29 de setembre de 2012

Transversal

La independència de Catalunya serà cosa de tots. Serà una cosa transversal o no serà.

No sé a hores d’ara quines possibilitats hi ha de bastir una coalició independentista, que no podria estar liderada ara per ningú més que no fos CiU, tant pel seu pes electoral com per la postura presa pel president de la Generalitat.

Massa anys d’adoctrinament ideològic en un societat inquieta, però excessivament poruga, és el que no ens deixa veure amb claredat. En 300 anys de repressió, se’ns han creat en la recambra cerebral tota una sèrie de prevencions que ens impedeixen actuar d’una forma natural i ser conscients del que podem fer. Perdem el temps en debats estèrils, sobre coses en les que només influïm més o menys tangencialment, ja que les polítiques econòmiques ens venen dictades tant pel govern central com pel que tenim a caixa, que cada cop és menys.

A hores d’ara, potser de fa més temps, hi ha més consciència fora de Catalunya de la possibilitat que Catalunya s’acabi independitzant que no pas a casa nostra. S’ho creuen més ells que nosaltres, per això, des de l’Estat, no responen amb arguments sinó amb amenaces. Potser ja estan convençuts del que es inevitable, malgrat tractaran d’impedir-ho.

Per això a les properes eleccions no triem entre esquerres i dretes, ni tant sols retallades si o retallades no. A les properes eleccions només tenim una opció sobre la taula, les altres són secundaries. Com quan anem a fer una arrosada o una graellada, els postres són més o menys anecdòtics.

No discutim quina societat volem, discutim si volem una societat lliure, si volem ser amos del nostre destí, si volem tenir la clau de la porta i la de caixa de casa nostra. Podríem discutir alguns matisos; si cal anar amb més o menys presa. Potser perquè el país no podrà aguantar gaire més.

Tot s’ha disparat com a conseqüència de la manifestació del passat onze de setembre. Però no ha estat això sol. Cal tenir en compte la poca traça del Govern Central al que la majoria de la ciutadania de Catalunya ja li ha acabat de veure el “plumero”, però, sobretot, l’actitud decidida del president de la Generalitat.

Seria ideal una gran coalició de forces catalanes sobiranistes amb un mínim denominador comú que no pot ser altre que l’Estat propi. Però a diferència del que havia passat ara fa més de cent anys, ara estem parlant de formacions que ja han tocat poder, encara que només sigui autonòmic, i que tenen una sèrie d’interessos tant personals com d’organització. Això a vegades passa desapercebut per a la gran majoria de la gent, que no està ficada en política. Gent que no entén com no es va junts.

Ara s’ha creat un estat d’il•lusió, la independència engresca, fins i tot més enllà del sentiment nacional. La independència és “una força”, un ideal, a la que votar, perquè en el fons la gent vol votar i si pot ser estar amb el guanyador. El fet que la manifestació del passat onze de setembre fos promoguda, anunciada a bombo i plateret per televisió, per un organització que no era un partit independentista i la posterior presa de postura del president Mas deixa a CiU en una immillorable “pol position”.

El proper 25 de novembre pot passar el que ja va passar fa una més d’una generació, al 1984; que quan tothom preveia que les eleccions haurien de ser una cosa de tres, de tres forces que arribessin a un acord per formar majoria, el resultat va donar la majoria absoluta a CiU i ERC va quedar reduïda quasi a una tercera part.

Poc valdrà a organitzacions com ERC intentar recollir el vot del PSC si el tsunami convergent arrasa. ERC republicana també té la memòria curta i no recorda la pluja fina, pluja fina que els va calar fins al moll de l’os, encara els dura el constipat. Si ERC republicana és intel•ligent jugarà la carta de la rotunditat independentista de la necessitat que el procés sigui per ahir, no per demà. Si juga la carta social, si juga a les esquerres no se’n sortirà.

Els que reflexionen sobre temes política no s’adonen que la gran majoria de la gent és molt més simple, que no vol dir pas poc intel•ligent, i s’adonen de la disbauxa que les esquerres als ajuntaments, diputacions i la pròpia Generalitat varen propiciar, del significat de les polítiques socials, polítiques socials que no varen arribar a una gran massa de la gent que amb el seu vot ara ha de decidir el futur de Catalunya. Per això, malgrat les retallades, CiU incrementarà el nombre de vots.

Si el debat vol introduir temes com dretes o esquerres, o succedanis de gust desconegut com el federalisme fracassarà com a tal debat. La gent està il•lusionada i veu en la independència una millora en molts aspectes.

