actuals comentaris sobre la llei de seguretat ciutadana un altre.

Ahir va ser la llei Wert que pretén retornar el món educatiu als temps de “una grande libre”, sense cap tipus de sensibilitat respecte de les cultures que pretenen siguin minoritzades, ni de les opinions contraries. Una llei imposada sense marge per al més lleu matís. Avui és la llei que ens proposa Fernández Diaz, per a tenir al personal controlat i sotmès, demà o demà passat en serà un altre la que tingui com a finalitat retallar les llibertat i assegurar el poder de “la casta” dominant evitant-li incomoditats. Ahir va ser el tancament de la Televisió valenciana, ara és en Bauzá que "ataca de nou" pretenen prohibir l'ús de la senyera; ambdós passos pretenen anorrear tota cultura que no sigui d'arrel castellana.

Avui és l’intent d’exercir un control ferri de qualsevol tipus de protesta o dissidència, demà serà la privació de llibertats fonamentals, com és la d’expressió, amb qualsevol tipus d’excusa. Tot, però, es farà sota el paraigües dels principis “inalterables” de la Constitució Espanyola. La mateixa Constitució que branden per impedir als catalans decidir el seu futur! I què ens en ofereixen a canvi? Doncs un futur ben galdós, un viatge en la màquina del temps 40 anys enrere al lloc on guanyen els "Girón i els Utrera"!

7 de desembre de 2013

1 de desembre de 2013

El que diuen i el que fan

Encara a hores d’ara veiem a alguns discutir sobre l’independentisme de CDC, les referències a “la puta i a la ramoneta” formen encara part dels retrets als convergents, malgrat que totes dues semblen haver estat “subrogades” a altres formacions polítiques. Segurament a CDC hi ha gent a la que això de l’independentisme, per nou, li ve encara una mica gros, no vull dir que no vulguin la independència! El mateix ha passat, malgrat una inequívoca posició del partit, a ERC on “anys de pluja fina” i de còmodes poltrones varen fer oblidar durant massa temps a alguns dels seus el màxim tret diferencial del seu partit; que no era ser d’esquerres sinó independentista.

Una altra cosa es parlar d’Unió i més concretament del seu líder al que sembla que tot aquest procés l’ha agafat amb el pas canviat. L’ha sorprés amb massa lligams adquirits al llarg del temps que ha exercit de cap de grup parlamentari a Madrid. Fa l’efecte com si hagués patit una desconnexió amb la Catalunya real, cosa que acostuma a passar quan s’està lluny i un es rodeja de gent que “el serveixin” i no que serveixin.

Oblidar l’aposta clara del President Mas pel procés és ser molt injust, casi tant injust com obviar que ha estat la societat civil la que amb la seva mobilització ho ha fet possible. Però sense una relació causa efecte i una aposta ferma d’en Mas possiblement ara estaríem en un altre estadi. Sense que la societat civil continués empenyent potser a hores d’ara el procés hauria perdut part de l’embranzida.

Després de la fugida d’en Navarro a aixoplugar-se a sota les faldilles del PSOE, ara ens queden encara les postures dubitatives en el si d’ICV. No guanyen per “margarides”! Les desfullen una darrera de l’altre! Qui podria ser determinant en la decisió, la seva presidència, ai las! Resulta que es bicèfala i diuen que un estaria a favor de preguntar sobre la independència i en canvi a l’altra li escama la pregunta en aquest sentit.

El més curiós d’aquestes dues formacions, “trufades” de federalistes sense correspondència en les seves formacions estatals homònimes, és que obliden que per poder ser federal cal ser primerament sobirà per a decidir federar-se. La unitat de la pàtria, amb que tant s’omplen la boca alguns, no es en el nostre cas tal, sinó una imposició. Perquè només poden estar units aquells que lliurement des de la seva sobirania decideixen estar-ho. Tot els demés es subjugació i conquesta, vencedors i vençuts, espoliadors i espoliats.

El problema per a molts polítics és que la gent després de tant debat ja comença a tenir les idees clares, molt més que no pas els partits. Una cosa és el que diuen els partits i una altra cosa és el que fan, o la percepció que des de la ciutadania es té del que fan i per damunt de tot la sensació que té la gent del que són capaços de fer. A una gran majoria de la ciutadania ja no ens cal que a la consulta es faci una pregunta en la que es trobin confortables tots els partits. No són ells els que votaran sinó el poble i aquest demana una pregunta clara perquè ja sap el que vol i el que no vol.

Un altre tema que a hores d’ara entabana al personal és l’excés de correcció política. Els polítics van, la majoria dels cops, amb el calibrador; mesurant les paraules o simplement dient vaguetats o frases buides de contingut. Ens hem acostumat a un consum ràpid de la informació política en lloc de mastegar i pair bé la informació. En som culpables tots plegats de donar més importància a les formes que al fons. S'ha restat riquesa al debat.

Tot el contrari al que passa al parlament britànic on, a poques passes de distància, si convé, es diuen de tot. Aquí en canvi malgrat que algú destaca pels exabruptes encara hi ha massa formes versallescques. Per això à algú encara el sobta els estirabots com els protagonitzats per Ciutadans. Estirabots que per altre part busquen cridar l’atenció o simplement són utilitzats com a cortina de fum. L’espantanda de Ciutadans fa unes setmanes al Parlament, just abans d’una votació de condemna a la dictadura franquista, va ser l’excusa perfecta per evitar quedar retratats a la votació. Malgrat tot, això no es va saber explicar. Veiem sinó: Si la màxima base ideològica sobre la que es sustenta la sacrosanta unitat espanyola beu directament del franquisme, com dimonis es volia que hi votessin en contra? Pocs arguments que tenen només els hagués faltat entrar en tan flagrant contradicció!

Que “l’enfant terrible” Cañas provoqui i s’aixequi i marxi seguit dels seus, l’altre dia ho va tornar a fer en un col•loqui a Terrassa, i que darrera seu marxi el PP és un recurs que com les bales d’un revòlver té un límit. Perquè l’altre recurs que és una argumentació seriosa per a convèncer a la gent de la bondat de continuar a Espanya no el tenen. Per això l’exabrupte, la provocació, en definitiva el fum, fum, fum, acaba essent un producte polític consumible per a persones viscerals i molt poc exigents; exabruptes i provocacions que per altra part no aporten cap indici de una possible futura millora per a la ciutadania del país.

Un tipus de personal visceral i poc raonable que per altra banda també deu abundar a la resta de l’estat, almenys això diu el President Rajoy, quan afirma que el que es diu a 13TV i a Intereconomia és el que pensen la majoria dels espanyols. Doncs compte! Perquè si això que diu en Rajoy és així, cames ajudeu-me! I és que en un Estat en fallida estructural, com és l’estat espanyol, el recurs al “pim, pam, pum” contra els catalans ha estat el “panem et circensis” per entabanar al personal que durant molt temps els ha funcionat molt bé però que ha provocat una escletxa ara ja del tot insalvable.

Per això cada cop cal afinar més, cal fixar-se més en el que fan i no pas en el que diuen i si el que es diu és banal i buit d’idees encara més raó per obviar-ho! L’independentisme, la capacitat d’il•lusió que el procés genera en una gran part de la població no es gratuït, senzillament és l’únic projecte, és la única sortida! Segur que tot plegat no serà pas “bufar i fer ampolles”. Vindran temps complicats però sembla cada cop més clar i el convenciment és generalitzat que la independència es un horitzó o si es vol una llum al final del túnel. L’únic horitzó i la única llum que ens pot portar a bon port.

Sentirem a dir moltes coses, però cal afinar els sentits i fixar-nos en el que fan més que no pas en el que diuen. Caldrà ser molt més introspectius i reflexius i molt menys superficials. Caldrà fer un esforç per escoltar atentament, meditar, raonar,... No només haurem d’escoltar allò que ens agrada, també allò que ens desagrada o que simplement no ens agrada tant. Haurem de fugir del titular fugisser i poc raonat. Ens fan fixar més en una ínfima part del que es diu que no pas en tot el que diuen; es fa massa èmfasi en la frase treta de context, en el flash informatiu. Quant mal està fent determinat tipus de periodisme “en blanc i negre”! En definitiva haurem de jutjar pel que fan i no pel que diuen, encara més cal fixar-se molt bé en qui realment fa i no només en qui diu.

1 de desembre de 2013

16 de novembre de 2013

Brandar una sandàlia

El passat dia 11 de novembre va tenir lloc, fins al moment, la darrera compareixença davant la “Comissió d’investigació sobre les possible responsabilitats derivades de l’actuació i la gestió de les Entitats financeres i la possible vulneració dels drets dels consumidors”. Un nom excessivament llarg per una comissió amb dos grans grups de “possibilitats” ; la que afecta a la societat en el seu conjunt i la que directament afecta a determinats clients.

Va ser la compareixença de Rodrigo Rato ex – vicepresident del Govern Central, ex president del FMI i ex president de Cajamadrid i de Bankia la que va aixecar més expectació. No era el primer, ni molt menys serà el darrer, personatge mediàtic a comparèixer davant la Comissió.

Fins ara han desfilat més de 40 persones relacionades amb el món de les Caixes, la majoria directius i membres dels Consells d’Administració, també representants sindicals i membres del FROB – Fondo de reestructuración ordenada bancaria – encarregats de l’ordenació dels processos de fusió i integració entre entitats així com de la gestió dels ajuts públics que a tal fi es destinen.

Potser qui això subscriu té una visió esbiaixada, però més directa, del que va passar a les Caixes, pel fet d’haver tingut una relació professional de molts anys, mentre que els parlamentaris tenen una visió molt més general i ho veuen tot des d’una certa distància. “Déu me’n guardi”, però, de pensar que la seva visió és més subjectiva que no pas la meva. Realment se’ls ha girat feina si aquesta Comissió vol treure conclusions i determinar, exactament, les responsabilitats que ja d’entrada malauradament sembla que plantegen com a “possibles”.

El panorama es desolador; en primer lloc es troben els afectats per les preferents i les persones desnonades per no poder fer front al pagament de les hipoteques. Dels primers, molts són gent gran que varen dipositar els seus estalvis en un producte que formava part del “capital” de les caixes. Unes caixes que com el Titànic semblaven inesfonsables, unes caixes que necessitaven fer aquestes emissions, ja que no es podien recapitalitzar, i que a més feien les emissions sota la supervisió del Banc d’Espanya i del Mercat Nacional de Valors. Mentre tot va anar “vent en popa” va ser fàcil recuperar els diners invertits/estalviats en preferents, ja que en alguns casos el rendiment força atractiu de les mateixes les feia de fàcil recol•locació a un altre “inversor”. Els empleats que obeint instruccions de les seves direccions venien aquests productes ho feien amb el ple convenciment que no hi havia cap tipus de risc i per altra banda s’ha demostrat que tampoc coneixien en molts casos l’exacta natura dels mateixos. Que havien de sospitar si els primers en adquirir-les eren els mateixos directius? Tal i com va quedar de manifest davant la Comissió Parlamentaria quan l’anterior director general de Caixa Laietana va reconèixer que la seva família en tenia i el darrer director que n’havia comprat i que encara les tenia . És per això que molts empleats també han quedat atrapats amb les preferents el mateix que molts dels seus familiars.

