29 de desembre de 2015

Tres mil versus dos milions.



M’havia promès a mi mateix no parlar de l’Assemblea de la CUP del 27 de desembre. Per una estona vaig pensar que sortiria el “NO” i que tot ja estaria dat i beneit. Només caldria esperar al dia 9 de gener per a la convocatòria d’unes noves eleccions, sabent que possiblement el Procés, que ha il·lusionat a tanta gent, se n'havia anat a “Can Pistraus”. Ara haurem d’esperar com a mínim fins al dia 2 de gener.

Però m’he repensat, això de parlar-ne, per algun dels inputs rebuts en les darreres 48 hores. En primer lloc la breu intervenció de l’Anna Gabriel després de l’Assemblea on demanava una nova proposta a JxSi. Em va semblar el darrer despropòsit d’una persona que deu fer gràcia a algun acòlit, però que no crec que sigui rebuda de forma “empàtica” per la majoria de la gent. Segurament tampoc per les 1515 persones que diumenge van votar diferent del que ella pensa.

Avui a la portada de l’ARA se la veia en una sala de Parlament, acompanyada del diputat Salellas, en una actitud que semblava d’aquelles de quan la gent que, ja va una mica cansada de marxa i de matinada, surt al carrer d’algun local a fer una cigarreta arrepenjant a la paret. Actitud poc adient, al meu modest mode d'entendre, per respecte. Poc adient per a representar als catalans. Segur que no pensen que molts han d'ajupir el llom per pagar-los el sou amb els seus impostos i que un posat més “recte” i més digne no fora forassenyat que se'ls podés exigir.

Per acabar-ho d’adobar ahir corria per les xarxes una crida del senyor Marfany, ex-vice de l’ANC, en què feia una d’aquelles manifestacions tan “políticament correctes”, com igualitàriament estúpides. Demanava que amb ambdues parts, Junts x Si i la CUP, reflexionessin, "ens deixessin de fer patir” i es posessin d’acord. Aquesta actitud del Sr. Marfany és la d’aquella  neutralitat covard, on els culpables són els altres, tots plegats, i a parts iguals, cosa que em sembla totalment injusta i inexacta.

Als resultats del 27 de setembre em remeto. Si d’alguna cosa es pot responsabilitzar a Junts x Si, i encara, és no haver tingut l’empenta suficient per a ser majoritaris del tot. I això no els és en tot cas imputable al 100%, ni de bon tros! Molt hi té a veure l’actitud, potser frívola, d’aquells, d’aquelles famílies, que van votar repartint el vot, perquè ambdues forces eren independentistes. Perquè la CUP els assegurava que eren la garantia; “que anaven a poc a poc perquè anaven lluny”.

Fa tres mesos que estem fent el ridícul i emprenyats com a una mona, però encara bo i així no m’hagués decidit a escriure si ahir no m’hagués arribat a mans el text d’una carta que l’Eugeni Xammar va adreçar a Josep Pla ja fa quasi 92 anys, pocs mesos després del cop d’Estat de Primo de Rivera. Davant de la idea dels intel·lectuals exiliats que volien aconseguir que al Consell de la Societat de Nacions a Ginebra es parlés de Catalunya, això era el que en pensava en Xammar: “...Una acció prop del Consell a base del resultat de les darreres eleccions és verdaderament una pensada d’albat. Aquests senyors no saben que la primera molèstia que els pobles oprimits es prenen és la de fer triomfar en bloc a la seva gent quan venen eleccions i d’això, a Catalunya, encara no en sabem res. N’haurem d’aprendre tan bon punt hi tornin a haver eleccions i, si no n’aprenem, estem ben frescos...” (*)

Massa actual, per desgràcia, malgrat ser tan “vintage”. Que faríem si demà a algú se li preguntes pel resultat obtingut a les darreres eleccions a Catalunya el passat 20D. Quants diputats independentistes han sortit? 17 sobre 47 seria la resposta!

Que no em vinguin amb què la gent d’ECP –En comú Podem- és sobiranista perquè ho diuen ells i perquè “Podemos” diu voler un referèndum. Diuen voler un referèndum, cosa de la qual ben aviat es desdiran. Malgrat tot, en cas d’aconseguir fer-lo, seria per defensar un NO ben clar. Perquè, com també diu Pablo Iglesias, ells són la millor garantia de la unitat d’Espanya i en una Espanya on ells governessin, es deuen pensar que eternament, ningú voldria marxar. Només ha calgut veure al cap de llista d’ECP dient que a Madrid tindrien el grup parlamentari català més gran, de dotze diputats, ignorant que el reglament del Congrés ara com ara ho impedeix. Potser es va creure una “milonga” que li van explicar els sus companys de viatge de Madrid? O potser s'ho va fer tot ell solet?

Doncs bé, aquí, a Catalunya, on alguns creien tenir 72 diputats independentistes – majoria al Parlament –, resultarà que no! Resultarà que no perquè el grup que en té 10 vol fer “passar el clau per la cabota” al Grup que en té 62. L’excusa és en Mas. La veritat és que bo i haver “perdut” les eleccions "no volen deixar que les guanyi" qui ha tret 6 vegades més diputats, encara que l'objectiu comú de tots, la Independència, perilli. I aquí està el seu gran error. No voler llegir el resultat, no voler responsabilitzar-se, no voler adonar-se que aquestes eleccions eren per a una cosa molt concreta i que fan falta sumant no fiscalitzant, ni vetant o censurant. Tornem a estar, en certa manera, no tan sols com al 36, sinó com al 34, quan des de la FAI/CNT es va encoratjar a la gent a no votar, cosa que va donar lloc al Bienni Negre. Dos anys més tard, malgrat rectificar, ja va començar a ser tard. Després a la guerra civil, per segon cop, molts van tornar a errar pensant que primer calia fer la revolució que no pas guanyar la guerra. La resta de la Història és prou coneguda.

Ho hem tingut a tocar i hom engegat tot a fer punyetes. Tots hi tenim una mica de culpa i d’altres en tenen molta. El que queda clar, malgrat l’empat a 1515 d’abans-d'ahir, és que la voluntat sobirana de 2.000.000 de persones, expressada democràticament a les urnes, ha quedat mediatitzada per una assemblea de 3.000 “notables” amb dret a esmenar la plana a tothom. I com que això no ha estat suficient, atès un inversemblant empat, ara els que acabaran decidint no arriben ni a 100, que com els altres tres mil, “no ha escollit ningú a les urnes”.

29 desembre 2015

(*)  Eugeni Xammar- Cartes a Josep Pla
A cura de Xavier Pla
Quaderns Crema, any 2000
pags 77/78


26 de desembre de 2015

“Desmuntant SCC” un llibre de Jordi Borràs

Borràs, Jordi.  Desmuntant Societat Civil Catalana. Edicions Saldonar. Barcelona 2015



Aquests dies he llegit el llibre de Jordi Borràs “Desmuntant Societat Civil Catalana”. M’ha semblat un llibre ben estructurat, ben treballat, que aporta moltes dades i amb molta feina al darrere. Dades suficients per reconstruir la breu història de SCC i situar-la cronològicament en una determinada època del Procés Català.

Insisteixo en el fet que és un bon llibre que mereix de sobres el temps que s’hi dediqui a llegir-lo, però que per desgràcia no ens aporta, a part de les moltes dades, cap novetat respecte del que molts ja “sabíem” o com a mínim intuíem que era SCC. En tot cas el llibre de Jordi Borràs contribueix amb la seva informació a verificar i certificar allò que molts ja teníem per cert.

Al llibre es demostra l’artificiositat de SCC i els seus lligams amb grups d’extrema dreta. Lligams que al llarg del temps, de mica en mica, en part ja s’havien anat confirmant i que es van convertir en certesa quan presumptament es va desemmascarar al President de SCC, actuant i amenaçant, darrere el seu àlies de “Felix de Sant Serní de Tavèrnoles". Fet pel qual ha estat denunciat i amb posterioritat imputat.

SCC va néixer per a contrarestar l’ANC i va aplegar tot tipus de personal unionista, però la base sobre la qual es va muntar, això és el que es demostra al llibre, va ser un conglomerat de persones de diversa procedència. Moltes d’elles d’organitzacions situades ideològicament a l’extrema dreta i amb relacions amb altres grups d’aquesta mateixa ideologia.

SCC pretenia crear una organització unionista transversal. Una organització que defensés el “status quo”, o el que és el mateix, la coerció de nou, com sempre, del nacionalisme espanyol de conquesta per sobre del nacionalisme català, reivindicatiu i de supervivència.

El nacionalisme espanyol és un nacionalisme d’imposició, per tant hereu d’unes formes autoritàries que al llarg dels darrers tres-cents anys s’han mostrat de forma tràgica per als catalans i en alguns casos també per a la resta de pobles d’Espanya. Per tant, no és estrany que, malgrat la seva pretesa transversalitat, aquest nacionalisme no pugui defugir la connexió amb aquesta part de la història d’Espanya i amb aquells que la defensen i la justifiquen a ultrança.

El més greu de tot plegat, i al llibre se’n parla a bastament, ha estat la complicitat d’algunes de les forces polítiques democràtiques, com és el cas del PSC, que han donat suport a SCC. Ho han fet de diverses maneres. Per exemple: El primer Secretari Iceta i l’expresident de la Generalitat Montilla han estat presents a actes d’aquesta organització. Actes on també han participat destacats membres de C’s, UPyD i del PP a banda de membres d’organitzacions extraparlamentàries i de clara filiació dretana com PxC, VOX...

No s’entén, sense la pressió d’aquests partits parlamentaris unionistes, la presència que ha tingut SCC, una entitat que no arriba al centenar de socis, en els mitjans de comunicació públics com ha estat el cas de TV3. Ni tampoc com aquest mitjà i altres de públics han passat de puntetes davant les evidències dels lligams de SCC amb determinades organitzacions o quan Josep Ramon Bosch President de SCC va ser denunciat i posteriorment imputat.

Els contraris al Procés Català, els contraris al desig d’independència d’una gran part del poble de Catalunya, no es poden organitzar al marge del nacionalisme impositiu espanyol. No poden fer-ho sense haver de confluir amb tots aquells que volen negar la nostra existència, o justificar-la al servei d’Espanya amb agosarades teories i conjectures històriques que pretenen crear una realitat indemostrable.

L’únic fet històric demostrable és que si Catalunya pertany a Espanya, és per la força de les armes, pel dret de conquesta i per la supressió de les nostres Constitucions i Lleis. Per la repressió sagnant i ferotge i per la prohibició durant molts anys de l’ús normal del nostre idioma i dels nostres costums i tradicions. Tot l'altre, totes les justificacions que es vulguin bastir, no deixen de ser, davant dels fets concrets, ridícules “milongues”.