L’independentisme és transversal. s’entenen les dificultats per bastir una gran coalició independentista, que seria el raonable. Llavors, si finalment no hi és, jugarà el factor cavall guanyador, que ningú no es pensi el contrari.

29 de setembre de 2012

23 de setembre de 2012

El Madrid/Estat dormia a la palla?

Avui he llegit un magnífic article de l’Iu Forn a l’ARA, L’Iu, pels que encara no el coneixen és un periodista que per mitjà de la ironia, que no tothom entén, alguns cops al llindar del sarcasme, ens fa entendre moltes de les coses que passen. Ho fa amb aquella dosi d’humor necessària per a no posar-nos massa transcendents i que no se’ns apedregui el fetge.

Avui parlava dels serveis d’informació del CESID, segons la seva tesi s’haurien adormit a la palla. No ens ho hem de creure del tot, el que passa és que segurament el CESID fa la seva feina i la deu presentar a algú o a alguns i aquí radica el problema de la seva possible ineficiència. Qui ha de valorar la informació rebuda, qui l’ha d’analitzar, és qui pot errar. Qui pot infravalorar un informe és qui comet l’error.

Els politics, els alts funcionaris de Madrid, aquest Madrid concepte que diu l’Iu, aquest Madrid Estat Uniforme i Omnipotent, que encara no ha sabut valorar el perquè de segles de decadència. Aquest Madrid Estat, prepotent i menyspreador de realitats, com podria valorar i alarmar-se pel que s’estava coent a Catalunya? Als catalans sempre, com als indis, els acabem enganyant amb uns quants cristalls de colors, devien pensar, no cal témer res!

Ja al segle XVII els catalans, cal entendre fil per randa el que diu la lletra del nostre himne nacional, veien als castellans com a gent ufana i superba. Una gent que gràcies a l’or i la plata que els arribava d’Amèrica podien ja llavors estar bastint un gran imperi i en canvi ja portaven, sense adonar-se, un segle de decadència. Una Castella que, amb els segles per la força de les armes, no precisament sempre les seves, acabava metamorfosada en Espanya.

Castella/Espanya no guanya cap guerra, que no batalles, des del 1492 quan va vèncer al regne nazarí de Granada. Fins i tot les gestes del gran Capità al tombar del segles XV/XVI són una campanya del que ara anomenem Corona d’Aragó, o sia bàsicament dels catalans. Per això, Ferran el Catòlic quan es foragitat de la regència a Castella, per donar a pas a la seva filla Joana i a Felip el Formós, crida al Gran Capità i el fa tornar al seu país, Castella. En totes les demés guerres al llarg dels segles Castella/Espanya guanya batalles, però mai guerres. Fins i tot la derrota catalana a la guerra de Successió es produeix a mans dels francesos. La guerra de la “Independència” els la va guanyar en Wellington, que no s’enganyin.

A partir de llavors, Espanya el seu exercit entra en una espiral de guerres civils i “pronunciamientos”, mentre al món cada cop la tenen menys en compte. Guerres i cops d’estat que culminen en la guerra civil del 1936, que guanya amb l’ajuda d’Alemanya i Itàlia. Una guerra guanyada contra el seu propi poble o almenys una part molt important. El mateix ha passat durant dos segles als països hispanoamericans, als que han deixat en herència una forma de fer que s’assembla tant a l’espanyola.

És aquest Madrid/Estat prepotent i xulesc el que no s’adona del que succeeix, aquest Madrid/Estat acostumat a uns catalans dòcils que durant 35 anys en plena democràcia ens hem deixat prendre el pel. El que demostra també la nostra inutilitat per fer política, per fer-nos valdre. Aquesta Catalunya/Poble reprimida durant 300 anys on hem suplert amb el treball i l’amor a la cultura la nostra falta de coratge. Una Catalunya a la qual, als seus ciutadans, exploten com la última colònia.

Per què, doncs, aquests catalans mesells havien de ser algú a témer? Per què calia fer cas dels crits d’uns idealistes que mai arribaran enlloc? És en aquest context que es produeix el cop de porta d’en Rajoy a en Mas, en un moment en que per primer cop en molts anys la iniciativa política, el primer moviment, el fan els catalans i no pas ells.

No ha fallat el Cesid, com de costum els hàbits costa molt canviar-los, ha fallat Madrid/Estat. Aquell Madrid/Estat ignorant de la realitat que es va enfrontar als Estats Units al 1898 per fer el més gran del ridículs de la història.