En els casos més sagnants del problema de les preferents, com ha passat a la comarca del Maresme i a Mataró en particular, ha estat la pressió dels col•lectius afectats així com les denúncies als jutjats els desencadenants que les entitats afectades, en aquest cas concret Bankia, hagin començat a retornar els diners a les persones afectades. Però el problema ni de bon tros està encara solucionat.

Les preferents, però, han estat els arbres que no ens han deixat veure el bosc, que no és altra que l’ensulsiada de les caixes. Serà molt difícil aclarir i delimitar les responsabilitats, entre altres raons perquè no hi ha un únic motiu que hagi precipitat la seva fi, malgrat que la seva “mala gobernanza”, com ha dit en seu parlamentaria l’actual president de Bankia José Ignació Goirigolzarri, segurament ha estat el principal.

No sabem que acabarà determinant o més ben dit com ho acabarà determinant la Comissió Parlamentaria. Comissió per la que encara han de desfilar membres de l’actual govern de la Generalitat, de l’equip econòmic del segon govern tripartit, dirigents del Banc d’Espanya - amb els tres darrers governadors al front - , persones del món universitari, representants de les plataformes d’afectats, magistrats, advocats, i responsables d’associacions cíviques.

Pel que s’ha pogut veure cada un dels dirigents que ha comparegut ha intentat delimitar, quan no obviar, les seves responsabilitats; allò de “entre todos las mataron y ellas solitas se murieron”. Alguns han manifestat desvergonyidament no sentir-se responsables de res; “que el sector estava tant regulat que l’únic que varen fer era el que els deixaven fer”. Potser tinguin part de raó o com a mínim excusa, perquè els reguladors, Banc d’Espanya, i la CNMV, semblen haver fallat estrepitosament durant aquest anys.

Davant tanta inconcreció, davant tants dubtes la gent, els afectats, troben alleujament en la gestualitat, en el brandar d’una sandàlia i el cridar gàngster a la cara de qui molts consideren responsable. Però això és un mal consol! Si la comissió no fa les preguntes adients, si no arriba les conclusions encertades, tot això serà anecdòtic. Si no hi ha causa, si no es pot portar davant la justícia als responsables perquè no es poden determinar fets delictius i punibles tot plegat haurà estat un gran fracàs i els responsables ho presentaran, ja ho presenten, com una alineació planetària de fatalitats, com un tsunami inevitable del que ells també han estat víctimes.

Tot plegat ha estat terrible, més enllà de les persones que han perdut els seus estalvis en el tema de les preferents; en el millor dels casos els hauran tingut immobilitzats durant alguns anys. Les Caixes han quedat devastades. L’abast d’aquesta devastació, per recent, ara sembla difícil de copsar malgrat que afecta al conjunt del teixit social.

A les caixes s’han perdut o és perdran pel cap baix 40.000 llocs de treball. La majoria de les caixes han desaparegut i s’ha convertit en bancs, cosa gens insignificant. A la pèrdua de llocs de treball de les caixes cal afegir els llocs de treball indirectes que han desaparegut, començant per serveis de neteges i manteniments i seguint per una part del comerç més proper i de la industria de consum. Hi ha poblacions que han vist tancar quasi la meitat de les oficines bancàries, no només les de les entitats intervingudes. A d’altres llocs es quedaran sense sucursal de cap Entitat. La conseqüència més immediata serà, a causa dels canvis en el model de gestió del negoci – de caixes a bancs -, que molta gent humil i gent gran quedarà fora del sistema bancari; els serà com a mínim molt onerós mantenir un compte obert. Tot això no tardarem gaire a notar-ho ja que juntament amb el servei de proximitat que prestaven les caixes també desapareixerà la seva obra social.

A tot plegat caldrà afegir els mils de milions de diner públic que s’ha invertit en les entitats intervingudes i que difícilment en una part molt important es recuperaran. Tant de bo la comissió arribi a conclusions que permetin determinar les responsabilitats i tant de bo tot plegat no es desfaci com un terròs de sucre en un marasme de declaracions. La determinació de les responsabilitats és un bàlsam que la gran majoria de la societat precisa, no curarà el cos però potser si l’ànima.

16 de novembre de 2013

9 de novembre de 2013

Estat i estats de tensió

Darrerament estem sotmesos a una estratègia de tensió per part de l’Estat espanyol i els seus inefables col•laboradors, al mateix temps que sembla que hagim perdut la tensió pròpia.

El passat dijous la immensa majoria de les farmàcies, excepte les de guàrdia, varen tancar perquè ja se’ls fa quasi impossible continuar fiant a l’administració el lliurament de fàrmacs a la ciutadania. Per primer cop hem vist que la protesta no es feia davant la Generalitat sinó davant de la Delegació del Govern; “a Can de los Llanos de Luna”. La fallida, per etapes, de l’Estat estan sembrant el neguit entre la ciutadania. No és que s’estigui ensorrant l’estat del benestar, aquest nom donat a aquesta figura simbòlica i sinònim de tranquil•litat , sinó que és l’Estat amb majúscula el que està desapareixent via desestiment de les seves funcions bàsiques; entre elles la justa i equitativa redistribució del muntant dels impostos en benefici del conjunt.

Això és el que veiem que està succeint aquests dies en una Catalunya escanyada i castigada, amb els pressupostos més que retallats. Però que, malgrat tot, està acomplint amb nota el límit de dèficit de pressupost imposat; al contrari que el Govern Central i altres comunitats autònomes que abaixen els impostos o prometen pagaments extraordinaris alhora que mantenen una funció pública sobredimensionada.

Bo i comptar només amb el 16% de la població i detenir més del 20% del PIB, liderant al mateix temps les exportacions de l’Estat amb quasi un 30%, malgrat les “grans empreses” radiquen fora de Catalunya, pot ser que Catalunya hagi de suportar aquesta situació ignominiosa? Veiem al ministre d’Hisenda, Cristobal Montoro, que aquests dies té l’atreviment de dir que no hem patit una bombolla immobiliària, sinó una crisi de finançament, no són unes declaracions insultants? Com se’ns riu a la cara! I tant que hem patit una crisi financera! Per haver destinat quasi tots els diners a inflar la bombolla immobiliaria i perquè, com que una gran part d’aquests diners ens venien de fora i no seran capaços de tornar-los, ja no els en deixen més. Diu el senyor Montoro “que els farmacèutics prenguin nota que qui els paga no és la Generalitat sinó l’Estat”. S’han de tenir quadrats i amb aresta fina, per dir això i quedar-se tan ample. És humiliant! No és la Generalitat una estructura de l’Estat el mateix que el Govern Central? L’Estat, senyor Montoro, som tots i a les farmàcies, més ben dit, als malalts els paguem els medicaments amb els impostos de tots. En el cas de Catalunya segur que paguem per cobrir els medicaments dels nostres malalts i d’uns quants més.

El cas de les farmàcies, el més actual, forma part del “càstig” a que l’Estat sotmet a Catalunya, via pressupostos. Estan creant un estat de tensió cada cop més insofrible de manera que semblen pretendre que una part de la població culpabilitzi a la Generalitat i més concretament al Procés Sobiranista de la creixent de degradació social. Al mateix temps que els coristes de l’Unionisme que controlen la majoria de mitjans de comunicació de més difusió, excepte TV3, algun diari i les principals ràdios catalanes, fan el que poden per sembrar el dubte. És des de d’aquest mitjans servils on la majoria de veus sonen harmòniques en el mateix sentit, mentre fan crides a la moderació i al diàleg, quan no altres obertament ja fa temps que estant instal•lats en una campanya permanent a favor del NO d’una consulta que contradictòriament defensen que no es permeti fer.

Vivim tensionats, en un Estat de tensió, l’Estat espanyol que és incapaç de mirar-se al mirall , un Estat que no s’avergonyeix del seu passat, el de fa 75 anys, ni el de fa menys. La prova més esperpèntica la tenim els darrers dies amb la presentació de la segona part de les memòries del President Aznar, capaces de fer envermellir a qualsevol persona amb una mica de senderi. Vivim en un Estat de tensió, sotmesos a un estat de tensió com a causa de l’ensulsiada general de l’economia i les institucions espanyoles; cada cop més posades en “tela de judici” i desprestigiades arreu. Ens trobem en plena deflacció i amb uns índexs espatarrants d’atur i “sense llum al final del túnel”, ni tan sols final del tunel. En aquestes circumstàncies hauríem de pensar, les enquestes així semblen confirmar-ho, que la majoria dels catalans, de forma pacífica i democràtica aconseguiran la independència de Catalunya, però, malgrat tot, molts continuen tensos i potser motius no els falten.

Aquestes darreres setmanes continuem assistint a les travetes al Procés. Avui en Duran davant els seus ha dit "mai bescanviarà el patiment de les persones pel progrés nacional"; com si no fos l’espoli, la qüestió nacional, la causa del patiment de molts. Però en Duran no és l’únic, n’hi ha altres; les manifestacions dels socialistes, els que queden, amb en Pere Navarro al front, la “puta i la ramoneta” que s’han instal•lat a casa dels d’Iniciativa, alguna proposta al Parlament, com la presentada per les CUP, que semblaria haver “sembrat la discòrdia” entre ERC i Convergència. Tot plegat trufat amb les declaracions de la senyora Ortega dient que la consulta no es podrà fer fins a l’Octubre . Llavors, quan passa tot això, sembla que de nou el neguit s’instal•la al cor de molts independentistes i en part el culpable no deixa de ser un nou estat de tensió o, més ben dit, de la seva absència.

Després del “subidón” de la Via Catalana que va tenir mobilitzada i animada a la gent ara molts semblen trobar-se en una espècie de depressió post part, sense adonar-se que la criatura que es va infantar no té parell. Sinó que els preguntin als del dotze d’Octubre que ni recorrent a “la inseminació in vitro”! Malgrat tot, hi ha qui és desanima, qui creu que les coses no van bé i que no van prou de pressa; en aquest darrer aspecte son molts els que ho veuen així. Els dubtes sobre el redactat de la pregunta són també una altre motiu desconfiança i la por a que no s’acompleixin els terminis en que es va dir que es presentaria, també.

Aquests dies la presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Carme Forcadell, ha anunciat noves mobilitzacions abans de final d’any per si de cas no està a punt la pregunta de la consulta i la data. Així els que pateixen la tensió del neguit, sobre si el Procés va a la velocitat adequada, podrien tenir en que pensar, tensionant-se en positiu per si convé mobilitzar-se de nou. Perquè en el fons, en aquest Procés, quan més a gust es sent molta gent és estant amatents i actius, encara que es tardi una miqueta mes, ja que l’activitat ajuda a treure les cabòries del cap. Cal insistir que cal ser molt conscients que tot plegat no serà tan fàcil com “bufar i fer ampolles”, però serà més fàcil tenint a la gent preparada, informada i ben liderada per quan arribem al màxim estat de tensió amb l’Estat espanyol.