Per això, sempre que algú vol contrarestar el nacionalisme català, sempre ho acabarà fent des del totalitarisme i l’autoritarisme que està en l’origen del nacionalisme espanyol de conquesta i imposició. Per fer-ho s’haurà d’aliar, o com a mínim no podrà deixar al marge, a organitzacions extraparlamentàries de caràcter ultradretà. Si no és, com el cas de SCC, que els membres d’aquestes organitzacions acaben tenint un paper destacat en la direcció de l'organització.

26 desembre 2015

Any Nou, fanals nous

No han arribat a complir els vint anys i ja s’han fet vells, o potser no tant. Van substituir uns altres que com a mínim tenien quasi trenta anys. Va ser el 1996 quan finalment van reurbanitzar el carrer, després d’uns quants anys de discussió sobre la manera com fer-ho. Els primers fanals eren de base àmplia amb una porteta que donava accés a les connexions, portetes que amb el temps van quedar sempre obertes amb el consegüent perill. Els del 1996 ja varen resultar més “hermètics”.

Els d’ara, els fanals que ja s’ha fet vells, han durat menys que els primers, potser podien haver aguantat uns quants anys més, malgrat algunes mostres de rovell a les seves parts superiors. Potser era prioritari fer alguna altra reforma al carrer. El terra de les voreres també està malmès, bàsicament és inestable, perquè en molts llocs les lloses s’han desenganxat. Són molts els “rajols” de pedra artificial que es mouen, al pas dels vianants, amb un rítmic “clac-cloc”. Malgrat tot, hem estat de sort amb aquests rajols de pedra artificial que han aguantat força bé durant vint anys sense deteriorar-se de manera notable, no com d’altres a altres llocs de la ciutat. Allà semblen l'escamada i irregular escorça dels troncs dels pins, de la que contínuament se’n fan llesques que van saltant i deixant entremig clots irregulars.

Els fanals vells eren una combinació; en alçada de bombetes de vapor de sodi, que proporcionaven una llum groguenca i a mitjana alçada un adossat amb fluorescents que amb el temps van ser substituïts per làmpades de tipus “led”. Aquests adossats contribuïen a donar un to més natural a la il·luminació, esmorteint el color molt menys cromàtic que donaven els llums de sodi.

Aquest any, coincidint amb les festes nadalenques, estrenem fanals! Aquests ara són de tecnologia led. Se suposa que amb un consum molt més reduït, aquest deu ser l’objectiu; “l’estalvi energètic”! Ignoro el temps d’amortització que, amb aquest "menys import" en la factura del llum, permetrà fer front al cost de la substitució. Aquests dies els operaris procedeixen amb les serres radials a separar els rajols que hi ha per sobre de la base dels fanals “vells”, retallant les juntes per desancorar-los. En principi, amb els nous fanals ja col·locats, havien desaparegut els suports adossats a mitjana alçada, però de sobte han aparegut de nou – reaprofitats dels fanals vells - afegits als nous fanals a partir de mig carrer.

Ara que als vespres tindrem una llum més blanca, clara i diàfana es podrà distingir, els que tinguin més sensibilitat, els tons i colors dels objectes, també de les persones i els seus vestits . Però, per a la immensa majoria dels mortals que veig passar, enfeinats i amb pressa, per sota el balcó de casa, possiblement el canvi els resultarà quasi inapreciable. Sobretot pels que són tot el dia treballant fora de casa i que quan tornen al vespre no veuen els operaris fent els canvis. Ni tampoc veuen el camió, de l’industrial que fa la substitució, entorpint el trànsit en ocupar un carril del carrer aparcat en doble fila.

26 desembre de 2015

22 de desembre de 2015

Què ha passat el 20D?

Aquest humil servidor va ser dels que es va pensar que “Podemos” com a molt arribaria a ser la quarta força política de l’Estat i en canvi ha estat la tercera. També creia que on “Podemos” podria treure millors resultats de tot l’Estat seria a Catalunya i així ha estat. Estava convençut que, després del que havia passat el 27S, que C’s podia optar al primer lloc a Catalunya, amb el permís dels independentistes “desconnectats”- que pensen que ja ho tenim tot fet o que simplement estan rebotats –. Independentistes que, per tant, es quedarien a casa; cosa que en certa manera també hi ha succeït.

Però la pregunta és que ha passat? Doncs bé, anem a pams. Primer, Què ha passat a Catalunya amb el milió sis-cents mil vots de JuntxSi? Aquests s’han traduït en 1.160.845 que sumen ERC i DiL? Que ha passat amb els més de tres-cents mil de la CUP? En resum , algú pot arribar a creure que són el mateix la suma dels vots de la CUP més JuntsxSi del 27S al que ara sumen “En comú Podem” més ERC més DiL? Jo crec senzillament que no! Malgrat algun titular periodístic molt optimista, que ve a dir que la suma d’aquestes tres formacions dóna una àmplia majoria al Dret a Decidir i al Sobiranisme -Diari ARA d'ahir-. En segon lloc, pot afectar tot això al Procés sobiranista? Tindrà una conseqüència real sobre les “negociacions” entre la CUP i JuntsxSI? Anirem de pet a unes noves eleccions al març? A Madrid aconseguiran investir al President? Anirem a unes noves generals al maig?

Sempre s’ha dit que unes autonòmiques, per molt plebiscitàries que es plantegin, sempre són diferents d’unes generals. Que es voten coses diferents i així és o era, almenys en teoria, fins a la irrupció del Procés. Des de l’inici del Procés els independentistes convençuts haurien d’haver participat i votat sempre amb la mateixa direcció cada cop que tinguessin al davant una urna, cosa que hauria provocat un “enrasament” entre tot tipus d’eleccions i ens hagués ajudat a avançar. Perquè l’objectiu principal i vital seria la independència i caldria fer-se forts arreu per aconseguir-lo.

Els resultats del 20D ens demostra dues coses: que els catalans som una colla d’indisciplinats i que votar independentisme no era una cosa monolítica per dues raons. Per una banda, perquè hi havia més d'una opció - i els interessos partidistes i els condicionants ideològics pesen més que l'objectiu vital-. Per l'altre, perquè en un moment determinat molta gent va fiar la solució dels seus problemes a obtenir un Estat propi, però amb el temps s'han deixat convèncer que la solució passa de nou per un canvi a Espanya. Un canvi que podia venir de la mà d'unes noves forces polítiques, "prefabricades pels mitjans", obedients a “vés a saber quins interessos”.

En poc menys de dos mesos el cinturó de Barcelona, corona metropolitana, barris o com més us plagui anomenar-los, han passat del color roig al taronja i després al morat. A aquests llocs es va votar el 27S en clau unionista i la millor opció, la més radical, va ser C’s. Ara s’ha votat per fer fora a en Rajoy i s’ha votat “Podemos”. Però en tots dos casos, que ningú sigui portat a engany, s’ha votat en clau espanyola. Al setembre per continuar essent espanyols i al desembre per provocar un canvi a Espanya. Perquè sí que “Podemos” en general, i “En Comú Podem” en particular, defensen la idea de fer un Referèndum a Catalunya, però cal tenir en compte dues coses. Primera existeix una “minoria/majoria” de bloqueig del PP que impedeix modificar la Constitució i segon, que en cas de poder-se arribar a fer aquest Referèndum quina opció de vot defensaria “Podemos”?

Molts independentistes a hores d’ara confonen els termes. La reivindicació del Dret a Decidir, no ens enredem a nosaltres mateixos, era per a decidir una cosa determinada: la independència! Els que estaven en contra del Dret a Decidir ho tenien molt clar i no volien córrer cap tipus de risc, per això s’hi oposaven. PSC i ICV_EUiA, en diferent grau, van jugar a fer “la puta i la Ramoneta”, despenjant-se en diferents moments; uns abans del 9N i els altres després. Però ni tan sols els segons, ara dins l’òrbita de “Podemos”, han defensat mai la Independència de Catalunya; per a ells el sobiranisme no va més enllà del Dret a Decidir, a decidir NO a la independència. Aquest és tot el seu sobiranisme, malgrat alguns dels seus votants, possiblement, acabessin votant Si a la independència si hi arriba a haver un referèndum.

De resultes del 20D alguns creuen que la inestabilitat s’ha traslladat a Madrid i que en el Congrés els 17 diputats independentistes seran determinants. Potser cap de les dues coses acabi essent certa. És molt possible que els partits constitucionalistes es posin d’acord per a Investir a en Rajoy, encara que sigui només amb els vots del PP i gràcies a l’abstenció de PSOE i C’s. Això, al moment d’escriure aquestes línies, sembla més plausible que no pas que la CUP acabi investint a en Mas. Per altra banda, malgrat “Podemos” hagi obtingut 69 diputats, cal tenir en compte que d’estricta obediència a Iglesias només en són quelcom més de 40, la resta provenen de les organitzacions que s’han anat afegint al projecte; en el cas de Catalunya ICV-EUiA o la gent d’Ada Colau. Per tant, ni “Podemos” pot conformar majories, ni pot reformar la Constitució, ni podrà fer un referèndum. Alguns dels seus, a l’hora de la veritat, no voldran saber res d’un Referèndum, al que segurament en principi s’han compromès per a facilitar aliances. En l’hipotètic cas de celebrar-se ells defensarien “la Unidad de España”, com a molt prometrien un "encaje" en Espanya. “Encaix” que tampoc acabaria d'arribar mai, de manera satisfactòria, perquè no aconseguirien convèncer mai a una majoria dels espanyols que som una nació i al que va passar amb l'Estatut del 2006 em remeto.

En resum, els nascuts abans de 1964 ja vam tenir la nostra ensarronada, de la qual molts semblen no recordar-se; es deia “El Cambio” i va aconseguir una majoria absoluta de 202 diputats del PSOE el 1982. Després de 33 anys tots hem vist fins on va arribar aquell canvi. Ara, amb unes dimensions infinitament més modestes, les generacions posteriors nascudes després del 1964 i alguns nascuts abans, amb molt mala memòria, han tingut el seu mig “Cambio” votant C’s i “Podemos”. Mig canvi que alguns diuen que ha servit per acabar amb el bipartidisme, ja ho veurem! Ja veurem, de ser cert, si ha servit per a poca cosa més.