Ara sense ordre ni concert intenten treure el “Sant Cristo Gros”, però ni en això van coordinats, els primers dies han estat, per a ells, de total desconcert. Ara tot són amenaces i cap argument sòlid. Però no ens en refiem, començaran a fer servir els seus mecanismes d’Estat i a jugar brut. Per això, els catalans ens hem de mantenir ferms i deixar que l’exabrupte la “palabra soez” vingui de l’altre banda. Democràticament, si volem, ara no hem de tenir aturador.

23 de setembre de 2012

22 de setembre de 2012

Que no ens distreguin ni ens facin perdre el temps

Avui a “prime time”, al telenotícies de TV3, han sortit els d’ICV plantejant un referèndum amb 3 preguntes: vol un estat català federat? Vol un estat català confederat? O vol un estat català independent? Això si, ells diuen que estan per l’Estat propi.

Ara que sembla que la primera força política de Catalunya, des de fa 32 anys, vol emprendre el camí cap a la llibertat del nostre poble ja es comencen a sentir els cants de les sirenes. No totes canten la mateixa melodia, però caldrà lligar-nos ben fort al pal major per no perdre el rumb.

Hi haurà distorsions i amenaces vetllades des de les espanyes, la darrera la d’en Mariano Rajoy que li va fotre la porta pels morros al Mas i en canvi ara sembla que vol parlar, a bones hores! Parlar de què?

També “las recomenacions” de determinats agents empresarials que tenen el cul llogat i que es deuen més al càrrec a Madrid que a les empreses que diuen representar . Per això diuen el que diuen! Els empresaris catalans, els de debò, els que estan a les seves empreses i no al pont aeri ja saben el pa que s'hi dona amb aquests que s’anomenen els seus representants. No els serveixen per a res, només per perpetuar tot allò que ens endarrereix com a país i ens dificulta el progrés.

Així mateix el que havia estat l’altre partit hegemònic a Catalunya el partit dels socialistes PSC-PSOE sembla que no sap ben bé cap on tirar, com se’ls ocorre portar al Rasputin-Rubalcaba a la festa de la Rosa, que organitza el partit, per dir en públic que en cas que s’emprengui el camí cap a la llibertat en els trobarem enfront. Quina por! Coi quin llenguatge! Quins interessos defensen aquesta gent? Els de la classe treballadora de Catalunya segur que no!

Catalunya ha de seguir el seu camí que no es altre que el d’arribar a aconseguir ser un nou Estat d’Europa. Cal que s’obtingui el suport majoritari al nostre Parlament, d’aquelles forces o candidatura que en el seu programa proposi aconseguir aquest objectiu.

Avui algú ja parla de “pactes de San Sebastian” – com el que va permetre l’arribada de la II república espanyola - , és a dir, arribar a un acord que en cas que es concorri separadament l’objectiu ha de ser comú. Cal? O cal esmerçar tots els esforços per tal d’aconseguir una candidatura al més amplia possible encara que sigui liderada per CiU. Sí! Perquè no? Si el programa i l’objectiu són clars.

Qualsevol altre condició, la no existència d’una candidatura plural, amb “pactes de San Sebastian” o no, pot acabar donant els mateixos resultats, però amb menys força. No és el camí, en tot cas l’objectiu, si hi ha pacte, és aconseguir la llibertat. Un cop aconseguida, ha d’haver una nova convocatòria d’eleccions quan Catalunya ja sigui un nou Estat i hagi aprovat la seva Constitució.

No es tracta ara de discutir si volem una Catalunya d’esquerres o de dretes, aquesta pot ser una bona excusa per a alguns per a restar inactius o per distreure’ns, es tracta d’aconseguir una Catalunya independent. No val a dir, que si la Catalunya independent no ha de ser d’esquerres no hi jugo, i, per tant , continuar permeten que estiguem dins una Espanya oligàrquica.

Massa anys d’adoctrinament en una població d’un país vençut en una guerra civil provocada per les forces conservadores espanyoles, en que la única oposició organitzada al franquisme fou la comunista, han creat massa anticossos i massa clixés que ara cal bandejar, almenys momentàniament. No oblidem que l’esquerra quan ha governat també ho ha fet dins el mateix sistema, amb massa tics estatistes/jacobins, i quan s’han fet el que s’anomenen polítiques d’esquerra sempre ha estat a costa de les classes mitjanes sense molestar als grans poders econòmics i fàctics, que en el conjunt de l’Estat es venen perpetuant de fa segles.

Per tant, no es tracta de parlar de polítiques d’esquerres o dretes, es tracta de buscar les polítiques adients que ens portin a ser amos del nostre destí, després, com qualsevol altre país normal ja triarem qui i com ens governa.