9 de novembre de 2013

1 de novembre de 2013

El setge del 2014

El setge de Barcelona del 1713/1714 ha estat durant molts anys un fet històric quasi desconegut per a una majoria de la població de Catalunya. Potser dins del nostre imaginari col•lectiu hem tingut molt més present la Guerra del Segadors que no pas la de Successió, malgrat que, any darrera any, durant “la gran dormida nacional col•lectiva” les institucions catalanes rendien homenatge a la figura de Rafael de Casanova. Poc se’ns havia parlat del setge fins quasi a dia d’avui. Durant molt temps, molts havien tingut una imatge dels fets molt més innòcua de la que realment va ser; se’ns posava com exemple que el 12 de setembre de 1714, el dia següent de la rendició, les botigues i els negocis varen tornar a la seva activitat “normal”. Ara amb la proximitat del 300 aniversari i el ressorgir de les ànsies per recuperar d’un cop por tots la nostra llibertat nacional tenim molt més present i hem pogut conèixer molt més d’aquell fet històric que va comportar la pèrdua de les nostres llibertats nacionals.

A tot això hi han contribuït diversos factors: La feina dels historiadors, les excavacions de l’antic Mercat del Born, que algú fa uns anys hagués volgut sostreure i ocultar, així com la literatura generada amb el transfons dels fets històrics de la Guerra de Successió.

Milers de persones han llegit darrerament el Victus de l’Albert Sanchez-Piñol i han pogut copsar la duresa dels fets, magníficament narrats, i el que varen suposar per al nostre país. En la mateixa línia s’estan publicant assajos, estudis i també altres novel•les històriques. Com d’altres que s’havien publicat ja fa temps tant meritòries, potser amb molt menys ressò en el seu dia del què tindrien d’haver-se publicat actualment, com és el cas de la trilogia d’Alfred Bosch sobre el 1714.

Les aventures d’en Martí Zuviria de Sanchez-Piñol o d’en John Sinclair de l’Alfred Bosch donen una dimensió humana al relat històric d’una nació que lluitava per les seves lleis i per les seves llibertats. Analitzats els fets, vistos amb perspectiva històrica, ens adonem que malgrat tot, fins al darrer dia de lluita, en el seu dia a dia els habitants de Barcelona amb els seus neguits i les seves penúries, amb els seus sentiments i el seus negocis, amb les seves pors i les seves esperances varen mantenir la il•lusió que la situació acabés donant un tomb favorable gràcies a un canvi de la situació internacional.

Ara amb els ulls del segle XXI ens sorprenem i ens preguntem com varen poder al 1714 suportar tan patiment, com van poder resistir tant? Si d’aquí a un centenar d’anys o més alguns historiadors analitzen la situació d’Europa dels nostres dies, si aprofundeixen en els detalls, – informació no els faltarà – també es sorprendran i també es preguntaran com dins el context d’una Europa que es trobava al mig d’una greu crisi econòmica els catalans varen tenir tanta paciència.

Un país industriós com Catalunya, capital econòmica de l’Estat espanyol ha anat patint una constant laminació. Any darrera any, des del començament de la transició a finals del setanta, s’ha increment la “no inversió per part de l’Estat espanyol” i l’espoli sistemàtic de la nostra riquesa via recaptació dels nostres impostos; tot plegat ens ha anat empobrint i ens ha anat fent perdre posicions en els rànquings econòmics. El que ens ha passat tots aquests anys tindria una paral•lelisme amb el que va succeir entre el 1707 i 1713 quan les tropes borbòniques anaven controlant i arrasant el rerepaís mentre a Barcelona, la capital, es vivia encara en una situació de normalitat més fictícia que real.

Ara ja a les acaballes del 2013 i de cara al proper any un nou setge s’està estrenyent. L’increment de la reducció de les inversions de l’Estat espanyol a Catalunya, el seus darrers pressupostos ho confirmen, és un escàndol. Les nostres infraestructures, per inexistents o obsoletes, és com si haguessin estat arrasades en una guerra; quan aconseguim la llibertat caldrà “fer-les de bell nou”. Ara el setge es va tancant i el patiment de la ciutadania catalana comença a ser desproporcionat. Els índexs d’atur en un país que durant molts anys ha estat altament industrialitzat, sobretot entre la població més jove, són quasi de país nord-africà més que no pas europeu. L’ofec econòmic a que ens sotmet l’actual setge de l’estat espanyol està fent disminuir el salaris d’aquells que encara tenen treball. Els nostres funcionaris veuen retallades pagues que a la resta d’Espanya encara es cobren. Els nostres avís veuen disminuïts els ajuts i com la part més dèbil de la població, juntament amb molts infants, són els més afectats per la falta de recursos. No hi ha cèntims per pagar les medecines i es pot produir desproveïment de les mateixes amb greus conseqüències per a la salut de molts ciutadans. Les cues als hospitals s’incrementen, fins al punt que en alguns hospitals els cirurgians han de treballar més hores de les que els pertoquen i de franc amb molts menys recursos materials i menys quiròfans i instal•lacions en funcionament. El setge del 2014 no és gratuït, és premeditat i pretén fer descarrilar el país tal i com cada dia més sovint passa amb els trens a causa d’un ineficient manteniment i una falta crònica d’inversions. Fins quan podrem resistir? Fins quan la nostra economia resistirà? Fins quan els catalans podrem suportar tot això? Quants finalment en seran víctimes directes?

Ara no ens estan bombardejant, com altres cops ha succeït en la nostra història més recent, però, encara que d’una forma molt menys dramàtica, patim les atzagaiades d’una situació que estan provocant que esdevingui crítica. Salvant les distàncies hi ha molts inquietants paral•lelismes entre el setge del 1713/1714 i l’actual.

Continuem patint la traïció, el botiflerisme és avui present com ho era llavors. Els privilegiats, els que ja els anava bé el règim borbònic, fugien a la zona controlada per aquests a Mataró. Avui en dia troben aixopluc al “Pont aeri” o en el B.O.E. Només miren de salvar la seva situació de privilegi i per això no dubten a mentir i sembrar el desànim entre els seus conciutadans tal i com ja varen fer fa 300 anys. Confonen al personal volent-lo fer creure que tota la culpa és del Govern català, com si les retallades fossin un complot maquiavèl•lic ordit des de la Generalitat en lloc de la conseqüència de l’ofec econòmic imposat; aquesta és una forma molt més subtil de botiflerisme que els permet continuar mantenint anestesiada i enganyada a una encara important part de la població de Catalunya.

A diferència del setge de fa 300 anys no cal esperar, com si va passar llavors, que els que els que ara el propicien i mantenen rebin ajut per acabar d’aconseguir el seus objectius. Ara no s’espera l’arribada d’un duc de Berwick i el seu exercit per a derrotar d’un cop per tots als catalans; tal i com el varen necessitar al 1714 davant la incompetència manifesta que mostraven les tropes de Felip V per sotmetre’ns definitivament.

Per tot això, malgrat tot, ara al 2014 depenem de les nostres forces, de la nostra voluntat i aquest cop podrem superar-ho, aquest cop no ens rendirem! No ens serà gens fàcil però podem guanyar , encara que fins al darrer moment ens intentaran estrènyer més el dogal, però els acabarà mancant la força, faltant la raó i sobretot la necessària convicció per acabar d’aconseguir el seus objectius. El 2014 pot ser l’any definitiu i malgrat que el patiment de moltes famílies es perllongarà fins que aconseguim redreçar el nostre país. Ara estem en condicions de trencar el setge i vèncer!

1 de novembre de 2014

21 d’octubre de 2013

El que de veritat interessa als ciutadans espanyols.

Com un “mantra”, com un recurs repetitiu, quan no hi ha res més interessant a dir hem sentit dir un munt de vegades: “el que de veritat interessa als ciutadans”. Aquesta és la lletania que escoltem sovint de personatges com Pere Navarro. Un recurs per menystenir el procés sobiranista o actes de dignitat; com el darrer del President Mas davant el parany protocol•lari ordit a l’acte de Foment de fa uns dies.

Es deuen de creure que la gent es imbècil d’una forma “supina”; més que res per posar-hi un adjectiu. Ara ens surt la Sanchez-Camacho que en Mas no va anar a Foment perquè Soraya Saenz de Santamaria és una dona! Quins recursos argumentals que ens gasta la futura ex-lider del PP de Catalunya!

Realment la qualitat democràtica de molta gent de casa nostra i de les espanyes deixa molt que desitjar, per no dir que si ja no hi estiguéssim fets ens quedaríem més d’un cop bocabadats davant tanta tonteria o glaçats davant tanta mala fe. També trobem entre aquesta “fauna” “els afusselladors vocacionals”. És el cas d'aquest xicot de “Nuevas Generaciones del PP”, al que algú ha mostrat fotografiat al costat del senyor Ansar, que avui es permetia amenaçar un diputat per haver comentat favorablement la sentència del Tribunal d’Estrasburg contra la doctrina Parot.

No “gens menys” ens pot caure l’ànima als peus veient el nivell dels “opinadors professionals” i “tertulianos”. Deixant de banda les seves maneres a vegades “adustes i ferestegues”, que denoten que el seu nivell formatiu que no passa de “l’enterao” que parla de tot i no en sap de res, podem constatar que el seu nivell cultural i formatiu deixa moltíssim que desitjar. En vàrem tenir un exemple en el programa de TVE 24 hores del passat divendres; quan aquella caterva d’impresentables es tirava al coll de César Herrero perquè aquest, llei en mà, els volia fer entendre que el President Mas tenia tota la raó del món respecte del que havia passat a l’acte de Foment.

Per no parlar de l’inefable Marhuenda que en una xerrada a RAC1 responia a Oriol Junqueres, respecte a que el 70% de les exportacions espanyoles passen per Catalunya, que “En Breu foradarien els Pirineus” on frissosos, a l’altre costat, ja els estan esperant els francesos amb el pic i la pala per fer la seva part del forat. Aquest home dirigeix un libel, dir diari seria ser massa generós, que dia darrera dia entabana la ment de molts ciutadans.

Aquestes dies estem assistint a la nova amenaça del PP de voler fer saber als ciutadans espanyols la seva veritat sobre Catalunya, com a continuació d’una campanya iniciada fa un temps pel PP de Catalunya. Cal recordar que fa uns anys va ser el PP, amb Rajoy al capdavant, qui va organitzar “la milionaria” recollida de firmes contra l’Estatut. Que no s’enganyin! Aquesta campanya va ser “l’ou de la serp” que ells varen pondre i que va esclatar el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional. Aquesta gent sempre ha considerat que els catalans són mesells i que com als ninots del “pim pam pum” tirar contra nostre els sortia de franc i els permetia, llavors, desgastar al govern socialista i assegurar el seu poder i mantenir-lo.