El que queda cada cop més clar, veient els resultats d’aquest 20D, és la pusil·lanimitat de molts catalans i la beneiteria que arrosseguen. Totes dues coses, no ho oblidem, conseqüència d'anys i panys de garrotades i desenganys. Tot plegat ha fet de molts uns rebotats i uns escèptics, si és que totes dues coses, en certa manera, no vénen a ser una mica el mateix. Els diputats catalans molt em temo que passaran una bona temporada a Madrid. El primer que caldrà que intentin forçar és una derogació o canvi de totes aquelles lleis aprovades aquesta darrera legislatura solament per PP. Lleis les quals tots els grups van dir que anul·larien. Lleis que ens afecten als catalans de forma molt directa; reforma exprés del TC, Llei Wert... Fora d'això, aquí a casa nostra queda molta pedra per picar i en primer lloc cal assegurar la nostra Cultura, la nostra Llengua i la nostra Personalitat. Per altra banda, cal esperar un acord després del 27 de desembre o que en cas d'arribar a eleccions el març hàgim convençut a prou gent. Potser només caldrà que simplement més d’un tingui un atac de seny, responsabilitat, patriotisme i, per descomptat, instint de supervivència. En definitiva, ganes de viure millor de manera més justa i adequada a l'esforç que tots plegats fem a casa nostra.

22 desembre 2015

17 de desembre de 2015

20D Apunts d'una campanya

Aquestes eleccions, al conjunt d’Espanya, probablement les guanyarà el PP amb Rajoy al capdavant. Malgrat la bufetada que es va endur a Pontevedra o també gràcies a aquest incident. Molta gent votarà al PP per conviccions, per rutina, per eliminació i ho faran malgrat en Rajoy. Però altres potser votaran al PP perquè el lidera en Rajoy, un líder a l’alçada de la mediocritat imperant. Un perfecte supervivent sense cap qualitat destacable. Diuen que Espanya és un país d’envejosos i potser, segurament, és cert. Un lloc, Catalunya tampoc és massa diferent, on fot ràbia que triomfin els intel·ligents que van acompanyats d’algunes altres virtuts. La gent s’estima més enlairar algú del qual no sentir-se gelós, que desperti una certa commiseració i de qui poder-se riure per sota el nas. És la síndrome “ Operación Triunfo”. Recordeu la primera edició qui la va guanyar, una noia que es deia Rosa i a qui van acabar dient “La Rosa de España”. Va agradar a la gent perquè era una noia de la qual ningú podia tenir-ne massa enveja. Els que van quedar darrere d’ella, Xenoa, Bisbal,... encara es guanyen la vida al món de l’espectacle, de “la Rosa de España” qui es recorda? I, malgrat tot, va guanyar per votació popular.

Aquesta campanya, aquí a casa nostra, és anodina. Sembla que com si li faltes trempera. Suposo que diversos factors hi tenen a veure. En primer lloc la situació de fàstic, més en el sentit que en castellà en diríem “hastío”, és a dir avorriment. El fet de no tenir Govern a la Generalitat, ja anem pel camí de tres mesos, hi té quelcom a veure. Per altra banda hi ha un cert desencís al sector sobiranista. Després de manifestacions multitudinaries i de sentir-nos emocionalment desconnectats d’Espanya, doncs, resulta que no! Que encara cal picar molta pedra. Que malgrat el que diguin alguns rondinaires una mica bocamolls, encara estem a Espanya i encara caldrà votar a aquestes eleccions. Caldrà ésser a Madrid. Entre altres coses perquè ens toca, perquè encara paguem i paguem més del compte i cal fiscalitzar, dins del que es pugui.

La campanya que les dues forces que formaven Junts pel SI, entra en aquesta tendència de la grisor que sembla haver-se encomanat als cartells de la coalició Democràcia i Llibertat. Particularment no m’agraden. Color blau, "tristoi", emmarcat en un fons blanc per representar el símbol de Democràcia i llibertat. No és pas un cartell engrescador, ni molt menys cridaner. S’ha fet un joc de paraules amb impossibilitat i possibilitat a còpia de ratllar la primera síl·laba de la primera. Però no és una ratllada segura, de traç gruixut, sinó una ratllada, diverses línies, com si fos massa feixuc, "esborrar" “l’im” d’un sol traç i amb un “llapis” tan prim. Dels cartells d’ERC, més o menys el de sempre. Uns cartells amb un fons de color crema catalana, una mica pujada de colorant, i les imatges d’en Rufian, el Jutge Vidal i l’etern “Poulidor” de la política catalana a Madrid, en Joan Tarda.

Si que m’ha cridat l’atenció en un moment determinat de la Campanya que el cap de llista de Democràcia i Llibertat, l’Homs, ha demanat als votants de la CUP que vagin a votar i que votin ERC. Al mateix temps en Tarda ha demanat a la gent que votava Unió que voti Democràcia i Llibertat. En el fons tant ERC com DiL saben que potser a aquestes eleccions no han anat junts, però que estan compartint un objectiu comú i fonamental a la política catalana. També són conscients que si queden als dos primers llocs a Catalunya, això pot representar una empenta per al Procés, però si queden darrere C’s pot ser una atzagaiada, que sabran vendre molt bé des de l’unionisme.

Entristeix, per no dir que emprenya, l’actitud d’alguns membres de la CUP, insinuant que en cas de votar ho farien per Podemos. També vaig trobar deplorable una entrevista que en Cuní va fer a en Busqueta, després de la que havia fet al President Mas. Les afirmacions del diputat “cupaire” són de conservar a l’hemeroteca. “Hi ha nens que es pixen al llit per fer-se passar el fred” i després va fer una manipulació barroera dels ajuts del govern Central a la Banca, sense mencionar que era un tema del Govern Central, contraposant-los a les mesures de xoc proposades per Junts pel Si en les negociacions.

Altres anècdotes, entre moltes que aquí ja no cabrien, han tingut lloc durant aquesta campanya. El protagonisme de C’s, però involuntari. Un protagonisme per part de l’allau d’arribistes que els han omplert les llistes i que dia si dia també en diuen alguna de l’alçada d’un campanar. De continuar una setmana més la campanya estic convençut que els de VOX els podrien demanar drets d’autor.

Recordeu en Pablo Iglesias quan va dir allò que ell mai no s’abraçaria a en Mas. Doncs bé, en aquesta campanya l’hem vist abraçat al President de Cantàbria, en Revilla. Aquell personatge la targeta de presentació del qual són les anxoves; les llaunes d’anxoves – gourmet – amb què obsequia, amics, autoritats i coneguts. També és aquell que davant del Procés català, el molt ruc, va dir que l’Ebre naixia a Cantàbria i que allà hi havia un embassament. Vaja que ens estava dient que ens tancaria l’aixeta de l’Ebre, el molt gamarús! Potser entén d’anxoves, però de conques hidrogràfiques no en té ni punyetera idea! Ara a en Pablo no li fa res abraçar-se amb en Revilla, perquè en Revilla, malgrat tot, és un compatriota i segur que així és com el veu a diferència com veu a en Mas.

En definitiva que d’això es continuen tractant aquestes eleccions. De Catalunya i D’Espanya. De què Catalunya tregui un bon resultat i que els unionistes acabin prou dividits perquè no els sigui fàcil fer majories. Si aconseguim situar 20 diputats a Madrid o 25, en lloc de 15 això serà encara més probable. Per això els catalans mentre no siguem independents, cal que votem a totes les eleccions i que reafirmem el nostre desig d’esdevenir lliures.

17 desembre de 2015

15 de desembre de 2015

Des del balcó – Passejant el gos, o els gossos!

No he tingut mai gos. Tampoc conec gaire les diferents races. Si n'aconsegueixo identificar alguna és més aviat en funció dels coneixements que amb el temps he anat adquirint involuntàriament. El pastor alemany, un gos llop en dèiem quan jo era petit, l’identifico amb les aventures de Rin-Tin-Tin. Va ser un gos molt popular als seixanta, als setanta i fins i tot als vuitanta. Ara no se’n veuen gaires. Igual, vés a saber, li va donar mala fama que en Hitler en tingués un que es deia Blondi i que diuen que se l’estimava més que als seus generals; si és que ell mai va arribar a estimar a ningú. A un dàlmata també hi arribo, deu ser culpa d’en Walt Disney. Els collies per la Lassie i els foxs-terrier per en Milu. Ja no sabria identificar l’Idefix, a qui algú sembla trobar similituds amb algun “tipus” existent. L’Scooby és un gran danès, el saltxitxa, com el seu nom indica, és un saltxita! Els dòbermans per “Zeus i Apolo”, de la sèrie televisiva Magnum... Deu n’hi do! Però a partir d’aquí em perdo i en cas de dubte, doncs, molt fàcil; és un gos petaner!

Hi ha molts tipus de gos, "no sé si dir-ne races deu ser gaire políticament correcte". Ara, però, el que vesteix és passejar un gos, a ser possible, el màxim d’especial. Llavors, ja és la rehòstia! Si algú davant les moixigangues del gos pregunta a l’amo: “I aquest gos de quina ‘classe’ és?” s’estofa i relata les qualitats de l’animaló i l’origen, per acabar sempre amb un: “és molt ‘carinyós’ o molt llest o molt creient”, o totes tres coses i alguna altra més a l’hora. Hi ha altres gossos que instintivament ja procures que no se t’acostin, els veus a venir i remugues: “Colló tu quin gos i quina mala cara que fot” i molts cops veus a l’amo i penses: “Hosti tu! Quina ‘mala ganya’ que fot aquest paio!”. D’aquests darrers gossos no esperes cap festa i mantens una distància prudencial, encara que et diguin: “no fa res, és molt manso”. Alguns em recorden aquells gravats vuitcentistes,“dickensians”, on es veu a uns homes, aquissant uns gossos, que van vestits amb barret de copa, lliurea, botes altes i uns pantalons cenyits que semblen calçotets llargs - com a les etiquetes de Johnny Walker -. Uns gossos amb aparença ferotge, plens d’esgarrinxades i amb uns caps que semblen de bou. Uns gossos que s’estan barallant a mort mentre algú aposta. Clar coi! Aquests deuen ser els “Pits-bull”!

Al carrer de casa durant el dia quasi ningú passeja el gos, tenim un veïnat molt enfeinassat! Cap al capvespre ja hi ha més moviment, malgrat que els gossos encara passen força desapercebuts a causa del brogit dels vehicles i el moviment i les veus dels transeünts. La cosa és diferent un diumenge al matí, quan hi ha calma i no és massa tard; el gos no sap de ressaques i caparres vàries o si has anat a dormir de matinada. Els dies de festa al matí la gent treu a passejar el gos i amb un carrer més silenciós, amb els comerços tancats, ja es nota més la seva presència i a vegades alguna coseta més.