El camí es complicat, fa dies que sento dir que no hem de caure en provocacions, que hem de ser escrupolosament democràtics. Del que no sento a dir res és que no calen interferències, soroll de fons com el “refregit” dels vells vinils, que ens distreguin i ens facin perdre un temps preciós. El país no pot esperar més o ja no el recuperarem!

22 de setembre de 2012

18 de setembre de 2012

No ens ho diu pas a nosaltres, oi Majestat?

L’independentisme català es tan transversal i tan democràtic, tan un exemple a seguir, que fins i tot algú ja comença a beure’n de les seves idees. Fixem-nos en el que ha dit avui Sa Majestat el Rei d’Espanya.

En les seves paraules es nota que Catalunya és l’exemple a seguir “només superarem les dificultat actuals remant alhora”, tal i com va demostrar el poble de Catalunya el passat 11 de setembre, tots a l’hora per la independència, el mateix crit – independència -, la mateixa senyera!

Naturalment som en un moment decisiu per al futur de Catalunya i, per tant, “per al futur d’Europa i d’Espanya”, no pot haver-hi més coincidència de pensament.

Sembla que ja hem aprés que dividits no anem enlloc, per això el poble de Catalunya va ser un clam unitari, mai més caurem en el parany, perquè “el pitjor que podem fer es dividir forces”

Els catalans com a gent assenyada “no perseguim cap quimera”, volem el que tants pobles han volgut i han aconseguit. El que si seria una quimera seria mantenir artificialment la unitat d’Espanya, perpetuant l’espoli i el ‘ninguneo’ del poble català en mans de l’Estat espanyol sense que aquest no digués: ja n’hi ha prou!

I tant que “no cal escodrinyar en les essències”, a la manifestació de l’altre dia no hi havia cap essència pura, ni ningú ho pretenia, per a essències aquests que en viuen de les seves; uniformitzadores i nostàlgiques de passats imperials.

Totalment d’acord en que “són els temps adequats per l’acció decidida i conjunta de la societat en defensa del model democràtic que tots hem escollit”. Bé , ben bé no l’hem escollit del tot encara, però no trigarem a fer-ho i no dubti que ho farem bé de debò.

“El treball, l’esforç, el mèrit, la generositat, el diàleg, l’imperatiu ètic i el sacrifici dels interessos particulars en nom de l’interès general” . Tres dècades de treball, esforç i generositat amb la resta de l’Espanya que ens ha negat el diàleg i la veu, que no ha estat generosa amb nosaltres malgrat el nostre particular sacrifici del propis interessos. Ja és hora que algú ens reconegui el mèrit i ens doni les gràcies!

Catalunya vol la seva plena independència “per superar entre tots les dificultats que avui vivim” que han estat causades molts cops per ens aliens a la nostra societat.

No volem “aprofundir ferides”, ni molt menys que ens tornin a ferir, no hem estat nosaltres els que hem provocat dissensions. No hem estat els catalans els que hem recorregut un Estatut aprovat pel parlament de Catalunya, pel Parlament espanyol i pel poble de Catalunya. No hem estat els catalans els que hem atiat dissensions presentant recursos contra les Lleis aprovades per Parlament de Catalunya. Ningú pot creure a hores d'ara que hem provocat des de Catalunya dissensions per ser les víctimes d’un espoli sistemàtic i d’una desinversió vergonyosa per part de l’Estat que ha compromés el nostre futur i el dels nostres fills i nets.

Estic segur que amb la vostra carta heu tingut present al moment d’escriure-la tot el que aquí es diu. Malgrat tot, es mal interpretarà i es girarà, és per això que Majestat a nosaltres ens podeu escriure sempre que vulgueu, però heu d’entendre que és molt difícil continuar convivint amb els que llegeixen les vostres cartes mal interpretant-les i volen portar l'aigua al seu molí. Per això, la majoria dels catalans volem fer el nostre camí.

Per cert, a molts catalans no els farà res que continueu essent el Comte de Barcelona i que continueu visitant les nostres comarques.

18 de setembre de 2012

9 de setembre de 2012

El temps s'acaba

La crisi ho ha precipitat tot. Abans anàvem fregint i menjant ens deixàvem prendre el pel, perquè no sabíem la magnitud de “l'esquilada”. Ara, amb la crisi i amb el coneixement d’un espoli escandalós, són moltes les mentalitats que estan canviant. Molts comencen a pensar que el futur de les properes generacions només el pot assegurar la independència. Altrament, els nostres fills i els nostres nets són “carn d’emigració”.

L’Estat espanyol és al límit de la fallida, sense Catalunya està condemnat, amb Catalunya també! Catalunya, però, es pot salvar sola. Catalunya té capacitat de reacció, malgrat ara se’ns pretengui presentar internacionalment com a causa de l’ensulsiada d’Espanya, quan és a causa d’Espanya que estem arribant al límit.