Tenim enfront un govern espanyol ple de gent "pressumptament" corrupta, el cas Bárcenes possiblement sigui la punta de l’iceberg de tot el conjunt de xarxes de corrupció que han teixit durant anys i panys. De debò és això el que interessa als ciutadans espanyols? De debò interessa als ciutadans espanyols que els aglutinin front el pèrfid català? O contra la pèrfida Albió via conflicte amb Gibraltar? Els ciutadans espanyols es deixen enredar? Segurament tots no! Anar contra Catalunya els permet omplir l’olla? Els omple la panxa “el orgullo patrio”?

Si Catalunya assoleix la sobirania, si esdevenim un estat, com desfaran la teranyina que han teixit? Qui explicarà als seus ciutadans que els catalans no vivien dels espanyols? En Monago? Algunes comunitats tenen uns nivells estratosfèrics d’atur, esmorteïts per una funció pública sobredimensionada i amb una quasi nul•la capacitat productiva. Viuen dels recursos que es generen a altres llocs i això ningú dels “seus” els ho diu.

Que interessa de debò als ciutadans espanyols? El conflicte amb Catalunya? O saber com s’ho faran l’endemà de la nostra independència? Que interessa al pagès de Múrcia que Catalunya estigui fora de la UE i que hagin d’exportar els pebrots en barca? O potser els interessa molt més arribar a una solució raonable i pactada que ens permeti viure com a bons veïns i que puguem col•laborar?

S’acosta Nadal i tornarem a sentir els cants de sirena dels boicots, però realment ens fan por? Ens fa por als catalans quedar fora de la UE? O realment és a la Unió Europea la que li faria por perdre un contribuent net, en positiu, als seus pressupostos?

Res del que mou el PP, del que increpen contra Catalunya els tertulians i els “panflets demagògics", com la Razón i el Mundo, solucionarà els problemes d’ambdues parts. Els ciutadans espanyols haurien d’estar interessats en treure’s del damunt, d’una vegada per totes, la Casta secular que els oprimeix i que els ha impedit prosperar. Aquella casta col•laboradora necessària de tantes guerres, atrocitats i oprobis i que sempre ha buscat tenir a la seva gent, al seu poble, ignorant i sotmés, escurant recursos on hi havia per a repartir subsidis amb tal de tenir el personal amansit.

El que interessa de debò als ciutadans espanyols és la veritat i aquesta no és altra que els cal fer un gran canvi. Ells també hauran de fer el seu procés. Un procés que els permeti treure el seu país de l’endarreriment i això no ho aconseguiran si no es treuen del damunt la classe dirigent que els oprimeix i que els distreu exacerbant el seu nacionalisme, el nacionalisme espanyol!

21 d’Octubre de 2013

13 d’octubre de 2013

Memòria i Democràcia - apunts després del 12 i el 13 d’Octubre -

Fa unes quantes setmanes en un reportatge al telenotícies de TV3 es parlava dels desapareguts durant la dictadura xilena, que es calculen al voltant dels 1.500. A Espanya, segons diverses fonts, la xifra de desapareguts durant la guerra civil i posterior repressió a mans del règim franquista estaria propera als 150.000. Milers i milers de persones estan colgats als marges dels camins i de les carreteres o en foses comuns sense que els seus familiars, ara ja descendents, els hagin pogut localitzar , identificar i honorar. Mentre, durant anys, aquí els mitjans i els politics han estat de forma “quixotesca” veient la palla a l’ull aliè i no veient la biga al propi, al mateix temps que volien donar lliçons de democràcia al món.

Els màrtirs de la causa nacional varen ser santificats pel règim i els seus familiars varen rebre pensions i prebendes. A tots els pobles, a molts encara es conserven, se’ls varen aixecar monuments sota l’epítet de “Caidos por Dios y por España”. A dia d’avui encara trobem carrers i places a molts llocs d’Espanya amb noms dels “herois i capitostos” del bàndol sollevat. Encara, a hores d’ara, en alguna institució es reverència a Franco com a Generalíssim, títol que ell mateix es va atorgar. Al mateix temps es permet, quan no subvenciona directament, una fundació en honor del dictador.

Avui ha tingut lloc la beatificació de centenars de persones, la majoria religiosos, assassinats al sector republicà durant la guerra civil. El President Mas ha dit que anava a l’acte perquè es tractava de víctimes innocents i té raó. Però el que ja no es tant innocent es portar a terme aquesta beatificació mentre el govern actual, després de més de 30 anys de democràcia, es nega a donar satisfacció als familiars dels desapareguts del bàndol república amb l’excusa de no obrir ferides de nou.

No hem fet net. Quasi 75 anys després del fets encara hi ha víctimes de primera i de segona categoria. Els “descendents” dels primers encara s’ensenyoregen de manera més o menys oberta; amb sordina si són del Partit Popular i a “crit pelat” els grups d’extrema dreta. A alguns d’aquests membres de l’extrema dreta els hem pogut tornar a veure actuar, amenaçant impunement pels carrers de Barcelona, aquest passat dotze d’Octubre.

A Espanya celebren la seva festa nacional, el dotze d’octubre. Una data que cada cop sembla més hereva d’aquella altra en que celebraven l’aixecament militar contra el Govern republicà i també de la de l’antiga desfilada de la victòria dels temps de la dictadura. Ha estat precisament aquesta la data triada per celebrar manifestacions a Barcelona en defensa de la unitat d’Espanya. Desenes d’autobusos, noliejats pel Partit Popular i per organitzacions d’extrema dreta a diversos indrets d’Espanya, varen arribar a Barcelona per a participar en la manifestació d’aquells que criden “mejor unidos”, quan en realitat ens volen dir millor sotmesos.

S’ha pogut veure a la plaça Catalunya gent que es manifestaven com a “catalans” i espanyols, però que només escoltaven, alguns braç enlaire, l’himne espanyol. No han estat ni de bon tros tots els que pretenien ser, però si els suficients per a fer soroll i per pretendre ser escoltats; volent-nos fer creure que són els representants de la majoria dels catalans.

Entre tota aquesta gent hi havia molts joves que no varen viure ni molt menys tenen memòria del que va significar la guerra civil i l’opressió patida pel poble català. Alguns d’ells són fills de la gent represaliada; d’aquells que varen haver de deixar la seva terra perquè no hi podien viure per culpa de la misèria material i humana a que els varen sotmetre els vencedors de la guerra civil. Molta d’aquella gent va silenciar el que havia passat, no ho varen explicar, varen oblidar i es varen posar a treballar en una nova terra que els acollia i on es varen llaurar un futur millor per a ells i per als seus descendents.

Molts d’aquests descendents ignoren aquest patiment que els ha portat a ser ciutadans de Catalunya. Per sort no tots han perdut memòria històrica. És això el que ara ens permet que a Catalunya hi hagi una majoria que veu en una Catalunya independent la reparació a tantes injustícies patides. Ho veuen malgrat els cants de sirena dels manifestants d’ahir dia 12 i de les delirants portades de la premsa espanyola.

Avui, a hores d’ara, és a Catalunya on lliurement es poden manifestar tant els favorables com els contraris al procés sobiranista. És a Catalunya, al contrari d’Espanya, on es dona veu a tothom als mitjans. Molts cops es fa de manera “excessiva” si ho comparem amb el silenci, la incomprensió, quan no els insults més descarnats que es vessen a alguns mitjans espanyols contra Catalunya i la majoria dels seus ciutadans.

Avui la senyora Camacho i el senyor Rivera es poden omplir la boca i parlar als mitjans catalans reptant a la majoria del poble de Catalunya i al seu President a que els escolti. A Catalunya els permetem que s’arroguin una representativitat que les urnes i el nombre de manifestants els neguen. A Catalunya els donem veu als mitjans i els volem donar veu a les urnes. És aquesta Catalunya lliure, sobirana i per damunt de tot democràtica la que ells volen impedir. És aquesta Catalunya, on el sentiment democràtic està més arrelat, la que els permet sobreviure i la que els dona la veu que fins i tot a Espanya els neguen, quan agosaradament plantegen el que és evident; que Catalunya és menystinguda i espoliada.

Després d’aquests dos dies ens adonem que encara hi ha molt per fer i que no serà fàcil. Ens adonem que encara hi ha molts actes de justícia pendents i molts màrtirs, innocents assassinats, per redimir i que tot això només serà possible en una Catalunya independent i en una Espanya que sigui capaç de mirar-se al mirall sense avergonyir-se del seu passat.

13 d’Octubre de 2013

30 de setembre de 2013

Ens podem refiar d'Europa?

A partir de la integració de l’Estat espanyol a la llavors Comunitat Europea, allà per la meitat dels anys vuitanta, des de Catalunya vàrem creure o millor dit ens varen fer creure que el procés d’integració europeu jugava en benefici nostre. Se’ns deia que calia enfortir-nos i esperar que “quantes més decisions es prenguessin des de Brussel•les menys se’n prendrien des de Madrid” i que això a la llarga ens beneficiaria. Han passat els anys i de la Comunitat hem passat a la Unió Europea, però una unió en construcció permanent, tots just embastada, en la que encara els estats són gelosos guardians de les seves prebendes i on els seus “primers espases” polítics s’estimen més fer carrera a casa seva.

Certament tenim una moneda única i les fronteres estan aparentment "esborrades", però no deixa de ser més fictici que real. El poder que encara detenen les administracions de cada un dels estats fa que es mantinguin la majoria dels desequilibris preexistents i impedeixen avançar les polítiques d’integració; fiscal, laboral,... És per tot això que l’esperança de la nostra pervivència es l’aconseguiment definitiu d’un estat que ens representi i ens permeti parlar amb veu pròpia.

Catalunya té vocació europea, perquè és Europa des de fa molts anys. Es part d’Europa per història i per proximitat, però també per vocació i per identificació. Ja érem Europa a finals del segle VIII pel nostre lligam amb l’imperi de Carlemany, al que es considera històricament com antecedent de la unió europea. Un imperi que va congregar sota el mateix estat els hereus de l’Imperi romà d’occident i els pobles germànics. Després vindria un procés de descomposició. La idea d’Imperi, romà - germànic, es va mantenir amb força fins al segle XVI mentre lentament s’anaven conformant els moderns estats nacionals. Ha estat un procés de segles durant el qual els pobles d’Europa no han deixat de fer-se la guerra, fins tot just aquest segle passat. No fa tant que hi ha hagut guerra a les portes de la Unió, perquè aquesta no tenia esma per afrontar els fets amb un política exterior comuna; és el que va passar als Balcans tant sols fa 20 anys.