L’altre dia, davant meu, es van trobar dos coneguts. Un en duia dos; un danès i un altre “no identificat” i el contertulià duia el seu. En aquell moment el “petaner”, davant la mirada de tòtil absent del gran danès, va fer les seves necessitats enmig de la vorera. Mentrestant, l’amo que continuava xerrant, desplegava de manera rutinària i quasi distretament una bossa de plàstic. Que dic jo que això deu ser com una patata calenta, no? Suposo que dia darrere dia t’hi acostumes. Ja ho diuen que els humans ens fem a tot i que normalment poc o molt sempre ens emmerdem. I sort n'hi ha de l'increment del civisme en aquest aspecte. Perquè anys enrere havies d'estar molt atent i fer sovint passes estranyes i saltirons com en una espècie de ballet sincopat.

Una altra cosa que ha fet augmentar el moviment de gossos al carrer de casa ha estat que des de fa uns anys hi ha instal·lada una clínica veterinària. Malgrat tot, els gossos malalts, pobrets, no molesten gaire, tenen necessitats, però no venen als vorals de casa pas a fer-les. En aquell moment són unes altres les seves urgències. Alguns els veus sortir del veterinari força decaiguts. Molts cops van amb el cap com si el portessin dins d’una paperina i suposo que a la seva manera deuen pensar: “ara jo com em llepo”.

El gos, és un animal territorial i malgrat segles i segles de convivència amb els humans, que Déu n’hi do també com en som de territorials. Molts borden i s’enfurismen quan un altre trepitja per damunt d’on han fet la "pixaradeta". Uns metros més avall del gran danès babau, - tot això passava en uns cinquanta metres en el temps i espai just de recollir el diari i anar a comprar els croissants a la forneria - una senyora intentava contenir al seu gos que s’abraonava sobre un altre que passava per allà davant. L’altre, en aquest cas, es va mostrar indiferent, amb el que els lladrucs van quedar força continguts, que no sempre és el cas. Quan l'altre gos respon i s’encara, ja veus els respectius amos en una posició en la qual sembla que estiguin jugant a estirar la corda, l'un front de l'altre, intentant contenir la seva “mascota”. El gos “bordador” d’aquest diumenge em va recordar el de la pel·lícula “The Artist”, blanc, petit, pel curt, i amb un tros de la cara al voltant de l’ull esquerre de color negre. Al mateix temps, unes passes més amunt, baixava una veïna del carrer a la que conec fa temps de vista. Duia a passejar els gossos, que no eren, ni dos, ni tres, sinó quatre! Uns gossos petits, per sort per a ella. Tots anaven estirant de la seva corretja, que no sé encara com no se les entortolliguen i la fan caure o fan caure a algú que passi pel costat.

Venien tots quatre davant d’ella. Si haguessin estat cavalls hauria semblant que la bona senyora portava una quadriga, malgrat que ella no tenia pas una figura clàssica, diem com la de "Ben-Hur". Quatre gossos petits, peluts, que portaven rítmicament el pas i velocitat que els marcava la senyora d’una manera totalment sincronitzada. Anaven escombrant la vorera amb els pèls de les seves potes i fins i tot els de les seves panxes.

Quatre gossos! Ara sembla que ja no n’hi ha prou amb un! Clar els gossos ara ja no són animals de companyia. Són doblement animals de companyia! Del seu amo i dels seus congèneres. Potser no heu sentit dir allò de: “si n’he comprat un altre, perquè pobret no es trobés sol a casa” Doncs bé, si vostè és dels que ho veu així ja cal que es compri un bon aspirador o un “roomba” d’aquells que van sols, perquè amb tant de pèl! Pel que fa als seus veïns, malgrat que per educació i prudència no li diguin res, pensi que pensen molt en vostè! Que no és pas accidental que sovint li caiguin les coses de les mans! El tenen o la tenen molt present en els seus pensaments. Principalment quan els gossos, “peludets”, deixen empudegat l’ascensor o algun altre record del seu pas, a part dels pèls que els cauen.

15 desembre de 2015

13 de desembre de 2015

20D El vot i l’abstenció dels beneïts

En aquest país estem a punt de demostrar que som una colla de beneïts. Probablement a les eleccions vinents del dia 20 de desembre sigui a Catalunya on “Podemos” obtingui els seus millors resultats. Segurament també ho aconsegueixi C’s. Per altra banda, el més segur és que la participació no arribi ni de bon tros al 78%; entre altres raons perquè molt independentista es quedarà a casa.

“Podemos” pot obtenir un bon resultat a Catalunya. Ho farà gràcies a la col·laboració entusiasta de l’esquerra més dogmàtica i d’alguns que fins ara creiem “molt independentistes”, però que la seva prioritat no és pas la independència pel que hem anat veient. Un gruix molt important dels diputats de la tercera i quarta força política del futur Parlament, Congrés, espanyol els obtindran a Catalunya. Uns ho aconseguiran fiant tot a un canvi que pugui arribar a permetre un referèndum a Catalunya. Els altres ho faran venent l’esperança d’una modernització i una regeneració impossible, encara menys de la seva mà! Després del 20D tots els seus votants. Dels uns i dels altres, quedaran amb un pam de nassos i au vinga, fins a la següent!

A quasi 40 províncies de l’Estat espanyol només trauran diputats la primera i la segona força política; a aquests llocs per sota d’un 20% dels vots és dificilíssim obtenir representació. Serà aquí on s’ajudarà a mantenir el bipartidisme espanyol. Serà un bipartidisme potser “més reduït”, menys aclaparador i, per tant, més imperfecte. Però bipartidisme al cap i a la fi. En cas de ser el PP la força més votada possiblement C’s es decantarà per ells o els deixarà governar en minoria. Cosa que realment, donat el cas, dubto; atenent tota la colla d’arribistes que han desembarcat en la formació esperant quelcom a canvi.

Per tant, l’opció menys útil per a la governabilitat de l’Estat, pel resultat que obtindrà, serà “Podemos”. Fins i tot una possible carambola, si entressin amb força els partits minoritaris i “perifèrics”, podria obligar a fer un pacte a 3 més o menys explícit al Parlament espanyol. Seria un acord per fer un govern a tres bandes o que permetés tolerar el govern de la minoria majoritària, amb pactes puntuals; sempre això seria si es dóna el cas que la suma de C’s i PP no és de més de 175 diputats. Qui probablement quedaria fora d’aquestes possibles combinacions seria “Podemos”.

La gent de Pablo Iglesias ens vol fer creure als catalans, i la gent de l’entorn d’ICV-EuA s’hi agafa com a un ferro roent, que en cas de guanyar les eleccions propiciaria un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Com ho farà? Li calen d’entrada 240 diputats al Congrés, també amplia majoria al Senat. “Podemos" probablement obtingui, en el millor dels casos, al voltant d’un 15% dels diputats que serien necessaris per arribar a aquesta majoria qualificada. Al capdavall, com en una espècie de repetició del que ha estat durant molts anys el PSOE, “Podemos” aconseguiria el suport suficient a Catalunya per anar fent la viu-viu i ser forts a Madrid. El vot de molts catalans serviria, doncs, per a mantenir un “tinglado” a Madrid. Un “tinglado” en el que d’entrada es pensaria en clau espanyola i que poc podria fer per Catalunya.

Pel que fa a l’abstenció, per part de gent que va votar “independència” el passat 27S no cal insistir gaire. Si fins ara, per falta d’acord entre JuntsxSi i la CUP, qui sembla ingovernable és Catalunya, un vot massiu a les opcions que representa DiL i ERC possiblement traslladaria aquest mal de cap a Madrid; si realment, com no és tan improbable que passi, el vot queda lo suficient fragmentat perquè, com dèiem abans, dues forces no sumin 176 diputats. Això, lògicament, dependrà de la distribució del vot. Però també del resultat que obtinguin els partits regionalistes i nacionalistes.

Igualment serà, segurament, a Catalunya on C’s pugui obtenir un dels seus millors resultats. A diferència de la gent de Pablo Iglesias, C’s pugui tenir també un resultat més exitós a altres províncies. Tot plegat els perfila i assegura d’entrada ser la tercera força política a l’Estat. Si ho aconsegueixen serà gràcies, en gran part, als vots que obtingui a Catalunya.

És, per tant, absurd per als interessos de Catalunya, de la independència del país, practicar l’abstenció el diumenge vinent dia 20. Ho serà perquè els partits que van formar part de JuntsxSi obtindrien, donat el cas, una representació que posaria en entredit el Procés i, segons l’abast dels resultats, també el seu lideratge.

La beneiteria dels abstencionistes, faria costat a la beneiteria dels “outsiders” que, per molt que diguin, quedaran al marge de la governabilitat de l’Estat espanyol i, per tant, de fer del tot impossible el que ens prometen; un referèndum d’autodeterminació.

També serà de beneït votar a C’s que a l’únic que aspira és a fer de crossa del PP i que en cas que tingui suficient força, per condicionar la governabilitat d’Espanya, l’únic que proposaran és recentralització i uniformització. En aquest cas Catalunya no tindria més recursos per a la seva gent, ans al contrari la tendència seria a perdre’n. És molt difícil fer-los entendre als votants de Ciudadanos el perjudici que per a Catalunya, per a ells i llurs famílies, té el fet de fiar el vot a una força nacionalista espanyola com és C’s. Potser, al cap i a la fi, és que nosaltres els que volem que Catalunya sigui un estat no ens hem adonat encara que molts dels votants de Ciudadanos tenen un secret que desconeixem: “posen un tros d’espanyolisme a l’olla cada dia”.

13 desembre 2015

P.S. He obviat expressament parlar del PSOE a Catalunya. Aquests tindran un vot important, però cada cop més residual, de la gent que té com a referent no pas el PSC si no el PSOE de Felipe i Zapatero. Un PSOE que ara ja es presenta amb una gran bandera nacionalista, l’espanyola! Pel que fa al PP, ja ni tan sols ompliré una línia.

12 de desembre de 2015

Des del balcó - Els ginkgos biloba

Estem a prop del solstici d’hivern, el dia més curt de l’any, però ja fa dies que el sol “ha tocat fons”. Em refereixo a què es pon a l’hora més primerenca de la tarda de tot l’any. Durant uns deu dies el sol s’amaga al voltant de les 4,22 de la tarda –hora solar-, o el que és el mateix a les 17,22 si ens mirem el rellotge. A partir de dimarts dia 15 es comencen a allargar les tardes; ho faran, en un primer moment, de manera moderada. Mentrestant i encara fins a començament de gener cada dia el sol sortirà una mica més tard. És aquesta combinació la que fa que el solstici es produeixi al voltant del 22 de desembre, just quan entrarem a l’hivern astronòmic.