Les agències de qualificació han posat el deute de Catalunya dins la categoria de bons escombraria. No perquè Catalunya no pugui pagar el que deu, senzillament perquè no ho pot fer mentre sigui a l’Estat Espanyol. Ara ens toca passar la vergonya, la humiliació, d’haver de demanar un rescat de 5.000 milions quan comptat a euros d’avui hem estat espoliats durant dècades amb una quantitat suficient com per pagar almenys 100 rescats d’aquesta quantia. Hem perdut 30 anys, pel cap baix, miserablement.

Ara hem de sentir les veus xulesques d’aquells que han viscut a costa nostra, d’aquells que ens hem carregat a les nostres espatlles durant decennis. Avui els que durant anys, segles, ens han fet por encara ens en volen continuar fent, però fan el ridícul. Ens amenacen que no podrem comerciar amb Europa, que quedarem fora de la UE perquè ens vetaran, molt bé! Per on exportaran les seves mercaderies a Europa? O és que no han mirat el mapa i no han vist la nostra situació estratègica i que una part importantíssima del seu comerç passa pel nostre territori?

Malgrat tot, Espanya té encara les capacitats i els poders d’un Estat, poders que no hem de menystenir encara que es trobi en una situació de debilitat a causa també del descrèdit que pateix a nivell internacional. Les institucions espanyoles, començant per la monarquia són la riota de tothom. Espanya és el malalt d’Europa.

Davant la possible realitat d’una Catalunya independent es tornen a alçar veus amenaçants, veus de servidor públics que encara no han entès que estan al servei del ciutadà. Veus militars que invoquen la seva sagrada missió de mantenir la unitat territorial de l’Estat, sense adonar-se que en un estat modern aquest missió de defensa de la integritat només ha de ser contra enemics externs, mai contra els propis ciutadans que els mantenen amb el seus impostos. Els mitjans acòlits d’aquests servidors del ciutadà, que es creuen els amos, els fan de “corifeus” , mentre els poders econòmics ho toleren perquè els sembla que això defensa els seus interessos.

Espanya està a punt de perdre “de facto” la seva sobirania. No serà doncs un
Estat amb el que poder negociar, si és que mai hem acabat de poder treure’n quelcom lo suficient positiu amb les negociacions que fins ara hem mantingut. Ara manarà Europa que es qui paga, els altres que paguem, els catalans, hem de fixar la nostra posició.

No podem continuar vivint en un Estat que ens maltracta, que ens cobra els impostos i no ens retorna de forma justa el que necessitem i ens obliga a endeutar-nos. No podem continuar hipotecant el nostre futur.

Ara ja no tenim por, però no sabem si els que tenen la responsabilitat d’endegar el procés, l’únic ja viable, seran prou valents, prou agosarats, per dir prou. No sabem si els que ens dirigeixen, aquells que estan legitimats per les urnes per fer-ho, seran capaços de portar-nos cap al nou horitzó de llibertat i sobirania que necessitem, "nou horitzó" que ens varen prometre a les darreres eleccions i que ara no pot ser cap altra que la independència.

Aquest 11 de setembre ens manifestarem no pel pacte fiscal que, al contrari de l’Estatut del 2006 que va néixer ferit de mort, ja ha avortat d’entrada. Sabem que Espanya no té capacitat de negociar la disminució de l’espoli al que ens sotmet. L’espoli només s’acabarà amb la independència.

La classe política catalana ens va tenir contents i enganyats amb una ficció de “pseudo estat” que mai va existir, d’unes institucions que creiem més fortes i poderoses i que no ho eren. Unes institucions que ara poden ser anorreades per una intervenció de l’Estat en qualsevol moment o més possiblement per la intervenció d’Europa. Unes institucions, les catalanes, que ja estan asfixiades econòmicament perquè no tenen sobirania.

Ja no ens poden enganyar més, si volem persistir com a poble, com a cultura, si volem garantir el futur dels nostres ciutadans de les futures generacions ja no ens podem deixar entabanar més. Els que ara ostenten legítimament la representació del poble de Catalunya han de prendre una decisió, que només pot ser una i només es pot fer d’una manera; la proclamació unilateral de la independència o bé convocar eleccions i presentar un programa en aquest sentit. Els temps s’acceleren i el temps per a Catalunya s'acaba.

El futur de Catalunya només depèn de la voluntat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, de que siguem prou hàbils per atorgar el poder només a qui sigui capaç de portar-nos cap a la llibertat.

1 de setembre de 2012