Catalunya ha arribat al segle XXI essent un nació sense estat. La nació sense estat més important d’Europa que està sotmesa a un dels estats menys potents, atesa la seva història i demografia, dels actualment existents a la Unió Europea. Catalunya pertany a un estat que fa quasi dos-cents anys que no té un destacat protagonisme a la política internacional perquè va quedar al marge de totes les “bullides de la història” que hi ha hagut des de la Revolució Francesa. Espanya mentalment es va quedar en el temps de Felip II, el rei que es va aïllar i la va aïllar del món. Malgrat uns lleugers retocs de mans de l’absolutisme borbònic al segle XVIII va entrar al segle XIX com a Imperi i va sortir com un país endarrerit i encara més aïllat. Catalunya, a diferència de la resta d’Espanya, va fer la revolució industrial i la nostra proximitat a Europa ens va permetre tenir un cert sentiment de pertinença, mentre Espanya mirava amb enyor a Iberoamèrica i a Àfrica, al temps que continuava restant marginada, a causa del seu règim polític, durant bona part del segle XX.

Ara el President de la Generalitat ha viatjat a Brussel•les. Tornarà a dir, a tots el que el vulguin rebre i escoltar, que som europeus i que volem continuar essent-ho. Malgrat tot, la Unió Europea, amablement, declinarà fer gestos perquè no pot. No en farà perquè encara és dèbil, perquè encara manen els Estats. No sé si ens podem o no ens podem refiar d’Europa. Si algú, però, entén aquest refiar-nos com una ajuda ja s’ho pot anar traient del cap. La Unió Europea, esperarà esdeveniments i no podrà negar la democràcia si se’ns permet exercir-la. Pertanyem a la Unió i en som ciutadans. Cap dels Estats amb poder real a dins podrà permetre cap disbarat contra nosaltres, entre altres raons, per els interessos econòmics que moltes de les empreses d’aquests estats tenen a casa nostra, per això es fa difícil creure que romandrem aïllats.

D’aquesta Unió Europea podem esperar el que podem esperar, funciona més com un aparador, com un fòrum, o si us estimeu més com una espècia de fira de mostres a la que cal anar per portar “els nostres productes”. Sabem que els “clients potencials” són els estats i no pas la fira i que és a aquests “clients” als que hem de convèncer.

Els catalans hem d’esperar més d’Hongria i de Finlàndia que dels eurocomissaris Andor i Rehn, amb qui el President Mas s’està entrevistant. Ens hem de refiar més de Portugal que del senyor Durao Barroso que té “una agenda tan plena”. Per últim, no hem de confiar gens ni en el senyor Almunia ni en Espanya; aquests si que formen, òbviament, un pack compacte contra les nostres legítimes aspiracions.

De la Unió Europea d'entrada només hem d’esperar que respecti la democràcia. Ajudes ben poques, només aquelles que resultin fruit del nostre esforç i del que puguin fer els nostres representants al Parlament Europeu. La resta, com vulgarment es diu, “ens ho haurem de pelar nosaltres sols”. Per això, ens cal tenir present que malgrat la vocació europea d’anys i panys el món no s’acaba a Europa. Hi ha altres estats al món, tant o més respectuosos amb la democràcia, dels que potser cabria esperar quelcom i als que també caldrà adreçar-nos.

30 setembre de 2013

25 de setembre de 2013

Cal continuar tenint la gent motivada i amatent

Esperem que la toixarrudesa i la “hidalguia” dels governants espanyols els impedeixi donar el seu braç a tòrcer i no ens permetin fer la consulta, ni tant sols tolerar-la.

Si ens deixessin fer el Referèndum seria el reconeixement que d’una o altra manera som “subjecte polític” i, per tant, que tenim capacitat sobirana, sobirania catalana a fi de comptes. La “Constitució/presó” en la que ens volen tenir ben afermats, declara que la sobirania resideix en tot el poble espanyol, no en una part. Per a ells “La carta magna” és sagrada, inalterable, inviolable, inamovible, ... immillorable!

Per tot això no tenen marge de maniobra per autoritzar un referèndum circumscrit a Catalunya, ni tant sols encara que només sigui “una simple consulta tolerada. Segurament caldrà anar a unes plebiscitàries i una DUI. Si atenem la composició política tradicional del Parlament de Catalunya, cal veure que faria UDC amb l’inefable Duran al front, només repetint resultats es podria guanyar.

Altrament si autoritzessin un referèndum, malgrat el que ara diguin les enquestes, els contraris a la independència s’abocarien amb tots els mitjans i la campanya seria brutal. Un no en un referèndum, amb el “fair play” que gasten, seria un nou 1939 per al seu entendre; una nova entrada de les “legions wertianes” per la Diagonal. Seria molt difícil que hi hagués una segona oportunitat com al Quèbec. Espanya no és Canada ni la Gran Bretanya. Prou que es cuidarien que Catalunya es convertís definitivament en un balneari; un país de cambrers i jubilats. Acceleranrien de forma encara més descarada l’espoli i el trasllat d’empreses al “Gran Madrid”, malgrat que econòmicament tot plegat no fos viable i els suposes un retrocés, això rai! Pagarien els de sempre, el poble!

No ens enganyem, no hi hauran més de dues opcions, encara que sigui en unes plebiscitàries; serà si o no. Només veig a favor del si a ERC, Convergència, potser no tota, i les CUP. A l’altre banda amb tota “l’artilleria” s’arrenglarien la resta de formacions, també podria haver-hi excepcions, a nivell personal a dins del PSC. No ens podem refiar gens ni mica del paper que pot fer ICV. S’afegirien al no els lobbys, del pont aeri, les “empreses del BOE”, “LaVanguardia”,... Les televisions , la majoria de diaris i altres publicacions. Pensem els diners que destinarien a entabanar i esporuguir a la gent! S’hi juguen els seus execrables privilegis!

Els que defensen la independència no arriben a tots els mitjans.TV3 té un sostre d’audiència i la majoria de cops s’hi arriba quan juga el Barça. També cal tenir en compte que TV3 no és monolítica i que dins dels seus equips hi ha gent de tot. Les ràdios podrien ser l’excepció, però tampoc ens podríem refiar; una de les principals és del grup de “La Vanguardia” que darrerament està jugant un paper inequívoc intentant rebaixar i diluir les aspiracions sobiranistes.

Caldrà continuar fent la labor de sapa que s’ha fet fins avui, des dels partits independentistes, des de les associacions i sobretot des de l’ANC. Des de l’Assemblea han fet una gran feina, molt vistosa i molt efectiva, amb un amplíssim ressò. Ara després de la Via Catalana, a molts els està venint “un bajón” , falta la dosi emotiva, falta un nou engrescament col•lectiu en el moment que els udols de la caverna i de tots els seus servils corifeus es senten arreu. Altrament no es fàcil tenir a la gent constantment mobilitzada per no dir que és impossible. Cal, però, estar amatents, en un estat de “vetlla nacional permanent”, procurant sempre que es pugui mantenir elevada la dosi d’emotivitat. No és pot anar en fred a votar i menys en un referèndum!

Ha arribat el moment de fer mullar al màxim a la gent amb càrrecs representatius, el treball ara, mentre no hi hagi un nou objectiu mobilitzador encomiable, cal fer-lo municipi a municipi i barri a barri, cal fer donar la cara als càrrecs representatius. Sabem que als pobles són més les persones que els partits; és diferent a les grans ciutats, però s’haurà de fer arreu. El que es diu per als càrrecs representatius també val per les associacions, grups professionals, organitzacions empresarials....

Malgrat molts municipis s’hagin declarat a favor de la independència i altres s’hagin mostrat favorables a la sobirania fiscal, en falten encara molts que no han dit res. Caldria organitzar actes a tots els llocs on es pugui, de manera que es podés asseure als polítics davant la gent de manera que responguin, en definitiva que es mullin. Aquests posicionaments, encara que fossin reiterats, ajudarien a acabar de convèncer als indecisos. Cal que l’olla segueixi bullint!

Cal continuar tenint mobilitzats i amatents, però sobretot motivats i animats a tots els independentistes. Els polítics favorables al procés són els que finalment hauran de liderar-lo. Però caldrà que sentin l’escalf de la gent i, perquè no, la seva exigència i la seva pressió. Tant per si ens hem d’enfrontar a unes plebiscitàries com a un hipotètic referèndum.

25 de setembre de 2013

15 de setembre de 2013

Apunts després de la Via Catalana

La majoria silenciosa no va anar a la Via Catalana en la que hi varen participar 1.600.000 persones, tampoc varen encerclar “La Caixa” on hi havia algun miler. En cap cas, aquesta majoria no va participar a l’acte del Partit Popular a la Plaça del Rei on en prou feines hi havia 200 assistents. El mateix nombre que va assistir a un enlairament de globus “de los de mejor unidos”. Encara s’està buscant a tantes ànimes silencioses que tampoc eren al temple de la Sagrada Família resant tal i com va aconsellar la plataforma 12-O. La majoria silenciosa que menta Soraya Saenz de Santamaria no sols és silenciosa sinó que també es fonedissa i invisible. La única manera de fer-la aparèixer i que trenqui el seu silenci és que ens permetin “conjurar-nos” per a fer un bon referèndum o finalment unes eleccions plebiscitàries, malgrat que una DUI seria ja a hores d’ara el més adient.

A qui hem d’agrair l’èxit de la Via Catalana? En primer lloc als organitzadors, després als participants, però en cap cas ens podem oblidar del Partit Popular, sense ells no hagués estat possible! Varen ser ells els que gràcies a sengles accions han permès que finalment caigui la bena dels ulls de la majoria dels ciutadans de Catalunya. Sense l’inestimable concurs del PP l’independentisme no seria res! Sense el seu recurs contra l’Estatut, davant el Tribunal Constitucional, molts encara estarien “contents i enganyats”. Però l’Estatut, aprovat pel Parlament, pel Congrés Espanyol i el poble de Catalunya, els devia semblar massa i havien de continuar ensarronant al seu electorat. Que millor doncs, devien pensar, que “fotre canya” al seu particular boc expiatori; els catalans. Però no només ha estat el recurs contra l’Estatut que va acabar mutilat pel Tribunal Constitucional, l’organisme que ells amb la col•laboració del PSOE fan i desfan. També, tot plegat, ha estat possible gràcies a la seva actuació superba des de que varen guanyar les darreres eleccions al Parlament espanyol per majoria absoluta. Una actuació superba amb molts noms propis Wert, Cospedal, Montoro, Bárcenas, Mato, Gargallo, Saenz, Fernández Diaz, ... Botella. Mai un cafè amb llet ens havia relaxat tant als catalans i a ells els havia posat tan nerviosos.

Aquest onze de setembre va ser una festa de tots els que volem una Catalunya plena. Es queixen alguns que no es la festa de tots. Coi quina mala memòria! Si hagués estat sempre la festa de tots en Primo de Rivera i en Franco mai l’haguessin prohibit . La Diada és la festa en homenatge als que varen lluitar per Catalunya, la festa en que commemorem que la lluita per les nostres llibertats continua. Ells ja tenen les seves festes, per als catalans imposades, en las que nosaltres no celebrem res. És el cas del dotze d’Octubre una festa en que commemoren l’anorreament a cops d’espasa de múltiples cultures.