Ara, en aquesta època de l’any, és quan el sol està més baix. És ara quan ens arriba la seva llum menys directa i més difusa. Una llum que ajuda a tenyir el paisatge amb uns tons groguencs, oliosos, daurats, melosos, caramel·litzats. Tons que es perllonguen durant una bona part del matí i de la tarda en els dies de cel més rutilant. Molt més destacats que en altres èpoques de l’any quan el sol guanya més alçada.

El carrer de casa, atapeït d’edificis de fins a 8 pisos d’alçada, orientat quasi al sud, és com una profunda escletxa enmig de la crosta que formen les construccions de la ciutat. El sol hi penetra fins a terra tan sols una estona durant aquests dies. Enguany, que encara no ha fet gaire fred, els arbres del carrer no van començar a perdre el verd fins a la setmana passada. Tampoc ho estan fent tots al mateix temps. Aquesta descoordinació accentua una mena de desconcert colorístic. Alguns han perdut les seves fulles, altres mantenen el verd i la majoria, en major o menor grau, ja han quedat esgrogueïts. Però amb una tonalitat més aviat apagada. Semblen, pel seu groc, com si aquest hagués perdut la seva gradació natural. De ben segur aquests arbres mostrarien una coloració més viva en altres entorns. Allà on el sol els pogués il·luminar des del matí fins al capvespre. On plantats al mig dels camps contrastessin amb el blau del cel, els tons vermellosos de les albades i dels capvespres, l’herba, els terraplens i els sorrals.

Veig des del balcó els arbres, alineats a banda i banda del carrer. Mantenen, en lloc d'alleugerir-la, l’artificiositat antinatural de les construccions humanes. Desentonen enmig tant de ciment, pedra artificial, arrebossats de les façanes, vidrieres, aparadors, cartells dels comerços i enreixats dels balcons. Semblen fora de lloc amb els cotxes aparcats al costat. Els van plantar allí, se suposa, per humanitzar el "paisatge" urbà. En canvi accentuen, en lloc de dissimular-ho, el desequilibri amb la natura que produeix la massificació de les edificacions. Potser és per això que els “ginkgos biloba” del meu carrer no destaquen mai pels seus colors. Semblen éssers esmaperduts enmig de les tonalitats difuminades de l’entorn. Ells que a la tardor haurien de destacar, i ho farien de manera esclatant en un altre entorn, no aconsegueixen gaire més que semblar una anomalia cromàtica, que passa quasi desapercebuda i que durarà pocs dies. Una anomalia que omplirà de fulles mortes els vorals, davant la indiferència dels atrafegats vianants. Tot plegat no cridarà l’atenció de quasi ningú, ni molt menys ens elevarà els sentiments, ni ens omplirà de les sensacions que, a qualsevol altre lloc, ens produiria el fet de mudar la natura.

12 desembre 2015

9 de desembre de 2015

La importància del 20D per a Catalunya

Quan om està insatisfet amb una companyia d’assegurances i vol deixar-la cal avisar-la amb un temps previ determinat. Segurament la deixes perquè és massa cara o bé has fet un comunicat d’una incidència o accident i no t’han atès bé. Mentre comuniques la teva intenció de marxar i fins que aquesta no es fa efectiva pot haver-hi algun problema. Per tant, el més lògic, ja que encara no estàs donat d’alta a la nova companyia, és que acabis reclamant a la companyia de la qual no estàs satisfet i que vols deixar. Entre altres raons, perquè encara l’estàs pagant.

Una mica el que ara mateix ens passa amb l’Estat espanyol. Salvant totes les distàncies entre una cosa i una altra. Pagar, paguem! El Servei tampoc es satisfactori! I del tracte no cal parlar. Però encara és la nostra “Companyia”. No la podrem deixar fins que no en tinguem una altra. Si ja sé que la desconnexió sentimental ja fa temps que molts l’hem fet, per això la volem deixar! Però mentre no puguem fer efectiva aquesta marxa, perquè no hem “trobat una nova companyia”, encara poden passar moltes coses. “Cal guardar el número d’emergències i els impresos de comunicat d’accidents”.

Per això veig amb un cert neguit “l’alegria” amb què molts es manifesten aquests dies respecte a què a les eleccions del dia 20D no s’ha d’anar a votar. Que a Espanya no hi hem d’anar fer res, diuen, com si ja haguéssim marxat. Malauradament no és el cas i vist com està tot potser encara no som ni en condicions de donar un avís gaire seriós del termini en què pensem deixar “l’actual Companyia”.

Molts, després d’aquests darrers anys de manifestacions i de les eleccions del dia 27S, semblen haver quedat desfonats. No n’hi ha per menys! La incertesa al voltant de les negociacions per la investidura del President i la formació de nou Govern de la Generalitat hi contribueixen de manera molt significativa. Vam començar l’actual legislatura del Parlament català amb una arrancada de pura sang i una aturada de burro. Una declaració d’intencions que ha estat un brindis al sol, per la manca d’un Govern que pugui dur-la a terme. Mentre “La companyia” ens estreny tot el que pot; ni ens dóna millor servei –al contrari -, ni ens paga les incidències, ni ens millora la quota... Ho fa perquè sap que encara no estem en disposició de canviar de “companyia”.

Doncs bé, aquests desfonats, desenganyats, cabrejats, emprenyats..., no n’hi ha per menys, són els que diuen que el dia 20 de desembre no aniran a votar, que no hi hem d’anar a fer res a Espanya! Segur que no hem d’anar fer res d’important pel que fa a la governabilitat d’Espanya. Ni molt menys participar en el Govern Central, cosa que mai han fet ni CiU ni ERC. Simplement hem d’anar a fer gruix, com més millor! Perquè, quan, ja donat el cas que tinguem “la nova companyia”, puguem deixar un bon forat a l’hemicicle de les Corts espanyoles. Un bon buit! Però mentre no tinguem el nostre Estat, això de ser allà ens agradi o no, ens faci mandra, basarda, fins i tot “grima”, caldrà fer-ho! Entre altres raons, per una de molt prosaica; “perquè encara paguem la quota i encara ens han de donar servei”. Cal ser allà per vigilar tot això i aixecar la veu, reclamar, quan no ens ho facin bé. A la pràctica i tal com estan les coses, sempre!

Però també hi ha raons “més polítiques”, com si les altres no ho fossin! Una d’aquestes raons seria: el reforç moral d’una victòria, per un simple primer lloc d’un partit unionista, que es donaria a les tesis de l’Estat espanyol. El convenciment que ja no hi hauria intenció de marxar seria per a ells total. Amb el que la pressió que patiríem seria corregida i augmentada sobre la que ja patim. Si a més afegíssim que la coalició de l’actual President de la Generalitat ja ni tan sols quedés com a segona força política, no em vull arribar a imaginar que passaria després del "27 de Desembre".

Si el dia 20 de Desembre al vespre, Ciutadans ha quedat com a primera força política hem begut oli. Serà poc o molt l’oli que beurem i dependrà del gruix de vots que obtinguin i a la distància que hagin quedat la segona i tercera força i si aquestes són les dues que formen part de la coalició de Junts pel SI. Parteixo de la base que, en aquest cas, PSOE i Podemos, quedessin quart i cinquè a Catalunya. Perquè si no, en el nostre pensament, s’instal·laria un “apaga i vámonos” molt difícil ja de gestionar des de Catalunya.

Si Democràcia i Llibertat, la força a la qual pertany el President Mas, no obté el primer lloc serà ja quasi del tot impossible gestionar un acord amb la CUP i anem de pet a unes eleccions totalment incertes al mes de març. Segur que hi anem, “de totes-totes”, Si Democràcia i Llibertat és superada per ERC i aquesta tampoc queda primera. Per altra banda, no veig, a hores d’ara, que sigui factible un acord a Catalunya entre la CUP i JuntsxSI abans del dia 20 de desembre. Entre altres raons, perquè la CUP ja fa dies que va anunciar que el que hagi de decidir ho farà, en tot cas, el dia 27 de Desembre. Una setmana després de les eleccions espanyoles.

Per tot això, al meu modest parer, les eleccions del dia 20 de desembre tenen més importància de la que alguns semblen voler donar-li. No són en cap cas unes eleccions alienes al Procés que s’està vivint a Catalunya. El resultat serà molt important per donar una empenta al Procés o per frenar-lo. Un mal resultat de Democràcia i Llibertat i d’ERC pot ser l’inici d’un període de retraïment, amb la consegüent desmoralització i desengany de moltes persones que veien la llibertat de Catalunya a tocar.

9 desembre 2015


6 de desembre de 2015

L'espanyolisme a Catalunya

En primer lloc cal dir que l’espanyolisme no ha estat mai a la baixa a Catalunya. En tot cas havia mostrat, durant molts anys, una certa tolerància, fins a la discussió del nou Estatut entre el 2005/2006. Fins llavors qui havia contemporitzat havia estat el catalanisme polític. Catalanisme que durant els primers 30 anys de la Transició va ser una peça més del sistema polític espanyol.

El vot menys catalanista s’havia aixoplugat, durant aquest temps, a redós del PSC i en menor mesura del PSUC, més tard Iniciativa, i del Partit Popular. Les elits del PSC van ser fins llavors d’extracció bàsicament catalanista, però a començament d’aquest segle XXI es va anar produint una substitució en la direcció socialista; així es va passar dels Reventós, Obiols, Maragall als Montilla, Corbacho, Chacón, Navarro, Iceta.

El vot del PSC i en menor mesura el d’ICV es concentrava als barris del que s’ha anomenat “la corona metropolitana de Barcelona”. Va ser aquest vot el que va permetre als socialistes, amb el suport dels comunistes, mantenir les alcaldies de les més grans ciutats de Catalunya, inclosa Barcelona, durant quelcom més de 30 anys. Així mateix es van controlar les Diputacions i al seu moment més àlgid, al primer decenni d’aquest segle, arribar a governar la Generalitat durant 7 anys.

L’espanyolisme, malgrat tot, va ser subjacent. Al PSC les elits eren del país, però la massa social que els votava, votava Felipe o votava Zapatero. La discussió de l’Estatut, la substitució d’en Maragall, la sentència de l’Estatut i el naixement amb força d’un moviment català, que anava més enllà de l’autonomisme ho va trasbalsar tot.