La Via Catalana ha estat un èxit i ha situat Catalunya al món. Ha fet possible que el Parlament britànic aprovés una moció felicitant Catalunya i que des de Letònia i Lituània es sentin veus a favor de la nostra llibertat. Gràcies a la Via Catalana la premsa de mig món ha donat a conèixer el nostre anhel de llibertat. Però no ens en podem refiar dels suports de fora, sinó que haurem de ser nosaltres els que continuem fent tots els esforços, ajudant-nos nosaltres mateixos, per assolir una Catalunya lliure. L’arrogància del Govern espanyol la seva poca habilitat diplomàtica, amb crides a consulta d’ambaixadors i conflictes com el de Gibraltar, són, malgrat tot, una ajuda inestimable per la nostra causa.

L’assalt a la Delegació de la Generalitat ha estat un acte de vergonya aliena i ha fet palesa la incompetència del Ministeri de l’Interior que encara no ha donat explicacions dels informes on acusaven als presidents Mas i Pujol de tenir comptes a Suïssa. En les mateixes circumstàncies hauria dimitit qualsevol ministre de qualsevol país amb un sistema democràtic homologable. Tot plegat presenta una imatge d’Espanya al món que pot fer més comprensible les nostres aspiracions.

També suma a favor nostre la premsa, principalment la de Madrid que continua enredant i mentint als seus lectors i convencent indecisos a casa nostra. El mateix fa alguna de Barcelona. A hores d’ara el senyor Alfredo Abian "vicedirector" de la Vanguardia continua al seu lloc després d’escriure un editorial ignominiós enfotent-se de la Via Catalana. Com a mínim se l’hauria de fer plegar per falta de visió professional, si és que aquest mitjà vol mantenir entre nosaltres la seva credibilitat.

Fins i tot acudeix en auxili de la causa catalana l’inefable Pere Navarro que segueix amb les seves “boutades”. Primer demana que el rei dimiteixi i deixi pas al seu fill i ara el crida a fer de mitjancer volent-nos fer creure que la corona es neutral i que pot arbitrar un procés que pot acabar amb la independència de Catalunya, Si-us-plau! Un Borbó ens va arrabassar les nostres llibertats i ens encomanem a un altre per recuperar-les! No fotem!

Finalment juga a favor nostre la falta de comprensió que des de Madrid tenen del repte plantejat. No han estat els partits, és el poble el que està empenyent! No ho poden solucionar collant al President Mas, que no oblidin que nosaltres el tenim més a prop i estrenyem més fort. La democràcia és el nostre millor aliat! Per això des del Govern Central proven d’impedir el seu exercici oposant la seva legalitat a la nostra legitimitat.

15 de setembre de 2013

7 de setembre de 2013

Cal continuar ferms i no dramatitzar.

A tres dies i escaig del proper onze de setembre cal donar un cop d’ull al panorama polític que ha quedat mediatitzat per les declaracions d’abans d’ahir del President Mas. El President va explicar que si la consulta no es podia fer el 2014 anàvem a unes plebiscitàries el 2016. Declaracions, que com tots ja sabem, ha hagut de matisar i aclarir perquè hi ha mil i un pitonissos, destralers, malcontents, malfiats, “catalansemprenyats”..., que havien dit la seva i muntat el seu particular sagramental. Quina polseguera!

Quins atacs d’urticària corrien per la xarxa entre molta gent del nostre dissortat país. M’ha sorprès el dramatisme amb que entomaven aquestes declaracions persones a les que fins aquest moment els havia apreciat un raonament equànime, quin daltabaix! dient pestes dels convergents! Però no han estat els únics en posar el crit al cel, encara que d’alegria, els que han interpretat que això era un tornar a la “via del seny” i a posicions raonables, al “diàleg tan necessari”. Quantes especulacions per totes bandes! Només ha faltat saber que fa una setmana el President Mas i el President Rajoy es varen entrevistar perquè algú, fins i tot detalladament, expliqués el pla de desmantellament del procés sobiranista i que “tutti quanti” s’ho cregués “a pies juntillas”. Només, entre totes, una veu sàvia i raonable la de l’Alicia Sanchez-Camacho que ha continuat insistint: “Que l’únic que vol el President Mas és la Independència de Catalunya”.

Es nota que portem segles de rebre garrotades i malfiem de forma quasi malaltissa. Quan més s’acosti l’onze de setembre, quan més grossa la fem, quanta més gent surti al carrer, més creixeran els rumors, més creixeran les falses notícies i com en una espècie de judici final, quan més s’acosti el dia, més es sentiran “les veus dels falsos profetes”.

Els que hem cregut en la causa independentista hem maldat durant anys per anar convencent a la gent, sabent que fins que els convergents no comencessin a fer el tomb no podríem encarar un procés sobiranista amb unes certes garanties. Tot just acabava de fer el tomb, tot just el President Mas havia fet el que no havia fet cap president de Catalunya en trenta anys, anar a Madrid a dir que necessitàvem estructures d’estat, i ja es sentien veus de que els convergents, “els de dretes”, no eren de fiar, que no eren independentistes de debò, que eren uns oportunistes i que ara que el poble havia sortit al carrer ara canviaven. Això ho hem tornat a sentir aquests dies i ho tornarem a sentir. Però, a veure! No cal convèncer a la majoria de la gent? Doncs? O és que per esdevenir “convençut” calen unes determinades característiques, “un pedigri”? Així serem els de sempre, com fa tants anys, quatre gats! Quina falta de generositat i el que és pitjor, de vista!

Cert que encara hi ha a Convergència i a Unió gent que escalfa la cadira del “puente aereo”, hi ha qui té interessos allà a Madrid o simplement la menjadora; bé es pensa que la té, però quan ja no els sigui útil li donaran un guitza al cul i li retiraran el plat, que no s’enganyi! Possiblement el President a hores d’ara estigui una mica sol envoltat de determinats personatges que ens foten, dia si i dia no, una de freda i una de calenta. Però no són gaire diferents d’altres que també en altres partits i organitzacions encara desfullen la margarida.

Perquè no ens enganyem més, l’ANC ha estirat, ha mobilitzat a la gent. l’ANC va organitzar la gran manifestació multitudinària de l’onze de setembre de l’any passat. Però qui és l’ANC? Doncs el poble! Clar que és el poble! Però també la gent de base i no tant de base dels partits; tant dels que es defineixen com a independentistes primigenis o dels sobrevinguts de fa menys temps, com també gent de partits que no criden a la Via Catalana i deixen llibertat als seus afiliats per si hi volen anar perquè saben que hi aniran. Així com gent que no havia militat en cap organització però que ja creu que ha arribat el moment de fer un pas endavant i la millor manera que han trobat ha estat participar a l’ANC.

Si que ha estat el poble que ha empès als partits i als polítics que ocupen càrrecs electes en una estructura de l’Estat Espanyol, Si! La Generalitat és ara per ara una estructura d’estat espanyola; molts semblen no recordar-ho, començant per Madrid. Però ha estat amb el consentiment tàcit d’alguns d’aquests polítics i dels seus respectius partits que el moviment ha pogut agafar embranzida. Possiblement perquè era un moviment transversal i apolític o més ben dit “apartidista” i amb un únic objectiu, que en principi no amenaçava el seus status particulars ni els de les seves respectives organitzacions. L’ANC ha agafat protagonisme perquè s’ho han treballat i molt durament, no ens enganyem, però perquè des d’una part important de la classe política catalana han cregut que el moviment podia arribar a reforçar la seva posició. Si els partits haguessin vist l’ANC com un competidor polític, com un rival electoral, ja haurien fet caps i mànigues perquè fracassés, simplement silenciant-lo i entorpint la participació dels seus militants.

Avui encara són molts els que fan escarafalls de les declaracions de dijous. Aquest dissabte al Consell Nacional del seu partit i ahir divendres en un trobada amb Oriol Junqueres El President Mas ha matisat les seves primeres declaracions potser no del tot oportunes o potser amb alguna segona intencionalitat, no ho sabem. S’ha reafirmat, això és ara el que hem de creure, que no s’ha fet cap passa endarrere, que la consulta és farà el 2014. Però que si l’Estat ho impedís de totes les maneres es podrien fer eleccions plebiscitàries com a màxim el 2016, el que vol dir que es poden fer abans. Ha xocat que en un moment donat ha semblat fer referència a que ningú s’atreveixi a intentar prohibir un partit de llarga tradició democràtica com Convergència, el que fa pensar que si al 2014 no hi ha acord ni possibilitat de fer la consulta pot haver-hi una amenaça vetllada de suspensió de l’autonomia per part de l’Estat, sobretot si la situació econòmica no es pot redreçar o Madrid continua escanyant econòmicament a la Generalitat.

Cal estar atents! Cal reforçar la mobilització popular! La Via Catalana cal que sigui un èxit! Si pot ser doble cadena millor! Però l’endemà, cal que les organitzacions polítiques segueixin treballant i vehiculant el que la majoria social del poble de Catalunya demana al carrer i va ratificar a les urnes, encara no fa un any, que no és altra cosa que un Estat propi. A tots aquells cagadubtes, llepafils, malfiats, que per desgracia són molts, cal dir-los que es vagin acostumant a sentir-ne de l’alçada d’un campanar i que no ens podrem creure tot el que ens diguin, que caldrà fer cas del nostre pensament lògic, de la nostra intuïció, de la nostra capacitat per destriar el grà de la palla; que pensin que el que ens diran, la confusió que intentaran crear, no serà cap tonteria. No podem menystenir la capacitat de l’Estat espanyol per intentar entrebancar el procés cap a l’Estat propi. Ningú ens ha dit que serà fàcil i caldrà quelcom més que manifestacions i cadenes. Caldrà fermesa i molt de seny i no creure’ns el primer que ens diguin i a continuació muntar un drama!

07/09/2013

5 de setembre de 2013

Síria un conflicte de difícil sortida

Un Conflicte de difícil sortida i un trencaclosques mental per a molts és l’actual situació a Síria. Fins i tot gent “dogmàtica feta i dreta” no sap ara cap on decantar-se, ja no pot recórrer a utilitzar el maniqueisme simple; de bons i dolents. Hi ha qui vol i dol d’una intervenció "internacional". Malgrat tot, per a molts, els nord-americans seran com sempre els dolents de la peli tant si intervenen perquè ho fan, com si no intervenen perquè no ho fan. En canvi el conflicte ja fa dos anys que dura i sembla no tenir aturador, mentre la resta del món s’ho mira més o menys expectant al temps que la UE i el G-20 desfullen la margarida i els morts d'aquesta tragèdia creixen dia a dia.