L’Espanyolisme, desacomplexat, però contemporitzador del Partit Popular, que en diferents períodes va actuar de crossa dels Governs de Convergència i Unió, es va transformar en la punta de llança de l’espanyolisme més ranci i bel·ligerant. Contra el Govern de la Generalitat i de rebot contra el Procés. Aviat van trobar un aliat de la causa al temps que competidor. Ciutadans que havien aconseguit entrar amb 3 diputats al Parlament el 2006 i que els van mantenir el 2010, ha multiplicat per 8 la seva presència en menys de 5 anys.

Ciutadans ha practicat un espanyolisme cada cop més visceral i uniformitzador, disfressat de fals progressisme de centre/esquerra. Gràcies a aquest “camaleonisme” ha aconseguit fer-se fort a la zona metropolitana de Barcelona en detriment del PSC. Partit Socialista al qual el Procés català va agafar amb el pas canviat i que ha anat des d’un tímid suport al Dret a decidir a posicions clarament nacionalistes espanyoles.

Sembla doncs que el procés d’integració va topar amb una impermeabilitat que s’ha obviat durant molt temps. La política del PSC, la llarga Transició i la bonança econòmica de començament de segle ho va emmascarar tot. Contra tot el que es diu als mitjans de Madrid, malgrat que hi ha immersió lingüística a les escoles, una àmplia capa de la població, molta ja de tercera generació de la immigració dels seixanta, no s’ha fet seu el país. Aquest sector social manté un sentiment diferenciat i d’espanyolitat bàsic. El fet que la majoria de la immigració dels seixanta s’assentés en barris que, malgrat els esforços de molts ajuntaments, s’han anat degradant no ha ajudat pas gaire. L'actual crisi tampoc hi ha contrubuït. Tot plegat ha estat el marc on aquest espanyolisme, més popular, s’ha mantingut i ara revifa contraposat al Procés polític endegat a Catalunya.

No tota la gent dels barris és espanyolista convençuda, ni de bon tros. Hi ha hagut una certa penetració dels partits catalans amb més o menys incidència depenent dels casos. Tampoc no tota la reacció o vot a C’s, força actualment majoritària en aquest àmbit, representa tant un rebuig frontal, sinó simplement en molts casos una manifestació d'incomprensió respecte del moment polític que estem vivint al país. Des dels mitjans espanyols, dia darrere dia i hora darrera hora, els han fet viure “El Procés” com una amenaça.Segurament aquest ha estat el motiu d'escollir aquesta opció, presentada com a moderna i com a garantia d'unitat.

Per més que ho maquillin, la resposta visceral de C’s contraria a l’ensenyament en català o a les formes actuals d’autogovern és l'única que aquest grup polític pot donar a la gent dels barris. Una resposta que pot satisfer una reacció sentimental. Reacció que per una banda els fa sentir-se part integral d’Espanya i per l’altre els col·loca al marge de la part social partidària del Procés. Cap altra resposta pot donar un grup polític escorat cada cop més cap a la dreta, amb uns tics autoritaris i un deix uniformitzador que, actualitzat als temps actuals, recorda formes polítiques pretèrites dels temps de la Dictadura. C’s no pot donar resposta als problemes socials dels barris. Aquests només es poden resoldre amb més autogovern i amb una major disposició de recursos. Recursos que avui surten de Catalunya. Recursos sense els quals moltes regions d’Espanya no podrien subsistir a menys que hi hagi un profund canvi social o senzillament un daltabaix.

La política de C’s, la del PP que és la mateixa, i també la del PSC, ara ja simplement PSOE, fa confluir el suport de la gent dels barris amb els interessos elitistes d’aquells que viuen de la pertinença a Espanya – Grup Pont aeri i els seus subsidiaris-. No podem obviar que el neguit que ha arribat a la gent del barris, a través dels mitjans, també ha arribat, encara que en menor mesura, a la resta de capes socials i a tots els àmbits geogràfics de Catalunya.

El paper de C’s i PP en tot aquest afer queda clar, també el del PSOE. Pel que fa a la resta de moviments d’esquerra també viuen amb una certa ambigüitat tot el que està passant. En alguns casos les manifestacions de gent com Coscubiela a estones ens ho mostren. Són postures que cada cop estan més escorades cap a l’espanyolisme, amb la inversemblant coartada de què: "si allà guanyen els seus ens permetran un referèndum d'autodeterminació". El seu “internacionalisme” no els fa proclius a la creació de nous estats, però tampoc la seva praxi ens pot fer pensar que estiguin en disposició de transformar els existents. Tota la seva política durant aquests darrers decennis ha semblat més orientada a un “postureo”. Sabien que en realitat mai aconseguirien canviar res fonamental. Per això el Procés, que alguns qualifiquen de revolució, els ha trucat a la porta i els ha agafat en “pilotes”.

L’espanyolisme, malgrat que és perjudicial econòmicament i socialment per a les capes més humils de la societat catalana, s’ha fet resielent. Principalment, per nombre de vots obtinguts, entre aquest sector social, per les forces unionistes. La desinformació i la informació manipulada que reben moltes d’aquestes persones des del sofà de casa a través de les principals cadenes de televisió no contribueix a fer-los entendre que els principals perjudicats del manteniment de l’actual “status quo” són precisament ells. Que els cants de sirenes sentimentals que els arriben només tenen com a finalitat el seu desori. Només tenen com a finalitat convertir-los en els col·laboradors necessaris perquè ells mateixos no puguin prosperar ni econòmicament ni socialment. Tenen com a finalitat utilitzar-los com a colons, sense cap dels avantatges que els colons han tingut sempre als països colonitzats. Tot plegat fa que no s’adonin del greu perjudici que imposen a tots plegats, a ells també naturalment.

6 desembre 2015

3 de desembre de 2015

La inconsistència dels catalans

Catalunya va ser vençuda ara fa més de tres-cents anys. Però no va haver-hi prou amb la terrible derrota del 1714. Durant aquests darrers tres segles el nostre poble ha estat trinxat quasi cada una o dues generacions. Cada època ha tingut el seu; “allò de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys”. No em ve al cap ni una sola ciutat europea tan torturada per l’exèrcit del seu propi Estat. Ara, de moment, són altres temps i la trinxada corresponent no cal pas que sigui físicament traumàtica, per deixar-nos, de nou, espiritualment desfets.

Tot plegat ens ha fet, a una gran majoria de catalans, un pèl inconsistents. Al subconscient col·lectiu hi pesa molt tot el que ha passat aquests darrers segles. En el fons, per això, molts som porucs, pusil·lànimes i una mica caganers. El Caganer –magnífica representació al pessebre creada amb un to irreverent- una figura tan nostrada en “l’interior”, a l’ànima, de molta gent d’aquest nostre poble masegat i maltractat.

Diuen que som sorneguers i murris, quin remei! Però mai ufans i superbs! Explica el tòpic que som una barreja de seny i de rauxa. De seny perquè a causa de tantes garrotades rebudes molts cops ens les veiem a venir abans d’hora. De rauxa perquè és la fugida , l’explosió, i immediatament després de la deflagració un tornar tot seguit al seny.

Excessivament “delicats”, llepafils i Pere-punyetes. Sovint exquisidament impecables, el que ara se’n diu "políticament correctes”. Volem quedar bé amb tothom i aquesta és la millor manera de no quedar bé amb ningú. Davant dels nostres “conciutadans espanyols” normalment ens mostrem agradables al mateix temps que excessivament condescendents, bàsicament perquè ens sentim insegurs. Defugim l’enfrontament en molts àmbits de la nostra vida. Ens mantenim en un marc de neutralitat i equidistància davant els conflictes; amb el que aconseguim, sense voler-ho, fer costat a qui té el garrot i anar contra qui rep les garrotades.

Aquestes no són, ni de bon tros, totes les virtuts, ni totes les febleses i defectes. Tampoc són exactament les de tothom. Però aquesta “caricatura” ens pot ajudar a entendre molt del que ens està passant. Aquesta “mostra” de peculiaritats podrien justificar molts cops el nostre comportament erràtic. Un comportament que alimenta la nostra inconsistència.

Quants cops no hem sentit dir amb un cert aire garlaire: ”a veure si ens foten fora d’Espanya”. Si ens aturem a pensar-ho, és quelcom irreal, però no deixa de ser un desig; un "a veure si es cansen de nosaltres”. Un pensament que podríem traduir per “a veure si un altre ens treu les castanyes del foc”. Aquella manera d’actuar de: "anem-hi, però passa tu davant". Que és un comportament bàsicament mesquí i il·lús. Una mesquinesa i una “il·lusió” inequívocs signes col·lectius de qui ha rebut moltes patacades i que se’n vol estalviar de noves.

Repassant els llargs anys de la Transició fins avui podem adonar-nos de la inconsistència que parlem. D’entrada, i ja venia de molt abans, sempre hem estat una mica quixots. Preteníem arreglar Espanya, pensant-nos que en una Espanya arregladeta en sentiríem ben a gust i que seríem respectats com a poble, cras error! A l’inici de la Transició vam renunciar a reclamar el Concert econòmic: "recaptar impostos era impopular, ja ens farien les transferències per a les diverses partides del nostre autogovern", cras error!

Van ser massa anys de “peix al cove”, de majories de Convergència i Unió al Parlament. Fins i tot, molts ens vam arribar a creure que quasi érem un estat. Llavors la Independència era cosa de quatre somiatruites. No va ser fins al 1989 que, per primer cop, ERC es definia com a partit independentista i a les següents eleccions el 1992 aconseguia quasi doblar el nombre d’escons, però sense fer ombra a la majoria autonomista de CiU. Des de llavors, durant molts anys, a ERC se la va votar més perquè era independentista, que no pas perquè fos d’esquerres. Malgrat que alguns dels seus dirigents, uns anys més tard, es van pensar que eren més d’esquerres, més catalanistes, que no pas independentistes. Érem, ja llavors, als temps dels tripartits i algú creia que es podria reciclar l’electorat del PSC, cras error! I tant que s’ha reciclat! Però cap a C’s.

El 2010, després del segon Tripartit, que en tan sols dos anys va doblar el deute de la Generalitat, l’electorat va castigar ERC i va entronitzar de nou a CiU al govern de la Generalitat . L’objectiu fer fora l’infamat Tripartit! Mentre ja s’havia fet publica la sentència del Tribunal Constitucional que soscavava l’Estatut deixant-lo en total entredit i rebaixant la nostra autonomia, de facto, a la d’una de les regions de règim comú. Al mateix temps es conculcava la decisió democràtica del poble de Catalunya expressada en referèndum. Va ser l’inici de les mobilitzacions i manifestacions . Com a resultat un canvi de rumb des de la Presidència de la Generalitat. Noves eleccions el 2012, convocades pel President Mas que reclamava estructures d’Estat per a Catalunya amb l’horitzó d’un estat propi.