Per intentar treure l’entrellat ens cal, en primer lloc, delimitar els contendents i qui els recolza. El que en un primer moment des d’Occident es va interpretar com un aixecament popular contra el règim autoritari de Baixar Al Assad ha esdevingut un conflicte aparentment molt més complex. A hores d’ara, però, l’enfrontament a Síria es un més dels que al llarg de tota la història han sacsejat el món àrab/musulmà. En aquesta guerra estan enfrontats de nou diverses faccions religioses; els shiís i alauites, aquests darrers malgrat ser una minoria detenen el poder a Síria des de fa decennis, contra el sunís majoritaris.

Els shiís i els alauites són dues branques religioses de l’Islam mol properes en el seu credo, que ja pocs anys després de mort del Profeta es varen separar de la branca suní; l’actualment majoritària al conjunt del món musulmà. Són shís el moviment Hezbollah que representa la primera de les minories del Líban, com també ho són la majoria d’habitants a Iran i més del 60% de la població iraquiana. Hi ha importants minories shiís als països del Golf i en algun d’ells, com Bahrein, són la majoria de la població però sotmesos al poder de confessió suní; varen ser reprimits durant la primavera àrab pel seu govern amb l’ajut de tropes saudís.

Darrera el règim sirià hi ha per un banda Iran i per altre Rússia que ha estat de sempre l’aliat tradicional i qui ha armat al seu exèrcit . Rússia té al port sirià de Tartus la seva única base a la Mediterrània. La població shíi i alauita de Síria viu majoritàriament a la franja del país més propera a la costa que és on també viu la minoria cristiana a la que el règim dels Assad sempre ha tolerat i respectat, cosa que fa témer per ells en cas que s'imposi la majoria suní. A la resta del país, a la part oriental, al vall de l’Eúfrates, i al sud a tocar a Jordània la població es majoritàriament suní.

Al llarg de la guerra que ja durà de fa més de dos anys les forces de l’Assad han intentat controlar i "donar continuïtat" a la part occidental del país, mentre han deixat d'exercir el poder de forma efectiva la part oriental i sud-oriental. L’àtac amb armes químiques atribuït al règim podria haver tingut com objectiu foragitar d’un dels barris de Damasc a la població suní. S’estaria practicant de facto una “neteja ètnica”; permetent d’aquesta forma la uniformització sectària de la zona controlada pel règim.

Darrera les forces que combaten a l’Assad hi ha els països del Golf, controlats per monarquies "feudals" de credo suní/whabita, com és el cas d’Arabia Saudí o Qatar. Aquests països estarien finançant a l’exèrcit sirià lliure. Tot plegat un conjunt d’interessos econòmics i comercials relacionats amb els petrodòlars que són els que al cap i a la fi ajuden als països wahabites – amb Aràbia Saudí al capdavant – a escampar i fer proselitisme del wahabisme a tot el món musulmà. Per altra banda, darrera dels wahabites i a partir d’aquesta branca religiosa de l’Islam s’entronca amb el que coneixem com a salafisme radical que és el que ha dotat de contingut ideològic a Al-Qaeda.

Realment Occident té un difícil paper si vol intervenir a Síria. Fer-ho a favor de l’exèrcit sirià lliure suposa enfrontar-se amb Rússia, amb Hezbollah i de rebot amb Iran, país que després de les darreres eleccions i amb l’arribada dels “moderats” al poder, amb Rohani al front, podria arribar fer un tomb en la seva política exterior per aconseguir algun tipus de compromís amb Occident. Per altra banda, els països del Golf, en clara inferioritat demogràfica a la zona respecte del shiís els convindria, ara per ara per raons econòmiques, mantenir l’aliança amb Occident perquè aquest “els ajudi” a mantenir a ratllà als shiís de dins de les seves fronteres i al mateix temps poder continuar tenint “bloquejat” a Iran ; adversari religiós i econòmic declarat de les monarquies del Golf. Les monarquies del Golf desitjarien una resolució del conflicte a favor de l'oposició suní siriana abans que Iran no arribi a acords amb Occident que li permetin normalitzar les seves relacions internacionals i el seu accés als mercats econòmics deslliurant-se dels bloquejos i de les sancions internacionals Possiblement serien, doncs, les monarquies petrolieres del Golf les que podrien d'una o altra manera estar influint, gràcies al seu poder econòmic, els Estats Units perquè intervinguessin militarment contra l’Assad.

En cas d’intervenció occidental queda doncs clar que aquesta la duria a terme, en la seva part principal, els Estats Units, aquest cop recolzats per França, que dona la impressió que es vol fer perdonar el seu paper en la guerra del Golf al 2003. Potser, més prosaicament, França el que pretén es recuperar la influència i les relacions comercials a la zona ja que no va participar dels contractes que el nou govern iraquià va signar principalment amb els països que varen derrocar Saddam Hussein. Aquest cop la Gran Bretanya, el seu Parlament ho ha impedit, no serà “parella de ball” dels Estats Units en aquesta possible acció militar . Tampoc no hem d’oblidar que va ser França la potència que va tenir, sota mandat de la Societat de Nacions, controlats Síria i el Líban entre les dues guerres mundials, al mateix temps que la Gran Bretanya controlava Palestina, Jordània i Iraq.

El més probable, si es dona el cas, és que serà una intervenció forçada ningú es vol aventurar a una guerra llarga ni a desplegar tropes. Però les intervencions sempre se sap quan comencen i mai quan i com s’acaben. El President Obama va parlar en el seu dia de línees vermelles i el règim sirià les hauria traspassat. Però cal preguntar-se si aquestes línees vermella no fa molts mesos que ja ha estat traspassades i malgrat la contundència d’un atac químic no han estat les armes de l’arsenal governamental lo suficientment mortíferes com per haver donat peu a fer quelcom abans?

Aquesta guerra podria ser que no la podés guanyar ningú, ni el règim ni l’oposició armada. Podria caure el règim de l’Assad però el país semblaria abocat a una divisió de facto; una espècie de libanització. En aquests dos anys ha tingut lloc un èxode de població, de fet una neteja ètnica si l’èxode no es reversible, com no s’havia vist mai a la zona, ni durant la guerra que va portar al 1948 a la consolidació de l’Estat d’Israel. Milions de persones, dos pel capbaix, han deixat les seves cases i estan a la zona oriental del país, a Jordània i a Turquia. Turquia precisament un altre país, teòricament laic, però governat per un partit suní que sota el lideratge de Erdogan vol recuperar el protagonisme que tenia a la zona tant sols fa cent anys. Turquia davant els cops de porta a la cara per part d’Occident on sembla que no té cap paper a jugar ni a poder accedir a la UE podria voler assolir el lideratage a la zona, entre altres raons pel seu pes demogràfic en contraposició a l’Iran shií amb qui té un considerable tram de frontera conjunta.

Per últim hi ha un altre perill gens menyspreable; que l’Assad intenti involucrar Israel. Quan caigui la primera bomba occidental sobre Síria potser que l’Assad "dispari" contra Israel. Ja es sap que les faccions musulmanes estan a mata i degolla però que sempre s’uneixen contra l’enemic comú, en aquest cas Israel. Un exemple el vàrem tenir a la guerra del Golf del 1991 quan l’aviació de Saddam Hussein es va refugiar a l’Iran amb qui fins feia poc havien estat en guerra durant 8 anys.

Israel, per si de cas, acaba de fer una demostració de força, fent proves amb míssils davant la costa siriana. Una clara advertència degudament captada pels vaixells russos que donaran suport d’intel•ligència a l’Assad, el mateix que podrien donar els Estats Units a Israel si aquest és atacat.

6 de setembre de 2013

3 de setembre de 2013

ICV al marge de la cadena

ICV ha decidit no cridar específicament a la Via Catalana de l’ANC però en canvi s’uniran l’acció convocada pel Procés Constituent, d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, d’encerclar la seu central de la Caixa.

No ens ha de sorprendre la decisió. ICV malgrat autoanomenar-se “ecosocialistes” són els hereus directes del comunisme, tant del credo com del tacticisme d’aquesta ideologia. Els comunistes són internacionalistes, principalment quan no detenen el poder. En els llocs on en el seu dia el varen tenir o encara el conserven el vehiculen per mitjà de la nacionalitat o ètnia majoritària.

A l’antiga Unió Soviètica es va crear una estructura aparentment confederal de repúbliques i repúbliques autònomes. Però a la pràctica era la ideologia comunista la que ho lligava tot, com a digna hereva de l’imperi del tsars, mitjançant la “mare pàtria Rússia”. Vist des de fora, però també des de dins, la Unió Soviètica eren els russos era Rússia, malgrat la disfressa que li volien donar amb la pretesa creació “de l’home soviètic”.

La majoria de la gent ignora que quan es varen crear la Nacions Unides dos dels seus membres fundadors varen ser les repúbliques soviètiques d’Ucraïna i Bielorússia. Sobre el paper el “confederalisme soviètic” quedava dignament representant, a part de tenir un parell de vots més a l’assemblea general de l’ONU. La realitat era però una altra, manava Moscou i manaven els russos que “colonitzaven” zones senceres de les repúbliques confederades o conquerides, com el cas de les bàltiques, gràcies al pacte de no agressió signat a l’agost del 1939 amb el règim nazi.

La Caiguda del comunisme a Europa va fer bocins aquelles estructures, també la iugoslava, nominalment confederals, però controlades fèrriament per la dictadura comunista sempre en detriment de les nacionalitats més petites.

Els comunistes a casa nostra no han estat mai nacionalistes en el sentit reivindicatiu de les llibertats nacionals del nostre poble. Si que han fet costat, hem de ser justos, d’una o altra manera a la cultura catalana, però segurament ha estat més com a tacticisme, com aglutinador de la lluita antifranquista, que no pas en molts casos per convenciment.

És aquest tacticisme en el que han excel•lit com a organització, el que porten al seu ADN, el que els continua movent i mantenint. Han fet costat de forma decidida al dret a decidir segurament pensant que això els donava avantatge davant la indefinició dels socialistes i que arribat el cas d’una futura Catalunya Independent podrien ocupar per l’esquerra l’espai socialista fins a la frontera on trobarien l’espai que podria ocupar ERC.

En el fons però volen continuar “nedant i guardant la roba”, saben que molts dels seus possibles votants no són nacionalistes, ni molt menys independentistes, i per això volen pescar en les aigües dels moviments socials apareguts en els darrers anys que majoritàriament no són nacionalistes, el 15-M és un bon exemple de tot això.

ICV, el PSUC, ha estat hegemònic en determinats àmbits de l’ensenyament i de la informació. A data d’avui encara hem de suportar sovint en els mitjans de comunicació públics, però també als diaris, la llauna de determinats periodistes partidistes i manipuladors enyorats d’altres temps en els que ningú els discutia les seves idees. És aquí on precisament ICV comença a perdre pistonada, el món ha canviat i malgrat la forta inèrcia i la encara gran influència als mitjans i a les universitats "s’estan fent grans" i les noves generacions no “estan per a tants orgues” .

Per altra banda a ICV li ha sortit un fort competidor que està aglutinant a la gent jove i que ocupa un terreny ideològic similar, malgrat tenir un sentit nacional indiscutible. Les CUP els estan menjant espai, estan ocupant l’espai ideològic d’Iniciativa i EuA, amb un clar sentit nacional. Per altra banda hi ha un aparent abisme generacional entre la gent d’ICV i els de les CUP.

Que la CUP convoqui formalment a la Via Catalana i ICV no ho faci obeeix, entre altres, a les raons exposades. ICV busca també part de la seva clientela fora de l’àmbit nacional perquè ara s'adonen que en un Estat català lliure una part de l’espai polític que ara detenen serà ocupat per altres formacions, en aquest cas les CUP, que no són a hores d’ara nacionalment ambigües.

ICV amb la convocatòria al marge de l’ANC corre un risc que és el de dividir i de fer el joc a les formacions nacionalistes espanyoles. Aquest risc de dividir, la idea del Procés Constituent d’encerclar la Caixa , l’únic que ha aconseguit de moment es donar pistes a altres formacions, com la plataforma espanyolista 12-O, per a fer el seus propis cercles. Oliveres, Forcades i ICV fan un flac favor a la causa nacional catalana. El que finalment queda clar és que els comunistes, els seus hereus – almenys els de “la vieja guardia” – no són nacionalistes. No són nacionalistes de les nacions oprimides, de les altres, ja ho hem vist al llarg de la història, si que ho són.

3 de setembre de 2013

26 d’agost de 2013

El "Putsch" de la Camacho

Després de “l’èxit” de la concentració a la plaça Catalunya del passat dotze d’octubre, on la Camacho va compartir cartell amb en Rivera i l’Anglada, que en prou feines va reunir 3.000 persones a favor de la Unitat d’Espanya, ara vol tornar a repetir experiència trencant la cadena del 11 de setembre en nom de la llibertat. De debó m'agradaria saber i entendre el concepte que de la llibertat té questa dona.

Ella parla de llibertats, ella que és hereva sociològica d’aquell poble encegat que cridava “ Viva las cadenas” contra les llibertats i la Constitució, a favor del rei Ferran VII ; el sobirà més pocavergonya , fins que no el superin, que ha tingut les espanyes. Ella que és confrare d’aquells que canten desafinadament “mejor unidos”, bo i que se’ls entén “mejor hundidos”, la colla del “ sarna con gusto no pica”. Ella, precisament ella, l’aparent conspiradora “cutre” de “la Camarga”. L’aparent bocamolla a la que li deuen tremolar les cames pensant el que li passarà quan es faci públic el contingut de la gravació de la conversa. Ella, curiosament ella, és mobilitza, en nom de la llibertat contra la Via Catalana, emulant aquella tradició tant rància dels “pronunciamientos”.

El que pretén la Camacho és un cop de força. El que a l’Alemanya de després de la primera Guerra Mundial es coneixia com a “Putsch”, o sigui, un aixecament autoritari d’una minoria. En aquest cas contra el principi democràtic de lliure expressió i contra la mateixa democràcia, que a Catalunya la relega a quelcom més un 10% de la representació parlamentaria.

La Camacho sembla que no té res a oferir a Catalunya, no té res engrescador que trametre, només la “verborrea machacona”, el discurs ratllat d’unes falses llibertats. La Camacho potser només és el fruit d’una època, una mercenària ambiciosa més. Qui sap si ens trobem davant una persona voluble, més aviat frívola, que pateix més pel seu encaix a l’alta societat a qui serveix desvergonyidament però que en el fons sent que la rebutja pel seu origen plebeu. Mentre sembla que està entestada en mantenir el tren de vida d’una nova rica gracies a sous i sobresous fins on sembla que podem saber.

Aquest tipus de persones poden fer molt mal i sembrar molta rancúnia. Són gent negativa que poden enredar a molts incauts. Si la cadena fracassés, si el camí cap a la llibertat del nostre poble quedés tancat, ella sap que tots, tant els que la segueixen com els que no la segueixen i no se l’estimen gens ni mica, que són la majoria, entrarien en una nova etapa fosca com després del 1714 i del 1939 amb el conseqüent agreujament del patiment social que acompanyaria la desaparició de Catalunya com a poble.

És la democràcia la que permet l’existència de persones que no ho són, que neguen les majories i que no accepten el que determinen les urnes. La Camacho pot dir el que li sembli, pot organitzar el que vulgui, però el que és intolerable es que busqui la confrontació directa que busqui provocar l’enfrontament físic. És intolerable que escalfi els ànims fins que acabem tenint un disgust, això és el que pretén? Ara ja actua a la desesperada, no organitza o participa en un acte contrari com fa uns mesos, ara va a rebentar-ne un que compta amb el suport majoritari d’una societat que ja està fins als nassos del que ella representa i que li ho han dit lliure i democràticament, des d’un aclaparadora majoria, tant a les urnes com al carrer.

Ara cal concentrar-nos en desemmascara-la, en desemmascarar a tots aquells falsos demòcrates, aquells sacralitzadors d’un constitucionalisme en el que mai havien cregut, que durant tota la transició l’únic que ha pretès i continuen pretenent és la ruïna del nostre país i l’anihilament de la nostra personalitat històrica en ares a la construcció d’una quimera “macrocefàlica” i improductiva, una aberració econòmica que ens encara a l’abisme; el Madrid-Estat, un ens extractiu i consumidor de riqueses alienes, que estan construint a marxes forçades en aquests darrers trenta cinc anys de preteses llibertats a costa nostra, entre d’altres.

Ara més que mai cal fer evidents als ulls de tothom aquells que l’únic que poden oferir a Catalunya és suor, sacrificis, saqueig i l’èxode dels nostres fills.

26 d’agost de 2013

17 d’agost de 2013

Fatxendes i fatxendes

Veure-li el cul a l’Albert Boadella no ha estat cap novetat, fa temps que tots li hem vist i “sabem que és gallina”. Aquest fatxenda s’atreveix a fotografiar-se amb l’estelada foradada ensenyant el cul perquè no tant sols sap que li surt de franc, no faria el mateix amb la bandera espanyola, sinó que li raporta beneficis. Aquest bon home cobra, perquè sinó que algú m’expliqui de que dimonis viu! I Evidentment cobra per fer de bufó de la “Corte de los Milagros”. Realment es miraculós que els que li riuen les gràcies i el subvencionin hagin aguantat tants segles al poder mentre el país que tant diuen estimar, dia a dia, any darrera any, cada segle que passa, es va enfonsant més en la misèria, mentre aquesta minoria, aquesta secular casta dirigent, continua mantenint totes les seves prebendes.

Si ja sé, algú em parlarà de la Torna, de la detenció i de la fugida d’en Boadella, però segur que varen ser heroïcitats amb les que es va trobar i també crec que es va mitificar el relat. Els darrers anys del franquisme varen tenir altres herois que s’hi varen deixar molt més i que sembla que ja no recordem. Segurament a aquest individu el va perdre el seu narcisisme. En algun moment, a partir de llavors – de la Torna -, no li devien fer tot el cas que ell com a “heroi nacional” es pensava que mereixia. Com tot bon obsés va buscar un causant o una causa dels seus mals. Finalment es va adonar que la seva obsessió esdevenia negoci i “modus vivendi” i així fins al dia d’avui. Malgrat tot, aquest espavilat, oblida una cosa importantíssima i és que tots els bufons es mantenen mentre fan gràcia o són útils al seu senyor i em sembla que en un raconet del seu cul, si us fixeu bé a la foto, se li veu la data de caducitat.


Aquest no és més que un dels múltiples personatges fatxendes amb els que aquests dies hem de bregar i que com en un cursa de relleus van sortint a la pista per tenir-nos entretinguts i un xic cabrejats.

N’hi ha de més barroers, és delaten enseguida, que provoquen el nostre exabrupte i a continuació la rialla, per acabar essent subjectes de totes les nostres xanxes. Alguns assoleixen un màster d’imbecil•litat amb poc esforç. En canvi d’altres volen ser més subtils i acadèmics, més políticament correctes i fan afirmacions del “manual de la correcció i del bonisme”, encara que el seu missatge destil•la igualment verí i finalment se’ls acaba “veient el llautó”.

Entre aquests darrere i com a més recent m’agradaria comentar un “tuit”; realment és un art que en tant poques paraules puguis dir quelcom seriós o graciós sense cagar-la, per això alguns no n’aprendran mai. És tracta de la “piulada” d’una diputada del PSC, Montserrat Capdevila. Ha dit “Si l’energia dels 30.000 voluntaris per la Via Catalana es dediques als que més pateixen la crisi potser ens aniria diferent, no? ".

Molt bé Montserrat! Ja estàs nominada al “Navarró d’Or”! L’únic mèrit al que mentalitats simples i mediocres com la teva poden aspirar dins d’un partit que no para de fer el ridícul i que ja tants han abandonat. Suposo que has intentat emular a la inefable Chacon; si a ella li han sortit bé aquestes coses durant tant temps, perquè no em poden sortir a mi? Deus haver pensat!

Catalunya va perviure durant molt anys, en els temps més foscos, gràcies al voluntarisme i l’associacionisme. Voluntarisme i associacionisme que gent com tu, amb l’excusa que ja s’havien recuperat les llibertats, es varen cuidar d’esmorteir i controlar via subvencions; ensenyant a la gent que es podien fer coses sense tants sacrificis gràcies al diner de tots. És clar que tampoc no es podien fer totes les coses, només aquelles que us convenien per a la vostra major glòria.

Ara que tornem a estar en atzucac torna a ser el voluntarisme el que pot treure al nostre país de l’actual situació. Un voluntarisme, com el d’abans, mogut pels més nobles ideals.

Saps, Montserrat, que per molt voluntarisme que hi dediqui la gent ara ja es fa molt difícil tirar endavant quan des del Govern Central se’ns escanya econòmicament; que per molt voluntarisme que hi pugui haver cada cop manquen més els mitjans materials propis, que ens pispen, imprescindibles per ajudar a la gent que tan pateix. Aquella gent de la qual sempre en parleu i us “ompliu la boca”, però de la qual cada cop us trobeu més lluny.

Si assolim la nostra llibertat caldrà ressuscitar aquell voluntarisme dels 60 i dels 70, que sense esperar ajuts ni res a canvi, va fer tant pel nostre país i la nostra societat. La societat catalana ha d’aprendre la lliçó i no deixar mai més que el dirigisme i el clientelisme, pagat amb diner públic, sigui el substitut de la noblesa, el sacrifici i l’altruisme.

Si assolim la llibertat hi cabrem tots en aquest país, fins i tot els fatxendes, que viuran tan bé com la majoria, no pas millor! I sobretot tots plegats viurem amb menys hipocresies!

18 d’agost de 2013