Per primer cop a la Història semblava que la majoria del poble català i el seu màxim representant polític caminaven en la mateixa direcció. Aquest va demanar un clar suport electoral. Però molta gent va dubtar d’en Mas, perquè hi havia en Duran. Van oblidar l’ERC dels tripartits, a la que havien trinxat electoralment just feia dos anys, i la van convertir en la segona força política del Parlament. Això va ser un signe d’aquesta inconsistència de la qual parlem. D’aquest malfiar-se congènit de gent esporuguida. D’aquest voler assegurar el tret, però que ho faci un altre. La resta de la història fins al dia d’avui ja és prou coneguda.

En les darreres eleccions es van tornar a donar mostres d’aquesta inconsistència. La candidatura de "Junts pel Si" a molts no els semblava prou transversal o no els agradava en Mas i van votar a la CUP “perquè aquests si cal ‘apretaran’”, i tant que estan “apretant”!

Ara que ens trobem en un terrible atzucac, tornen a sorgir els nostres pitjors defectes. Inconsistència a l’enèsima potència!, inseguretat pròpia i beneiteria a dojo. Un partit que es diu independentista facilita que abans vagi al Senat un representant del PP que un de Junts x Si; pot semblar anecdòtic, pot semblar caricaturesc, però en el fons és terrible. La inconsistència que va nafrar Mas el 2012 per malfiança, fent-lo perdre 12 diputats, ara el torna a nafrar. Sembla com si aquest país, “caganer de mena” , no pugui suportar que aparegui algú que la pugui liderar. Aquesta inconsistència dels catalans, aquest masegament que ens ha atordit i acovardit tants anys, ha propiciat sempre allò de “tants caps tants barrets". Aquesta inconsistència és la que sempre ens ha procurat qualsevol excusa per agafar una drecera diferent de la que pren el veí. Aquesta inconsistència ha disgregat en lloc d'ajudar a fer pinya.

Nosaltres inconsistents de mena campem lliures i desordenats, cada un al seu aire i amb les seves raons, que, si cal, fotem pel cap d’aquell que en teoria vol el mateix que nosaltres. Sabem que d’aquesta manera no aconseguirem mai ésser un estat, ni preservar qualsevol altre sistema que garanteixi, d’una manera sòlida, la nostra pervivència com a poble. A l’altra banda, els espanyols, que tenen el seu propi estat van majoritàriament tots a una amb el mateix objectiu la preservació de la integritat del seu. Mentre nosaltres els servim de perfecta excusa per a cohesionar-se. Per oblidar els seus veritables problemes, que són la principal causa dels nostres.

3 desembre 2015

30 de novembre de 2015

Temps d’exili interior

Ningú fa una assegurança de vida o del cotxe pensant en morir-se o en estavellar-se. Però potser que comencem a assegurar tot el que ja tenim. Cal, doncs, protegir els avenços que s’han fet aquests anys: en el terreny cultural i en la normalització de l’ús l’idioma als àmbits que aquesta ha reeixit. Les entitats sobiranistes, bàsicament Omnium, hauran de continuar fent la feina per la qual van ser creades i potenciar-la. Dic tot això a compte d’unes paraules que l’altre dia vaig veure escrites per l’historiador Francesc Xavier Hernández Cardona.

Deia l’Hernández Cardona, davant el que políticament estava succeint aquests dies, davant l’atzucac on ara ens trobem que: “Sembla que aviat començarem una etapa d’exili interior” això venia a solta que ens trobem en un moment que pot arribar a ser crític. Per una part, una majoria Parlamentaria que no es posa d’acord. D’altra banda, l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat que aprofita aquests moments de desconcert i la falta d’un Govern a Catalunya. L’independentisme, malgrat el seu creixement els darrers anys, pot patir una derrota i aquesta pot ser terrible. Aquests dies ens envaeix una sensació de pèrdua. Sensació d’haver perdut, i potser és cert!

No tenim Govern i la Declaració d’inici de legislatura sembla que va ser un brindis al sol. Sense govern a darrere res del que allà es deia és factible i amb l’oposició frontal del Govern Central encara menys. D’aquí a tres setmanes justes hi ha eleccions al Congrés i les enquestes auguren una victòria de C’s a Catalunya i una del PP al conjunt de l’Estat. Serien dues victòries pírriques, però suficients, per continuar amb “el acoso y derribo” de Catalunya.

Si Ciutadans queda com a primera força política, a les eleccions del dia 20 de desembre a Catalunya, això es vendrà com una derrota de l’independentisme. Tant li fa si aquesta “victòria” o primer lloc s’obté només amb un 20% i escaig dels vots, sempre i que aquest resultat sigui superior al de CDC –Democràcia i llibertat- o d’ERC. Tant li farà que la suma d’ambdues forces sigui superior a C’s, perquè llavors des de l’Unionisme sumaran la resta de formacions: PSOE, PP, Podemos.

Per això quan ara sento a alguns esgargamellar-se dient que a Madrid no hi hem d’anar a fer res. Que el dia 20 de desembre que votin els espanyols! Em sembla estar assistint a un capítol més de la sèrie “Així va acabar el Procés”. Els altres capítols ja els hem vist, fins i tot les “preqüeles”. Des del Referèndum, Consulta, Procés participatiu del 9N de l’any passat, passant per la declaració del 25N de 2014 del President Mas, seguit del cop de porta d’ERC,... fins a les darreres eleccions i el sainet de la CUP. Aquests són els capítols que hem vist! Ara ja endevinem per on anirà la sèrie! Fins i tot podem pensar en un final.

Una primera posició de C’s a Catalunya el 20D pot ser desmoralitzadora. Si el segon lloc del 27S es va vendre com es va vendre a Madrid, com no vendran un primer lloc? Ens ho imaginem, no? Aquest no seria pas el millor escenari per afrontar noves eleccions al març. Unes eleccions on aniríem dividits, vull dir més encara. Unes eleccions on el risc que el primer partit no fos independentista podrien ser massa factible. El darrer capítol de la sèrie, de seguir aquest guió, ja ens el podem imaginar, tal com abans dèiem. També pel que fa a la nostra vida quotidiana. Per això al començament parlàvem d’assegurança; salvar el llegat cultural, mantenir l’idioma... En definitiva un exili interior que ens permetés mantenir la nostra essència, els nostres trets com a poble, en el màxim d’àmbits.

Exagero? Potser sí! Però ens haurien de començar a fer rumiar una sèrie de coses. Com és que després de 40 anys de la mort del dictador, a les zones on va arribar la immigració ja fa cinquanta o més anys, continuen tenint tant predicament els partits unionistes? No solament els clàssics, PSOE i en menor mesura el PP, sinó un nou partit que sembla una actualització del nacionalisme espanyol més uniformitzador. Més o menys com una espècie de Falange 2.0 .

Fins ara no han gosat, no ha passat en molts casos d’anècdota, però perilla totalment la immersió lingüística. El mitjà pel qual avui en dia, malgrat que molts no el facin servir sovint, hi ha quasi dues generacions que poden utilitzar i coneixen el català. Si estem en un estat de dependència total, desarborats i inermes davant l’Estat espanyol tardaran “dos telenotícies” en créixer com bolets les demandes de castellà -espanyol en diran- a les aules. A continuació plouran les sentències i ja no hi haurà gaire més a fer. Els primers a demanar-ho, en molts casos, seran els pares que tinguin alguna militància o pretenguin tenir-la, o simplement “prosperar” en la jerarquia política dins algun partit unionista.

Si tot va malament, anem cap a un “exili interior”. Com aquell dels intel·lectuals que van quedar al país després de la guerra civil , com Salvador Espriu. Anem cap a “Temps de Meditacions en el Desert” com les de Gaziel o de veure’ns en la tessitura de calar-nos la boina i tancar-nos al mas com va fer en Pla. Temps com els dels seixanta, d’una cultura de peatge, la que va permetre la creació de l'Enciclopèdia Catalana. Temps d’associacionisme, també gratant-se la butxaca i dedicant-hi hores, com els grups excursionistes, els orfeons, esbarts,... Les entitats sobiranistes estan en aquest moment descol·locades. L’ANC i l’AMI no es veuen amb un futur gaire galdós. Omnium haurà de “tornar als quarters d’hivern” a fer el que sempre ha sabut fer i que no podrà deixar de fer.

El trasbals que ens ha provocat l’estira-i-arronsa amb la CUP, la seva intransigència, no ha estat pas una frenada o una desacceleració del Procés. Siguem clars! Ha estat una trompada! Rebuda de qui menys molts s’esperaven.

En lloc de pintar el got mig ple l’estic pintant mig buit, però no ens enganyem el líquid que hi ha és el que hi ha. Tots són maneres de mirar-s’ho però molts coincidirem que moltes il·lusions de la gent, molts ànims estan en aquests moments per terra. Probablement poc ajudaran ni les properes festes ni els resultats de les eleccions del Desembre. La sensació de desencís és total!

30 de novembre de 2015

29 de novembre de 2015

La Transició que no va ser Èxode

Quaranta anys donant voltes pel desert. Quaranta anys de Transició. Quaranta anys de no acabar d’anar enlloc.

Quaranta anys i ara quan semblava que teníem l’abast la Terra Promesa hem de tornar a “Egipte”. Ens preguntem si és que mai vam arribar a sortir.

Quaranta anys amb els caps cots i humiliats. Quaranta anys i ara més mesells i macips que mai! Mai vam travessar el mar Roig. Mai es van obrir les aigües per deixar-nos pas. Mai es van tornar a tancar per deixar res enrere. Mai no va haver-hi Ruptura.

Mai “El Faraó” no es va penedir, no havíem anat enlloc. Mai ens va perseguir, encara hi érem. Mai va patir, els seus eren amb nosaltres.

Mai no es va trencar res. Mai no es van rompre els lligams. Mai van petar les baules que estaven fermament unides. Mai les cadenes del nostre esclavatge no es van obrir per alliberar-nos. Mai va haver-hi Ruptura! Va haver-hi Reforma per no canviar res!

Contents i enganyats? Mai havíem fet tant i havíem obtingut tan poc a canvi. Mai “Egipte” no havia fet tants monuments al no-res a costa nostra. Sempre hem pagat les seves obres amb el nostre esforç i no les gaudirem mai.

Sempre captius tots plegats; els uns i els altres. Sempre contents i enganyats, aquest va ser el Canvi! Sempre hem estat esclaus! Els que ja sabíem que ho érem i els que mai s’han adonat que també ho han estat sempre.

Quaranta anys d’ensarronada. Quaranta anys d’un vagar per un desert, més mental que físic. Quaranta anys i “el Faraó” encara hi és. Quaranta anys i les plagues les patim nosaltres. Quaranta anys de marcar-nos els llindars i finalment l’Àngel sempre ens copeja.

Quaranta anys i ens semblava que ja ho teníem a tocar! Quaranta anys i els que caminaven amb nosaltres són els que no ens deixen continuar. Quaranta anys i els que estan amb nosaltres ens fan tornar.

Quaranta anys de Transició que van ser un vagar sense arribar gaire lluny. Quaranta anys contents i enganyats. Quaranta anys i continuem allà mateix!

Després de quaranta anys cada vegada menys contents i una mica més desenganyats! Cada cop pitjor!

Fins a quant?

29 novembre 2015

22 de novembre de 2015

Ens hem fet un 36?

Salvant les distàncies, les circumstàncies, la situació social amb la de fa 80 anys i amb totes les prevencions i matisos haguts i per haver, ens podem fer la pregunta? Ens hem fet un 36?

Existeix algun paral·lelisme o semblança entre la situació actual i la de 1936. El món ha canviat molt, però els comportaments i interessos humans no tant. Per tant, ens trobem davant un canvi de formes i no pas de fons entre l’ahir i l'avui. El Govern de la Generalitat de Catalunya del 1936 estava en mans d’ERC, fruit d’unes eleccions guanyades majoritàriament quatre anys abans. Certament del 1932 al 1936 hi havia hagut molts canvis, però ERC havia mantingut el predomini polític a Catalunya i l’havia revalidat a les eleccions generals del 1936. Malgrat tot el seu poder se’n va anar en orris com a conseqüència del cop d’Estat del 1936 que va donar inici a la guerra civil. Llavors, temporalment, va haver de cedir pràcticament el poder al Comitè de Milícies antifeixistes, on CNT, FAI i UGT- que no havien passat per les urnes - eren preponderants.

Després de la dissolució del dit Comitè el poder la Generalitat ja no va ser mai més el mateix. Els fets de 1937 –una guerra civil dins de la guerra civil-,motivà que llavors ja l’ordre públic passés a mans del Govern Central. L’arribada més tard del Govern Central, que s’establí a Barcelona, i la derrota a la guerra van ser el camí cap a l’abisme de l’Autogovern.

Les eleccions al Parlament Espanyol del 1936 van donar a ERC i els seus aliats una representació del 6% al Conjunt d’Espanya, un grup parlamentari de 38 diputats de 473. El PCE havia obtingut 17 diputats, Els carlins 9 i Falange espanyola no havia aconseguit representació. Malgrat tot, un any després Els Carlins – Tradicionalistes- i la Falange eren els referents polítics dels sollevats de juliol del 36. A l’altre bàndol el PCE controlava àmplies àrees de poder tant al Govern Central de la República com a Catalunya on havia sortit victoriós dels fets de maig del 1937. Després de la Guerra Civil, durant quasi quaranta anys, vam tenir un règim polític amb una base ideològica de dos partits que el 1936 havien obtingut 9 diputats sobre 473 i l’oposició clandestina al Règim, durant aquest mateix període, va quedar totalment mediatitzada per un partit que n’havia obtingut 17 de 473.

Ara quan fa quelcom més de cinc anys el segon Tripartit llanguia algú ja advertia que l’Autogovern de Catalunya estava al límit tant econòmicament com políticament parlant. Per una banda des de feia més de 3 anys s’esperava una sentència contra l’Estatut que el podia deixar ferit de mort – cosa que va passar al 2010-. Per altra banda les finances de la Generalitat estaven al límit de crebar. Durant el segon tripartit s’havia produït una “alegre” endeutament de la Generalitat. Catalunya s’endeutava per poder ser “solidaria”, per poder donar els serveis al mateix temps que érem sistemàticament espoliats per l’Estat espanyol. Altres regions donaven serveis gràcies al nostre espoli i nosaltres, aquí a Catalunya, els donàvem perquè ens endeutàvem.

La Crisi del 2008 va començar a tancar les aixetes del finançament extern. Catalunya ja no podia ni més endavant li van permetre endeutar-se més. Amb l’etapa final del tripartit i el posterior canvi de Govern van començar a arribar els ajustaments. Primer per fer front a aquest dèficit i l’amortització del deute i pagament d’interessos. Després va ser la UE qui va collar les rosques a l’Estat espanyol, qui de rebot les va collar a la Generalitat. Ho va fer reduint la despesa autonòmica pressupostada. Catalunya sense capacitat d’endeutament havia de recórrer a l’Estat, que per poc que podia, ens escatimava partides que ens devia. Quan la situació ja va ser límit va obligar a acompliments de creixement deficitari que eren inassolibles i ens va començar a deixar diners per mitjà del FLA –fons de liquiditat autonòmica-. Per una part ens continuava espoliant i per l’altra ens anava penjant la major part dels ajustos obligats per la UE. Ens “deixava” cèntims del FLA a un interès significatiu, per no definir-lo d’usura. Ara, com a conseqüència del Procés polític a Catalunya, aquest FLA ens deixarà diners a canvi que la Generalitat sigui “intervinguda econòmicament, el que de facto és una intervenció de la Generalitat. De la mateixa manera que el rescat bancari d’Espanya va ser un Rescat d’Espanya pel que La UE ara li dicta el que cal fer amb el dèficit estatal. En els serrells d’aquesta intervenció de la Generalitat s’explicita i estableix que els funcionaris de la Generalitat poden fer delació en cas de ser testimoni d’algun incompliment pressupostari. S’estableix “la denuncia” amb la finalitat de “fer mal” el mateix que va passar fa 80 anys.

El Procés de Catalunya és la causa d’aquesta ofensiva, d’aquest “sollevament” institucional, contra els compromisos amb Catalunya. El sollevament d’Un Estat contra una part del seu propi Estat. Un sollevament que ve de lluny, que de fa molt va esdevenir en menystenim i menyspreu i que ha estat la causa de l’inici del desig d’una gran part del poble català de fer un canvi d’aires. Un fariseisme estatal que ens acusa d’incomplir la Llei, quan és l’Estat espanyol qui incompleix, de fa anys, els seus compromisos, les sentències que els són desfavorables i favorables a Catalunya. Un Estat que no tan sols fa això. Un Estat que també subverteix el principi de separació de poders controlant un Tribunal Constitucional que ja va pretendre anul·lar la legitimitat del Parlament, del Congrés i del Poble de Catalunya, que en referèndum va aprovar l’Estatut. Un Tribunal Constitucional però que en realitat el que va anul·lar va ser la seva pròpia legitimitat i la seva solvència com a Tribunal.

Però nosaltres, els catalans, amb moral de poble derrotat també sembla que ens fotem un tret al peu per escapolir-nos quan arriba el moment de la veritat. En el nostre cas no són excuses de mal pagador, són molt més elaborades. Quanta gent ha vist que l’únic plausible era seguir amb Mas al capdavant del Procés i malgrat tot no l’han votat. Ah clar! Com que tots són independentistes tant fa a qui es voti: “entitats–salomòniques- sobiranistes dixit”! Així ens llueix! Així els ha lluït a aquestes entitats a la concentració convocada avui!

A Catalunya, al seu Parlament, el més calent és a l’aigüera. Es pacta una “gran declaració” i no es pacta un Govern, increïble! Qui ha tingut 300.000 vots, molts a “crèdit de la beneiteria”, vol imposar les regles i programa a qui els ha més que quintuplicat. Per damunt de tot un punt “programàtic” inalterable: “Qui no pot ser President” i aquí estem, negociant encara. Mentre la gent amb els dits creuats i bastant emprenyats esperant que tot arribi a bon port. Si, a bon port, però val més no sortir a navegar gaire plegats, perquè molt em temo que l’arribada a bon port de cada singladura, de cada “excursioneta”, pot ser un patir. A menys que s’aconsegueixi un acord d’estabilitat Parlamentaria, que veient el que es veu, sembla cosa contra natura per a una de les parts.

El periodista David González ens donava, fa uns dies, algunes claus per a entendre la forma d’actuar dels “antisistema”. Feia referència a Julien Coupat, els nou de Tarnac, del llibre “la Insurrecció que ve” o el declaratiu d’intencions de “als nostres amics”. Si algú s’hi entreté una estona trobarà alguna curiositat i potser s’adonarà que el lema “Governem-nos” no era pas un crit independentista sinó més aviat un crit insurreccional/revolucionari.

Teníem, fins ara, un President de la Generalitat i una feina feta a l’exterior, comprensible i homologable per a molts àmbits europeus. Ara el que està passant sembra dubtes, debilita les expectatives d’autogovern. Tot plegat ha fet desconfiar a amplies capes de la societat catalana, aquelles on s’ha expandit fins ara l’independentisme. Les encara possibles on expandir-lo en el futur són capes on cal picar molt ferro fred i trinxar molta grava. Europa pot refiar-se, com molta gent, d’un Procés conduït per Mas amb gent de CDC i ERC al darrere. El que Europa ja no veu gaire clar és un Govern Català, totalment collat pels “nois de Gènova i Porto Alegre”.

Al 36 les democràcies occidentals van negar el pa i la sal a la República. Les forces contraposades als sollevats, que van esdevenir hegemòniques, sense haver passat per les urnes o poc representatives d’aquestes –CNT- FAI i el PCE- va fer tirar enrere les democràcies occidentals. Els van fer témer i van esperar esdeveniments. Al capdavall van estimar-se més un moviment militar, una dictadura com tantes altres hi havia llavors a Europa.

Ara Europa es pot estimar més un poder Central espanyol fort. Un poder Estatal que els garanteixi la recuperació del que encara és deu. S’ho poden estimar més que no pas un nou país “pillat” per aquells que volen sortir d’Europa i fer una revolució. Aquesta seria una semblança amb el 36. El que ara no seria tan semblant és que tot això pot permetre l’enlairament, cosa que no va passar al 36, del magma que representen gent com C’s o Vox –com si amb el PP no en tinguéssim ja prou –. On llavors no va reeixir electoralment la Falange, poden ara reeixir forces, amb un clar missatge de centralitat nacional espanyola, uniformistes, populistes i autoritaris com els dos abans esmentats. Són els mateixos que, per exemple, han propiciat amb les seves denúncies que entitats sobiranistes ara hagin de fer front a multes milionàries de l’agència de protecció de dades.

Per això, cal que els catalans ens preguntem: ens hem fet un 36?

22 de novembre de 2015